Eleuteri Quinzè

Eleuteri XV





Vidu Primavera, segon lliurament






Davallant de l’autobús d’Alcarràs qui t’hi trobes com un xut, en Mili Guç, llepant embadalidament un pirulí rosat...



[—què fotem?

—na fent

etc]




[Pobrissó, que desmillorat en el seu nou i darrer exili! (No volia haver tornat a Catalònia fins que el castelladre invasor no en fos tornat a expulsar. Mes el traïren els maleïts venuts negociants barcelonins, infecta púrria, i Catalònia doncs és encar a urpes del pútrid. I s’ha hagut de fer fotre, com tants i tants, tret que ell n’és més nyicris i no es vol morir que li calgui femar terra llunya. Encar que Catalònia ja sigui prou un femer envaït, hi afegirà, vidu primaveral, la seua pura carcassa de genuí aborigen, sí ves.)]



[I només fa uns anys, a ca seua de debò, a Nova York, a l’aeroport hi teníem (ell eixelebradament eufòric) la xerrada més capdecony, d’on en acabat en treu aquell volum (el llibre més ferotgement mancat mai empescat per ningú) publicat també el 1998. Llibre que es diu: Llibre d’en Mili Guç, copròfag. (Amb el nom ja paga, ecs.)]



[I aquests segments que dedicarem als repulsius datspelcul de la indecent “lliga del bon mot” qui ens amargaren les joveneses... (Redéu de merda, com si no n’haguessin tingut prou amb els criminals castelladres qui ens esllomaven a cops de vímets i ens apagaven burilles a la llengua si enraonàvem en català i si no apreníem llur fastigós algaraví virós) (no l’aprenguérem pas, i el que ens injectaren com verí, el nostre cos sa i enteniment més ferm més tard ho rebutjaren pla!)...]



[Aquests segments d’ara... què són doncs sinó tristes romanalles del seu verb esvalotat... sobreeiximents, afegitons, apèndixs, escolis i esporguies... tot plegat rampoina i bordissalla a l’esvaït volum de rebomboris morts?]





~0~0~






...“por de morir em fa fer vida estreta”, ausades, vós... pitjor... vull dir, millor... pel cap baix! — [això em deia, difressat ara d’en Zacaries Mur — qui es fa dir Emili Cuguç quan les obres que escriu són “filosòfiques” i ja no pas feixugament ni ensomicadament ans endormiscadament (somníferament) “històriques”] — por de morir em fa fer vida negada, ofegada, escanyada, restringida, estrangulada, escapçada, anihilada... por de la mort em duu a pèrdua volguda (benvinguda!) d’identitat...



...així, escolteu... com menys sóc... menys mor de mi... menys patir ni patir-hi, doncs...



...car tot és fantasia, construcció del cervell per l’alteració de les químiques que hi deuen coure... (per això sóc tan complaent amb el meu fat de beta... de cosa secundària, sense vàlua, que hom oblida, havent cregut que l’ha llençada a les escombraries no en fa pocs, d’anys...) (i cuguç... cuguç, és clar, des del ver començament... dona meravellosa, divinal... promíscua... aventurera, heroica, valent... per tots els alfes qui li fan patxoca a tesa... i llongament ans pregonament... tastada... on jo només hi tinc permesos tastets adotzenats... mai en indrets sacres, interdits... i humiliat... humiliat a bastament... humiliat per la dona... i pels seus adònics, esversats, savis, eclèctics, eminents amants... i per ells, i sobretot ella, sovint molt vergonyosament atupat...)



...atupat (oh joia i rejoia en la meua part més íntima aitan joiosament doncs i aitan agraïdament!)... refeu-m’ho... refeu-m’ho... refeu-m’ho cada dia... escarransiu-me el jo fins que com pansa claferta de floridura i verdet no es torni al capdarrer esventadota pols... empetitiu-me cada dia una miqueta més... que al capdavall romangui aitan negligible que la mort em passi part damunt sense entrompassar-se gens... com si passava damunt un cotó-fluix eixut tot impregnat de (buf!) no res!



Així em vull... així agraïdament... cuguç... humiliat... ataconat... vaig fent... per les nits teclejant sonses matèries impregnades de... impregnades de... (un mareig de químiques alterades que... al gresol o cassoleta fètida del com més anem més corromput cervell... coure deuen-s’hi... coure s’hi deuen... s’hi deuen coure).



...sense gaire consciència de tu, la por de la mort, la por a l’anorreament, s’allunya — car si no saps del tot ni qui ets, tu què en saps? — pots potser, metamorfosat, perllongar-te en acabat (en acabat del cop letal) en qualsevol altra cosa — tot fluctua — la continuació de la feble flameta del tu es perd per les denses boires de l’horitzó esborrat del qui sap...



...sense gaire consciència de tu mateix, ver, la por a la mort s’esllangueix...



...minimitza’t... i...



(tan mínim, minvant... alhora se li eclipsava la veu).






~0~0~






Mili Guç

no fotis el badoc

i para compte a no dubtar ni un segon

a acceptar els favors de cap deessa

— les deesses no aprecien gens els dubtes

i pitjor

t’arrisques a mort molt cruel si ets prou ruc i les rebutges.







~0~0~






sempre assumeix el NO com a contesta en tot a la vida

el NO ja el tens

si per si de cas et ve el sí, llavors la joia



en canvi, si assumeixes que tens el sí

i et ve, com sempre, el NO

malament rai

la fúria, l’atac, el pansiment, el podriment

la vida sabatera, lloca, flonja, esclafada, virosa i fètida.







~0~0~







a la cua del ramat de savis bocs barbats

feliç amb la collita aitan fàcil de l’espigoleig

escarbat merdisser jubilava entre el xerri



així eu i mos llibrets de filosofia

em solacen només d’ensumar’ls

cada pàgina dur’m flaires de culs o cervells

que m’obsequien amb qualque molt restret

atapeït afetgegadot palteret



idees de consol m’atipen il·lusament

com si en tingués prou no pas amb teca vera

mes nodrint-me amb pets.







~0~0~







coprògraf






del pleniluni en neix el nèctar nacrat de la nit

excelsa poesia com si de la musa en bec llet

m’inspira aquella nit d’inestroncable ruix de pit

on cada objecte pren (com les que m’alcen l’esperit)



ales i èlitres diàfans que em ballen pel barret

llagoters follets xerraires llur cloqueig obsedit

líric deliri que em vol volant com ells i de pet

llençar’m eteri pels aires tremolenc lluent coet



ara us em vinc els dic sols de pensa sens esgarip

só qui desclou i s’envola com si fos ou (son gep)

i enjòlit colca els raigs lactis sens eixanguer ni estrep



un altre peixet sense substància ara doncs rep

la xarxa lunar — un nou ens lleu de lluïssors tip

qui als traus això hi escriu amb frescs estronts de canfelip.







~0~0~






és difícil demanar re als patrons

rarament et donen el que vols

amb un somriure de complicitat

et donen sovint allò menys adequat



i si et vols allunyar et tenen controlat

i si els vols assassinar et fan assassinar

i si vols anar a cagar et tenen vigilat

i si vols no veure’ls cagar et fan delegat

de canfelips amb tota lluminària il·luminats

perquè vegis eternament com ragen les merdegades

i com l’embut se les engoleix

a tesa sacsant-les perquè pudissin pus

i ton nas les tastés sense que se n’atipés jamai.






~0~0~






Oratge monitori — mes va tanmateix eixir a l’horitzó estrany — prenia el cel mal carés — els agalius eren de temporal rabiós — es mullarà, es mullarà — es mullà, efectivament — mullat esdevé més moll — i moll trobà millor muller — s’hi mullerà — i foren feliços — car marit moll amb forta muller, consent molt amable a cap contracop de matrimoni — que llavors es consolida com ferm sòlid monument — ben assegut al món.






~0~0~






ah el goig i el plaer d’ésser una mèrdica merda

tothom pel voltant disparadament desesperada

presumint esmeperdudament i histèrica



i tu (tu rai!)

presumint de no re

trepitjat a tesa

com esguerrada estàtua

com caguerada estàtica

com rajoleta asclada

friable estètica

èpica blana

etèria enjòlita

ectoplasmàtica



padellàs mig delit

ostracó fungible

fluent fonent-se

tost impalpable



reflectint cap raig

feble llis

insegur transitori



pampalluga fugaç

que molt imperceptiblement

l’ambient potser

en va torniolet

difuminadament arrugava...?






~0~0~






molta por i poca vergonya





si de petit faldilletes

molt adondat adult



torna’t un pèl més escarransit

davant l’imminet clatellot

de la dona — la mare

la padrina la tieta

la dida la minyona

la seductriu de torn

la dona la dona...



i que sobre t’arruqui:

molta por i poca vergonya!



etern retorn del clatellot de torn.






~0~0~






massa coneguts





si veig en Mili cada dia més pansit i escarransit, desvalgut

i la seua dona cada dia més colossal, grossa i lluent

haig de pensar per força

vampir ella

vampiritzat ell



—no, no (em diu l’homuncle

amb el seu somriure obsequiós)

t’erres, Eleuteri, de mig a mig

vampir si de cas (ha-hà) eu

car li xarrupava el menstru totalment

i ara que li’n manca (pel com se’n diu, el megateri

no, el climateri)

la merda li’n xucl sencera

entre les cuixes titàniques

o la carranxa que és pont cap a l’infinit



—ecs, manoi!

d’ací, malastruc, les infeccions que et migren!



—no, home, deu ésser la meua natura, ves

poc feta als treballs del viure rude



—carallot, això en dic suïcidi merdós



—no, no, vull viure fins que el vel no caigui dels secrets del món

i en pugui beure a galet i a pler els menstrus

les secrecions, en cels beneïts xipollejant, rabejant-m’hi!



—lamentable!

feble seient aixafat pel cul desmesurat



—cap de naltres la coneix del tot

produeix si vol monstres a l’engròs

fàbrica i màquines letals als clots recòndits de la femna

faries mal fet si li queies mig tort

tot triturat a tesa per aventura en tornaves, ca?



—desfet en cul com la merda que et menges?



—vomituricions, nodriments reciclats, xarrupa-hi



—poc faré pas



—tots som merda fins que no ascendim



—no sóc cap mosca vironera



—per què tan defensiu?



—jo defensiu? vols que et fòtigui cap mastegot?



—Minerva, Minerva! (l’homuncle se’n va anar fugint

a arrapar’s ben ferm a les faldilles de la mestressa)



(per què me’n tornava abassegat

un nou gep molt feixuc a l’esquena?).






~0~0~






natura




al tòt de la tuta atura-t’hi un bri



i ara corr...!

corr fins al primer turó

esgaripa-hi: na!



i corr

corr

encar corr



i al capdamunt de tot turó

esgaripa-hi

na!

naa!!

naaa!!!






~0~0~






Rodin




pensar i cagar...

si fa no fa.





~0~0~






Vantaré com demagog

el forat sialagog

o com el baró Remigi

diré que el trau uripigi

és el millor trau del món.



Tothom sap que sóc copròfag

que llep mant de cul per diners...

per donar’ls amb la llengua pel sés

vídues em paguen.






~0~0~






copròfag i reculant





disgustat de tot

fiquí’m a menjar merda

mengí’n a tort i a dret

de torts i de drets

i dels qui fotien torts a tort i a dret

i cagaven generós

i dels qui eren molt rectes drets rígids

i cagaven estret

i tota merda m’era al·licient espiritual

i sexual manteniment



merda de cada color de merda

em duia a empiri i paradís de colors etèries

fins que...



disgustat de tota merda

torní a la sana teca del fruit

de l’obriülls l’arbust l’arbrot

l’arbre comcal mateix

d’on la meua pell guanyà’n llavors

bells reflexs de fresques lluentors

– i pausa al capdavall mon botxinejat ventrell.






~0~0~







sempre com qui no hi és, ni tot





pujant i baixant escales

d’estranquis i silenciós

clandestí

com qui no hi és, ni tot



amb por tothora d’ésser-hi sorprès

deposant benèvols paquets

a frec de porta

molt curosament



i ara fugint com serp

car qui podria encobeir’n els sorolls

les bogeries

les acusacions novament

si mai fos descobert...?







~0~0~







passejava amb la dona...

nan tortet geperut

al seu costat com si passegés el gosset

dona escultural magnífica valquíria alta venúsica



la gent no els pots fer mai contents



quin gosset més lleig, amb cara de persona!



o sóc una persona!

una persona amb cara de gos hà!







~0~0~







ma femme




ma femme

est le gâteau

qu’on goûte

goutte à goutte

sans jamais

le gâter




[ah les pauvres gâteux

et leur vif constant désir

dont ils doivent néanmoins

toujours s’en brosser].






~0~0~







sortós arany





sortós arany

qui et fas cruspir

per la dona



li adores el cony

i alhora se’t cruspeix



millor destí

d’estel esclatat

entre constel·lacions

d’infinits plaers



en un univers

qui en part dolorós

a la identitat negativa

lliure i feliç

mos a mos reneix.







~0~0~







shitting





i fought with my shit

and though she’s a little shit

she always wins.






~0~0~






matèria suïcidària





ah ineluctable progrés de l’estavellada



es desfà

en les minúcies constituents

la matèria suïcidària.






~0~0~






ample camp

eloqüent discurs

arraïmat ramat de gent qui bela

quin altre fat malson d’adotzenament



quan tot es fon

en el ver record

de la dona eixarrancada

qui a vespre colgat

et permet libar-li

sucs excel·lents

de roseta i zuzunet.






~0~0~






asses, fesses





tout à l’heure

quand j’étais votre carpette

j’aurais bien aimé [je le conFESSE]

que vous FESSiez [ou que votre FESSier ne fASSe]

pipi et caca sur moi.






~0~0~







proudly helmeted with

my returning wife’s discarded panties

I deeply sniff her lover’s spent milk



while with my gourmand’s lips

(at the other end) I slowly eke my pleasure

as there I savor her tasty

streaked drying shit.






~0~0~






com a sa ésser groc i jovenívol

m’abellia pler de parar sempre al prostíbul



abans em trencava treballant mant os

per a buidar’m de moll dins el cony més gros



hi anava com un penjat renegant entre penjaments

retrets i mals llambrecs de la gentalla moral i impertinent



ah al prostíbul cada bandarra gens carrinclona

a l’ull del cicló de llurs menstrus m’hi acluc estona



entre delits de suors i pudors de prostituta

mos orquestrals orgasmes baten la batuta



no sabia aumon d’altres divinitats

que de caldes dones badades de bat a bat



ah collons que n’era de savi de jovenet

ara de vellot veig que tot el que fet

que no fos cardar conys de prostituta

és anar restret de seny, budell i escorreguda



qui tornés a ésser savi sa groc i jovenívol

de tot os trencat buidant-ne el moll dalt al patíbul.






~0~0~







la neu tapava les portes de les casetes de glaç

el xiulet eixordant el sentia ara sovint

i me n’eixelebrava



el primer cop em creia que l’havia emès un vell desmanegat

qui passava davant meu i geperudament

amb un carretó amb ferralla



em pensava que sabia el vellot de xiular

d’aquella faisó embogidora i boja



fiblades al viu del nervi

sirenes de dolor intens



ara me n’adon que tot em ve de l’interior



i sort en tinc de la dona

qui sap els topants i m’obrirà les portes de la neu

al glaç lluminós

on els crits dels infants qui hi juguen recòndits

aixequen el cor.







~0~0~







teranyines de son no te’n deseixies

i en acabat l’autobús raïa lluny

només hi romanien agrors als plats

i els convidats d’estranquis eixien com rats



els recava que hi fos i aixecaven el puny

i maldeien de mi carregat de manies

mes poc en fotia gens de cas — lascius

lacais de la conformitat te’ls en rius



part dejús lo nas — paràsits sense vàlua

condemnats a sirgar a la mateixa sínia

feina que no m’escau gens — fat d’ignomínia



allò que faig — fer i independent com bèl·lua

hi valc i m’ompl — bastint escaletes rectes

per a les musiques de les cuques dilectes.







~0~0~






treball





treballar és cagar

cagant treballes

i tot esforç és merda.






~0~0~







noces de sang... de s’han caga ta l’escaleta






essent com sóc molt nervioset

el jor no nem casí

només pensava e nanar de ventre



si no vaig de ventre no valc re

el negui tesdevé pitjor

acab fetu nestaquirot

polló za qui tot fa mal



per xo si per de cas feia tres

dies sencers que no menjava gens



quin martiri la nit d’abans

aqueix vespre’l rapsode Faustí Fenici

i el seu aman tApol·loni Llec

han vingu ta ca meua a sopar

i a dur’ns joliua joia a la festa



raça gitanesca am bambres

diàfan zenjoiellats



s’han posat zèpic za tocar i cantar

i jo al racó pansit mastegant

cinte zo cordon zo nels llamàntol

zi llagoste zangoixat zhavien

ragut zabans no’ls coguessin



prou que tinc l’estatger ple

de giripigues remeis ruans lletovari

zi tutie zi tanmateix mastegan tallò

altre esdevin càvo lal·lucinan

testrageg qui tothom condemna’l foc



el zanava donc za treure tot za puntades

qua nel dapifer Mdònec Margalef

sempra mic de la bullanga’m

diu que tasti l’estofat



mentre’ls gitans solacen els jubilant

zhoste zobtusamen ta la manduca

mos llavi zatanse na la tassa

que’l dapifer Mdòne quem dóna



estofat letal amb farinera inclosa!



tot zanaven morint-se’m pels costats



mentre’l Fenici clamava

i’l Lle quera terpsícore desmanegada

ah horrible quadre corcat



allò ni’l conte d’en Poe Ball de Màsqueres

de la Mort Porprada



tothom es rebregava rabit

rastella tals rostolls dels nítol

zam besmolats punxons

totho mesdevenia ràpidament lloca

podri ti lin aixie nescate

zi tot zel zera estretor zi bromeres



(...)



avui però era l’endemà

sacerdo tepigramati cam bullals de ser

pes descorda am bepitalami corgasme

se’ns creu al lli ti tocant’ns-hi les peres

diu no sé què i’m petoneja la dona



instàntania vídua sal·laç la dona

se m’atansava co moratge desavinent



volia fotre’l camp mor ti tot



relliscava’n pluja de cendres

cremaven letàrgic zels morts d’ahir



m’amagava a l’opim racone

ton roman cam bofec zi torçons

banya te nel zexcrements de tot

zels qui tan bé havien paït zels

mariscs del vergonyó zahir.






~0~0~






companys, companys

quin món més mal cardat

el zhome zam bel banyó

les done zam blo forat!




...




companys, companys

quin món de cornamuses

els homes els catets

les dones hipotenuses




...




companys, companys

l’univers es desintegra

els homes les supernoves

les dones el forat negre




...




companys, companys

oi quin món més malparit!

l’home llangardaix de migdia

la dona muricec de nit




...




ni per a naltres ni per a valtres

amb blens massa fàcils d’encendre’s

els homes s’entrecremaven

les dones n’atiaven les cendres







~0~0~






foramurs fronteres




rere els mèdols de tòtems col·lapsats

més alts tòtems amb armes neguitoses

oiosos s’alzinen



de tret a atret

buit ninot dels vents

creats pels fètids aflats

dels conductors.





~0~0~





de sobte




de sobte, on som?

tornem’ns-en tornem’ns-en

aquest desert de bromes és immens

aquest desert de bromes és infinit

ens hi asfixiem

tornem’ns-en tornem’ns-en

ans no sia massa tard

ans no hi fóssim perduts

sense sàpiguer on anem

ni d’on veníem

enmig de les bromes asfixiants

de l’infinit desert xorc.






~0~0~






vists de bell nou





en tornar de bell nou a la meua cambra de minyó

com quan mon pare encar era viu

i tot hi era doncs harmoniós

i m’enyorava corestès amb les velles vistes del riu immens pel balcó

amb el paisatge heroic dels camps catalònics on els catalans

vam vèncer les hordes salvatges i llordes del ponent enverinat

i tornava a oir-ne els timbals aferrissadament esventats

i el cor, estès doncs, em batia més fort

fins que no tornava els ulls a l’interior

i ara m’apaivagaven les conegudes sentors

de mos racons plens de tresors

amb les plantes encar llavors regades

per mans amigues de trast en trast

i em tombava il·lusionat car em semblava que tornava a sentir

barallar-se a cops ressonants de bec els meus dos tucans

com en vida prou sovint havien fet...



mes ara quelcom hi és mal plantificat

qualque pegat m’ho destarota tot

els ulls ho veuen tot nou



avui tot d’una me n’he adonat

que l’aigua bon tros havia deguda pujar

car als armaris tota la meua roba romanent

la d’hivern sobretot els barnussos els abrics blaus

són tots somalls i part de terra i a les lleixes baixes

les capses de sabates amb les revistes de ninots i de col·lecció

no valen ja re – uns grumolls empastifats



i també me n’adon que les de més de mes joguines

han estades pispades qui sap per qui per lladres transeünts

i àdhuc que tot hi put a indefensable resclum



els ulls de la nit nombrosos en hordes m’esguarden

novament cap al passat

car el passat és l’esdevenidor amb això de menys:

aquell sentiment d’ofec

aquell escanyament anguniós

aquell tòrcer o cargolament del coll transformat

en cargol darrer

que tanca el taüt.






~0~0~






monyó a la calda sorra





ma mare i mon pare — encara tristos

han posat damunt la taula

un ventilador gros negre potent



aquest ventilador és perillós



per a demostrar-los-en la perillositat

com qui diu distretament

he ficat un dit entre les aspes rabents

el perdia encontinent

veus? — ensenyant-los la mà amb

l’anular de l’esquerra a parir panteres

arranat arran



un ditet escapçat qui de moment

massa sorprès

ni a sagnar gaire no pensa



llavors he corregut a la platja a enfonsar

el monyó a la calda neta saladeta sorra



un somriure plàcid se’m dibuixava al vult.






~0~0~







seny de cony




cony de seny!

el seny del cony

endreça el món



món en bescunç

(per l’eixelebrament del vil vit

sempre a frec de caos mès).






~0~0~






uxori





si morir és bo i sovint molt assenyat

millor és morir per una causa bona



fet i dit, m’he mort per la meua dona

qui duu, amb urc, el nom de Llibertat.






~0~0~