Començament de Parany per a Piranyes. Volum Cinquè

 

El niu del cucut.

(Parany per a Piranyes. Volum Cinquè.)

(Vells Pronòstics de n’Enneàquer Xeix Xeix.)

Diu la vella coneguda dita, «No volà el foll ni cap a ponent ni cap a llevant/ Ans damunt el niu del cucut passà volant».

El niu del cucut és INEXISTENT.

És el niu d’altri, el niu que el cucut mai no féu, el niu que el cucut envaí.

I troba que l’ENVAÏT és l’INVASOR.

)...(

(El niu de cucut.)

Diu el cucut:

«—Tots els camins em duen a casa.

Tot niu és mon niu.

—On em trob estrany, em demanes?

Ara t’ho dic.

—Enlloc.»

)...(

[Dues lliçons de filosofia elemental.]

1. (Tot.)

«Tot molta de façada

I, rere, re.»

2. (Zero.)

«Tot surt de zero

I tot torna a zero.»

)...(

(Siau, bombolla!)

M’acomiadava de l’univers — o l’acomiadava — tant se val, li deia d’adeu abans no esclatés.

Qui...?

Ell, ell.

—Bé; siau, bombolla.

—Oh, passeu-ho bé, estigueu bonet.

—Re, home, re.

—Puf!

—Fes-te fotre.

)...(

(Em cau al cau la cua)

Era si cau no cau ma cua a son cau

I hi dubtava car potser m’havia dit

Que son cau era verge i jo havia entès

Que li agradaven força els espàrrecs.

Potser allò seu era una velada referència

A ma cua primeta com cua de pansa

I llarga com la del gat de l’illa de Man.

I li dic que no pas que no me’n fes càrrec

I aleshores Sí o No? que li deman

Vols ma cua al cau ara que hi és si cau no cau?

I em respon Babau Baubau ets tan Babau!

I té raó.

)...(

(Tots mos escrits veig que s’exhaureixen tantost.)

Exhaurits en una hora o menys tots mos escrits.

L’hora que pren d’esperar que el foc no cali prou i fotre’ls dins.

No calent-me llavors altre que desitjar’ls, a les flames, bon profit.

)...(

(Amb d’altres pedantesques esdevinences quotidianes.)

La farsa s’esmorteix fins a l’estroncament complet.

Comiat doncs a tantes de peces impecables i subtils que garanteixen sistemàticament una sanguinària arrossegada de nus collons pels carrerons i per d’altres arbitràries miserioses marrades, entrellucats una matinada boirosa on et duen, desassossegats, a executar-te sense més ajornaments ni d’altres ‘jurídiques’ datpelculades.

Amb mortífera brutalitat, t’ataquen bo i defensant llurs poca-soltades, llurs carrinclones badomies, llurs fúnebres fumeres de cervell cremat — cremat pels irrisoris dogmes que els encolomen pel cul els embuts dels enfaldillats fanàtics.

Els ignorants cagaires (tots marietes, horroritzats per les dones) qui afaiçonaren les faules aplegades al llibre (fet i fet força, què dic? no! totalment, maligne) apellat la ‘bíblia’, se’n fotrien creus si veiessin ara els milions de datspelcul qui s’empassen, santificats crèduls imbècils, les maleïdes cagarrines que s’empescaren tot cagant, segurament de per riure, o perquè n’hi havia qui de debò anaven massa pets, i àdhuc en devia haver prou qui eren boigs de solemnitat i tot, i les guixaren perquè sí, com els sortiren, com la merda que eren a trenc de cagar aleshores.

)...(

Això de ‘déu’, quina mòrbida idea!

Només els més malignes i cruels podien inventar aquell déu. Els calia segurament una excusa per a l’odi i l’exterminació dels qui volien alhora posseir i doncs desposseir.

)...(

Saps què? Lleixeu-vos de cretinades que només us demanen martiris i sacrificis (per als altres!) per a assolir, tantost morts (vosaltres!), un cel del tot molt limitat i exclusiu, on només t’hi trobaries éssers totalment repugnants, com ara molt maleïts feixistes i molt fastigoses monges. Més et valdria voler-te metempsicòtic, tu!

Us imagineu esdevinguts guineus!

Us imagineu esdevinguts voltors!

Magnífics éssers gloriosos en llur gloriosa trajectòria!

Tanta d’aventura assegurada al llarg de les vertiginoses eternitats!

)...(

Quantes de vegades, sebollint qualque animal o altre, t’has dit, «La mateixa carn. Els mateixos ossos. Aquest podria ésser jo per comptes d’ell».

I continues lluitant, i et dius, «Saps què? Que mori l’enemic. I au.

«El sebollirem.

«O em sebolliran.

«O re.

«Què hi fa?»

)...(

(Troime zind Xoime. Und eixraiben izt Xaiça.)

Els abominables indígenes xarnecs, és a dir, els qui pertanyíem al ram del ramat, ens han ficats, vigilats pel panòptic, al anomenat paradís dels irredimibles orfes, on hem de produir sense arrest i sense paga. Amb això, però, els dignitaris entre els abominables indígenes, esdevinguts botiflers còmplices, els han embacinats que fotessin vida a la cilíndrica bombolla blava del far al capdamunt del panòptic, on, segons els asseguraven, monçonegaires de mena, el confort era cinquanta milions de vegades més a l’abast que no pas entre els vassalls d’avall, com podien fàcilment verificar bo i esguardant, amb els vidres que allarguen la vista, vers el continent inferior, com si ells són els escollits al cel purificat entretinguts a escopinar als condemnats del perenne infern. Amb allò ells, els de dalt, doncs contents i satisfets rai. Tant se val, que passin uns quants d’anys i de panys, i tant els ells com els pencaires eternals, re, home, au, prou, extingits per causes de múltiples impotències.

A la bestreta, havien preparats els enemics per a les femelles somnis predeterminants. Fins que qualsevol nit no han, molt idiotament inspirades, moltes d’elles al mateix temps, la superstició de la premonició que als mascles el sisè flagell els ix per la punta de la fava, i és clar que a ningú no li lleurà de cardar-hi mai pus. Car quin fàstic, vós.

Sempre mut i absent, al capdavall, com cuc fi i nocturn, em filtrava enllà per cap esquerda o trenc.

Presències insolents m’apedregaven part darrere. Amb urc n’entomva els aürts, i només quan els còdols furients m’espetegaven de ple al clatell, trontollava lleugerament, si caic no caic, i era llavors on la corretja a la medul·la se’m tensava i em sostenia, i la virior se’m declarava a tot nervi, i on romania, en la meua solitud de campió de ‘cross country’, ferm i cada cop més lluny de tots llurs altaveus mentiders i de totes llurs cridòries d’odi.

Abruptes policromes neuràlgies se m’abaten més tard, i els correligionaris anacrònics, enderiats a heure’m la pell, llurs trets patològics se’m desdibuixen a l’esment ara que assolia alçades importants, enlluernat a Sol naixent per muntanyes regalades, el reialme hedonista del silenci.

Els nyeu-nyeus propendeixen a esdevenir ‘estratègics’ tantost com la rovina no els empallega tot moviment, i han perdut l’aup (o flat; o solc; o empremta) (la flaire, diguéssim) de l’empaitat qui creuava tot nedant el riu. Ni els maleïts gossos qui duen no fan sinó noure’ls, talment com nosa supèrflua de poixeule vesper.

Travessava el flum gairebé glaçat, bracejant d’esquena entre nàiades, goges i paitides molt manyagues, i molt barils en llurs virolats mínims biquinis, i allò, llur afecte, m’escalfava tanmateix tot essent prou cast i verecund.

Com tabalots atabalats es lliuren al desconsol. I llavors a fomentar obsedidament la possibilitat de qualque altre trajecte prospectiu que, molt presumptuosament, creuen que els toldrà l’esplín que els abalteix i els alliberarà de la desolació consubstancial i inherent que se’ls adhereix, i els farà, miraculosament, trobar’m, immòbil, faitís i en avinença, com qualsevol altre llord rebutjall d’afoll llençat per l’hospital.

De part meua, em veig, a l’espill migpartit del magí, enllà, encar més enllà, tot surant, pels baixests muntanyencs, com lleu esperit sense llençols damunt les flairoses mates.

L’esperit és l’alçaprem de la matèria. Sense que l’esperit no l’aixequi, la matèria no pot pas eixir del seu forat fet de foscúria.

Em deia que virior i coratge. Que tot s’aniria personificant, adquirint personalitat i gravidesa, a mesura que m’hi fixés i n’alfarrassés la vàlua o veracitat.

Ranc se’n va dansant com un autòmat mig espatllat el titella al mirall. Un mirall esquerdat de vèrtex a vèrtex per un trenc esbiaixat de dos llivells fugitius i adversaris.

Sé que l’esfèrula és feta de secretes ereccions de vits que s’anorreen en atènyer dalt de tot el cràter de les esfereïdores erupcions.

Meues eren les radiants ganyotes de la clandestinitat a les més fosques fosques.

La geometria dibuixada als molt higiènics cels negres per la llet puríssima dels llamps em mostraven la presència massa humil d’un paisatge normalment absent.

Seqüencials esclataven totes les rels, i comprenia la potència intuïtiva de la biologia, esborronada sobtadament pels vertígens de tantes d’eternitats promeses.

Recrudescències inharmòniques per les ascles de les quals oiosos eidòlons se n’hi van filtrant. D’on, entre els quals, el meu.

Els oms oblidats esdevingueren ignis i au. S’havia acabada la cosa per a una altra eternitat.

Tanta de paradoxa arreu, n’hi havia per a penjar’s. Tantes de baixes entre els soldats; tot hi era una guerra d’atrició fins a l’eliminació total.

De l’àpex al pinacle del cloquer fins ran del nàrtex mateix, la descoberta simultània de molts de savis, no vaticinava re de bo.

Àdhuc el jardiner trobava la saó inanimada, i tota sembrada no gens reeixida.

Ni eixarms ni encants diversos executats a cor-què-vols, ni ollades fètides de brous de bruixa, no menaven aitampoc a cap solta ni volta.

De plius i precs de mals averanys innombrables la situació els n’engargullava. Tremendament trement, avorrien de tota llepolia. Els qui remenaven les cireres, ni una sola ja no se’n cruspien.

Havia pensat que calia fènyer saviesa àdhuc quan no t’has après de cor pas més de tres o quatre incandescents fragments de patètiques tumefactes dites, adés dites per presumptes molt prolífics savis, pertanyents a l’atroç reialme dels més rapaços acadèmics.

Per això m’era permès d’afegir’m a la cua dels sortosos refugiats. Com escarabats, eixivernàvem, ostatges del fred, per les més pregones esquerdes.

A l’hora de l’eixoriviment, impedit per una brossa de carbó a l’ull, la qual em feia un mal molt viu, com ara si volent parpellejar dura aresta de peix se m’hi clavés tothora, em veia desconfit fàcilment per l’enemic qui tenia davant, i trepitjat pel qui venia darrere.

Envides, amb prou feines, sobrevisc al rebombori.

Tret que existeixen els atots i, contra tota versemblança, em veig que els dits del meu eidòlon, tot taujanament, n’esgrimeix un de ben fort. Damunt el llisquent feltre, faust (com en Coppi), assoleix, no pas empudegat per cap angúnia, ni amb cap mena de reguard vers ningú, d’estendre-l’hi, impecable.

Revoltants espinguets dels cobejosos enemics! Incoherents, escarrutxats, es desfan en amenaces d’adventícies revenges, i em diuen que me’n penediré. Però qui em dissuadeix d’arraconar tot allò arramassat, i endur-m’ho lluny, ben lluny, encar més lluny. Qui ha sentit mai de cap heroi qui es desféu d’allò abassegat després d’haver-hi combatut fins a la mort manta vegada?

Me’n record, encar ara escumant les confuses escumes de la nit, que, entre els ridículs ‘esculturistes’, qui s’esculpien el cos, passava carregat de guanys, i els deia, ben clar, «Let me through, boys».

Sentia que, estranyament desconfits, s’agenollaven al meu apitrat passatge i, espargien encens, i pregaven quelcom com ara, «Anyell de déu qui tolgueres els pecats del món»...

I que jo hi afegia, com ara ensumant-ne la salivosa flaire, «I ara, ben rostidet, com no ens atiparàs de ferm! Gràcies, tu, gràcies!»

Havia despesa la nit al cementiri, i els morts hi eixien i es fotien anheladament a filosofar a la llum tremolosa de la lluna.

Entre el pseudo-suïcidat pel foc a casa i la gelosa piròmana, i entre el pingüí cuguç i el drut babuí, com entre el mansuet moltó i el ferocíssim mastí, crims passionals a betzef. Els morts, massa acostumats, es maten per tan poca cosa!

Sovint em desvetllava, bo i aixafant esmeperdudament ànimes neules convertides en fastigosos molt perillosos petits insectes esbojarrats pel deler de fiblar’m amb llurs cànules l’ànima.

Un dels morts, l’hec dissortadament a la vora. Quin emprenyador xerraire, de qui el doble caràcter, com si fos espectre muntat en dues bèsties alhora, em mareja. La segona aparença se li estergeix (o se li desix) al visatge i a la resta del cos com làmina de plexiglàs, amb tanta de facilitat que ni te n’adones. Home barrejat, quan creies enraonar amb l’un, enraonaves amb l’altre. I viceversa. Aquesta magra nit em parla seriosament d’exorcismes, i doncs de bestieses d’ignorant, i un instant, l’instant necessari per a no alçurar’l, fas veure que te l’escoltes o que li’n fots cap cas, mes en realitat, de tot el que diu, te’n fots com d’un pià, badomies sense solta ni volta, com si s’ha tornat religiós en acabat de condemnat a l’infern del no re. Absurd. Només li mancava això.

Només els incinerats fem bondat. Tots els altres, quina involució! El cementiri sencer és un zoo on eixivernen basiliscs. Les males mirades, els odis, les sinal·lagmàtiques atzagaiades, fan esgarrifaó. Les bananes més magres s’hi engreixen amb tòxiques mortíferes floridures i putrefaccions que entrevenen les rels dels bananers i els altres obriülls qui hi prosperen força estabornidorament.

Alhora totes les atroces crisàlides ens calia passar per l’adreçador. No n’hi havia prou. Qui hagués pogut no (re)néixer!

Més ens hauria valgut, no pas que ens adrecessin per enlloc, ans que ens anihilessin abans no espellíssim. Car, un cop (re)nats, assolíem la invisibilitat i hi tastàvem breument la felicitat. Esdevinguts esclets, prístins, purs, mers, esperits de la negació. Magnífica foscor on xauxinàvem.

I llavors, ah! Encegats per la llum de la comprensió. Érem eterns! No ens despertaríem ni seríem mai revelats! Vivint sense vida fins a sempre... Fins al totjorn tothora inacabat.

En Genís La Rocafuckoff hi fotia aquella nit de dimoni al poder, i observà, amb ulls de foc que et semblaven fitar, o que semblaven fitar tothom ensems, «La crueltat d’est vailet el qual un dels nostres cònsols tramès a vigilar la patuleia, sever rai, féu perir per haver rebentats els ulls d’una cornella, era, allà baix, un infant tinyós més dolent que la tinya. En acabat, se’l menjava un os vingut de la neu, o s’empassava un os i se n’ofegava quan se li encallava a la gargamella...? Tant se val! El report és confús. De tota faisó, ara és nostre, i d’ací ningú no en fuig. Ací ni les tortures ni la nit no hi han mai fi que valgui un all pudent, a tesa fet malbé. Tothom s’hi ha de fer fotre. Al rabeig. Tothom en ebullició. I això, ai — el mot ‘tothom’ s’ho porta — ens inclou».

Per un instant en Genís va caure en melangia, son cap cot al pit, però es sobreposà, sospirà amb un bleix profund, i com ara havent presa salutífera triaga, instantàniament corregit, recollí, com qui recull tiges, unes quantes de gerdes bagasses, i se les endugué al seu matalàs. Els llepava els conyets com jo havia llepat, adés, en vida, el de la capitana de les ‘maratons elèctriques’.

)...(

M’havien mort el gat i conxorxaven amb la metgessa l’enverinament gradual de la presidenta de l’hospital.

La metgessa de la qual feia d’infermer (me n’havien donat el títol a l’exèrcit, amb allò sol ja em degradava) em tenia només per a les feines brutes, i, amb la meua cara de ruc, me’n considerava a més no púguer.

L’administradora, amb la qual s’esqueia que fèiem parella, no sabia com desempallegar-me’n. Era massa cruel per a mi.

M’havia dit que el gat me’l mataren durant la instal·lació del nou refrigerador. Diu el gat s’amagava darrere, els instal·ladors han arrambat el refrigerador amb tota la força i l’esclafaven. No ha ganyolat gens.

I jo desesperat, «Però no podíeu portar-lo al veterinari? Potser...»

«El llençàvem a les escombraries, carallot.»

Ningú no m’informa de re. No sabia que instal·laven aquell dia re. L’administradora se’m creu tan idiota que se m’enduu davant la presidenta de l’hospital quan li administra, amb tota mena de cortesies familiars, la beguda on la meua múrria metgessa hi ha barrejat el verí.

No sé com la salvaré, ni si val la pena. Les tres dones prou malparides.

De fet, em tem molt que el meu destí no sigui el del gatet. Me n’hauria d’anar. Però on? A quina feina em voldran? Amb quins papers i amb quines recomanacions?

Sempre som la gent del carrer en poder dels posicionats en condicions de conxorxar les caigudes de llurs superiors. Ningú en aquest món mai no és prou content amb la seua sort.

Com enyor la mort neta i clara, escleta i immediata, del soldat! Això de viure és anar morint fastigosament, degeneradament, putrefacta.

)...(

(‘Xaiç Traum’, o El xoc i l’esglai de la reconeixença de l’horror que és de debò viure.)

Per què ens vol tant de dolent el bacteri del botulisme i les seues botulines tan àvols i malparides?

Què li hem fet en vida prèvia?

Car no em diràs que tot és conseqüència de l’atzar?

Car a quin món viuríem? Re no hi tindria ni cap ni centener. Semblaria un món fet pel foll més perillós!

I oi que els malignes farsants ens han ensenyat el contrari, que l’univers és melòdic i harmònic i regulat per meravelloses lleis? Un formiguer simfònicament infrangible, amb tot i tothom al seu lloc, sèdulament ocupat?

Vols dir de debò que els estafadors de la falòrnia sempre a frec de bava, ens han mentit tots aqueixos anys i panys?

Escridassa-te’n, pobrissó! Quina coltellada a l’esquena! No pot pas ésser, no, no! Fora massa criminal! Caldria immediatament penjar’ls tots, i escorxar’ls! I cremar’ls i llurs cendres fotre-les infern avall! Els més greus escarments, perquè cap altre no en gosés néixer mai més!

)...(

(El secret més ben desat.)

A la pantomima el mim mimava la muda fantasmagoria del destí dels innombrables capats a urpa de llurs mullers.

L’argument es basava principalment en el gran secret que no es pot mai dir, que els homes de totes les edats hem callat molt obligadament totes les èpoques de la història humanal. I és allò que les femelles ignoren més a llur perjudici, que és, en un mot, que com més ens capin, més no ens hauran d’anar capant, car, com s’esdevé per exemple amb les cues dels llangardaixos, que es regeneren quan les perden, així mateix, se’ns regeneren els collons tolts, i sovint no sols això, ans ens creixen i tot més grossos i ardits que no abans.

Els nous ous de serp són sempre a l’ordre del dia.

Que vigilin doncs les pobres! Car quan més es pensaran que ens tenien més segurament lligats, més podem saltar’ls sobre absolutament deslligats!

És llavors on la lluita final no s’esdevé, en la qual Daviu, el cuguç, desconfeix totalment Goliat, el darrer drut.

I on tot seguit la fementida botiflera dona, en acabat, tota escaldada, i amb les calces totes llordes al garrons, no és exposada públicament per a la riota de tothom.

Retrets i aürts, tot un lleig engranatge d’ignomínies, deuen davallar-li pel broc gros, car prou és palès que la pèrfida, aparentment compungida i arrupidota, es veu sacsada i àdhuc per aventura apedregada per la salaç multitud.

Que el mim llavors s’arrogui el luxe del captor triomfant, i que, putrefactiu i sensacionalista, no alleri a la víctima un perdó contingent i estupefactiu, tanmateix rebutjat pels més violacis i enfervorits dels maleïts fanocs acusadors, els quals nogensmenys el mut heroi, assumint-se prou complagut, i com qui diu espolsant-se les puces, dissol — i se’n desempallega i se’n desix — amb quatre disruptius mastegots ben encolomats — o si allò no és prou, amb quatre isnelles perforacions de flamígera espasa.

Llagrimosa, carranquejant, la foragitada no sabia pas si podia tornar al niu, i, totalment ensinistrada, i esdevinguda espontàniament una altra molt complidora llepaculs, hi fora acceptada.

A la fi no féu sinó no anar-hi. Massa por. Romangué pels voltants, pidolant, entre polsegueres, esparracada.

Eixí, poc després, un dia gloriós, ell, encar més gloriós, per la porta del seu castell, i ella, esfereïda, es fongué a l’esbarzerar fragorós.

Impertorbable, el mim dels ous renovellats tallà tot l’enrenou dels insectes qui se la cruspien de viu en viu i ficà el braç a les espines i la tragué, arrossegant-la pels cabells.

Convertit meteòricament en homenàs brutal i sanguinari, amb els marcats trets furibunds i lúbrics del seu molt execrable tarannà veritable eixint-li tots roents i espurnejant-li pel visatge, mentrestant la fleuma, què voleu? Quin calvari!

Quin calvari... Penedida fins als teguments més esqueixats.

I au. L’acte que conclogui doncs aleshores per a la satisfacció general.

Que aplaudeixin els espectadors, ben ‘exemplaritzats’, i sobretot, és clar, les dones.

Ep, que ja ens coneixem.

)...(

(La fi de la peça muda.)

No l’òbrigues mai. La mui, la mui.

Car obres la mui, i tothom et tramet a can tifa.

Qui vol saber re de tu...?

Ara t’ho dic: Ningú.

Abjecta impotència. Ca...? Ni ets!

Ca...? Ni ets! : Kонец.

)...(

(Kонец.)

Quin despietat flagell se’ns enduia totes les jovenelles?

I només ens lleixa les putes missaires, les bubianeses tètriques, les puretes putrefactes!

Pobres de nosaltres! Fotrem goig! Fotrem goig, companys de la carmanyola i la cantimplora!

Sense jovencelles, la poca de joia que hi havia en aquest món tan fastigós n’és fugida.

Ni per a pelar-nos-la no ens roman esme. Com ens pot vindre de gust, a qui li pot abellir gens, sense conyets gerds!

Sense gerds conyets!

Sense conyets, конец!

)...(

(Més ens val morir?)

O ens ho prenem a tall de menfotistes. Com els repel·lents gossos de cementiri.

No sols se’n foten dels morts — se’ls foten!

Ben fet, nois; per què altre serviu ni serveixen?

)...(

(Apàtic et vols.)

Patir pels altres, no pas!

L’apàtic no pateix pels desoris ni neguits d’altri.

Cascú qui pateixi per a ell mateix. Ja farà prou.

Com si hom no patís ja prou mals de cap!

(No et vulguis somera.)

(La vida al món ja és tan curulla d’incomprensibilitat, i de brutícia i de malesa i sang, per què voldries mai encar omplir-te’n més les beaces?)

(«Estigues-te’n! Estigues-te’n sempre!» Heus del bon estoic la recomanació.)

(No fotessis mai cap cas de les bestieses dels il·luminats. Per què te n’escoltaries mai cap? Qui pretén veure visions de boig és boig. Un boig fa de mal atansar-s’hi. Cal tindre’l com més lluny millor.)

)...(

(Al cos, Mariannel·la, al cos.)

—Segons com se t’asseuen al cos les hormones, així “filosofes”, és a dir, justifiques les teues accions, les quals trobes “bones” perquè s’escauen de fer-te de bo tantost les feies. Cap altra raó, Mariannel·la. Per exemples, si prediques merdegades religioses és perquè et convé, és a dir, perquè t’aprofiten. Te n’aprofites, no cal dir, pecuniàriament, a costa dels imbècils, qui pertot són legió, mes també per la satisfacció que la teua puta vanitat no troba convencent desgraciats. La filosofia, Mariannel·la, la filosofia no existeix. Només la comprensió lògica (o il·lògica per als crèduls i cretins) de les coses. Així que, au.

)...(

(Damunt ens queia tota la merda còsmica.)

Damunt ens queia tota la merda còsmica, i hom anhelava cagar de debò debò.

Era com si la mort anava massa tipa, massa tipa de menjar, i menjar, i menjar, i cagava allò menjat. Cadàvers a betzef.

Sempre m’ho he anat dient, «Si m’ensenyes un personatge menjant, me l’has d’ensenyar cagant». Una cosa no pot anar mai sense l’altra. Tot allò que hi fiques, ho traus. Si fa no fa transformat, ho traus. Si això no, malament rai.

Prop la platja, per llocs amagats, entre cabines pintades d’un gris molt fosc les quals no sé pas si són habitades o buides, i jo anant, amb el cul arrossegant part de terra, cagant-me desastrosament, com ara maleït gos restret, i gemegant, «Ai, pobret de mi; ai pobret pobret pobret!»

Cagallonets més o menys rodons, durs, separats, per espoderaments i forces rai; desencadenats, com ara baules de merda totes soltes.

I planyent-me’n, com dic, i bleixant tristament, ai malastruc, bo i dissimulant-me, deposant-ne, a gatameus, en depressions del terreny, enyorant l’aigua del proper oceà, segurament massa freda.

Com qui pon ouets de pasqua, de merda claferts, vaig ponent ponent, doncs, i el cel s’obre i se’ns caga sobre! Ions, matèries negres, aeròlits, desferres, déus triturats, tota la merdegada enorme. Cadàvers en tot estat de destrucció, putrefacció. Ecs.

I hi ha també, miracle, una porta feixuga a collons. I gràvida i ferrada. I més que no pas dura a collons (o a trons) (o a pebrots), dura a torrons. Això, a torrons d’Alacant.

Aquesta porta que grinyola sense badar-se gaire, anirà al cel quan es morirà...? Sempre insistint, ai la bleda, amb el seu credo de: «Crec! crec! crec!», com solen a fotre aquells desgraciat cretins qui creuen en aquelles grotesques ximpleries de la pitjor enemiga del castigat gènere humà, la puta religió.

)...(

(Enxarxeu la fam.)

No haig sigut jo. No haig pas mort ningú qui ens espiava (a elles a la platja i a mi cagant) rere les roques. Ni tampoc, amb el mac més gros ni adient i avinent que trobava, no li obria el crani.

Mes l’inspector, mossèn Crupié, qui enraonava amb accent gavatx, abans d’interrogar’m, havia expel·lit la següent sentència, «Enxarxeu la fam» — (segons vaig comprendre, ep, car parlava com dic estranyot).

I em demaní, Quina fam hem d’enxarxar...? De quina carpanta no ens garla el carallot...? De la fam que ens pren, de cops, de cardar conys...? La gran cosa!

Car no crec pas que vulgui dir l’altra. La fam-fam. Com si fos un altre doctor Turró, dient-nos que la indignitat de la fam indignament fa sirgar el món. O, més popularment, que els qui, de fam, n’hem passada, més ens hem hagut d’espavilar, i més no comprenem doncs ara, i alhora més comprensibles no som, car «pel fet que no haguérem sopes, prou ens les haguérem de pensar totes».

Tret que, de fet, no crec pas que fos tan fi; crec que, total, l’inspector idiota em volia penjar un mort o altre.

Així que, en aquelles circumstàncies, em calia parar molt de compte.

És clar que es veu que, pobre home, a hores de llavors, ja li pujava la mosca al nas.

Car s’esqueia que fos la segona vegada, en pocs mesos, on l’inspector investigava un cas com un cabàs, on s’esqueia que jo hi era el principal implicat (de casualitat, eh!).

En la primera ocasió, així és com les dues, l’una darrere l’altra, no es mataren, pobrissones. «Es mataren.» Això vol dir, amb zero participació meua, no fotéssim, vós.

S’esqueia que llavors vivíem si fa no fot diguem-ne ruralment, en un casalot impressionant, mes antic i força tronat. Les escales que anaven dels pisos de dalt, on hi fèiem vida, vers els baixos, on hi havia la cuina i els banys, i on s’esqueia que hi fos també el telèfon, eren molt pronunciades, amb esglaons molt alts, com no se’n veien enlloc gaires, amb alçades, diguem-ne, aproximadament de mig metre.

Tant la sogra com la dona, ambdues amb druts corrents i passats, quan sentien tocar el telèfon de baix, com davallaven...!

Com boges, tu, de bòlit, estiguessin prenyades o no, tant se val. No volien que ningú oblidés de... o trigués massa a... respondre, o que qui respongués no rebés resposta, si de cas fos l’amant del moment qui trucava, el qual, sospitós, no es volgués donar a conèixer.

Només si s’esqueia que l’agafava jo, l’amant ja coneixia que era un maleït molt consentit (al contrari, molt complagut, àdhuc còmplice) cuguç de merda, i em deia que em citava la dona (o la sogra, si fos cas, gendre així mateix molt adaptatiu, i per tant de màniga molt ampla) a tal indret i a tal hora.

Doncs bé. De primer la sogra, i al cap d’uns mesos la dona (la segona, doncs, sense haver apresa la lliçó de la primera), ambdues s’escaigué que es trencaren el coll, caient per les immoderades escales, quan davallaven justament tan immoderadament devers l’estrident insistent telèfon.

No volien pas per re del món, conys roents, mancar la cita, pobres noies!

Això del cony, mata arreu molt i molt, com és palès. Només cal esguardar les cròniques. Cony, arma mortífera. Assassina i suïcida. Doble canó.

Ara, si m’haguessin encarregat de respondre la trucada a mi cada vegada, hagués estat jo qui hauria corregut escales avall com un boig, i s’hauria potser trencat el coll (massa poc, oi!), i elles, pobrissonetes, foren encar vives, i joiosament cardant de valent i pels descosits, com totjorn fins llavors.

Així doncs que vigilessin, les pegues autoritats. Que no em vinguessin amb cap sobrepès de bajanades, i encar em fessin emprenyar. I que no m’acusessin gaire de re, ni tan datpelculadament com feia aquell pobre malastruc de bòfia imbècil, ni sobretot de matar dones! Jo!

Al contrari, vós! Salvador i etern redemptor de les femelles...! Ningú al món no les capeix millor. La tràgica maligna natura les ataca de cop-descuit amb espaordidores, esborronadores, esgarrifoses, pruïges de cony. I quan, malauradament, el cony enfurismat els pruu d’aquella horrible faisó no hi veuen de cap ull! Es llencen a totes, anacreòntiques, abusives, temeràries, mòltes. Tant se val! El cony al parallamps! Les dones i la malastrugança, vós, tot va lligat. Dictat per l’elegíaca natura, sempre volent allò pitjor per a cascú, i sobretot cascuna. Gènere maleït, el femellenc, ai, groc i glauc, vertiginós, i per al qual ningú com jo, molt piadós, no les ha mai acomboiades, acobitiades, protegides, molt manyagament dutes a redós...

Comprendre això, gloriosament em plau. I què comprenc, potser direu? Què comprenc tan clarament? Potser us ho demanareu, dic, Crupié?

Comprenc això, com comprenc aitantes d’altres coses. Soc un anacoreta, un ascètic, ja ho sabeu, molt de meditar i no atipar-me’n mai és sobretot la meua feina.

Així, a la fi, ara mateix, ja comprenc totes les mitologies, tots els déus als panteons... Cosa que abans, per exemple, no entenia. No entenia per què els humans, dotats amb lògica, eren les més il·lògiques de tot el planetari bestiar.

Doncs bé, àdhuc això haig entès. A les bèsties humanes, els cal aquelles estúpides mentides per tal d’assuaujar llur horror davant allò que de debò és viure en un món aterridor de totes totes. És lògic, com és lògic que s’emboliquin amb pells quan fot fred.

Doncs bé, un homenet tan comprensible, i tanmateix, ja ho veieu, de cara enfora, encar els soc, als plebeus ignars i provincials dels voltants, l’homenet suspecte i sospitós. Perquè no els faig carantoines? Per què no soc prou aquiescent amb llurs carrincloneries ni credulitats de capdeconys monumentals? Per què sempre vaig tirant envant, fent tresc pel meu bon viarany i prou, sens ficar-me mai als dels altres? I això, amunt, amunt, impertèrrit, sense penitències ni cerimònies, ni rucades devotes ni patriòtiques? Sense fotre cap cas dels lladres i assassins qui sempre pugen com la merda flonja als repel·lents llivells autoritaris?

La dona em treballava de prostituta al cementiri. Li feia tranquil·lament el llit, l’esmorzar, l’acompanya a l’indret, l’anava a cercar quan plegava per a acompanyar-la a casa, i ambtant havia comprats els queviures, havia cuit el sopar i cada menja a la cuina, el meu reducte, i prou li pujava els dos infants (d’altri). A ella només li calia dur els dinerons amb els quals subsistíem la família. Amb la sogra retirada, l’únic sou que entrava de debò era el seu.

Prou d’aquesta color.

...

Ara, som-hi, pel que fot a la mort de l’espieta arrupit rere l’altra roca, vora la platja... En realitat, no me’n recordava de gairebé re. Aquell dia anava de pet. Ben de bòlit. Amb una angúnia esgarrifosa al cos...

És que em delia, em desmenjava, em peria, per a trobar on poder defecar.

I hi havia massa de dones a la platja mateixa, totes com qui diu guaitant damunt llur torre de guaita particular del cos tot enravenat (quina altra casualitat, també!), encantades com faves davant els múltiples rars esdeveniment celestes que s’esqueia que s’esdevinguessis alhora. Els desoris del meu ventrell imitats per l’envejós mimètic firmament.

I àdhuc de retop pels elements terrestres. Per exemple, l’intuïtiu, instintiu, oceà qui, acollonit, violentava ses filles, les aigües, les quals, qui sap si ofegant-se, mancades d’oxigen, dic jo, per culpa de la sobtada ionització còsmica, ja anaven prou esvalotades.

Pobres dones! Com la pell llefiscosa d’un núvol fosc, se’ls abatia damunt, i les cobria tètricament, l’ombra sinistra del pel·lúcid fantasma de la mort...

La ionització ascendeix sense aturador, i talment que tota freqüència es troba estroncada. Cap comunicació. Cap notícia no ultrapassa a través de les ensalvatgides, estuprades, ones electromagnètiques.

Fantasmàtics exoplasmes apareixen entre les nuvolades i flamarades. La inestabilitat atmosfèrica d’allò pus pirotècnicament esbojarrada...

Allò era un malson ultrancer, com se’n diu? Terminal. Tothom massa acollonits, com dic, tant que queien els més febles en catatonia i tot.

Els més eixerits ni ‘guillerets’, com vius guilles i guillots, guillaren, i no trigaren gens a fondre’s horitzó enllà, un horitzó de debò lleig d’agalius ni de caresos.

Els altres, sobretot les faves precisament més fàcils a prendre’s com a escàndol les funcions més normals, ço és, animals, romanien a lloc.

Personalment, no en fotia gaire cas. No pas pel fet que, amb àcid lisèrgic i mescalina, ja n’estigués prou avesat, a les meravelloses imatges ni onírics paisatges de la geografia interior, la que portem a l’ànima — és a dir a l’altra consciència (la bona) — els elements més esclarits d’aquest món. Uns decorats ambientals molt més acolorits, rutilants. Recordant segurament les vides pretèrites, les vides que visquérem molt abans de la formació de l’estúpida esfèrula que presentment ens fotia de malaurada gàbia

No. Era pus tost qüestió de caguera. Que la caguera m’angoixava massa, ves! Per això, travessant l’estèril terra d’escudelles que raïa entre la platja de les horrors i el roquissar del vessant proper, me n’anava rabent devers les roques més grosses, on, darrere la més convenient, hi pretenia buidar el ventrell d’una vegada.

D’això me’n record perfectament. Ara, tot allò altre que li deia recordar a aquell bútxara de mossèn era empescat tal com rajava, a la babalà. Re no devia ésser veritat. Bòfia malparit, qui t’escoltava!

Així doncs, som-hi. Era l’elegant molt secretívol i prim prohom bo i cagant finalment rere la roca, alhora espiant vers la platja les dones esfereïdes, llurs conys segurament tots escarransidets...

Llangueix el llangorós llongament i lànguida, bo i cagant, cagant enfigassosa veta, com eruga qui cagués eruguetes, o llimac llimaquets...

O potser anava tot allò d’una altra manera...

De sobte em comença el cagalló (i una altra vegada, la vergonya!). Amb el cagalló a mig penjar, l’angoixa de trobar un bon indret on defecar entre tanta de gentada, car no hi ha cap canfelip adient enlloc, cap indret convenient i a l’abast, cap raconet, cap capseta on fer-ho d’amagat rere cap escaient enjòdol ni avinent cortinatge...

No puc expel·lir-lo enlloc, cagalló extrem, estrijolaire, tremend. I prou sé que això rai, que en pic trobi l’indret idoni, el desfici haurà passat... Tret que qui sap... Potser encar amb el mig cagalló penjant, em neguitejaré debades a fer’l caure del tot... I...

Misèries afegides per la maleïda ‘civilització’ a la mesquina misèria del viure!

Aquell mateix matí, mentre m’endreçava de blau i groc davant el mirall, havia sentida sordament la melodia de, «Sots lo pont Mirabò la merda s’escola/ I la merda sencera tornem de l’escola/ On no n’apreníem sinó merda més rude», que semblaven cantar els enormes escarabats negres — marcials — colònies i colònies, legions en marxa — de sota el rentamans. No em podia pas imaginar que en visquessin tantes en un espai tan reduït. Merdosos gregaris aquarterats.

Al perímetre de l’àrea de la boja activitat escarabatenca, hi aparegué la Túl·lia, la minyona, armada amb la seua despòtica espardenya.

Era llavors, immediatament, com ara si cap dels escarabats poc goséssim d’ultrapassar ni ungla de dit de peu enllà del mèdol o vedat marcat per la terrible minyona. L’espardenya de la Túl·lia ens fotia molt de respecte. D’espetec, literalment, qualsevol de nosaltres, o àdhuc escamots sencers, escac-i-mat!

«Escac i mat!», en sentia el crit estrident el nostre cadàver nou de trinca, i tanmateix tot esclafat.

Mossèn Crupié, mentre li ho contava, perdia també els ulls dins el quitrà esberlat del cel. Lluïssors astoradores de focs follets creuaven la foscor, i, pec com era, no li deien tampoc re de bo.

Em pensava que li podia encolomar tota mena d’execrables mentides. Se les empassaria amb els gargalls fètids de l’acolloniment que l’acollia.

Li deia en Francesc, un dels seus sibilants saigs assistents, «—Tots els escatòlegs i d’altres saberuts astrònoms, aprés llurs molt feixucs monòlegs, es veu que han caiguts enigmàticament adormits; clapen amb abandó. Potser un poder celestial encar més subversiu no els ha fets callar amb la seua màgia electromagnètica».

«—Vols callar, Francesc? M’estic concentrant, alhora amb els senyals que em trameten els senyors dels cels, i amb allò amb què no se’ns empatolla debades l’assassí repetitiu.»

Amb l’aplom tremolós d’una marioneta, en Cesc, tanmateix reblà, «—Tornant de l’escorxador, vull dir, el quarter de la nostra secció de tortures, capità, només hi érem multituds; crits guturals, ‘estertors’ de pànic, generacions futures, paràsits del poc (o ja gens) qui no en romandrà. Com a cada altre planeta al planetari on els habitants qui hi viuen l’acaben fent malbé totalment, també al nostre molt cagat, com sembla haver-hi sovint arreu, uns quants del més malvats multimilionaris es conxorxen per a sobreviure’l, escàpols. Amb els mitjans materials il·limitats que posseeixen, mercès als sistemes polítics d’explotació màxima per la part del més malparits elements mai nats, permeten, superiors, ço és, sense recances, la mort absoluta d’emparar-se del planeta, i, amb llurs secrets coets, ells, mentrestant, ho aprofiten per a fotre el camp abans l’esclat ni l’estifollament definitius no s’escaiguin ni hi sobrevinguin. Foten el camp devers planetes verges, on, embrionaris, n’esdevenen els sempre malignes déus qui vagament seran recordats, molt coltament ni devota, per la gentada qui, a poc a poc, descendint d’ells (ells esdevinguts immortals i anats en acabat a colonitzar qui sap si mons novells i tot), també, com tota multitud sense fre, destruirà llur planeta, tret que potser, encar un altre boldró de malvats multimilionaris (els pitjors lladres mai existits!) l’abandonaran per a esdevindre així mateix ells molt malignes déus immortals qui colonitzaran d’altres indrets de l’univers sens fi. Sens fi, és clar, fins que també tampoc no foti, massa tip, l’espetec. Univers espetegat. Bon desembaràs, vós, quin descans. Confiéssim, nogensmenys, capità, que els de més (si no tots) dels coets dels ricots, atrets per l’or del Sol, al Sol s’hi estavellin ni estifollin. O potser, qui sap, en estavellar-s’hi, àdhuc el Sol, fastiguejat, tornat de sobte cendra que s’anorrea, no plegui definitivament. Ni vist ni conegut. Mai se’n cantarà gall ni gallina. Ni del Sol, ni dels coets, ni de cap dels il·lusos argonautes rere repulsius esquers. Crec que assistim, capità, a la incomparable beutat de la descomposició del Sol, astre gastat... I la nostra gàbia si fa no fot esfèrica, oi, capità...? Això, nau folla amb folls dintre. La terra, tothora devers l’esclat i l’anorreament, Sol rebentat, infern tot-destructor de la mort...»

«—Ara ja has acabat...?»

«—Òspima, cap! Us hi fixeu? Si això no és una catàstrofe global! Una com se’n diu? Ah sí, un suïcidi col·lectiu. La calamitosa plebs addicta al continu col·lapse. Hom ho anorrea tot, i sobre es sorprèn, com un datpelcul dat pel cul per un sobtat monstre de quirra estratosfèrica, si l’anorreat és així mateix l’anorreador...!»

Com semblava prendre’s un embadocat respit, intervenguí.

«—Doncs bé, en Crupié, com us anava dient, man rai, no re, ni víctima ni còmplice, re de sencer ni amb estatus d’estàtua, només algú, quelcom, una altra pseudo-unitat, un altre atzarós glomèrul fet de cèl·lules doncs casualment aglomerades, i interinament alhora admirant i tement, embadocat amb l’espectacle, i al mateix temps acollonit per l’amenaça, ara latent, adés a tomb d’esclafar’t ben esclafat, com escarabat per espardenya ataconat, i és clar que, sovint, amb l’afegitó d’un polsim d’odi per a tot allò altre qui poc o molt es bellugui, tant se val, tant si és microscòpic o de mida incomprensiblement colossal; car tot sembla molt enfibladament capgirat cap al teu detriment. No penseu? Sense sexe, o amb sexes diversos, i mes idees, ara pairals, adés clandestines, de caducitat pràcticament immediata, atès que tot hi és efemèride i prou, ço és, atzarosa avinentesa, efímera esdevinença, inèdits oblits, amb una passió d’afecció vers els taüts... Sense anus, amb tota cagadora emmerdissada esdevinguda doncs pòstuma; de tot fecal ni fatal error finalment exonerat, l’astoradora capacitat meua per a esguardar abís avall i veure-hi monstres, monstres despullats i rabejant-se en bacanals molt pàmfiles... El cosmos convalescent convençut de la seua culpabilitat, i ara doncs ses llàgrimes brutals esdevingudes la fràgil porcellana dels estels... Esclau rabit pels violins fregats pels planetes qui esbojarradament col·lideixen... Cos referencial de sanglots, i onerosa nosa al pit deguda a cert neguit joiós que ensopega amb els mèdols pedregosos dels desviaments sobtats provocats pels blasmes intestinals... La llet arbitrària de les plèiades inequívoques presa a dosis prou gimnàstiques... Un àpat rigorosament necrològic que ens cau a un païdor oníric... Els setens segells contingents de les distribucions estel·lars... Tants d’anys vivint acollonit, Crupié, acollonit pels angoixants monstres invisibles qui entrevenen els entremons. I allò em privava d’esguardar re sense por, és a dir, d’urt a urt, davant per davant, d’ulls a ulls. M’ha calgut arribar a les portes definitives de la desaparició, per a gosar traure’m els aclucalls. No em servirà de re, és clar, car no soc ni un déu ni soc immortal, i de fet no soc sinó un pobre no ningú sense gaires calers... Diguéssim, amb prou calers per a anar fent amb prou feines, com gairebé tothom. Però si més no el plaer d’haver comprès al capdavall quelcom d’important ja és una mòdica satisfacció que em duu una certa joia al pit. La joia de comprendre, no hi ha joia més satisfactòria, crec. Ja ho he dit. Ei, som a la fi del món. Prou carallotades. Declareu-me exempt, i som-hi. No val a badar. Ja hem badat prou. Ni cal tampoc que em toqueu tant els collons. Per menys quatre dies que hi serem...»

Els jaquia plantats, encantats com totes aquelles dones, totes les dones del món, qui romanien palplantades ran d’aigua, esglaiades, petrificades, i part darrere escaguissades, amb les merdes més o menys diarreiques que els ultrapassaven molt espectacularment els escaridets, tots tacadets, biquinis, i prou devien fer la platja un altre desori relliscós d’allò pus.

Qui s’hi aventurava...?

)...(

(Episodi subsidiari.)

Ah, i tant, un altre episodi obscur de ma inèdita biografia, potser fora aquell on, insòlitament (per a mi), perdia tots els tristament molt lleigs trets de la cara.

Prou lletjot que no era per començar, amb allò, l’absència de trets al visatge, esdevenia encar més negligible com a persona.

I pel fet que encar em trobaven si fa no fot viu, volgueren al capdavall, molt comprensius, fer-me una cara nova.

Allò va anar així. Era a un avió que sobrevolava certes muntanyes de països força poc instruïts, i l’accident sobrevingué, i tothom hi peria, tret d’un desconegut capdecony qui es veu que era jo mateix, i el qual ningú no podia reconèixer ni per cap mena de paperot que no hagués ja estat cremat per l’incendi subseqüent a l’estavellament mateix.

Es trobava mon cos en coma, i de tota manera qui sap si hauria sabut parlar; probablement, sense boca, gens.

A ca nostra, els meus renossos eren llegendaris.

Doncs bé. La tieta viatjà fins al país ignar i digué a les estòlides autoritats que potser fora capaç d’identificar si mon cos em pertanyia a mi, car tenien entès que viatjava per aquelles absurdes endreçúries i trobaven que m’havien perdut.

Va demanar si del comatós en podria escudellar ni sisquer un parell de cops d’ull.

Immediatament, en clissar’m els peus intactes, digué, «Sí, manels, nois, és ell. Com deien que deia un d’aquells savis rucs dels anys de la pera, ‘Per llurs renossos els coneixereu.’ I ací, amb aqueixa prova fefaent, conec el meu nebot. El reconeixia entre milions de peus dels més lleigs mai generats per la monstruosa natura».

Li digueren que, si volia, tot allò que es traurien de sobre, se’m podia emportar a ca nostra. I fou això que féu.

A l’hospital on em meteren, els cirurgians em foteren, entretinguts i faceciosos, la fastigosa cara novella que duc. Tot i que era (és!) lletja, al capdavall, això rai, car no n’era tant com n’era originalment. I tot i que un bocí d’hèlix de l’avió estavellat m’havia, no sols delides les faccions de la trista fesomia d’abans, ans també mig lobotomitzat d’ambdós lòbuls, encar hi vaig guanyar també per aquell altre cantó, car així esdevenia, no pas solament més intel·ligent, sinó també més feliç.

I d’ací ma teoria que, la felicitat s’adquireix amb la intel·ligència. Com més intel·ligent, més feliç. I a l’inrevés. És clar.

Quelcom doncs que a tothom recomanaria, que es mig lobotomitzés (o s’ho fes fer per cirurgians més traçuts), i d’ambdós lòbuls, ep.

I apa, au. Un món més afable ni graciós, no fotéssim, és clar.

)...(

(La màquina del món es diu Enveja.)

Els homes som, essencialment, persones-sense — sense cony.

Sense cony, és clar! I d’ací la gran enveja que portem a les persones-amb.

La màquina del món es diu ‘Enveja’. Tothom enveja tothom. Allò que altri ha, ho vol. I millor, si pot.

Particularment, com dic, els homes envejaren sempre les dones, llur facultat de crear vida del no re. Veres deesses, redeu!

Per a contrarestar aital poder divinal, i per a alleujar alhora l’angoixa d’inferioritat que allò els duia, inventaren el pitjor dels martiris, el treball, la tortura del tripudi, vull dir, el tripali.

Treballar és la immensa putada que els homes s’han feta entre ells. El treball sense solta ni volta, el treball desesperat que només crea misèria.

Treballar és viure endogalat a la mentida i a la merdegada.

I no hi ha perill, no aturaran pas de putejar tothom, fins que no arribaran de debò a l’instant falsament suprem on ells (ells, els mitja-merdes!) no crearien vida... I les dones llavors que les bombin el bombers!

I ja em direu com descansaran, ni amb quina mena de plaer, llavors, si n’hauran desaprès...? Havent-se tornats monstres irremeiables...? Transformats pel treball en màquines assassines.

Fàstic de viure-hi ensems, tot i que mínimament (tan poc com puc, gens gregari, poc contagiat, per tal de conservar una mica de sanitat mental) barrejat!

)...(

(Segons en Fal·lus Serpoll — de ver nom Fal·lus Serp i Poll — cal anar-hi amb mà dura.)

«—Qui s’ha masturbat

Tantost l’hem trepanat.

Som molt morals.

Som molt estrictes.

Som molt rectes.

Molt cretins.

Tot ho fotem per a més glòria de déu.

Vetllem per la salut mental de tothom.

Pensar fa de rucs.

I au.»

)...(

(Amb el temps i una canya, et dius que tot caurà.)

(Ta vida penjava d’un ham, tret que a quin peix li faries gràcia...? Si a tu quina gràcia et feia de morir...?)

(Segur que de tast, no gaire bo. No prou madur. La voluntat hi mancava.)

(És la voluntat que esmola el gust al fruit. Si el viu no ho vol, el cos s’endureix part dedins i els suquets no viatgen, no es trasbalsen, no s’endolceixen en les mútues relacions.)

N’hi havia qui, l’avi, s’esperaven amb candeletes que es morís.

Tret que ell em deia,

«A què trau cap morir’s...?

Si no em fot mal re...?

Fosc reialme.

No se m’hi ha perdut re».

I anava endurant.

I qui dia passava, any empenyia.

I així fins avui.

Em sembla que fa els anys.

Quants...?

En perdia el compte.

Al capdavall, a què trau a cap comptar’ls...?

Si ni li fa mal re...?

I a mi, quin mal em fa, ni recordar-me’n ni re...?

)...(

(Vida encantada dels marmessors.)

Ens adobaren a nous jutges de les obres pòstumes d’uns quants de paròdics flequers, les coques de recapte dels quals havien conquerit mig món, i no gaire enraonats i gens avesats a tasques ni comeses tan magnífiques per a nosaltres, d’inici la cagàrem repetidament.

En acabat, fèiem veure que hi enteníem re. I a pleret, fictes, n’esdeveníem, a ulls dels llecs, els més proficients ‘coneixedors’ de la cosa, és clar que en realitat sense entendre-hi re. Polidament o geniüda, segons s’esqueia, persuadíem la terregada que, de tècnics en la matèria, rai.

Lapidaris, o estripadament verborreics, sense (o amb força d’) embaràs i histèria, amb total luciditat i omnisciència (o al contrari), tant se val, monòtons artífexs, pretesament àvids i vívids, maniàtics, i auto-declarats polímats (saberuts), empesos, amb rapacitat obtusa, a constrènyer texts de gruixuts molt ensopidors capítols ‘històrics’ al rapsòdic nou estupre d’agonitzants vestigis i pardines, i de si fa no fa antigues diverses dilapidacions, on adés aparentment torniolaren tota mena de presumptes ultratges i carnatges entre estúpidament apassionats enemics, qui ara confraternitzaren i llavors no gens, i on bufonescs usurpadors, mirmidons, tifes, hoplites, tafurs, faquirs, i un fat mannà inexhaurible de similars perjurs, i llops i verges i sípies, i rudimentaris torsimanys, i verms assortits, i inics prohoms, i d’altres subrepticis tanoques abissals, no hi foteren el suposat paperet, per a retransformar-los tots plegats en afegits volums, i lligalls i llegats i patracols, on l’apol·lini novell heroi inventat molt acrobàticament ni vicissitudinària no triomfi amb esclat i faci la millor coca.

Els clients i admiradors ens adoraven. Se’ns xarrupaven les molt densament escolàstiques baves. I caminàvem amb prosàpia i fredament com les glaceres. I ens immergíem sense escafandre als indrets més pudents ni malsans i perillosos dels forns i de les cuines. I esdeveníem immensament tàcits. I empràvem severament un dels més famosos estirabots morel·lians (d’en CR Morell, ‘the ultimate classic and classicist’, com en va dir en Marshall McCherub), ço és, «No dient re, sempre dius massa», i, glòries incontrovertibles, en romaníem immensament amples, com les ondines de la bassa del poble, d’on adés no provinguérem, emblanquinats i magnànims, havent suara passats, com qui diu per un esquinç en la tela incerta del temps, de pagerols de tarannà monòton, místic i gemegós, a molt tronats experts.

Esdeveníem tan cèlebres i coneguts, ans les típiques malalties de càncers accelerats i fulgurants dels famosos no fermentessin i ens anessin esterrossant d’un en un, que àdhuc tothom trobava escaient que ens dediquéssim així mateix a la cosmopolita recerca de talent. Una discreta recomanació nostra reeixia a dur-vos fantàsticament al davant de totes les cues, per barroer i celerat que fóssiu en les arts vers les quals capriciosament no us encaminàvem. Feia esgarrifaó veure com de ràpid no anàveu sortint arreu com a intèrprets acollonidorament únics en els mester triat. I tothom demanant-se de més a més, «Qui faran espellir a continuació de la closca opaca? Qui santificaran de novell ‘estel’ de les pantalles, de les taules, de la crítica ecfràstica, de les arts pictòriques, de les culinàries, de les psiquiàtriques?»

Dèiem, «Calma, nois. No som pas dels qui es venen la pell de ‘xagrí’ abans d’haver mort l’aital ‘xagrí’». I tothom s’exclamava abassegat d’emoció, «Idònia troballa! Ningú no ho deia millor!»

Sense cap remordiment, havent absorbit, assumit, el fàcil paper, embeguts en la suscepció inconsútil de l’ofici, visquérem l’al·lucinació fins que, fastiguejats, amb gran fanfàrria pública, falsament d’amagatotis, no ens emblàrem de nit vers cap casa d’orats i ens hi desàrem pel que durés la nostra dèria.

Només oblidats, substituïts per d’altres farsants, no n’eixiríem, els vius, segurament encar de ràncies rancúnies ple el pap.

Els morts, ells rai; se’ls havia acabada la repulsiva pretensió que re no té trellat, és mai gens entenedor, hom pot ésser entès en re, en pot treure l’aigua clara.

«Tot hi és llord, tot hi és trontoll, tot hi és trist, i no s’hi val, cap escorcoll», com va dir en Fal·lus Serpoll, l’aracnoide, quan es bevia el darrer col·loide.

)...(

(Hi tocava ‘la’ mort el violí.)

I érem llavors a la sala de jocs de la casa d’orats, i, tips de cardar inútilment pels racons, ens n’anàvem a sopar. Hi discutiríem com sempre les mateixes lectures. Les sòpites amors entre fadasses i destralers, teca única per al noranta-nou per cent de soporífics toms als milions i milions de llibres al món. Inanitats a betzef, datpelculades sense solta ni volta, imbecil·litats de guilopos i galifardeus. Per què collons haver de llegir mai re?

Qui era aquell Dowson, qui diuen que digué, «Què cony duren els dies de vins i roses? Els de riures i plors? De glòries i pors? Duren un colló si pateixes, duren no re si gens no gaudeixes. I au».

«—I de què et serveix cagar-te en déu, si saps que d’això no n’hi ha, ni mai no en rajarà. Collons de déu, sols existís! Sabríem a qui allevar-li llavors totes les culpes! Car no crec pas que puguis arribar a un grau tan ínfim d’intel·ligència i fotre com els cretins qui es pensen que llur ‘déu’ és un maligne fill de puta qui els espia constantment per una finestreta tallada als núvols.»

Hi havia, entre els companys, n’Harmoni Clip, d’omplits poplitis, i na Lilí Olipip, pipioli a l’indret, i el perenne espectre Ramonet, amb la seua dona na Miranda de la Miràndola i Pic-i-repic, la de les excel·lents fregitel·les d’antany; i hi havien, no cal dir, els guacamais emmagatzemats, els dos ornitorrincs de la basseta, les piràmides de llibres barats i sollats apilats, els corcs i els rellotges de la mort discretament rosegant les fustes, les ventisses i evanescents orèades ploramiques, els follets qui màgicament escrivien enlaire, tot volant, fórmules irrisòriament demoníaques...

I ens entraven per les esquerdes mormols de cendres vingudes de les incineracions en pires, al jardí mateix, dels cossos dels elements llongament condicionats a l’extinció.

N’estossegàvem, i trobàvem que eren amargues i eren fètides. Cendres barrejades amb pols, calçobres, ensorraments, míldius, teranyines, i resclums de cambres mortuòries, i de pestilents atuells de llords llonganys (latrines), i de rebuigs de convalescents, i d’éssers espedaçats d’escorxador, i de gemecs de mamífers, i de peixos i moixons, i d’altres melodies incidentals...

Per què perllongar-ne, com en perllongàvem, podrits torracollons, el reguitzell ni l’enfilall?

Els qui patíem d’ictiosi ens gratàvem les escates, i les truges bacives i els afolls de la bata blanca qui ens omplien de píndoles i ens maltractaven, i se’ns adossaven sovint com gluten vescós quan els descordats hormonals verrinys els ho exigien, esguardaven tots, molt encantats, el televisor de rere els vidres, i semblaven jaquir-nos tranquils. Qualque catàstrofe de dimensions encar més terminals es devia haver feliçment esdevingut. Massa poc.

Tant se val, car fou aquell vespre on n’Harmoni Clip, qui tothora enyorava, amb molta de clamor desesperada, el seu ‘stradivari’, me’n féu cinc cèntims, de la situació sempre present que el turmentava.

No li demaní per què, del seu pobre garranyigós violí de poble en deia ‘stradivari’, i no pas ‘amati’, ‘ruggieri’, ‘guarnerius’, ‘klotz’, ‘stainer’, i tant d’altres noms de coneguts faedors d’aquella mena de fòtils assassins d’orelles.

Allò del violí, de més a més, em tocava al cor certes cordes grinyolaires. Car oi que és el dimoni qui suposadament és qui toca el violí? Tothom sembla saber-ho, és el seu instrument. Al somni d’en Tartini, per exemple, en Tartini mateix confessava haver-lo escrit tantost no es desvetllava enmig de la fosca nit on havia sentit, bo i somiant, l’aital sonata tocada per Satanàs mateix.

I així i tot, tenia après i entès de sempre que el violí era exclusivament l’abrupte instrument del fastigós mort de fam qui feia sempre el mateix paperot de la Mort. I que tots els virtuosos eren, és clar, o bé zombis o bé endimoniats.

Com ho compaginem? L’instrument de la mort o el de l’altre gamarús? Tret que no siguin, ambdós, la mateixa imaginada persona. El mort i el dimoni. Dic el mort, car això de fer-l’en dona, pobre home, és una idea d’ignorant, de gent amb no gens de sentit de l’anatomia. Com la mort la pinten esquelètica, no li troben enlloc l’escamarlà, i la tracten de femella, amb forat i au. Però és un home, el qual, precisament a causa del fet qui li manca l’escamarlà, es toca i es pela el violí espatllat. A defalt de pixa, què faries tu? Com te la pelaves? Sense violí, malament rai. I és clar que les dones no se la pelen, les dones màxim que foten és d’esfullar-se-la. Més argument. Hò, i en trobaríem a carretons.

Em diu (i sé de què parla), «Hi ha un entortolligament de boes qui em i curullen i sorollen el cervell, sempre enllaçades, elles amb elles, en sorolls d’omnipresents diàlegs i controvèrsies.»

I jo pensava, «Per què no m’expliques els quanta, carallot?»

Li vaig dir, per comptes «Hagueres gaires avantpassats qui cremaren de viu en viu bruixes o heretges per ordres dels criminals eclesiàstics de totes les eres, tu creus...?»

Féu, «Ni puta idea, home. Supòs que com tothom. Un bon sarpat. Què vols que hi foti? Cremar’m també en penediment? Qui és prou boig!»

Fiu, «Ca, ca, és clar! Si haguéssim de pagar per tots els crims ni torts indescriptiblement bèsties dels avantpassats, ningú no n’acabava mai quiti, tu! De fet, l’altre vespre, atalaiant si ningú no apuntava a l’horitzó vermell, per comptes de fer com feia més sovint, d’atalaiar si ningú no apuntava al firmament, hi atalaí, crec, el meu avantpassat de fa exactament cent mil dies (érem al que en deien 1737), en Gilabert Baró, i tenia llavors només uns nou anys i, ja,

el desapuntament fou general. Vull dir, ningú amb cara i ulls, ningú amb merda al cul, tothom se’n desapuntava. I qui el votaria? Ningú, altre que a la forca, o a la foguera, a l’hora de la imminent reacció que faria cua roent de la revolució. Car àdhuc jo mateix, de tan lluny en el temps, me n’adonava que era un xicarró massa com cal — ni col·laborava ni participava mai en accions forassenyades, com ara les promogudes per les religions, o els patriotismes, les dues més arrelades de les abominables armes dels proficients aprofitats (pleonasme). Mes què faig? Érets tu qui contaves, perdona, conta, conta...»

Féu llavors (ho duc mig apuntat per ací), «En arribar a casa, vaig veure, i se’m va estrompar l’ànima als peus, que m’havien llençat l’stradivari tot espatllat a la vorera de davant la porta, amb la resta de tot allò que posseïa, no pas gran cosa, és clar. Destrossat, llavors, amb el violí sense estoig, i amb una bossa amb un canvi de roba dins, i segurament qualque andròmina per al manteniment de la meua presència ni prestància d’aede inspirat...»

«—Vols dir la brotxa i la gil·lette, i el sabó, i el pasta-dents i el raspall...?»

«—Segurament...»

«—Atzimboris rai, noses per a l’heroi...»

«—Me n’aní sense saber on anar, enmig de la nit, havent tornat mig pet de l’ordinari etzigori vespral meu... Vaig escorxar el gat, llençat jo mateix, com un drap brut, vora el riu, i pel matí, les aloses romanien quietes, enjòlit damunt les cicutes, com ara si se’n rancuressin, i m’acusessin, i quan comencí de caminar un esbart nombrós de tudons s’esbalaí horriblement pel meu pas innocent, i fugiren com encesos esperits...»

Amb allò, en acabat doncs del xoc o gran trauma que acabà de tocar-lo — i d’ací que acabés com tots nosaltres a la casa d’orats — es veu que deambulà sense quest la resta del jorn, i vinguda novament la nit, se li foté a ploure a bots i barrals. Una tempesta de caldeu. I s’amagava el violí (per sort mancat d’estoig) a la sina, i es xopava ell ben xop, i el vent huracanat se li enduia la bossa al maipús, i no sabia tot plegat pas on trobar aixopluc, i va caure al fang i s’havia tornat verament boig, i espeternegava com histèric i epilèptic, espasmòdicament eclèctic en sa tria involuntària (?) de guitzes i batzacs, i l’havien replegat, i l’havien tancat elements anònims, i barroers i uniformats, com a mi.

El lladre (qui sap d’on surt ara!) qui li havia robat l’stradivari l’espitxà mentrestant, maleït amb qualque infecció sobtada (com se n’assabentà?), i l’enterraren amb el violí que no havia pogut vendre a ningú, i ell, n’Harmoni Clip, volgué rembre’l, recobrar’l, el violí, sobretot, i s’escapolí, saltà la tàpia, i anà, aquella mateixa nit de trons, al cementiri, i hi excavà de valent, amb les ungles mateixes, damunt el clot on devia jeure el lladre, i no hi trobà pas rastre ni aup del fotut violí, i la mà del mort, qui justament s’assemblava molt (potser era el mateix!) al fill il·legítim qui tingué amb la filla folla de la dispesera, la qual estuprà, com els industrials estupraren la natura, i els capitalistes i imperialistes el món sencer, i qui (vull dir, el fill monstruós) ja va néixer ancià (de galopant progèria?) i de més a més benauradament mort, se li aferrà (amb la mà de vell) a un turmell, i no sabia ell com deseixir-se’n, i la mà del mort, esdevingut descontroladament forçut, l’estrebava cap al clot, i hi caigué, i recaigué, encar més fort, en la seua bogeria, i el tornaren a trobar, mig sebollit, i el tornaren a tancar amb els casos més greus, i allí, precisament, les nostres dues històries es confongueren, car s’esqueia (em sembla!) que aquell qui havia robat el lladre havia estat jo.

El violí no valia en realitat re.

Me’n donaven quatre xavos de no re. No em va atènyer ni per a fer una cerveseta.

Tret que, és clar, de la casual cloenda no li’n deia mot, pobre Harmoni Clip, dels omplits poplitis.

)...(

(Les amargues susceptibilitats.)

Quan no romangué ni un dels corcats encarcarats titelles reialistes, tots passats per la guillotina, mon pare rebé la fosca visita d’un escamot de bòfies qui l’ataconà fins que el jaquiren per mort; el pobre home, en acabat, contrafet i sobreeixit de xacres i d’altres noses òssies a conseqüència de l’atzufada majúscula, mai no endevinà en realitat per què l’estomacaven, mentre el seu plançó, ço és, eu mateix, el príncep principal de la Bisbal, n’Enneàquer Ecsàrnec Ecsòvin — com em deien els estúpids americans (i pitjor quan comencí de signar Xeix Xeix, i del meu nou nom en deien, com si vomitessin, Ecseics Ecseics!), els quals sempre em feia que se me’n fotien, car, escandalosament, per a ells la xeix era una ics! — feia veure que estudiava, filisteu lletraferit, a una universitat llunyana, amb nom disfressat, de sentors força arcaiques.

Potser ja m’anava bé que m’anomenessin malament, els betzols, car allò afegia confusió a la meua molt preuada persona, i afegia així mateix complicacions a la identificació d’on no raïa ni parava en realitat, perquè hi rebés a mon torn, per part dels enemics mai no pas del tot desconfits.

De tota manera les susceptibilitats m’amargaven l’estada. Car, amb aquelles desviacions, aviat no sabria ni qui era. Tothom al món, i això quan no m’ha tingut per mort, m’han dit sempre amb un nom canviat, sovint esborronadorament deturpat. Què hi farem. Pitjor fora el contrari, segurament. Infeliç paranoide, m’enxampaven encar pus fàcilment.

Visitant els grecs, me n’adonava clarament que, entre els carreus ciclopis, incessants hi orbitàvem les cariàtides, i amb allò no trobàvem d’altra via viable vers la llibertat.

Com esborrar els rutinaris rumbs de la industriosa sempre idèntica hemorràgia? Malviatge, quin ultratge! No poder-se desorbitar de la puta acròpoli!

Com caminàvem llavors, si, estortes finalment, no gens agorafòbiques, creuàvem les àgores amb ziga-zagues de desempedreïdes apsares!

D’altra banda, per què deprimir-te així? No t’hi lleixessis pas mai caure, indrets podrits, fúnebres, fètids, maleïts, ço és, esglésies, quarters, presons, escorxadors, cementiris, hospitals, caus per als bòfies i els boigs, i els palaus en general (reials, de ’justícia’, de congressos...)

O els teatres. I cinemes. Monstruoses exhibicions.

Davant un públic adelitadament bavós, na Medea hi trossejava horriblement sos fillets. N’Endimió era brutalment raptat per la deessa dels somnis, i dut a qualque tètrica contrada llunàtica, on entrava en encadenats malsons escruixidors, i ja no en sortiria mai del tot.

Impertorbable, àdhuc potser amb un cert urc, l’infant monstre, amb aspecte de cretí i amb els peus equins, amb enmig de cada peu, doncs, un sol dit esdevingut gegantí, ens exhibeix els seus innombrables paràsits. Entres els lloscs espectadors, exabruptes i aürts rai, per tal d’heure un millor angle de visió.

L’aire hi ha esdevingut totalment elèctric. La ionització generalitzada. L’atmosfera ambrada sobreïx i enrampa. Atacats doncs pels ions descordats que es foten pertot arreu, i foten de creus tota comunicació, els aldarulls esclaten, els criteris dissonants viren fàcilment cap a l’agressivitat. I els invasors llavors absurdament vists arreu com a herois.

Els invasors vingueren i tot ho emmerdegaren; i fora de casa ens foteren; i tot ho desendegaren, i ens desdentegaren, i daltabaix tot ho engegaren; i a les orelles se’ns cagaren, en llur llengua molt lletjament horrorosa, i amb llurs repapieigs de troglodites, i odis eterns ens encengueren.

Perdut a les talúries per aquelles endreçúries, mai més no torní a casa. Despenguí dècades escumoses, sovint arrossegant-me pels bracs i els tarquims, visitant indrets maleïts, tret que és clar a hores d’ara pràcticament tots ho han esdevingut, i els íncoles, amb cosmètiques com més anàvem més desconegudes, m’eren cada vegada repel·lents de necessitat.

Em digué, el darrer de mos avantpassats qui visití abans no fos expulsat, vull dir, abans d’anar-se’n del món i passar avall, quelcom de potser cabdal que malauradament (o benauradament, qui sap) no copsí. Que no assolís de copsar-ho, no m’ha ficat pas mai cap pedra a la melsa. Al cap i a la fi, abans de morir, la gent no diem sinó bestieses.

De mainatge, amb l’eix de gairell, molt eixelebrat, com guimbava! D’un gambirot prop la platja t’engrapava un parell de pigargs a cada mà.

Era un cul de mal seure clafert d’energia. Molt afecte al gambit. Amb zel iconoclasta, davant cada interrogant, llençant-m’hi de cap.

Em fotia una medusa per barret, i tornava totdeu de pedra.

I m’estimbava penya-segats avall, i planejant com l’adorat voltor, me n’encertia. Era de debò el cel paella? O era sols un llenç burell pintat d’esferes? Una de dues!

I la data que fos...? Qui se’n curava! Mai no ho he comptat. Quants d’anys...?

I el rellotge, prou sabia que cal no mirar-se’l mai, no fos cas que el gastessis.

I m’ensopegava, pels fictes cels, amb pixavagants estranys, d’altres firmaments, de mons afòtics i doncs invisibles, i, de vegades, euparèunics (és a dir, on els dos s’escau que som collonudament fets per a cardar’ns mútuament , bé que insubstancials i diguem-ne haptonàstics, sense tocar’ns, doncs, rebutjant tot contacte, a través tanmateix de magarrufes i mims intencionats, com ara magnèticament se’ns collaven els nostres dos ectoplasmes un instant, i què ens generàvem recíprocament als cossos atesos? Qui sap. Contagis rai.

Car com qui diu tot d’una, d’argent-viu passava sobtadament a letàrgic, i a tocat del bolet, i a oblidadís de mena. Com ara mateix.

Sense ni cinc a la butxaca, ensumant pertot sentors de merdes diverses, amb cara de prunes agres, em deia, segurament citant cap clàssic, que a despit del fet que ja cap ni una no em pongués, i a despit de la mancança penosa de persones com cal al món, totes amb idees (més o menys tapades) molt criminals, em calia continuar anar fent, pels solcs mal marcats, i amb sabates pòstumes, maniàtic, desllorigant desoris.

Era llavors, filosòfic, la partícula estàtica, la qui no és mou del cul del vaixell on es troba atrapada, sense energies ni cinètiques ni potencials. Els quanta (m’explicà l’altre) són els paquetets de discreta energia tramesos per aplecs de partícules ‘en conferència’, bé en ‘camps’ o en ‘àtoms’.

Pel fet que sempre he estat esquerp i revulsiu, i per pudicícia tothora he defugit de barrejar’m amb rígids i tarats i feixucs malparits, tot sol com un xot, egregi, obscur, ubic, cantant-me constantment les exèquies, conscient de la meua transitorietat de titella estifollat, rovellat, arronyacat, ja de naixença, fet d’un paperot esquinçat i cagat, a cap devessall d’escarafalls al meu teatret del suïcida no li feia mica lloc. Cap quimera. Quietud total, i au. Esguarda un món (un altre) que se’n va al carall.

No pas que no em raptessin mai. Ni que no se m’enduguessin també per altes escabroses mars. Admès llavors a coberta per a netejar-hi, gratar-hi, desencastar-hi, les múltiples femtes. I altrament esclau de sentina qui duu, incrustats al cos, petits llums vermells de voltatge ínfim que tanmateix, tant se val allò foti, el denuncien dins la foscor.

De moure’m, em deia, abstén-te’n, noi, car em fa que el moviment estimula els llums, com si ton cos fos una dinamo.

I, cusc, m’estrenyia més fortes les sotslligadures, i els verms de la indignació se m’acarnissaven llavors, agres i ignominiosos, no volent-se pas presos en encar més estretit cistell. I al bell centre de la cenyida gàbia jussana, l’ingenu escandall de l’innocu aede que era ma virolleta es disfressava de baqueta de director i em trametia, amb sorolls de dolor, la seua planyent orquestra de botzines.

Mes és clar que jo, gens partidista, no estalviava ningú. Cascú dins mon cos havia de rutllar en harmonia. Altrament, no ens n’escapolíem mai, ni d’aquest parany present, ni de tots els successius que no mancarien, per mica que visquéssim ensems, encar de fer cap, furibunds, de trascantó.

Despietat univers qui, com repugnant invasor, tot ho destrueix, i ens descarrega damunt tot un munt d’escombraries tòxiques, i hom, isolat, erudit desvalgut, s’esdernega en el va assaig d’abillar l’angoixa i el seu tuf anguniós amb qualque infantívol lenitiu d’ennuvolament paranoide, i d’incerta recança.

Alficossos de bordell, vescosos, delinqüents, em rescabalen, agres llepolies, i albir, a l’aguait i ajagut, bo i esmolant la simitarra, els núvols blancs, estesos i eixamorant-se a la tora i a l’alardó, dels llençols apedaçats de la darrera bugada.

Lletges xarxons els esteníem, i apèptiques com dèspoines desplagudes, eruptives com volcans, a rampellades espontànies els fèiem volar i esdevenien com ara ondulants esglaons adreçats i endreçats devers la lluna.

Totes anàvem variant de sexe (mai no escatírem de debò per què servís ‘allò’), i alternativament anàvem de flàccids a tesos i d’afeccionades femelletes a molt rucament i ridículs ens baronívols.

I els núvols de llençol es fotien en orrupte a ploure fils esfilagarsats i llinyes amb hams, i, tot davallant el Solell roent ens els encenia, i a les nostres virolades ombrel·les paral·leles filustràvem que s’hi inauguraven acolorides fumarel·les.

Mai més no tornaries a casa. El niu fou destruït. Enyors, què es valen? Mals a l’ànima, és a dir, corcadures al pinyol. No hi havia res a parir. Res a pelar-hi. Res a desllorigar. Prou sabíem que re no ens apaivagaria. No ens fiàvem de l’univers, ni de ningú qui hi visqués. Això era tot. No calia capficar-s’hi pus. No albiràvem pas que res tragués a re. Les guerres continuaven, i continuarien fins que no hi romangués re de re. Cascú pertot un altre sac de merda. Barallant-se a mort per un os ja rostat manta vegada. Rostat fins al darrer fàstic.

Sols en la solitud t’il·lustren encar l’imaginari les pulcres tènues insinuacions. Per exemple, en somnis, amoixàvem impenetrables puelles. En subhastaven gernacions. Generacions senceres. Germanes, part de fora prou higièniques. Qui sap si cap en fora troballa, amb qui gaudir sanguini. I és clar que no, cap somni no ens transforma altre que en no re.

Nogensmenys, damunt llenques d’estellada sandàraca, raïen dempeus i nues, amb visibilitats acadèmiques. La cleda que les encloïa no admetia esmenes. «O te les enduus totes plegades o cap.» Tot el ramat directe a ca teua o a l’escorxador. Els babuïns millors compradors ens esborronàvem, esgrimíem espantalls de por i fèiem espetegar carraus d’ira. Sempre ens fan caure als mateixos paranys. Perdonant vides, perdem les nostres.

Estremits i amb convicció, responsables, despenem, íntegres, els icònics heretatges. Utòpics, cascú amb el nostre serrall, esdevinguts encar pus respectables, assolim èxits eixorcs. Tothom ens aplaudeix, i ningú.

Aviat ens caldrà retre comptes. Fotem canvi de marxa. Ens estavellem, constrets pels adversaris emmascarats, als vitralls atrofiats. Pels trencs ens apareixen perifèries encar pus esllenegades. Quines atrocitats no hem comeses! De quants de greuges no se’ns volen exhaurir, quitar, els qui ens empaiten!

Per vici, el dèspota amoroseix baies ceríferes. Pler de pulcres carícies anticipen l’atrició, la flebotomia, les guitzes, les coltellades, que s’atansen, i se’ns despenjaran damunt brutalment i d’espetec.

El tendre eixam d’indecents verges es bresquen (en aparença ben innocentment) mels de conys, els quals comencen de brostar’ls, amb una certa vigoria, bellugosos tentacles de sípies, calamarsos i pops, fins ara arrecerats, com majúscules pegellides, a llurs símfisis púbiques, i d’amagat, durant tota l’estona, assajant els estratagemes d’antics estrategs cefalòpodes, qui dissenyaren els precisos anfractes d’espirals mortíferes que escanyarien, quan calgués, i de cop-descuit, la totalitat d’escamots d’enemics guardians.

En aquella avinentesa, escauria a nyèbits i patxecs desfeinats d’erigir-se insurrectes, i les verges aidar en llurs esforços de manumissió. En el triomf de la victòria, unes i altres es podrien aleshores casar, i tothom feliç i content. I cessaríem de contar, ni de comptar.

Tret que és clar, com sempre, un petit entrebanc. Presos de pànic, ja ens perdonareu, els pusil·lànimes, pretesament enfeinats en d’altres feines si fa no fot estratègiques, i sobretot és clar que en cabòries existencials, ens n’abstindrem, naturalment, i haurem de romandre enrere, ben arrupidets.

L’excusa és fàcil. I tothom (tret dels més bèsties i doncs perillosos, qui ho resoldran a cop de matxet) ho comprendran. El tarannà, el capteniment, de qualsevol ve totalment regit per l’equilibri dels minerals al cervell, coordinador de tota la distribució. On la busca de la balança no rau exactament enmig, s’esbiaixa lluny i prop del fulcre o diguem-ne del bell mig màgic, malament rai. Com ara si al pantocràtor hi manqués el protagonista principal, què és allò...? Noses a betzef, follies, manies, destrets, covardies, desercions, depressions. Sí, comprenc, som-hi. Massa enardits, ens haureu de fotre un tret al cap.

Boires i clots negres de les fredes nits, quan t’expulsaven de casa, sense altre que els vestits que portaves quan et bandejaven. Embalbit d’inici i tot seguit glaçat fins al bessó.

Fotries fortuna. Encar s’hi veia força. Un jorn clar d’hivern. I el capvesprol prometia. Anaves a conquerir, no pas el món, n’hauries segurament prou de moment amb cap petit indret més amable. No t’has acomiadat de ningú. Només penses en la tornada, tota feina feta, brillant, ric, volgut arreu, un heroi. A cap dels xiquets amb qui treballares en la teua infància al ‘Círcol Trèvol’ no els has dit re; vols sorprendre’ls amb el teu triomf per terres estranyes. No en sabràs mai més re, altre que sovint (ho veus escrit) notícia de llur mort, de vellúria, o ves a saber de quina altra malaltia irreparable. Deus ésser el darrer qui passarà avall, el darrer de tota la lleva de pallassets.

Tret que el fred extrem t’aturava. Enmig d’enlloc. T’hi trobes totalment perdut. Raus morint-te en un racó fosc, abraçat a un arbre mort. Si portaves si més no llumins a la butxaca, potser encar et romania esme per a cremar re on escalfar-te.

No tornaràs a la vida mig decent que en acabat que has esdevingut estri adotzenat d’una societat salvatge. En recolliràs la femta, i en diagnosticaràs, estudiant-la, la fi de tots els maldecaps del món.

Propvinent, la teua fi coincidirà fantàsticament amb la de tot l’existent.

Fugaç setge posàrem a una pedra si fa no fot esfèrica que vertiginosament també tombava al forat concís del cul del no re.

La història del món mateix és també la teua.

)...(

(Venus i Príap, genis de l’aritmètica.)

En vida altra fui cuc rosta-fulls; i ara, en premi de la meua sèdula feina en rostar fulls de llibres molt amats, de cuc qui fui, em veig, en aquesta altra vida, humà qui n’ama i n’ha, i en llegeix a gavadals, de tal faisó que n’acaba marejat, i fet un nus d’ecoics i caòtics parers.

Quan em cuida el cervell fer un pet estrepitós, m’és ops encontinent d’eixir al jardí a, com qui diguéssim purificar’m.

Sovint no vaig sinó a parar a la basseta de les gentils granotetes. Dues fonts tènues i constants, esculpides molt formosament, una a tall de Venus, l’altra a tall de Príap, la nodreixen amablement. En Príap (com m’explicava mon nebodet Sal·lusti, quan encar era viu) fa pipí eternament pel seu pipí, i la Venus, ensems, en fa pel seu. El pipí de la Venus es diu cony, i el d’en Príap, gros i llong com el d’un ase, es diu vit. Com qui digués, na Cony i en Vit són les nostres fonts de jovenesa i de beutat. Quan hi som, hi som; en un mot, quan hi som, de debò no som, és a dir, som de debò! Hi som com qui hi és, esclet i sencer!

Li deia que sí, senyor, molt ben posat, és clar.

Es veu que certa puta, recentment, pobrissó, li havia dit que era «un burro», i no va sàpiguer de bon principi com prendre-s’ho, «si ho feia malament, si no en sabia prou» si els plaer no era diguem-ne sinal·lagmàtic», fins que «no, home, no!» la puta li diu que per la manera tan forta i vigorosa com no xinga, pobrissó, i amb un mànec tan dret ni potent, ni gegantí, i ara no sap pas tampoc si creure-se-la del tot. En tot cas, a tots ops, «si plor de bagassa és com pluja que passa», afalac de puta deu ésser com cel de capellà — falòrnia, i saber-vendre, i ensibornar el client.

«As on a crazy piano, bang, Sal·lusti, on the Catalonian whore, armed to the teeth and immortal, and never think about tomorrow», li deia, i també que s’ho cregués a mitges, car, així mateix, com sovint deia en xinès en Cesc Lacolobra, «Qui viu perquè hom el vanti, es mor tantost hom el vilté.»

Potser l’encoratgí massa a passar-s’ho a la vida tan bé com hom pot.

«És verament n’Amfitrita i ses nimfes, creus?», em deia un dia on ja començava, em sembla, a albirar visions. Li dic, «Em fa que són la mare dels déus i ses deu filletes.»

I hi eren, realment! Totes nues, a la platgeta de la voreta de la font, bo i jugant (qui sap si innocentment), i vinclant-se estratègicament, i com ara plegant petxines al terra assolelladet...

I llurs conyets! Se’ns feia immediatament aigüeta a les carranxes!

Si fortors de cony ja a trempar ens fotien, i per això que sempre anéssim, oncle i nebot, amb el nas davant, tothora penjant de les calcetes si pogués ésser ben llordetes de les dones, ensumant-hi de lluny i de prop, doncs, a tantes de gònades de les femelles, cal·lipígies sobretot, que al món, i l’ultramon dels visionaris, no trobéssim, que hom s’imagini, si pot ara, les cardamentes que no fotérem durant aquella folla vesprada. Car les consideràrem amb raó com a invasives, i qui sap si de debò no hi venien amb idees furtives i furaces.

Com diuen que féu en Príap, en temps antics, «Femina si furtum faciet mihi virve puerve/ haec cunnum, caput hic praebeat, ille nates// Si cap femella mascle o infant no gosen robar’m/ Cony, cap, cul, ho paguen quan me’ls estic cardant./»

Tant se val, tant de cardar [àdhuc massa de cardar (molt més del zero per tots els savis recomanat)], n’acabà magriscolis i demacrat, i, com efractius intrusos, els virus dels múltiples de càncers se n’apoderaren. Les grapes i garfis del càncers, entre claudàtors de metàstasis, l’empresonaren ben empresonat.

Malaguanyat! Un cop mortet i colgadet, «Com ornitòleg pansit a la jungla/ Em pas el jorn gratant-me el nas amb l’ungla/».

Castigat! Per empènyer’l al vici, malparit de manguis!

Tornant de l’hortet, amb la fonteta de les beutats i joveneses infinites encar rajant com si no s’hagués esdevinguda cap catàstrofe, qui t’hi trobaves, sobre, sinó el terrible en Xarlemany Demenzia, cap mafiós, qui venia amb el seu seguici de llemosines negres, a esmenar d’una puta vegada la situació perquè fos triat per a metre la constitució en flames i ratificar-ne una altra de nova, la seua.

M’encomanava d’enverinar «amb aquest àntrax definitiu» els poms de les portes d’entrada de totes les cases que sapigués que votarien contra ell, ço que representava pel cap baix mig veïnat i escaig, i au, curt comiat a l’escamot suïcida dels qui romanien amb mi, i pirava.

Feia memòria dels anys que despenguí amb els altres argentats lepismes menja-llibres (tots massa educats, com ara empapatxats per les contínues banyes de l’abundància del saber que consumíem) i me’n recordava d’aquella vegada on érem un altre escamot també mig suïcida a la biblioteca del congrés i m’havia aixecat a tornar a la lleixa el ben rostadet llibret referent als «!hung», i s’escaigué que en tornar al meu lloc, algú altre hi era.

Algú altre s’asseu al seient on m’assec, i hi era tot distret bo i xerrant amb algú altre, i ni se n’adonava que m’era esperant, i tot hi eren xinesos d’ètnies diverses xerrotejant pels descosits, i portava un llibre gros ara, i els braços se’m cansaven, i assegut a la trona, el lepisma màxim de l’escamot, en Columel·la, decretà que d’estranquis els preparés un te de matallops, i així ens en desempallegaríem ràpid, dels entremetedors.

Pensí en aquell moment quan, molt abans, així mateix, a Potosí, linxàrem l’aviatriu Beatriu. També ens crèiem que l’aviatriu no fos dimoniessa, i per això volíem deseixir-nos-en. Personalment, és clar que gens enclí a la proesa. No pas que mai m’hagi engrescat gaire de pelar ningú, mes també és cert que durant l’orgiàstica estoneta, no piulí pas cap piulet ni un d’oposició. Tret que, més tardet, la malastruga impia temptadriu se la menjaven les cornelles, i a contracor també jo vaig preferir morir.

S’encenia amb esclat l’esca per a la pira, i mos calçotets de tamarell foren els primers a cremar.

Aquesta vegada igual. No havent estat mai mafiós, mai de fel ebri com ells, abandoní amb espetecs d’embranzida i sanglotant de valent, els meus Venus i Príap, i llisquent com futarra, m’esmunyí, com emanació d’essència, vers la substitució de metempsicosi, segurament ben assenyaladament degenerada, que aquest cop no em pertoqués.

Mesquí pedant, sempre engargullat per mal païdes savieses, se m’abatien, durant la transició per les arcanes òrbites de l’entre-ésser, i en rude ruixat, els irònics compliments dels poders ordenadors.

«Acolloneix-te’m i trem, car amb tota la rancúnia acumulada et vinc», deia un d’ells, i els altres, entre les ebullicions, els quequeigs, les barreges i trifulgues i sacseigs, de certa química bromera de fermentació de la pasta substantiva que em formava novament, em semblaven no mai anar al gra. La confusió que es portaven no augurava re de bo.

«Ho un male sconosciuto, dottor», em vaig trobar dient. I resultava que era ara en Dildo Caverna, mafiós, qui, només abillat amb calçotets aquest camí de gro o glacé, abjectament al·ludeix, cloròtic, rovellat i gangrenós, a l’origen de la seua anorèxia, i extorqueix el seu metge que el tracti i el guareixi, amb perill de la seua mort, i és clar que sobretot sense prohibir-li les orgies que tanmateix l’acabaran matant. El cicle recomençava, fills meus, aberrant vermina, sempre prefabricat.

)...(

(No sé pas si em comprens, però em corprens.)

Tu, pardal qui te’m penses que mon nas és pardala, i te me’l (‘te me la’) vols cardar, bo i picant-li el clatell, com hauries solgut fer amb pardales de veritat, i com veig fer d’altres pardals potser també amics teus, és a dir, cardant doncs per etapes, i de trast en trast, descansant a cap branca veïna, i piulant-hi i refilant-hi, i excel·lint-n’hi bon tros, en tes cromàtiques escales mixtes (fort dramàtiques), i descendents i ascendents alhora...

A cops de bec, a pleret, m’hi feies un petit esvoranc, on ton ardit vitet en acabat s’hi instal·lava sovint i amb escreix.

I així, al cap de no gaire, tu pardal havent tanmateix partit tot content, un matí em mocava, i me n’adonava que mon nas ponia ouets a tot past.

Flagrant sufocació, quines cardades més fortes no foteres, noi!

Ara em caldrà fer-vos (a tu i mon nas) un niu a un dels narius, potser?

Car com ho faríem altrament perquè els ouets espellissin com cal? I qui s’hi asseurà a covar’ls pròpiament? No voldríeu pas que m’hi assegui jo? És a dir, que m’assegui damunt el meu propi nas. Impossibilitat. Absurditat. Tot i que, amb prou gimnàstica i tot, ho intentaré. No vull que trobéssiu re a desdir, de la meua dedicació a la tasca. Cap cruent retret cap al vostre prohom molt afecte no us alleraré pas d’allevar’m.

Faré tot allò que calgui, dic, i pus, recony!

Massa avesat a l’espai obert, tan perillós i pol·luït per brutícies i sorolls, em tancaré, per a millor concentració en la comesa, al raconet més arraconat de cap cel·la.

I a l’hora de la múltiple naixença comuna, vostra i meua, desaré llurs melics (els melics de la nostra nombrosa mantissa o descendència) a unes urnes mortuòries. Els pardals no ens cal melic.

I, si la nostra prole aleshores triés de romandre amb mi, pare putatiu, viurem tots plgats (no us neguitegéssiu pas gens) d’allò milloret dalt de tot, als llimbs dels parallamps.

Als llimbs de parallamps hi vivim a lloure, en lleure i lliures.

Ah, nois! I arribats els llamps, com ens hi delim llavòrens!

Ens hi delim adelitadament bo i delint-los.

Deure acomplert.

Som-hi. Ja ens ho farem.

No sortirem que no n’estiguéssim de tot segurs, de la nostra victòria contra l’enemic invasor.

No ens fotran mai més beure (llurs pixats) a galet.

Hem ops de força forces. Criéssim sense arrest.

«Volem pa independent amb oli independent», repetirem molt melòdicament, fins a la convicció inesborrable de tota la patuleia. Mantra de salvació. Idea fixa i idònia. Ningú no ens mourà de la nostra intenció.

«Si no ens en donen, si no ens en donen, si no ens en donen, no callarem!»

)...(

(Les maratons elèctriques que et volien epidèrmicament impenetrable.)

Venien els anuncis d’estridents enganyifes als darrers fulls, tant de les revistes per a la canalleta com de les pornogràfiques. (A propòsit, les úniques dues especialitats d’escriptura que haig trobades que ha valgut mai la pena de llegir.)

Hi anunciaven els indrets reservats on, pels viaranys bosquetans adequats científicament, hom hi corria maratons que t’alleraven un nou poder, semblant als qui emprava aquell ninot qui es deia ‘el superhome’. Hi rebies, mentre corries, nu, descàrregues policromes de llum segmentada, que, al cap dels mesos, t’immunitzaven totalment contra l’electrocució.

Ni llamps ni enrampades ni cadires elèctriques, ni bombes de neutrons ni atòmiques, ni cap de les altres merdoses rucadetes dels imbècils marcials, no et podien fer cap mal, impotents de totes totes envers la teua pell sempre incòlume, esdevinguda hermètica, epidèrmicament impenetrable, i on totes les letals ones magnètico-elèctriques, doncs, hi fotien figa i naufraig, i hi esdevenien risibles derelictes que et queien als peus com malignes follets morts sobtadament d’un atac al cor, i ivaçosament marcint-se-t’hi i podrint-se-t’hi. Els xutaves com pedretes o castanyes.

Trescant pertot, com sempre haig fet, com un pansit sense ofici ni benefici, un vespre vaig trobar’m de casualitat amb un d’aquells miraculosos viaranys. I em vaig despullar i em vaig fotre a córrer-hi, i mentre hi corria, hi passaven noies nues, de les quals la pell canviava ràpidament de colors, com fan les pells dels pops i els camaleons, per exemple. I tot allò feia alhora riure d’emoció i feia trempar.

Tret que em van pescar. La noia fantàstica qui sortia als anuncis dels darrers fulls de les revistes pornogràfiques i per a la canalla, es veu que era la capitana de tot el negoci. Era ella la inventora o si més no l’empresària de tota l’aparat, tot el gran muntatge.

Dut al seu davant per un goril·la que em pessigava el bescoll i m’hi menava mig enjòlit com si fos un gatet, la capitana, bellíssima i relluent com deessa, se m’atansà.

«Què hi feies, sense pagar? Et penses que ets més viu que no els altres?»

«No, senyoreta. En realitat, sempre m’haig tingut per més idioteta i aturat que no ningú.»

«Així m’agrada.»

Es tombà cap a les càmeres. «El ficarem als anuncis. Un pobre desgraciat com ell ha d’ésser típic d’innombrables milions. Si ell, amb el seu cos escanyolit, magriscolis, nyicris i baldat, i sobre amb la seua molt lamentablement mínima menenita, és capaç d’esdevenir superhome, tothom pot.»

Així fou com m’afegiren a l’empresa.

I com, transformat en gatet de la mestressa, la capitana em convocava sovint quan es llevava, i em deia que li xarrupés el conyet tot xolladet. I també el paracolpi i el foradet del culet. Ço que fiu amb indeclinable unció durant les darreres dècades de ma llavors molt reeixida vida. Salutíferes triagues.

Feliçment eidètic, òntic, al cim més afuat. Mai més solemnement paraclausitíric (sol i desolat rere l’uix), ans raent majestuosament al dedins de dins, al pinyol de l’acció, al nucli cel·lular on els àtoms es barallen. Ell, l’elet, l’elegit, el paradisíac...

I tant. No em calia paradís després de morir’m, collons, no pas! Com si no hagués hagut ja gaudit prou mentre era viu, no fotéssim, entre poc i massa!

)...(

(Amb en Bla Tentacle i la seua trepa.)

Espasmes de consternació se’m deuen pintar amb moltes de ràpidament variades colors a la cara quan un bla tentacle d’un d’aquells objectes còsmics (menes d’ictèrics ectoplasmes amb el mal gènit dels crancs) suara davallats d’enlloc, amb un bla tentacle, cromàticament força esbojarrat, com dic, no em vol també entrar pel forat de baix!

Li adreç un blasme fatu i me li remoc ben lluny, tret que son tentacle, de qui les idees patològiques no em foten gens de gràcia, es veu que es pot allargar indefinidament; per molt que me n’allunyi, de toquejar-m’hi prou tracta, i sovint àdhc reïx de fer-ho i tot, tot i que de moment només lleugerament, car encar dec ésser prou llambresc per esmunyir-me-li. Tot i que és cansat, això de tant haver de remenar el cul per a evitar el roent contacte.

M’he ficat a escalar algunes de les innombrables torres de babel d’escombraries, de rebuigs i de ferralla, és a dir, d’horrorosa merda, que és tot allò que la nostra societat sap produir, mes ell, el bla tentacle de l’ictèric boirós objecte, prenent-me per ídola icònica, no pas que desisteixi gens; sembla que de poder tocar’m, és tot allò que vol; un desig ben estrany, semblant als dels mestres, bòfies, jutges i capellans, tots tothora alhora delerosos de penetració anal, com cada infant violat prou coneix.

Arraconat entre extremadament pol·luents desferres fetes de rovell i verí, escarransit fins a la singularitat, ja no puc pas escapolir’m de mi mateix, a tall d’esperit o ànima. Només puc anar acceptant, a manera d’embut que xucla, que tots els tentacles blans de l’univers no vagin triant, a pleret, a llur albir, de penetrar-m’hi, cos abusat fins a l’engreix excessiu, i doncs esclatadament reversible, com tants d’altres embogits cossos celestes existents.

Mentrestant, cantéssim mentalment peans d’homenatge i reverència als superpoders dels superherois dels massa tous (per a ésser observats) objectes còmics, vull dir, còsmics.

Algú trobarà mai el meu qüern de notes, ara que aviat hauré desaparegut, abissal forat negre enllà? Hi llegiran mos somnis patognòmics o prodròmics que prou se m’ensumaven la malaltia que el cos ja no em covava? La malaltia de la invasió dels braços tous, que em van arrodonint i empetitint òrgans i entranyes?

«Seràs envaït, company, per grossos i grassos circells que et brollen a... i et davallen de... ton profusament fecund cervell.»

No hi ha perill. «Non legor, non legar» (ni em llegeixen, ni em llegiran), n’estic segur. Sobretot si m’ho publicaven amb el meu retrat afegit. Mon ver retrat, amb el meu posat (ara definitivament esborrat) de sempre (mentre era al molt reduït — comparat als altres — món dels vius). Massa bleda. Fotent el paper del conformat badoc com ara el sempre desconcertat peixet atrapat al bec del bernat pescaire, per exemple.

Potser si el veia sencer, el suposat monstre, si el veia urta a urta, d’up a up, veuria tot plegat que es tracta, efectivament, d’un ésser vegetaria, vull dir, vegetal, i que el bla tentacle seu és en realitat un altre gras circell, i el personatge mateix, tot dit i fet, doncs, res d’altre que qualque desdentegada repel·lent relíquia d’unes quantes de races pretèrites, a la llarga totes barrejades, ni figa ni raïm, ni carn ni peix, ni cuca ni moixó, sinó qui sap si les sis (i més) coses ensems.

Car el ball dels ben coreografiats ions no cessa pas mai, i els àtoms i les cèl·lules, quin tragí, quin tràngol, quin tropell, i les vides hi són pertot d’allò més mal·leables i multiformes; tantes de guerres inútils, tantes de vastes mutilacions consentides en múltiples ètniques neteges, i tants d’empelts en acabat de tantes d’escolades èpoques iròniques, i els resultats, al capdavall, onades incansables de vicis i conxorxes, i d’estranyes revifalles, amb sòrdides trepes ací i allà de monstres trepitjant, amb crosses escapçades, o resignats i immersos en absurdes comeses, o havent abjurada tota ulterior bel·ligerància, gruant felicitats de trucalembut, esbombades i ‘propaganditzades’ per molt ximples populars cantarelles, esdevingudes dogmes durant catastròfics períodes de transició vers més desastres i més eres si fa no fot tan infernals, tret que sovint totalment contràries pel que fa a la situació contingent de les condicions ambientals, a les quals prou cal també adaptar’s, si hom vol sobreviure, ni que fos doncs horriblement transformat de cap a cua, i de dalt a baix, d’on per molt horrorosa pinta que no fotis, sempre seràs prou bell si (i quan) les regles de la beutat van per força evolucionant respectivament...

Car tot allò lleig esdevé bell (i viceversa) quan allò lleig s’imposava per espaordidora majoria. Quan tots som lleigs, tots som bells. Quan tots som vells, tots som joves. Quan tots som morts, tots som vius. Quan...

O qui sap. Potser no.

En tot cas, de quines altres efímeres esfèrules no arriben, els nous invasors dels braços tous? Tant se val. L’univers és tan carrinclonament repetitiu! Hom s’hi fastigueja. Cruel i indiferent. Dissenyat per cap botxí d’escorxador. Bovinament, mantes d’esfèrules roden al voltant dels estels encar vius — tots els altres (els estels morents i els estels morts) havent-se cruspides senceres (i de viu en viu, com qui diu) (o pus tost totalment rostides) les (esfèrules) llurs...

I tu? Anodí albardà, per què cony em solles així? Maleïda vermina, on em vas, amb ta perversa fal·lera? Me li empedreeixc, i tot assaig d’intromissió seu esdevé vergonyós i fallit intent. Se’m perd anant a les palpentes, i potser, oblic, em vol pujar al coll per a escanyar’m. Trobarà, però, que mon coll és el de cap estàtua de bronze...

I aleshores ha canviat de tàctica, ha esdevingut hiperbòlicament falaguer, m’adreça, amb el toc encar més endolcit, muts ditirambes a raig. I quin cas en faig...? Cap. Al contrari, si no temés que, encetat, son suc no fos altament càustic, allí mateix l’esguerrava, l’amputava, amb ma mà de bronze.

Només em cal pensar-hi (car veig que em deu llegir els pensaments, com adés m’havia llegit els somnis), i ja comprov que se m’esllangueix, se’m destrempa, com ara retut, com ara descolorit sinople que davallés de dreta a esquerra (o al contrari, per al seu món capgirat).

Mai no m’he entès amb cap dels personatges que el cel no m’ha traïdorencament tramesos. Haig de creure fermament a hores d’ara que tot el firmament n’és ple, d’éssers trencats, amorfs, incomplets, monstruosos, mal-cosits, freturosos de contacte, mes amb qui...?

Mes amb qui, eh? No fotéssim, vós! Àdhuc amb mi...?

Àdhuc amb mi! Un altre ésser imperfecte qui grua només a desaparèixer (suaument, això també, per la rampa llisquent de son son somiós) d’una puta vegada? Doncs sí que aneu nàquissos, nois! Sí que aneu mancats! Pse.

)...(

(Escunç que s’escunçà en avinentesa de la nostra darrera penjada de clemàstecs.)

Els celebrants havíem penjats els nous clemàstecs i fèiem bullir a la impecable cassola nova de trinca (de cul doncs no pas gens ennegrit ni mascarat encar), penjada al croc adient, aigua de la font de jovença per a fer-nos-en un bon brou, i els evanescents cavalls de la tempesta havien callats, i férem quelcom més vell que no el cagar en finestra.

Oíem, davallant pel fumeral, incessants cacofònics esgarips d’aufranys amollant inversemblants enfilalls de veritats diverses, i perquè la propaganda propagada pels altaveus mentiders dels polítics fos esborrada, ens fotérem, cismàtics, a cantar a freixures descordades.

Entonàrem: «Qui no pot cagar sa, més val que es mori.»

I: «Companys, companys, lo món no és gens mal fet! Si les dones han lo tall, els prohoms lo ganivet!»

O: «Trempant com un ruc, us desarrug els plecs dels conys, i de les semiesfèriques natges us em remoc el mal cuc.»

I als environs de mitja nit, les llavors de l’orgia germinaven. I les hores s’escolaren i la vegetació esdevingué frondosa. Tothom cardava amb tothom.

S’havia girat un vent i la sorra sorruda engir de l’illa entrava amb succés per cada esquerda. Estossegàvem.

A poc a poc, cada pedra secularment fita, tanmateix gastada pels granets sollevats, es bellugava, i àdhuc la casa mateixa trontollava estranyament.

Monàstic i impertinent, havia estat l’únic de no haver participat en la promíscua brutícia. Massa net i primmirat.

Esporuguits, abans la matinada, els quídams més murris i lascius, els pupils dels invasors més pigres, desvagats, bugres, àvols i celerats, havien fugits amb el boirós transbordador.

Només hi romaníem una multitud de dones massa mandroses, i servidor, el senyor de la casa.

Eu i la dona som dona i home complementaris, lluna i Sol. Quan un de naltres llueix, l’altre es fa fonedís. És així com ens entenem perfectament.

La dona se l’havia cardada aquella nit un regiment, i no hi veia de cap ull. Era truja massa tipa, rabejant-se endormiscadament a la seua soll particular.

Avui em tocava doncs segurament de lluir.

Les dones, eixarrancades, llurs conys roents i remintolant de mocs, roncaven i petaven.

Davant tants de conys oferts, sol mascle present, hom se la pelava afeccionadament, i no anava pas més lluny.

Pel fet inqüestionable que sempre, del segon on em nasqueren fins al segon on l’espitxí, molt delerós, no havia volgut foradar tots els conys de l’univers, que, és clar, al capdavall no n’he foradat mai cap.

Evident massa feina, vós. Impossibilitat de la realització de la comesa. Prova, una vegada més, que la totalitat de la creació ha estada una gran inútil cagada. Ningú (cap sapastre) ho podia haver fotut pitjor.

De tota manera, tant se val. Hauria estat mal bargany, haver volgut emprendre el treball. De fet, hauria estat de totes totes segurament el pitjor bargany mai emprès, per cap èpic heroi ni ningú, a cap exemple, faula, paràbola ni romanç qualsevol.

D’una i bona no em lliurava, vós, havent adoptada la part del seny, ço és, l’abstinència i prou. Us m’imagineu altrament cardant-me incessantment aitals innombrables bertrolades, voludes, embalums, unions, munions? Conys a curull, a caramull, a revendre’n i a regalar’n. On aniríem a parar? Per quines trilles úniques no us duc (a quin infern pitjor que no tots els altres empescats pels imbècils religiosos de tots els eons), tots vosaltres, els infants qui em seguiríeu, fascinats per més impossibles super-existents heroïcitats!

Com em coleu i adoreu tots plegats, pobrissons! Hi soc el xic! En Llorenç Verriny i Gatxull, de qui l’emblema a l’escut (que mostra, enfangat, un porc geniüt amb una cua dreta obscena com un ceptre) prou ho diu tot, «Embogit pel verriny, es rabeja al gatxull!»

La dona, n’Orenbiaix Urçol, de qui l’emblema és, com el de na Minerva, el mussol, es començava a eixorivir. Érem gairebé (o ben bé) a l’endemà.

Sentírem trucar a la porta i l’espiell ens deia que era n’Epa Minondes, guerrer qui fou per a la revolució i la independència ‘qatelanes’, i vaig córrer a fer sortir a puntades, per la porta de la cuina, les dones qui encar s’arrossegaven per casa.

Ens volíem mínimament presentables. Tant la dona com servidor, vestits amb barnús tot de groc, com en František (Kupka), o com en Gatzulls mateix, de qui els ulls de gat ens veu tots palpablement d’ictiosaures nòmades, amb pal·lor d’hemofílics molt romàntics, col·lapsem la porta només a pams, com si ens mancava, mal aixecats, a deshora, tota puixança, i n’Epa, fotent apa, la badava, com un cafre, de bat a bat.

«Me n’esborron! En vinc absolutament morfós! Quin mal exemple de ‘qatelans’ excèntrics, improbables! Quines galtes! Quina vergonya! I tant, hom se n’avergonyeix sense reticència! Se n’abalteix, n’esdevé buit i tot nuat. El gruix de la seua ànima se’l veu marat i xurimangat! El desori se li estergeix al vult, com s’estergiria al del més empedreït! Vejats quina inversió del miracle! M’han dit que la disbauxa d’anit no la gosaven metre en actiu ni els més inferiors dels gastròpodes!»

«Re, Epa, home! Enganyifes, fal·làcies, falòrnies, cretinismes dels envejosos. Blasmes caòtics en altaveus dels bel·licosos més tous! Prou els coneixes! Et volen heroi i xerren molt i es fan els valents, però no es mouen mai de casa, a la voreta del foc, espigolant-se macabrament la ceba. Sigues afable, i no facis el pecat imperdonable d’encoratjar els intrigants, opacs, prepòsters, i asimptòtics perpetus. Et faran anar de corcoll, i tu a nosaltres de retop, capdetrons. No ens cantis les absoltes ans de l’hora; per què no te’ns prens una absenta per comptes? Noia, porta-li l’absenta! El pobre Epa li han injectat un vesper per l’orella, i son cervell garbella tenebres. El fems de l’emaciada plebs, tantes de llurs infaustes i el·líptiques banalitats, son adés preciós ritme somàtic ens li menava a mal port, i ara tot l’hi són sons i tons defectuosos, i tota mesura, o se li deleix o se li esgarria, com quan a cap ouataire molt meticulós, els cínics del carrer, els portadors de males noves, amb irrellevants guspires de contalles, el duen a descomptar’s, i sucumbeix i tot a l’al·lucinació, i no hi veu ni ous ni pollets, ans peixos sirgant en bassa tèrbola, i s’hi ofega. Ix del femer, n’Epa, i assaja de remetre’t als llivells ordinaris de la teua salvatge recalcitrant agudesa. Que la teua esmolada vocació de guerrer impertèrrit no pericliti, o ja podem fer l’encet molt enutjós de l’ultratjós condol abans l’abís definitivament no se’ns obri. Tots els albardans de la ceba, fins ara tan argent-vius ni eixeridets, despesos, caiem en solitud, i febles, abolits i aclofats, se’ns enduen al mai pus les glauques immenses distàncies de l’últim vertigen. No voldràs pas això per al teu poble! Anit només ballàvem, commemoratius, mes prou mecànics ni austers, al batec compendiós del guitarrista egipcià qui esmeperdudament i tremolenca reblava els encants de l’eixivernada que ens emmagreix degudament i sense recança, per a en acabat així recomençar la saó aromàtica amb els plecs ben desarrugats i l’enteniment tot desvetllat. Vis medicatrix naturae (la força medicinal de la natura) ens remet al microcosmos fraternal i ordeix inesborrables sortides de laberint en forma d’adorades dèries i mabulls, i de cims a culminar, i ens encoratja, amb tot, a refer’ns, nàufrags, amb els mateixos palets orfes i maltractats trobats a lloc. Som ‘ròbinsons’ qui reconstruïm amb delit un món adés adulterat. Les noses i els mormols als ventricles de l’esfera els endrecem amb encert havent ben dormit. Què dius que en creus?»

A tots els herois (llur grau de comprensibilitat molt reduït), massa de xerrameca i de raons els destarota. En Minondes, com ara ullprès pels sords udols de les cantàrides virulentes qui bastien, més altes encar, les perifèriques torres de la seua irritabilitat, albirares, si te’n recordes, que començà com ara a acaçar mosques, tot i que no semblava pas haver-ne cap a l’abast.

No arranjà gens la situació que aleshores el cony de l’Orenbiaix triés d’ejectar, d’ejacular, pudents flamarades de sofre.

L’heroi, es veu que només li calia allò. Esglaiat, cercà la porta i l’arrencà d’una estrebada. «Quins mals ‘qatelans’!»

Foté el camp cagant molt agres llets. Malament rai. Segur que àdhuc corria a denunciar’ns a la lliga de santa Carrinclona per a la preservació eternal del bon mot. Només ens mancaria que també aquelles plepes ens fotessin al ban!

Reclosos com fòssils, la beutat i jo, qui dels nostres contemporanis ens afavorirà jamai pus amb son alè de prop? A l’uníson tots plegats, resoluts, nosaltres, qui adés acaronàvem les carenes, ens empenyen vers la davallada, escamots de purrialla, qui amb la crueltat de la verinosa carn, escarneixen arreu i a l’engròs la brodada bondat de les nostres il·lustrades idees.

Ressentits, ens estavellen vers els monumentals carreus ni quers ni pedrissos dels murs forans, i en rebem, de llenya que ens etziben, i el recorregut que ens manca per a l’abís, malucs estellats, el fem amb crosses i mal enguixats.

De dalt els merlets, amb no gens d’afecció filial, expandeixen llur menyspreu els mateixos metges dels miracles gratuïts, bo i negant-nos en llurs infectes parabòlics pixats.

Pels viaranys exòtics de l’aparell espatllat de la bombolla, ens enfonsàvem sense rumb a l’espesseïment esparverat del poti-poti descregut de les sòbries minúcies, com escarabats sense més neguits, encasellats a esplaiar’ns-e de menja-sopes de bon cor, qui, un cop tips, s’esclafeixen, heroics bastaixos onírics esparracats, qui us portaran en el futur, avençant amb carrosses entre els oms ressuscitats, les fraudulentes falòrnies dels esquers nadalencs.

Encar prou podreu, malparits! Poc us ho mereixíeu! Ca? Ca...?

)...(

Per a qui estigui interessat a llegir o a fer-se amb els altres volums, aquesta adreça te'ls forneix :

https://archive.org/details/@cr_morell

Passeu-vos-ho bé,