Divuitè eleuterí

Eleuteri XVIII D’odalisques nasplè Als calçotets de jute li etzibí un genoll i ensems, d’eixauc, un mastegot al vult. Caigué rodó, escruixit, en escreix batut. Aturí el tacó. Poc vull anar-hi més lluny que no cal. –Greu pitafi, Grau, agre griu, ogre lleig. Ni puta idea. Jaqueix-me, pas lliure, ninot, esgarriacries, esqueixagrues, carallot. –Trobes que allò és de bon averany. Esclafeixes la rialla, la sentim els qui som fins d’orella des d’ací dalt estant i tot. Productor no pas de perles ni de geodes, ni d’ous d’oreneta ni de reig ni d’estruç, ni d’opi ni d’afolls, ni de follets geperuts. Què ens vols vendre? Pilotes de golf! Això et creus, eixidures, tumors d’indubtable vàlua mercantívola. Ja has feta la sort; el soldà et met al seu servei, vida ampla a perpetuïtat, badaràs, badoc. M’ensenyà ara no-res pinçat amb un índex i un polze. Brandí el cap, me n’espolsí: –Com sempre, manoi, malastruc rai. Més lluny d’osques ja no hi pots anar a petar. Ple d’enrònia: –Ja ens coneixem; sòlit, consuetudinari, t’estaves abaltit o només ensopit rere la bardissa d’esbarzer on les pudors es regolfen, reescalfant subterfugis, els mitjons arnats a un dit de la vora de l’aigua estantissa d’un toll on sanguinyoles botides ensumaven l’esquer, quan t’has anat a gratar una aixella. Ep, què cony se m’hi cargola? Furgues, furgues, i oidà! –Eu el qui vull és el soldà. –Que aixantos la mui, ja me’n faig càrrec. –No ho copsaries ni que m’hi estigués tres quarts de vida fent-te’n cinc cèntims. –Tòtil-tòtil, vols callar? –Ara amb disfressa d’insecte subreptici. L’en desdiguí de mantinent, i tranquil: –No, perquè ho sàpigos haig vingut a una altra cosa de totes totes diferent. –Malagraït! –Amb un rogall nou, es ficà a braire. –En Sigfrid, eh? Per això, després de tot, dec ésser més entès que no tu en moixons (me’n riguí); i prou et conec totes les guatlles. –Tau-tau? Ací fotràs millor, redéu. De primer, t’hem de fotre tip, i llavors, jaqueix que pensi un instant; hò, ja te la tinc: t’esverg, t’encarranquín d’esquitllèbit una forastera qui el soldà encara no ha tastada, no sap ni que ha arribada; ei, comença d’escatainar de contentet; tu ets el primer qui l’esportella; pon-l’hi, pon-l’hi, fill meu; setze anyets, tota gençor, cabell del corb, ulls d’ametlla, turmells primets i llambrescs, mugrons que en dius hum, oidà, aür, manoi, saliveja’n; damunt la nata la maduixeta, ungles d’ambre, esclau, per a millor escoixendre’t, piu del niu, ei, roent d’allò més, estergeix una deessa, la pus adreta i adonosa, salvatge, vulnerant, afrodisíaca, n’Àrtemis, musa d’art, na Dànae, na Leda, na Prosèrpina, nuetes gràcies, se’t mengen de viu en viu, vessant arreçó i verriny àdhuc part les roents orelles; na Dianeta, una neboda meua, vestida de llustrins, pluja d’or, flassades virolades de seda damunt la màrfega, fes-t’hi el captiu, fes-te-n’hi el distret; espontània, de trascantó, li esdevens com el terra al suïcida qui es despenja d’un pis pel cap baix cinquantè; no et dic pas que ets un soca, però ets la soca on, si fossos mig ocellaire, ornitòleg, com ací man, el tit, prou ho sabries; la milotxa ve a esmolar-s’hi els ullals, o les urpes i el bec: t’astorava, en romans ert; com em dic Grau, per graus se t’estireganya el virot fins que t’arriba al trebol i l’esportellaries com un altre telet, i això en un angle agut de grau aitan reduït que gairebé és nul; i creix, de mou i faisó que tost et guanya a tu mateix; lleu ja ets més virot que no tu mateix, no pas un cos amb cap atzep, un virot amb un negligible cosset; no et dius Dàmocles, et dius Virot Gegantí, en Polifem; cresqué el grop, desconfeix el fust on prengué rel, el desféu; ets un sol tendrum, amb tremolor d’estintol massa abassegat; i la moixa, maula, que s’hi esmola les ungles; fumeral oblic, t’hi agafava una rampa que no te la treia nidéu; hi jaqueixes que se t’hi enfujo el romanent del cos menic, recança d’ahir; ni surar no fot, gaiatell traucat i submergit; s’exhaureix a exhaurir’t; ai, ratolineta, pobrissona, rosegar rai; no l’ennuegos, bestiota, ara que et rosta; a trenc d’esbaldir’t, dia on havia d’ésser de jorn, és de nit; mors de plaer, brou de cendres, sòbria hemorràgia, brolla el màgic aiguaneix; érets un merda i ara una merda, car mai no cardares a mort com avui; se’t feia malbé l’equilibri químic del cervell, érets a frec d’esdevindre un canviot, un rebuig de la natura, i tanmateix, això rai, ai, ixes amb un plop serè de l’ascla paradís i, ep, torna a surar’t el cos, com un bocí de glaç; se’t refà el pols, somrius amb una certa insolència, ultracuidança, home de seny qui al capdavall mai no cau en malbargany, i inversemblant: alambinament gloriós, al·lucinació coruscant, ídola, aparició, semidéu resurrecte, què, revius! Revius, perfectament instal·lat, amb dos collons com dues taronges, gens afeblit, gens torbat, sense crosses, sense galteres, sense pruïges, sense fragilitats. Ve-t’ho ací què concloc: quan érets al bres, com a en Sigfrid, et van colgar amb fems de drac. –Ves. –Dàmocles Skamarlà, tostemps el senyor valent, fent malabarismes (i ensems ganyolant si fa no fot harmònicament) com n’Arístides, amb agrassos de mallols, panses, agrassons; dàtils, festucs; nous i llobins... Per tu sempre haig trempat. Tothom m’enllustra més que no pas si els fos llur llogrer i toqués ara mateix de pagar’m. Qui més qui menys, si de per riure o per una mania els rebutjava els untets, estarien tots disposats a fregar’m les galtes del cul amb lletovaris i embrocacions profilàctiques i de preu fins a fotre-me-les ben xiroies i lluents. Tu, en canvi, ni per embrocacions ni per brocs. De dret al coll. Skamarlà, ets un heroi. I digues, com t’ha anat? –Et plant una guitza als bonys i embalums de què fretures a l’escarranxa nàquissa, saps? –Doncs fotràs goig. Per això veig que véns. Ací el soldà soldanes rai, que en té aitantes com vulgo, li ragen a set deus; i teca, aesma’t, és clar, la pus collonuda. Compta els ossos malrostats; ací un escombriaire s’hi fotria gras en un tres i no-res. No véns pas a demanar’n lloc? –M’estic a can Garí. Tot hi és humitat. Verdet als esmalts. Pollegueres mal engreixinades. Ala geriàtrica. Només avis qui serven greuges de l’any de la pera. Ni una beutat ni que fos pintada com ara cap d’aitantes d’icones carrinclones, verges putes trepitjant nans rabassuts qui en llur deliri diarreic perden àdhuc els budells. A taula, un porró amb pixum i cucat bou en llauna perennement. –Puta abominació, i com puden a merda i suarda. Femer de nyeu-nyeus, tots del ram, tallats del mateix patró maltrabucat rai; salaços, paròdics, i cada sés un cingle escabrós on virus i bacteris s’arrapen espasmòdicament abans de no estrompar’s, parets necròtiques avall, i esdevindre també estront rocallós amb tènies per pegellides; procel·losa orografia claupassada, no t’hi vulgos pas aventurar; ecs, tu, quin fàstic; qui l’explora ja ha begut oli, no pas cap tutia ni vaccí. I sempre juntets, cul i merda, ca? S’han fotjats tants de camins els baldufaris que ara ja no saben anar sols, encadenats d’empertostemps, la llengua d’aqueix collada a l’esfínter de l’altre, és clar, i així successivament. Sotanes a balquena, no en donem l’abast; cada tres per quatre, ens cal augmentar la quota de buata. Ja et dic que lleu haurem d’originar un avalot d’estranquis. Quan la cosa es calma, els maleïts clercs, entre els quals els clergues, els més virulents, voluda d’ignorants, pastosa, corretjosa, culgrossa, s’apoderen sempre de la situació. Guaita els veïns, la superstició comunista, la superstició cristiana, la feixista, la gavatxa, centralisme i buròcrates. Molta llibertat de gargall però en realitat no priva sinó la igualtat, és a dir, el patoll, la pasta, el bunyol, això sí, adobat amb les essències de la raça, ço que vol dir, els capellans de l’insult quan hom discurseja de llibertat, d’igualtat, de fraternitat, i de totes aqueixes merdes sense solta ni volta, des de la trona de la tribu qui mana, i doncs la qui et nega la llibertat, la igualtat (car ets tu qui t’has d’igualar al seu paràmetre); i de fraternitat, un colló de mona, car tot ho vol per a ella, i si encara et roman re, t’ho pren alçurada, o prohibeix amanint-t’ho amb mastegots. I tu, tant se val, què recony hi deus venir a raure, aquesta vegada. On t’estàs? –Dàmocles, fica-t’hi, fica-t’hi... –M’estrebà cap dintre, i l’ajudí a tancar la portota, bo i jaquint fora el patoll sencer d’encesos talossos, els quals, urpes envant, encara fotien una faraó i aviaven una cridòria de caldéu. –Ah, el polifacètic Dàmocles Skamarlà. –Féu l’eunuc llefiscós, un conegut d’altres vegades: en Grau, em fa que es deia; i es ventà l’escamot d’enzes fanàtics com qui es venta un eixam de borinots, clatellots a doll. En Grau, pediculat titella sense gràcies, nan geperut, de la sort, primera víctima dels hereus del vell soldà adés assassinat quan començaven d’empescar’s turments i maleses; per a estovar’l colgat d’antuvi en secretes secrecions, davant els quadres escollits de la quadra – els xerifs, pontífexs, califes, mandarins, hurís, muetzins – i de mantinent en diverses ares de l’àrea exposat, amb cua i sense, fins que no l’hi tolgueren del tot, i el jaquiren llavors en pau al peu de la pagoda perquè hi romangués oblidat, convalescent, sense fotre brot, menjant semolina amb allot, cercant-se en acabat, il·lús, la cua per deserts i tundres, per neus i cendres, escorcollant per pells i tanins, de llops, de volps, d’iguanes de Guaiana, i furtivament davall les dunes, com qui aixeca coixins, i per finançar els vans viatges manllevant totjorn de foscs mohatrers qui per bestreta se’l violen, li rapeixen un cul més i més plenet de saïm, i llavors, posant seny garneu, entrant molt adientment al seminari, on esdevé millor que no clergue, sense barreres, aprenent-hi d’afaiçonar amb ulnes godomassins per a les odalisques, i d’aprenent guanyant-se llur beneplàcit, per exemple duent-los d’amagatotis cloïsses amanides i, de llevants, tarongetes de Tànger assortides amb sucrets i llepolies rai, de tal manera que la vox pòpuli entre les concubines retruny a les orelles del dapifer així mateix anorc qui s’encarrega de tindre-les prou titil·lades, i d’anècdota picant en anècdota coent, ei, no n’acabaríem mai. Com deia el pare Ajonjolí d’Heràklia, en la seua Cloïdissea – o Odissea de les Cloïsses – les quals enlluernadament entraren al serrall, a estampar’s salivoses als conys, ja amb pròpies sentors marines, de les grassetes soldanes, d’on tot era somriures, és clar, i ganes de no remolejar gaire, car “qui hi entra cloïssa, o sibil·lina llengua burella, no en sortirà sinó quan no pugui dir figa”; i així en Grau s’hi anava fent vell, bona vida. Pel portal que duu al soldà pocs habitants amb cua hi travessen que la cua no se’ls torni encontinent brimarada. Res no l’empoixevoleix com veure-hi a prop homes amb cua. “Ahir em banyava tranquil·lament i els ous em suraven al cresp ensabonat com cigrons en remull. Feia calor, i a la segla del vall passat el mur també s’hi rabejaven, ambtant, rabins i bramans. Tot d’una se m’ocorr que rient-rient potser conspiren a cor-què-et-pruu. Ixc amb la tovallola i dic Obriu, collons! Hom badava el portal; per a anar més de pressa n’espanyava les cuirassades fulles. D’una revolada, ja els era davant; l’astorament els oscava els posats ans nafrava les ànimes. Tremolen de valent, els espetega la carcanada com si cascú fos vil ossari sacsat per l’huracà. Aberrants cortesans, ni que m’entréssiu només pels ulls, encara m’hi heu prou d’entrar amb permís i escuats. Grau, procedeix!” En Grau era doncs qui els tolia les boles. Els seus estiracordetes s’havien trets els cordills de les sabates i, a tall de botafions i ostes, a tentines els te me’ls escolaven pels traus de les camises de força, i llavors els te me’ls lligaven ferms, tot per tal d’ancorar’ls; arreu alhora, de traus de portes i de vases, per golfos i pius de baldes, de forrellats, claus de quadres, ulls de pany, ulls hi gaudien. Els esfereïts dervixos qui oficiaven part darrere al rerefons no volien pas ficar-s’hi, s’eixorbaven perquè ningú no els veiés. Recíprocs, es cosien a mastegots. Mon mestre al seminari, en Perillós d’Agrigent (Sicília), cirurgià molt empescaire se n’empescava, amb metalls de foll xerric, de ben formoses, vull dir, formes a les esferes. Les bastia de dins enfora. Operacions a doll. On hi havia hagut abans un mig home empastifat amb qualque penjoll de bavosa cigala, ara et condemnava, diví, a ésser flairosa i sens tara. Marcolfes de les Suaus Magarrufes rajaven-ne doncs com flors d’uadi o com noies de vidre d’harmònic oasi. Els fars d’Agrigent assenyalaven on havien de fer cap els vaixells carregats de pròtesis i perfums. Les figures que en guanyàvem – les monges d’en Perillós – després eren venudes de marfantes, i mai no aplegaven, dels més estètics carallots, cap retret ni despectiva petarrufa. Gens fades doncs, ja et dic, cap de les noves minyones, car, cert, prou ens n’eixien plegades verges i tot. Per a millor ésser païdes pel llop més acabalat. Radiants, flairoses (com dic), frescals, els vits ni atzeps més rics com piques se’ns clavaven fins que la forma ni figura no se’ns malmetien, i llavors és clar érem degradades a prostíbuls de millor mercat o ja, amb una puntada al cul, fotudes al carrer. Als ulls als traus hi enfonsaves adesiara punxons. Redéu, us ocupareu del vostre nas, que prou brut el teniu, els retraguí. Allò li dóna una idea... Grufava a les braguetes dels dos buls... Únic elixir al desert dels coits: quall de bon vit. –Mes se la trauen de sobre a mastegots–. Doncs tant se val, si volien els ensenyava el diploma, abans era un home, femella molt mascla del moliner, mes a pleret hom em dissenyava de dona, oimés de monja... De monja, hò, entre les monges del convent d’en Perillós, millor fabre. És na Loli Bunyol, de Lituània, fotent de marcolfa de les suaus magarrufes sense prou papers, i pels voltants, ai, de la Casa Blava, centre estratègic del poder imperial. Expulsada del çòviet local, emigrada d’estranquis. Sense home, sense arlot, a mercè dels armats. Horitzó de mals averanys rai. S’esqueia que els núvols sanguinolents representaven aleshores qualque altre grell, o quall més vil de vit... On tinc el molinet de moldre la sal? –Demanava ella, i hi tornava–: El moliner em feia el salt; el denunciava al çòviet, mes ningú no me’n feia cap cas. En la ràtzia caigué, pobra Loli. No duia sinó un passaport fals amb un visat malfet. Dona de la vida molt agosaradeta, no anava aquella nit mudadeta sinó amb un parell d’unces de sedetes. Oceans de miratges se li obriren amb els tremolins. Creia veure passar ciclistes més bons que no en Merckx, o filòsofs més aguts que no en Marx, o humanistes més exactes que en Mao, o professors més dignificats que en Marcuse. La bòfia li deia que per què veia tan impossibles visions, o estrafolàries al·lucinacions. Que allò només podia ésser que pel fet que na Loli Bunyol anés, damunt, drogada, llas, i fort. ~0~0~ Els nois de l’apoptosi Em truquen al cervell i sent la dona que diu qui hi ha i tot seguit que obre i tot. Aristarc! Són els nois de l’apoptosi, fa, cridant. Bé, crid en resposta, prou ocupat llegint quelcom o altre. Tret que ara m’he posat a consirar sobre els “nois”... Atès que sóc dels qui s’enllamineixen bon tros esguardant per les teranyines cibernètiques les bones historietes de cardament... on les dones rosses reben visites de negrots molt superdotats pel cantó virotístic... i la meua dona és rossa... i els nois de l’apoptosi, atès tampoc que no sé què vol dir apoptosi i podria doncs ésser el nom de qualque agència que trametés nois amb virots superdotadíssms per a “servir” les rosses a casa llur mateixa... i, en fi, doncs m’he distret. Ara, per comptes de llegir re, només em perd per les cambres del cervell... hi vaig badant, a les palpentes, tentinejant, carranquejant, amb el cap a tres quarts de quinze... i al rerefons amb la idea que em fa trempar... que potser hi veuré bona teca (la dona cardant esmeperdudament amb els nois; rossa donada pel cul per negres molt superdotats), i tremparé llavors encara més, i m’escorreré com cap elefant, copiosament, inundant-me de joia i de fines endorfines... Car al meu cervell qui hi som? Doncs hi visc jo, és clar, i hi viu la meua dona, i hi viuen els seus amants... de tant en tant... I qui més...? Oh, gent rai... hostes qui venen i van... espectrals ara, i ben sòlids llavors... I si comptés tots els qui hi han passats...! Car n’hi ha qui passen volant i ni temps tinc de conèixer’ls debò debò... i en canvi d’altres s’hi estan que voldries potser que ja no hi fossin i tot... i en deu haver d’altres qui deuen viure en cap racó si fa no fa latent... i hi ha els qui dormen a les golfes i al sostremort i al soterrani... ei... tota mena de fantasma qui extrec del que llegia aleshores o el que guaitava a cap indret o el que m’esmava com un ximplet... tothom s’hi fa niu... bé transitòriament... o potser ja més sedentària... Car tot s’hi val... som molt oberts, la dona i jo, amb el meu cervell... Un cervell bohemi, un cervell generós... poc maniàtic... Una mica maniàtic, sí. Maniàtic i no maniàtic... va a tongades. De vegades, cal tancar les portes al mal temps. D’altres, obres els finestrons de bat a bat. La qüestió tanmateix... que la meua dona és rossa... rossa com l’Eva d’aquella historieta de l’Adam i l’Eva, plantificats, vulguis no vulguis, en paradís per una entitat fastigosa, criminal, repugnant... maligna, com tots els déus... I n’Adam era negre i molt superdotat pel que fa al virot... I aquell déu malèfic el ficà en un diguem-ne paradís (molt pseudo-paradís, en realitat) on podien fer de tot, és a dir, no res, car els era prohibit de cardar. I doncs es veu que n’Eva va temptar n’Adam. La rossa mostrà al negre un cony tot vermell i sucós... I li va dir: tasta-hi, carallot; és collonut. I el negre hi va tastar, i hi va ficar el virot i tot, i aquell tros de merda de déu malparit i envejós es va treure el seu virot, que era com una espaseta mida llumí mullat, de foc fos i d’espurnetes d’amb prou feines rai, i els va condemnar a fotre el camp, fora de ca meua, fora del meu cervell, els va dir, xisclat, amb un espinguet, tot esborifat, fleuma podrit, com un marieta ultratjat, i els entaferrà de més a més l’afegitó maleït de tota mena de malalties i d’atzagaiades... i el descansat que es va quedar, malparit de merda... encara se’n deu riure ara, l’abjecte datpelcul renegat repel·lent traïdor i criminal. Tant se val, ací som. Viatjant doncs pel meu cervell, escoltant per les parets, espiant pels foradets... Tractant de veure la dona cardant amb els nois de l’apoptosi... I, collons, que em sembla que m’he equivocat... Que deuen ésser electricistes... Car com més anem, a menys cambres s’hi veu... I em fotré a cridar... tret que no tinc gaire veu... i vull avisar la dona... i no sé on s’ha fotuda... li volia demanar si sabia de què feien els nois de l’apoptosi... si eren electricistes... o pintors... o bastaixos i portaven un altre televisor... o forn... o rentadora... o nevera... o com se’n diu... I a poc a poc no vaig pescant-hi re... se m’apaguen les cel·les i les cèl·lules d’una en una... i tot ho veig fosc... i re no em funciona com cal... i oblid el nom de la dona... i oblid on deu ésser la porta per a fotre-hi el camp... i ni esme no tinc per a bellugar els dits i obrir les finestres d’aquest cervell pol·luït i pudent... damnat... fumós... deleteri... m’hi ofec... m’hi ofec... ~0~0~ Què hi faig mesell balb de tuls impudents monòleg d’escates passerell empegueït passant com un fenomen? ~0~0~ Matèria somiada, l’univers Qualsevol blanca paret interior pot esdevenir paret dels somnis de la matèria. De taca fosca en paret blanca, matèria fosca se’n desengorja. M’hi atans amb un cert tremolor d’anticipació. Paret tota blanca, hi dibuix amb negra pintura, molt negra, la figura que hi vull. Un cercle, unes èlitres, unes escales, un nas boterut... I ara només em cal esperar que la ubiqua matèria negra de l’univers se n’adoni, que hi té aquella finestreta oberta, per a deseixir-se’n a lloure... perquè efectivament, a poc a poc, no hi degotegin... o en allau incessant no en ragin... figuretes exactes, molt més petites que no les finestres mateixes, mes idèntiques de forma... Cercles, èlitres, espirals, escales... cels ennuvolats, rombes, cilindres, cons, conys, fils i flocs, peus i potes, i nassos, orelles, titelles, diamants, budells... Taques de colors... geomètriques... estamp a les blanques parets perquè la matèria fosca se n’adoni i es desclogui en figuretes de les mateixes colors... Car, cert, la matèria fosca on l’univers se somia... o que l’univers no somia... és no solament negra... És també roent de ferro, verd madur, rovell d’ou, blau d’escata... Acaroneu-me, doncs, nous ambulacres, tentacles, probòscides, arestes, dits... Solqueu-me, llavis, vulves, ulls... Balleu-m’hi, exèrcits, xanguets, eixams, estols, esbarts... Disfresseu-vos-se-me’n, arlequins. ~0~0~ Конец (la fi implícita a l’inici) Viure comença al conyet s’acaba al canyet. Tot no és sinó qualque defecte de pronúncia. ~0~0~ tan content que estava i tot cal diferir-ho tan content que estava i tot cal diferir-ho els llibres i papers que creia perduts els trobava dalt l’armari de l’altra casa sota la pols els toms acolorits els plàstics lluents els fulls formiguejants ah i l’altra meitat de l’esborrany amb l’escrit cabdal... ...per això he corregut cap a casa dels pares a rembre-hi l’altra meitat per a anar més de pressa he oberta la porta de la botiga mal fet... tantost m’hi ficava m’hi jaquien el minyó d’algú perquè hi esperi que sa mare no torni i ara la porta s’obrirà sense descans incessant clientela que poc puc trametre a dida tret dels més estranys l’animal amb la casaca de cuir negra qui duu insígnies esportives per al meu fill ara absent d’on que se’n torni reganyant i emprenyat el marieta amb l’enorme turbant relluent de seda blau al cap qui vol pujar al pis o davallar al celler part de rere la botiga sense que hi tingui cap dret d’on dic que també l’hagi d’enviar a fer enjondre la mà tret que aquest s’ho pren bellugant el culet el metge i la seua filla escultural que volen que els aconselli de qüestions culturals la munió de dones sense descripció particular qui romanen darrere amb llurs bosses i monederets interessants converses amb gent carallot tret que el que m’interessa de debò és de tornar a mos papers no donaré pas l’abast si començava de vendre’ls el que no venc escoltin estic tancat estic tancat no obria pas la botiga per a vendre-hi re ha estat per expedient que hi passava per a anar dalt... tots llurs vults expectants... quin paperet! escriure mos ideals pensaments haurà doncs d’ésser per a més tard què hi farem. ~0~0~ Si sóc barber de manicomi m’esguard amb ullets de microbi cada pèl ni cada fol·licle rac barbes de cada imperdible i les calces els cauen als folls sens calces se’ls enfuig follia com de gàbia ocellet massa trist i les tites enfonsen persianes cada ascla fóra’n sucós cony i fa cap la metgessa en cap i s’arrenca l’esparadrap qui li obstruïa la vista de massa de nap d’artista emmordassat i amb cloroforms i cada cervell n’és col-i-flor i cada bròquil s’acaba ensems i ara tothom fot el camp pelat tots duem la consciència al pap qui no la caga és un cagat. ~0~0~ Si era colom de vorera m’atansava peonant a l’embornal i hi espiava la claveguera hi veus raure de tot rats i gats rals i orinals palters entrepans condons embrions i això prou : manta bandera de causes i nacions òrfenes o subterrànies i els dimonis repatanis que algun dia sortiran a menjar’s cada sabatot de capdecony ambulant. ~0~0~ Davallant de pler de trens Quantes de vegades no m’he trobat somiant que davallava d’un tren o altre tot tornant a casa! Com em conec la placeta amb l’estany i l’aloja de pedra, i llavors els viaranys de rere l’estació per a fer drecera fins a casa nostra! Els coneguts adients indrets per on amb quina facilitat sur i llisc... són prou acolorits... Cases de bell nou visitades... magníficament parades... elegants, harmòniques, fresques, netes... amb antigors ací i allà, de bon gust... Els vermells, els verds, els ocres dels fruits... Les terrisses multicolors... món estàtic... plaïble, suau. Mes tost tot és descoloreix... i, si mai doncs de dins les cases estant guaitaves finestres enfora, com reconeixies aquells voltants tanmateix tan adequats!... amb botiguetes planes de mercaders qui exposen llurs mercaderies... llas, nogensmenys, esdevingudes amb els anys totes fades, destenyides... cadiraires, barreters, bobilaires de terrisses decoratives: nans de jardí, déus solars, rellotges de Solell, nimfetes, dianes, faunes, càntirs, sellons, porronets... Can canvi, altre que de tonalitat: on el briu els sobreeixia els arrabassa la goda... i els dolços paisatges, i acollidores estances... de mantinent i sovint evocats només en vagues somieigs... són doncs idèntics a l’hora on foren buidats d’ànima... Arreu només s’hi belluguen, com babuïns de repulsiu cul encès, els ocupants. (Els ocupats, moixoni; por rai.) Quantes de vegades reprenc així mateix doncs la fugida! Es veu que aquell matí el president o capgròs d’un club – un dels pocs caps de brot prou audaç, prou ardit – havia estat assassinat al camp del seu club mateix... Volia esmorzar... Mes tothom a casa massa enfeinat tractant d’entrevindre-se’n i assabentar-se’n encar pus, dels detalls de l’assassinat... Ara tothom parlant del mort en termes encomiàstics... I pel parlar massa, ningú encar no havia fet res a casa... No tinc, doncs, res a l’hora: ni la roba, ni els atuells, ni l’esmorzar... Tothom de dol molt pregon i sentit... Vaig esguardar finestra amunt... àdhuc el cel portava, plantificades als núvols de pluja, bandes negres fetes pel fum de trists foscs aeroplans de mal averany... les bandes negres relliscaven pel cel molt lentament... Vaig escorcollar damunt les cadires... i als respatllers deserts... No, no hi tenia parada roba neta... No sabia pas jo (i devia ésser l’únic) ni que el sobtadament molt cèlebre mort era ara doncs mort... ni de fet qui era. Havia doncs de proveir-me d’un diari per tal d’encertir-me’n mica... Tothom ambtant a casa massa plorós o entotsolat o ocupat a esbrinar-ne més subtils entrellats... Escorcollava a la pila de roba bruta... fins que hi trobí pantalons i camisa que no fessin gaire fortor... El carrer era ple de carotes llargues, ulls plorosos, tristor ambient... No hi havia enlloc diaris recents... Havia d’anar a operar algú dels collons i la cigala... el germà d’un dels directors de qualque feixuga agència tributària o altra... Ara, aitan anar amunt i avall, havia agafat fred a les mans... I una por estranya em garratibava... com si anava avui a fer la feina a jova... i algú altre, el germà poderós, més tard se me n’anava de totes totes... furient... esfínters en foc... a revenjar-se molt cruelment per la matusseria... Li vaig dir a la meua ajudant, na Dallonses, et diré exactament com operar collons i cigala... Em vaig fornir amb una curta ampolla esculada amb la qual llavors cernia els indrets on calia tallar i retallar, i alhora vedava amb llepies, xuclets, feses i indusis cap lloc on no calgués fer-ho... Era de na Dallonses (na Zalia, em fa) el venturós guia... de qui les balbes mans tanmateix aviaven docents pantomimes... Pel lloc marcat pampalluguejaven malabarismes de fins raors... i l’operació reeixí... Vam jeure junts al llit del costat... L’angoixa temprada doncs amb l’escalfor del seu cos desencotillat... “Avorreixc aqueixa feina... pas vós, doctor?” que em digué a cau d’orella. I decidíem d’exiliar-nos... clandestinament, és clar... En Dallò (en Lluís, crec), un antic amant de na Dallonses, volia vindre... La seua companya d’ara també... Ah, com corríem, cap a nòrdics indrets de llibertat... Ara em venia novament a l’esment com fugíem, els quatre clandestins, de la ciutat irrespirable. Com llavors, lluny de la ciutat envaïda i densament llorda, ara doncs tot d’una allerats, estorts i lleugers, per paisatges de clars impecables monuments que es retallaven al cel blau... rodolàvem per tarteres i rosts, les dues noies llurs faldilles sovint pujant-los entre rialles fins a les barbetes... i com saltàvem aleshores, ell i jo, llambrescs, altes tanques i baranes... i com corríem tots quatre per avingudes de promesa... i com relliscàvem entre frescals verdures... i com escalàvem, amb escansoris imaginats afegitons, escalinates de triomf... A les sèquies el xanguet ens duia de corcoll... dels petits individus llisquents i lluents, argentats com mabritjols, no n’enxampàvem cap... ara, rèiem... “cada dia aprens” dèiem en llatí... gojats i gojates arruixats i arrauxats... i ens banyem a l’aigua gèlida, nítida... Na Dallonses (na Zalia, sí) amb patí improvisat i caient de cul... encar tendre... hi patí adés una mica de pèmfig... veig que hi té manta de piga a la figa... En Dallò (en Lluís, som-hi) es mostra glot a fotre-se-la allà mateix... a la riba on la brisaina ens eixamora... Hi creixien a la riba didalets. Temptadors com esquellerincs ni joiells als llisos colls ni als llongs tentacles de les dames més putes ni senyores. Mai més, ens hem resolts, no ens adonarem a la maleïda vivisecció. Renunciem tots quatre als nostres títols de metge que fins ara ens donaven permís per a mortrir i destrènyer sense pors d’ulteriors conseqüències. Tot d’una, una al·lucinació ens encurioseix... atrets plegats pel reeixit àlibi d’un llangardaix qui, íntim, encigaleix un cigne... “sense fer soroll es va totjorn més lluny” dèiem en grec. I que no ens barallaríem mai més amb cap altre ésser, tant se val el nombre de potes ni d’ullals ni d’arpons, tret que, mal intencionats, ens ataquessin. I ens estalviaríem de discórrer amb ningú qui ja no tingués un cervell ni un enteniment no pas rellogats, ans completament independents i propis; potser no ens caldria mai més dir ni hola a cap entecat del cervell per por d’odiós encomanament. Ah, com riem, tanmateix. Sense escrúpols ni lletges empremtes a l’esperit estigmatitzat per empeltades culpes! Érem els mèdiums i ho interpretàvem tot tan encertadament... Nitrogenava, dret, la soca de cap primet plançó, “Llas, tot do es deu estroncar tard o d’hora, i qui sap si sempre a deshora” dic “cada matí fins ara era reeixit saurí – amb la meua vareta màgica tremolenca i estirada – trobava segur, a la tassa del pixar-hi, aigua”. L’astor s’endugué algú d’enmig l’esbart a la cort d’un mas proper; l’aviram ni piular. “Sempre és massa tard per a les gallines” sentencià na Zalia. Dalt un turó sense vigilants guaitàrem avall. Els presoners empresonats a la vila malalta jugaven encar a espases de fusta... eren els paradigmàtics hostatges decebuts, entabanats... jugaven a pilota amb la perla de la saviesa... i no se n’adonaven... i assumien que la perla era pilota de drapots... i se’n desdeien... i no es defensaven doncs amb res... i perdien llur idioma... i adquirien els dels llops qui els assetjaven, qui els envaïen, qui els ocupaven, qui els esclafaven, qui tost els anihilarien... i au... no en jaquirien aprés ni de mostra... esfumats... Fum i boira llepissosos enterbolien aleshores el panorama... els nostres ex-conciutadans ja anaven vestits de mortalla... ja no en desarrugarien mai més els plecs... zombis ocupats, agressivament extorquits, oprimits... i alhora mortíferament engavanyats, com dic, per les mortalles i les cotilles dels idiomes (i doncs les ideologies) enemics... amb allò doncs espremuts a tesa... fets càustica pols, i duts a ranera i a ofec... cendres tots plegats, amb prou feines mantinguts en cap forma remotament genuïna... repapiejant... entrevinguts per esperits aliens... cendres i estalzins, com dic, cendres i estalzins embolicats en parracs... espantalls per l’invasor espletats i, és clar, com més espletats més odiats... “més odiats, ells, els espletats envaïts espantalls, pels endurits inics reconsagrats ocupants” puntualitzàvem. Drogats, cada diumenge, ensinistrats en dogmes pecs... hom inaugurava boïgues, butllofes, a les llengües dels infants... tots esguerrats... mentre els grans pesaven figues... no gosaven dir cap peudebancada sinó en sordina... els capcineigs, vists de lluny, semblaven cerimònia de ramat... xais cap a l’escorxador, diries... la mateixa mansuetud fastigosa... el patró de porpres i encensos aixecava la vareta esvelta i, ronsa, els vergassejava l’esquena perquè anessin encar més a poc a poc... Amb ardus xiulets i estrèpits de falòrnia en beneïen, del degenerat ramat, la follia. Hi havia dues casetes amb begudes... hi anaven els més desconfits en soplec, de genollons... “Més virós verí, si us plau!” I els sobergs, repulsius, guardians, vestits de porpres i voltants d’encens, gaudien a denegar-los-els, i llavors encar més a atorgar-los-els, de fètid ultracuidament curulls... A l’aplec tothom s’enfarinava cara i carranxa amb la mateix farina del mateix cabàs... Ho trobàrem no pas gens higiènic... I tampoc no volíem ésser lívidament blancs... amb la poteta blanca... Mes hi havia els entremesos guardians qui ens denunciarien... o ens assassinaven a lloc... I, tot i que la tria era nul·la, tothom havia doncs d’haver votat, amb el nas pintat i la punta l’atzep. Un tremolor... un espès iogurt d’incertitud... se’t congriava al voltant... Enduts pel duad, gent sense esme, esdevinguts cagallons que el corrent remena... Ens tornava a agafar la mandra enorme, mans balbes, ertes... Les gallines sempre fem tard... “I si...?” Hi havien els tendals oberts del Circ del Feix Escanyat allà al firal, a l’estesa vora l’assut gros... De rapafuig en fugia un animal salvatge... algú disparà... l’animal caigué rodó... el ventríloc, un home petitó i aviciat, molt conyarrí, prengué l’avinentesa i s’espolsà el borrissol del virot... S’havia acabat de cardar el pobre animal... havia estat, aquell animal, un animal quimèric, de nom Or-en-biaix, mig medusa mig hidra, pell de verge sempre... tot i que, de més a més del ventríloc, se’l cardaven sense atur els nans, els albardans, els comptables amb comptafils i d’altres màrtirs burocràtics qui al capdavall no fotien altre que equilibrar guanys i despeses per altri aplegats o doncs espargits... Ara l’animal quimèric era tractat de desagraït i d’il·lús... amb veu gruixuda de desembre tètric, el ventríloc hi afegia grollers penjaments... I l’animaló, què era, en acabat que no li esclatés si fa no fa damunt, la bomba llençada amb canó de dalt el turó... pels ximples i llords guerrers entecat... què era? Doncs no era altre que tendrums i membranes molt esbarriats... I com se’n fotien, com si fos palterada, els barroers assassins, amb gardenys i grufant-hi, repel·lents. Si esguardaves amunt de prou avall, veies com s’arronsaven, escruixits, els parrufs de totes les coristes... Sota un magnoli escarransit, la góndola de l’hamaca servava un anunciant obsedit... “Em cagaré en tots els morts de qui m’ha matat l’animal quimèric de pell sempre virginal... Ara romaníem verges de verge... Quin paperet fotrem sense vestal bona només per a la violació dels albardans...?” Tastà els xampanys, fumà els cigars de dinamita... A quin cony enfonsarem per amor a l’espectacle qualque d’aqueixos cigars de dinamita? Mig enfonsat al cony... amb el ble pus tost llarguet ja encès... així voldria plegar... (Ens diu doncs l’anunciant...) Tret que no tinc prou de cony... Serveix un forat de cul...? Probablement, car tot és foradet de carn... Si canvies “cony” per “forat del cul...” ah... i així és com m’abelliria de plegar de viure... amb un atzep roent qui m’enfilés... No provocava ningú, massa acostumats a no jaquir-nos atreure per cap esquer regalimós ni ham procaç. Tot feia pudor de cremat... Les obres dels nostres dramaturgs foren foguera... Cada dramaturg qui no escrigui per al circ oficial i únic, portaveu no gaire disfressat dels corifeus de l’ocupant, i en llur algaraví tremebund, hom el considera obsolet, cremat... ningú no en serva cap interès... i això si no et diuen de delinqüent, de clandestí, de terrorista... Pel que fa a les obres antigues, antigalles sense cap vàlua, torcaculs... Els invasors tot ho tenien escrit, i no hi podíem afegir res. Abans no se’ns enduguessin, ens endúiem a millor indret... Desacluquí’m. A la falda em reposaven els fulls de quelcom que havia escrit mentre tornava... Era aquest estrany sonet ferroviari, amb estramp i tot, que confegia al ritme del tren que em duia encar un cop pus a la vila pairal en acabat de trenta-tants anys d’exili. Els meus retorns són fats, destenyits, repetits, despesos, gastats... vagament somiats un cop i altre. ah horror, horror, horror! horror de nimfa qui a la font s’atansa a plorar-hi la mort del bell heroi... hi plorava la mort del bell heroi i talment escates a la balança semblaven les llàgrimes en lluir al pas de cada seua suau galta... com al préssec el rou del bon matí lluïa el llagrimeig de la malalta amorosa aloja qui duu a la font les flors del camp per a l’heroi qui mor com moren els herois qui moren sols... i l’heroi de sobte darrere el pont li ix, i a cop de pala amb què tresor colgava, me li sega el coll... “Li tols la vida, heroi, i la nimfa duu els plors encar a la cara, i als dits les flors.” No sé pas si l’entenc gaire, tret que llavors, quan davallí del tren, l’estany amb l’adolorida goja, i, rere l’estació, les pòstumes cases dels pares...! Circulem, circulem, insistien les mateixes imatges, circulant ausades en cercle. Tornàvem doncs novament d’una caseta a les firetes de devora la platja... gojats i gojates hi abundaven, enjogassats, enriolats... Tot hi és companyonia, i tendres dones, doncs, i infants juganers... tot hi és paradisíac... El visatge d’una de les gojates era una rondalla de passions... les emocions hi sallaven sulfuroses... L’espetec d’un tret o d’una cinglada hi esclatava que retruny per torniols adesiara remembrats... Rere romans, pobra minyona, enxampada a la cambra dels horrors del maleït circ oficial, vaig pensar, amb lleigs retasts de nelet. La seua cara de sobte m’esfereïa. “Llas, no sé amb què em véns... no sé amb què em véns...” vaig repetir, esveradament. L’havien morta a mig fugir, tret que, sense dir res, parlava. “Les abassegadores màquines subterrànies del mal immens que s’atansa ineluctable... els nostres enemics ens foraden la terra sota els peus... Som a frec d’ésser extingits... si ara no és hora doncs de treure les urpes...!” Enfarinats, amb jeia de cadàvers, ens arrapàvem passant la ratlla al terra corcat. ~0~0~ Ja hi havia llençat no feia gaire un altre inútil cotxe daltabaix d’aquell penya-segat llunyà, i avui em proposava de llençar-n’hi un altre, tret que abans he volgut veure que sota tampoc no hi hagués ningú, i quan m’he repenjat a la lleixa, a frec de timba, collons que me n’adon que part de baix hi ha tot de gent, com si som al dia de la mona, tothom berenant-hi, bevent a galet, cantant i rient, amb tros de la canalla jugant amb la carcassa rovellada despullada del cotxe que hi llencí adés, i doncs què hi farem, me’n torn cap a la carretera, i hi ha ara més i més gent qui hi fa cap, i amb un esglai veig també que sembla que hi hagi un grapat de guàrdies al voltant del meu vehicle, com si m’hi estiguessin clavant una multa, per això aixec la mà i faig signe que ara hi vinc, ara hi vinc, i l’anunciant es deu pensar que l’estic saludant, car, abans no arrib on és, em diu somrient-me, i per l’altaveu, el seu nom: Jenkins! i ara m’empastifa el micròfon a la cara i deu voler que li digui el nom per l’altaveu i m’ha agafat sense preparació i hi dic: Reggie here, how’s it going? i continuii endavant i me n’adon que no, doncs, que ningú no em fotia cap multa, que m’havia equivocat, i que hi puc romandre tranquil·lament, i fins i tot algú em convida a un entrepà amb fuet i no sé si duc prou per a comprar’m cap cervesa al concessionari, tret que abans no regiri per la butxaca, hi tinc en Jenkins al costat qui em diu: Reggie, that you? Have one of these, on the house, i és una mena de llimonada amb bombolles i li dic, a través l’altaveu: Yummy! i veig que està tot cofoi, que no l’he defraudat, i crida: Reggie agrees, Citroncil·la is the yummiest of drinks. ~0~0~