Eleuteri Quinzè

Eleuteri XV





Vidu Primavera, segon lliurament






Davallant de l’autobús d’Alcarràs qui t’hi trobes com un xut, en Mili Guç, llepant embadalidament un pirulí rosat...



[—què fotem?

—na fent

etc]




[Pobrissó, que desmillorat en el seu nou i darrer exili! (No volia haver tornat a Catalònia fins que el castelladre invasor no en fos tornat a expulsar. Mes el traïren els maleïts venuts negociants barcelonins, infecta púrria, i Catalònia doncs és encar a urpes del pútrid. I s’ha hagut de fer fotre, com tants i tants, tret que ell n’és més nyicris i no es vol morir que li calgui femar terra llunya. Encar que Catalònia ja sigui prou un femer envaït, hi afegirà, vidu primaveral, la seua pura carcassa de genuí aborigen, sí ves.)]



[I només fa uns anys, a ca seua de debò, a Nova York, a l’aeroport hi teníem (ell eixelebradament eufòric) la xerrada més capdecony, d’on en acabat en treu aquell volum (el llibre més ferotgement mancat mai empescat per ningú) publicat també el 1998. Llibre que es diu: Llibre d’en Mili Guç, copròfag. (Amb el nom ja paga, ecs.)]



[I aquests segments que dedicarem als repulsius datspelcul de la indecent “lliga del bon mot” qui ens amargaren les joveneses... (Redéu de merda, com si no n’haguessin tingut prou amb els criminals castelladres qui ens esllomaven a cops de vímets i ens apagaven burilles a la llengua si enraonàvem en català i si no apreníem llur fastigós algaraví virós) (no l’aprenguérem pas, i el que ens injectaren com verí, el nostre cos sa i enteniment més ferm més tard ho rebutjaren pla!)...]



[Aquests segments d’ara... què són doncs sinó tristes romanalles del seu verb esvalotat... sobreeiximents, afegitons, apèndixs, escolis i esporguies... tot plegat rampoina i bordissalla a l’esvaït volum de rebomboris morts?]





~0~0~






...“por de morir em fa fer vida estreta”, ausades, vós... pitjor... vull dir, millor... pel cap baix! — [això em deia, difressat ara d’en Zacaries Mur — qui es fa dir Emili Cuguç quan les obres que escriu són “filosòfiques” i ja no pas feixugament ni ensomicadament ans endormiscadament (somníferament) “històriques”] — por de morir em fa fer vida negada, ofegada, escanyada, restringida, estrangulada, escapçada, anihilada... por de la mort em duu a pèrdua volguda (benvinguda!) d’identitat...



...així, escolteu... com menys sóc... menys mor de mi... menys patir ni patir-hi, doncs...



...car tot és fantasia, construcció del cervell per l’alteració de les químiques que hi deuen coure... (per això sóc tan complaent amb el meu fat de beta... de cosa secundària, sense vàlua, que hom oblida, havent cregut que l’ha llençada a les escombraries no en fa pocs, d’anys...) (i cuguç... cuguç, és clar, des del ver començament... dona meravellosa, divinal... promíscua... aventurera, heroica, valent... per tots els alfes qui li fan patxoca a tesa... i llongament ans pregonament... tastada... on jo només hi tinc permesos tastets adotzenats... mai en indrets sacres, interdits... i humiliat... humiliat a bastament... humiliat per la dona... i pels seus adònics, esversats, savis, eclèctics, eminents amants... i per ells, i sobretot ella, sovint molt vergonyosament atupat...)



...atupat (oh joia i rejoia en la meua part més íntima aitan joiosament doncs i aitan agraïdament!)... refeu-m’ho... refeu-m’ho... refeu-m’ho cada dia... escarransiu-me el jo fins que com pansa claferta de floridura i verdet no es torni al capdarrer esventadota pols... empetitiu-me cada dia una miqueta més... que al capdavall romangui aitan negligible que la mort em passi part damunt sense entrompassar-se gens... com si passava damunt un cotó-fluix eixut tot impregnat de (buf!) no res!



Així em vull... així agraïdament... cuguç... humiliat... ataconat... vaig fent... per les nits teclejant sonses matèries impregnades de... impregnades de... (un mareig de químiques alterades que... al gresol o cassoleta fètida del com més anem més corromput cervell... coure deuen-s’hi... coure s’hi deuen... s’hi deuen coure).



...sense gaire consciència de tu, la por de la mort, la por a l’anorreament, s’allunya — car si no saps del tot ni qui ets, tu què en saps? — pots potser, metamorfosat, perllongar-te en acabat (en acabat del cop letal) en qualsevol altra cosa — tot fluctua — la continuació de la feble flameta del tu es perd per les denses boires de l’horitzó esborrat del qui sap...



...sense gaire consciència de tu mateix, ver, la por a la mort s’esllangueix...



...minimitza’t... i...



(tan mínim, minvant... alhora se li eclipsava la veu).






~0~0~






Mili Guç

no fotis el badoc

i para compte a no dubtar ni un segon

a acceptar els favors de cap deessa

— les deesses no aprecien gens els dubtes

i pitjor

t’arrisques a mort molt cruel si ets prou ruc i les rebutges.







~0~0~






sempre assumeix el NO com a contesta en tot a la vida

el NO ja el tens

si per si de cas et ve el sí, llavors la joia



en canvi, si assumeixes que tens el sí

i et ve, com sempre, el NO

malament rai

la fúria, l’atac, el pansiment, el podriment

la vida sabatera, lloca, flonja, esclafada, virosa i fètida.







~0~0~







a la cua del ramat de savis bocs barbats

feliç amb la collita aitan fàcil de l’espigoleig

escarbat merdisser jubilava entre el xerri



així eu i mos llibrets de filosofia

em solacen només d’ensumar’ls

cada pàgina dur’m flaires de culs o cervells

que m’obsequien amb qualque molt restret

atapeït afetgegadot palteret



idees de consol m’atipen il·lusament

com si en tingués prou no pas amb teca vera

mes nodrint-me amb pets.







~0~0~







coprògraf






del pleniluni en neix el nèctar nacrat de la nit

excelsa poesia com si de la musa en bec llet

m’inspira aquella nit d’inestroncable ruix de pit

on cada objecte pren (com les que m’alcen l’esperit)



ales i èlitres diàfans que em ballen pel barret

llagoters follets xerraires llur cloqueig obsedit

líric deliri que em vol volant com ells i de pet

llençar’m eteri pels aires tremolenc lluent coet



ara us em vinc els dic sols de pensa sens esgarip

só qui desclou i s’envola com si fos ou (son gep)

i enjòlit colca els raigs lactis sens eixanguer ni estrep



un altre peixet sense substància ara doncs rep

la xarxa lunar — un nou ens lleu de lluïssors tip

qui als traus això hi escriu amb frescs estronts de canfelip.







~0~0~






és difícil demanar re als patrons

rarament et donen el que vols

amb un somriure de complicitat

et donen sovint allò menys adequat



i si et vols allunyar et tenen controlat

i si els vols assassinar et fan assassinar

i si vols anar a cagar et tenen vigilat

i si vols no veure’ls cagar et fan delegat

de canfelips amb tota lluminària il·luminats

perquè vegis eternament com ragen les merdegades

i com l’embut se les engoleix

a tesa sacsant-les perquè pudissin pus

i ton nas les tastés sense que se n’atipés jamai.






~0~0~






Oratge monitori — mes va tanmateix eixir a l’horitzó estrany — prenia el cel mal carés — els agalius eren de temporal rabiós — es mullarà, es mullarà — es mullà, efectivament — mullat esdevé més moll — i moll trobà millor muller — s’hi mullerà — i foren feliços — car marit moll amb forta muller, consent molt amable a cap contracop de matrimoni — que llavors es consolida com ferm sòlid monument — ben assegut al món.






~0~0~






ah el goig i el plaer d’ésser una mèrdica merda

tothom pel voltant disparadament desesperada

presumint esmeperdudament i histèrica



i tu (tu rai!)

presumint de no re

trepitjat a tesa

com esguerrada estàtua

com caguerada estàtica

com rajoleta asclada

friable estètica

èpica blana

etèria enjòlita

ectoplasmàtica



padellàs mig delit

ostracó fungible

fluent fonent-se

tost impalpable



reflectint cap raig

feble llis

insegur transitori



pampalluga fugaç

que molt imperceptiblement

l’ambient potser

en va torniolet

difuminadament arrugava...?






~0~0~






molta por i poca vergonya





si de petit faldilletes

molt adondat adult



torna’t un pèl més escarransit

davant l’imminet clatellot

de la dona — la mare

la padrina la tieta

la dida la minyona

la seductriu de torn

la dona la dona...



i que sobre t’arruqui:

molta por i poca vergonya!



etern retorn del clatellot de torn.






~0~0~






massa coneguts





si veig en Mili cada dia més pansit i escarransit, desvalgut

i la seua dona cada dia més colossal, grossa i lluent

haig de pensar per força

vampir ella

vampiritzat ell



—no, no (em diu l’homuncle

amb el seu somriure obsequiós)

t’erres, Eleuteri, de mig a mig

vampir si de cas (ha-hà) eu

car li xarrupava el menstru totalment

i ara que li’n manca (pel com se’n diu, el megateri

no, el climateri)

la merda li’n xucl sencera

entre les cuixes titàniques

o la carranxa que és pont cap a l’infinit



—ecs, manoi!

d’ací, malastruc, les infeccions que et migren!



—no, home, deu ésser la meua natura, ves

poc feta als treballs del viure rude



—carallot, això en dic suïcidi merdós



—no, no, vull viure fins que el vel no caigui dels secrets del món

i en pugui beure a galet i a pler els menstrus

les secrecions, en cels beneïts xipollejant, rabejant-m’hi!



—lamentable!

feble seient aixafat pel cul desmesurat



—cap de naltres la coneix del tot

produeix si vol monstres a l’engròs

fàbrica i màquines letals als clots recòndits de la femna

faries mal fet si li queies mig tort

tot triturat a tesa per aventura en tornaves, ca?



—desfet en cul com la merda que et menges?



—vomituricions, nodriments reciclats, xarrupa-hi



—poc faré pas



—tots som merda fins que no ascendim



—no sóc cap mosca vironera



—per què tan defensiu?



—jo defensiu? vols que et fòtigui cap mastegot?



—Minerva, Minerva! (l’homuncle se’n va anar fugint

a arrapar’s ben ferm a les faldilles de la mestressa)



(per què me’n tornava abassegat

un nou gep molt feixuc a l’esquena?).






~0~0~






natura




al tòt de la tuta atura-t’hi un bri



i ara corr...!

corr fins al primer turó

esgaripa-hi: na!



i corr

corr

encar corr



i al capdamunt de tot turó

esgaripa-hi

na!

naa!!

naaa!!!






~0~0~






Rodin




pensar i cagar...

si fa no fa.





~0~0~






Vantaré com demagog

el forat sialagog

o com el baró Remigi

diré que el trau uripigi

és el millor trau del món.



Tothom sap que sóc copròfag

que llep mant de cul per diners...

per donar’ls amb la llengua pel sés

vídues em paguen.






~0~0~






copròfag i reculant





disgustat de tot

fiquí’m a menjar merda

mengí’n a tort i a dret

de torts i de drets

i dels qui fotien torts a tort i a dret

i cagaven generós

i dels qui eren molt rectes drets rígids

i cagaven estret

i tota merda m’era al·licient espiritual

i sexual manteniment



merda de cada color de merda

em duia a empiri i paradís de colors etèries

fins que...



disgustat de tota merda

torní a la sana teca del fruit

de l’obriülls l’arbust l’arbrot

l’arbre comcal mateix

d’on la meua pell guanyà’n llavors

bells reflexs de fresques lluentors

– i pausa al capdavall mon botxinejat ventrell.






~0~0~







sempre com qui no hi és, ni tot





pujant i baixant escales

d’estranquis i silenciós

clandestí

com qui no hi és, ni tot



amb por tothora d’ésser-hi sorprès

deposant benèvols paquets

a frec de porta

molt curosament



i ara fugint com serp

car qui podria encobeir’n els sorolls

les bogeries

les acusacions novament

si mai fos descobert...?







~0~0~







passejava amb la dona...

nan tortet geperut

al seu costat com si passegés el gosset

dona escultural magnífica valquíria alta venúsica



la gent no els pots fer mai contents



quin gosset més lleig, amb cara de persona!



o sóc una persona!

una persona amb cara de gos hà!







~0~0~







ma femme




ma femme

est le gâteau

qu’on goûte

goutte à goutte

sans jamais

le gâter




[ah les pauvres gâteux

et leur vif constant désir

dont ils doivent néanmoins

toujours s’en brosser].






~0~0~







sortós arany





sortós arany

qui et fas cruspir

per la dona



li adores el cony

i alhora se’t cruspeix



millor destí

d’estel esclatat

entre constel·lacions

d’infinits plaers



en un univers

qui en part dolorós

a la identitat negativa

lliure i feliç

mos a mos reneix.







~0~0~







shitting





i fought with my shit

and though she’s a little shit

she always wins.






~0~0~






matèria suïcidària





ah ineluctable progrés de l’estavellada



es desfà

en les minúcies constituents

la matèria suïcidària.






~0~0~






ample camp

eloqüent discurs

arraïmat ramat de gent qui bela

quin altre fat malson d’adotzenament



quan tot es fon

en el ver record

de la dona eixarrancada

qui a vespre colgat

et permet libar-li

sucs excel·lents

de roseta i zuzunet.






~0~0~






asses, fesses





tout à l’heure

quand j’étais votre carpette

j’aurais bien aimé [je le conFESSE]

que vous FESSiez [ou que votre FESSier ne fASSe]

pipi et caca sur moi.






~0~0~







proudly helmeted with

my returning wife’s discarded panties

I deeply sniff her lover’s spent milk



while with my gourmand’s lips

(at the other end) I slowly eke my pleasure

as there I savor her tasty

streaked drying shit.






~0~0~






com a sa ésser groc i jovenívol

m’abellia pler de parar sempre al prostíbul



abans em trencava treballant mant os

per a buidar’m de moll dins el cony més gros



hi anava com un penjat renegant entre penjaments

retrets i mals llambrecs de la gentalla moral i impertinent



ah al prostíbul cada bandarra gens carrinclona

a l’ull del cicló de llurs menstrus m’hi acluc estona



entre delits de suors i pudors de prostituta

mos orquestrals orgasmes baten la batuta



no sabia aumon d’altres divinitats

que de caldes dones badades de bat a bat



ah collons que n’era de savi de jovenet

ara de vellot veig que tot el que fet

que no fos cardar conys de prostituta

és anar restret de seny, budell i escorreguda



qui tornés a ésser savi sa groc i jovenívol

de tot os trencat buidant-ne el moll dalt al patíbul.






~0~0~







la neu tapava les portes de les casetes de glaç

el xiulet eixordant el sentia ara sovint

i me n’eixelebrava



el primer cop em creia que l’havia emès un vell desmanegat

qui passava davant meu i geperudament

amb un carretó amb ferralla



em pensava que sabia el vellot de xiular

d’aquella faisó embogidora i boja



fiblades al viu del nervi

sirenes de dolor intens



ara me n’adon que tot em ve de l’interior



i sort en tinc de la dona

qui sap els topants i m’obrirà les portes de la neu

al glaç lluminós

on els crits dels infants qui hi juguen recòndits

aixequen el cor.







~0~0~







teranyines de son no te’n deseixies

i en acabat l’autobús raïa lluny

només hi romanien agrors als plats

i els convidats d’estranquis eixien com rats



els recava que hi fos i aixecaven el puny

i maldeien de mi carregat de manies

mes poc en fotia gens de cas — lascius

lacais de la conformitat te’ls en rius



part dejús lo nas — paràsits sense vàlua

condemnats a sirgar a la mateixa sínia

feina que no m’escau gens — fat d’ignomínia



allò que faig — fer i independent com bèl·lua

hi valc i m’ompl — bastint escaletes rectes

per a les musiques de les cuques dilectes.







~0~0~






treball





treballar és cagar

cagant treballes

i tot esforç és merda.






~0~0~







noces de sang... de s’han caga ta l’escaleta






essent com sóc molt nervioset

el jor no nem casí

només pensava e nanar de ventre



si no vaig de ventre no valc re

el negui tesdevé pitjor

acab fetu nestaquirot

polló za qui tot fa mal



per xo si per de cas feia tres

dies sencers que no menjava gens



quin martiri la nit d’abans

aqueix vespre’l rapsode Faustí Fenici

i el seu aman tApol·loni Llec

han vingu ta ca meua a sopar

i a dur’ns joliua joia a la festa



raça gitanesca am bambres

diàfan zenjoiellats



s’han posat zèpic za tocar i cantar

i jo al racó pansit mastegant

cinte zo cordon zo nels llamàntol

zi llagoste zangoixat zhavien

ragut zabans no’ls coguessin



prou que tinc l’estatger ple

de giripigues remeis ruans lletovari

zi tutie zi tanmateix mastegan tallò

altre esdevin càvo lal·lucinan

testrageg qui tothom condemna’l foc



el zanava donc za treure tot za puntades

qua nel dapifer Mdònec Margalef

sempra mic de la bullanga’m

diu que tasti l’estofat



mentre’ls gitans solacen els jubilant

zhoste zobtusamen ta la manduca

mos llavi zatanse na la tassa

que’l dapifer Mdòne quem dóna



estofat letal amb farinera inclosa!



tot zanaven morint-se’m pels costats



mentre’l Fenici clamava

i’l Lle quera terpsícore desmanegada

ah horrible quadre corcat



allò ni’l conte d’en Poe Ball de Màsqueres

de la Mort Porprada



tothom es rebregava rabit

rastella tals rostolls dels nítol

zam besmolats punxons

totho mesdevenia ràpidament lloca

podri ti lin aixie nescate

zi tot zel zera estretor zi bromeres



(...)



avui però era l’endemà

sacerdo tepigramati cam bullals de ser

pes descorda am bepitalami corgasme

se’ns creu al lli ti tocant’ns-hi les peres

diu no sé què i’m petoneja la dona



instàntania vídua sal·laç la dona

se m’atansava co moratge desavinent



volia fotre’l camp mor ti tot



relliscava’n pluja de cendres

cremaven letàrgic zels morts d’ahir



m’amagava a l’opim racone

ton roman cam bofec zi torçons

banya te nel zexcrements de tot

zels qui tan bé havien paït zels

mariscs del vergonyó zahir.






~0~0~






companys, companys

quin món més mal cardat

el zhome zam bel banyó

les done zam blo forat!




...




companys, companys

quin món de cornamuses

els homes els catets

les dones hipotenuses




...




companys, companys

l’univers es desintegra

els homes les supernoves

les dones el forat negre




...




companys, companys

oi quin món més malparit!

l’home llangardaix de migdia

la dona muricec de nit




...




ni per a naltres ni per a valtres

amb blens massa fàcils d’encendre’s

els homes s’entrecremaven

les dones n’atiaven les cendres







~0~0~






foramurs fronteres




rere els mèdols de tòtems col·lapsats

més alts tòtems amb armes neguitoses

oiosos s’alzinen



de tret a atret

buit ninot dels vents

creats pels fètids aflats

dels conductors.





~0~0~





de sobte




de sobte, on som?

tornem’ns-en tornem’ns-en

aquest desert de bromes és immens

aquest desert de bromes és infinit

ens hi asfixiem

tornem’ns-en tornem’ns-en

ans no sia massa tard

ans no hi fóssim perduts

sense sàpiguer on anem

ni d’on veníem

enmig de les bromes asfixiants

de l’infinit desert xorc.






~0~0~






vists de bell nou





en tornar de bell nou a la meua cambra de minyó

com quan mon pare encar era viu

i tot hi era doncs harmoniós

i m’enyorava corestès amb les velles vistes del riu immens pel balcó

amb el paisatge heroic dels camps catalònics on els catalans

vam vèncer les hordes salvatges i llordes del ponent enverinat

i tornava a oir-ne els timbals aferrissadament esventats

i el cor, estès doncs, em batia més fort

fins que no tornava els ulls a l’interior

i ara m’apaivagaven les conegudes sentors

de mos racons plens de tresors

amb les plantes encar llavors regades

per mans amigues de trast en trast

i em tombava il·lusionat car em semblava que tornava a sentir

barallar-se a cops ressonants de bec els meus dos tucans

com en vida prou sovint havien fet...



mes ara quelcom hi és mal plantificat

qualque pegat m’ho destarota tot

els ulls ho veuen tot nou



avui tot d’una me n’he adonat

que l’aigua bon tros havia deguda pujar

car als armaris tota la meua roba romanent

la d’hivern sobretot els barnussos els abrics blaus

són tots somalls i part de terra i a les lleixes baixes

les capses de sabates amb les revistes de ninots i de col·lecció

no valen ja re – uns grumolls empastifats



i també me n’adon que les de més de mes joguines

han estades pispades qui sap per qui per lladres transeünts

i àdhuc que tot hi put a indefensable resclum



els ulls de la nit nombrosos en hordes m’esguarden

novament cap al passat

car el passat és l’esdevenidor amb això de menys:

aquell sentiment d’ofec

aquell escanyament anguniós

aquell tòrcer o cargolament del coll transformat

en cargol darrer

que tanca el taüt.






~0~0~






monyó a la calda sorra





ma mare i mon pare — encara tristos

han posat damunt la taula

un ventilador gros negre potent



aquest ventilador és perillós



per a demostrar-los-en la perillositat

com qui diu distretament

he ficat un dit entre les aspes rabents

el perdia encontinent

veus? — ensenyant-los la mà amb

l’anular de l’esquerra a parir panteres

arranat arran



un ditet escapçat qui de moment

massa sorprès

ni a sagnar gaire no pensa



llavors he corregut a la platja a enfonsar

el monyó a la calda neta saladeta sorra



un somriure plàcid se’m dibuixava al vult.






~0~0~







seny de cony




cony de seny!

el seny del cony

endreça el món



món en bescunç

(per l’eixelebrament del vil vit

sempre a frec de caos mès).






~0~0~






uxori





si morir és bo i sovint molt assenyat

millor és morir per una causa bona



fet i dit, m’he mort per la meua dona

qui duu, amb urc, el nom de Llibertat.






~0~0~

Eleuteri 14

Eleuteri XIV




A la desavinent andana amb en Vidu Primavera (pseudònim)







Bo i guaitant fotre el camp i fotre cap l’oldana gernació de sempre, com marabuntes contradictòries, m’he tornat a trobar avui a l’estació aquell pureta carallot d’en Vidu Primavera. Es veu que hi venia per qüestions de salut. Un recte en flames, fa.



I llavors m’ha dit que sempre ha estat un marieta. Diu: “Totjorn, senyor Teri, tota ma vida que he sigut un maleït molt esmolat marieta, tret que... només, llas, per delegació.” I afegeix: “Per procuració, cavà...? Quan me n’enamorava, de cap bemparit, li deia a la dona que me’l conquerís (ep, si anc a ella també li feia goig!) i que llavors em permetés de feltxir-la...”



—Feltxir-la, oi?



—D’antuvi que es fes donar pel sés. Ses natges patidores llavors molt punides per les atzagaiades lli comeses pels brutals druts valents... llurs vits molt ferotges desconfint-li vels, debolint-li tels... ah, i quin exquisit mapa de verdancs, esgarranys, treps i sangtraïts... quina malesa esparveradora d’aquells esquelets carnuts i gegantins damunt sa mantegosa pell molt lluent... o... o quin sanguinari crim salvatgement oscat a les galtes de son culet... malvestat doncs de vil fueteig de múscul viu... qui eu, ai, tant volia que a manguis em fos fet... o, per a ésser més precís, que ells, dictatorialment dominants, m’ho haguessin fotut, estampat, estergit i esculpit... a mon molt cusc gens deny culet... Car tothom sap que patir, quan és pel cul, és un plaer!



—Tothom.



—Hò. I eu aleshores llepant-hi de valent. Guaridor, curós. Així havia d’ésser. Car sabia que ells, els bemparits, aitan mascles i alfes i emprenedors, l’únic que haurien fotuts, si anc me’ls declarava, era partir’m el meló com un meló. Així que doncs els apuntava de llunyet i humilment a ma dona. Li deia: Doris deessa, veus en Dallò...? No creus que amb aquella musculatura i aquell braó deu ésser al llit cap campió...? Sovint (no pas sempre, llas!) ella s’hi enllepolia. De vegades (vós mateix!) em deia, és clar, que me n’anés a la merda. Mes quan s’hi feia, ja hi érem. I eu gaudint-hi bon tros, a cor-què-vull! Car quan la dona tornava de cardar-se’l, li demanava, si li plagués, i de jonollons, si la podia feltxir (atès que encar dugués la lleterada si fa no fot cul amunt, és clar, no fotem) (que no fos cas que s’hagués escaigut, sabeu, que li haguessin belleu fetes pessigolles les gotetes mocoses, els ragets llefiscosos, cuixes avall, i hagués triat, assenyaladament assenyada — car ella sempre té raó! — de rentar’s abans de no tornar). I eu de prèdiques i jaculatòries, i com se’n diu, d’imprecacions, no, de soplecs, plorosos, sanglotant, impetracions, precs, obsecracions... Please, Dolly, my goddess, please, why wouldn’t you...? I’ll even fletcherize the felching! With care and sweetness unheards! I sovint, rai, i llavors, oh excelsitud, alhora que m’explicava com s’ho feien (i sobretot ell, mon ídol per qui bavejava un munt), com me la castigava i li obria pertot nafres, èczemes, amb sos músculs i sa molt bravament erecta agressivitat mascla, eu, com us dic, i us podeu imaginar, sanglotant de felicitat, bleixant bontròs i feixuga, davall li era, xarrupant-hi de valent, feltxint-la a tot estrop, això sí, amb cures ans dolceses rai, i fletxeritzant-hi ensems sens manca... fletxeritzant allò delitosament feltxit... I’m filching her lover’s jizzm, slurping up my wife’s rectum — I’m a felcher, a felchard (exultava mentalment, massa benaurat, a frec de morir’m de joia sobreixent...) I puteta pispava, davall, els residus de l’amorós embat — amb la llengua i els llavis xarrupant-hi la lleterada de l’amant — l’irritat forat del cul de ma dona, doncs, vós... font rovelladeta on mes passions assuajades esdevenen, on mos neguits més poixeules no troben gloriós paradisíac apaivagament de fort idíl·lica contemplació... omega assolit on la pau es confon amb el subtil tegument de matèria divinal on malsargit (o amb prou feines embastat) no sóc... i l’ésser doncs així mateix al capdavall amb el no-res... Fletxeritzant (mastegant quaranta vegades cada mos) allò que li feltxia (la lleterada del drut que li xarrupava ans, molt bategosament, em cruspia)... esdevingut... llas... i prou... (ara, agraït!) (car quin món fóra aquest si mai ningú pogués tindre tot el que vol?) (els déus de la natura se suïcidaven ensems!)... per procuració, com dic... esdevingut, doncs... un marieta... un marieta de qui el cul mai ningú no es cardava, marieta oimés qui ni mai cul no cardava... cap cul, ai, cap cul... ni cul (sóc molt fastigós, tinc moltes de manies de netedat mèrdica....) ni cul, dic, llas, de cap altre ésser... no pas cul, llas, ni de polla aquàtica, vós, tan fàcil que fóra...! ni de granota, ni de cana, ni d’ànega...! ni de cigne moribund...



—Felxint-hi, doncs? Feltxir fóra doncs xarrupar al cul de la teua dona la lleterada del seu amant abans no li ragi, li sobreïxi del tot, del recte?



—No coneixíeu el mot. I vós aitan filòleg, senyor Teri! Quin notari, vós! Quan és notori que els notaris honoren, inherents, les herències naturals!



—Sí ves. Notari rai. No gaire psicòleg, però.



—Mes això cal, ésser’n. Si pus no, afeccionadament. Només qui cerca troba. Només qui en sent la pruïja s’hi fot. I així n’aprenem un ou o un colló. Els qui tenim moltes de manies ens abelleix d’anar brostant pels indrets on hom se n’entén. Car, carall, oi? Vols sàpiguer com se’n diu, en termes mèdics si més no, d’aqueixes pulsions íntimes que sents. Vols sàpiguer’t, ja us ho diré, normal dins l’anormalitat. Que no fos cas que fossis únic, i llavors te n’haguessis d’avergonyir i tot. No, no! Al contrari. Totes mes manies, i les de certs personatges molt alzinats qui apareixen a les enciclopèdies filosòfiques i tot allò (car com més savi més maniàtic, com diu o hauria de dir la dita, com més intel·ligent més pervers), són manies catalogades com déu mana! Ells i eu (agafeu’s-em!) tenim les mateixes, som idèntics pel que fa als desigs qui més ens mouen a exaltació anímica. Tenim certes manies maniàtiques que ens fan encar més humans. I bons. Car com més aberracions més sanes intencions! Són secrets només atesos pels qui tenim les més esclarides ments. Manies celestials, doncs. Benvingudes i som-hi. Com pus, millor. Hom les col com pertoca. Com més humans més en tenim. I eu en sóc d’allò pus, i més, senyor Teri, maniàtic, prou puc!



—Fareu tard a cal metge.



—Eh? Teniu raó. Bé, doncs... Ah, no sabeu però què us perdeu! Quan la dona és bona (car de cops té un gènit!) (de cops fa cap i em tracta pitjor que no a un gos) (no pas que veure’t tractar de gos per la dona no sigui per ell mateix escalfadoret de debò, mes això no fa al cas ara), quan arriba de bona jeia, enyorosa, manyaga... de goigs i orgasmes curulleta... i amb cara de gos acollonidet li faig signe de si podia pispar-l’hi un llambrec, filustrar-hi un pelet, un cop d’ullet només, per caritat, a la carranxeta tota adolorideta, i faig alhora continent de llepar els miasmes saborosíssims del cel, llengua-penjós, panteixant... i ells és tan bona i generosa... i se m’eixarraca i em diu: feltxeix, Viduet, feltxeix, pobrissó! Ah, llavors... quina benaurança, quin feliç escunç mai millorable en cap paradís ulterior, si sabéssiu, senyor Teri! Quina apercepció on a l’escriny extàtic del cor nítida hi apareix, i ambrada, la resplendent verge dels miracles enduent-se-te’n l’animeta rabida devers paradisos tènues de...




Sort d’una locomotriu qui fotia un soroll de caldéu, car em temia altrament que la purulent rapsòdia encar no m’embussés amb repel·lents sucres d’emfit els massa botxinejats eustaquis. El rellotge de l’estació assenyalava tres quarts de quatre. Li fiu un senyal amb el nas. En Vidu Primavera llençà l’esguard cap a les busques esbojarrades. Cagant ostes emprengué la retirada. Se n’anava traient la llengua, ensumant les cantonades, cuadret. El metge qui l’acondueix em fa que el trametrà de cap a cap dentista... li put esfereïdorament l’alè.






~0~0~






a cal metge les parets ressuen malícia—

ara me’n vaig, ara me’n vaig — li dic, car amb son capteniment

em retreu la trigança—

tret que encar no he recollides totes mes pertinences—



amb tant, el consultori s’ompl—

la nova gent... o són malalts de debò tot i que no ho semblen gens—

o són gent de festa — qui ara amb llur massiu excés

em sobreïxen cap al carrer

on ferotge el Solell em crema els ulls



i mes ulleres són encar a cal metge

indret inaccessible

com el vast camp de groc rostoll

que haig de travessar encar

per a no tornar enlloc—





~0~0~





La dona m’ha jaquit sol dins el cotxe enmig la neu al centre del carrer; no hi passa ni hi pot passar ningú, mes ella se n’ha anat amb patins per a no patinar damunt la neu glaçada fins a l’edifici que rau a l’altra cantonada on hi ha el prostíbul per a dones qui amen els conys rosats i rodonets... s’hi rabejarà, entre conys i conys sucosets, hores i hores...



Ambtant, la nit s’escola damunt la neu que en la foscor relluu clara... i ara lentament el jorn s’aixeca i la llum escalfa el paviment i la neu comença de fondre’s... el Solell esclata... la neu s’estova i es fon ara prou acceleradament... els embornals s’empassen glopades d’aigua neta somrient amplament... el trànsit tímidament comença de moure’s... i aviat l’allau de vehicles s’entrebanca al meu... haig de fotre el camp... sóc encar enmig el carrer i tothom ho troba empipador... caldrà encontinent metre doncs el vehicle arrambat o arraconat... a un lloc o altre fora d’activitat... que no hi faci nosa... el duré si en sé a recer o si més no vora la vorera... perquè tothom qui en sap (de menar) pugui passar desempallegadament... tret que eu no en sé... anc no el menava... la dona ho feia sempre... com m’ho faré...? lleixa’m ficar-m’hi... això costa molt... tot rellisca cap al mal indret... quin feixuc aparell...! les maniobres hi són tan complicades...! sense la dona qui sóc...? vet ací... exposat desarmadament als elements... com el vehicle mateix, sotmès als capricis de la intempèrie... on aniré...? tinc por d’enfonsar els vidres als aparadors de cap magatzem... i això si no aixafava ningú... tot el que faig em surt a la biorxa... els embragaments s’encallen... les marxes del vehicle no em volen o no em saben obeir... si vull anar enrere, empeny envant en sacsades violents... o l’embalum de ferro es desvia cap al centre del trànsit nic i envairia la vorera i hi aixafaria molt irritats vianants... sens ella, la del cony rosat i rodonet, sucoset i flairoset, no sóc sinó xifra fora de lloc, signe superflu, nosa patent.





~0~0~






Duu el xiquet gorra, bossa, i armilla vermelles... m’he amagat quan l’he vist pujar els esglaons del jardinet... crec que és un altre d’aquells pobres capsigranys qui, amb sa carpeta i sa llonga llista al davant, va replegant subscripcions per a revistes... no he pas respost... el lleixava trucar fins que se n’ujava... merda de revistes, tu... quan el xiquet tornava a baixar els esglaons... un cotxe amb quatre paies se li aturava davant... com se’n reien (delitosament cruels) les xicotes (quatre, dues davant, dues darrere) qui hi anaven...! li demanen, em sembla, que si les adreçaria qui sap on... no passa pel carrer ni vehicle ni persona... enjogassadament, fent xanxa... al capdavall, ell s’hi avé... se l’enduen... els guaitava tots plegats arrupidet rere la finestra de la cuina amb llargavistes... el llargavistes que faig servir per a veure els ocells a llurs casetes i nius... ara em pensava que el xicot el lleixarien anar, rient-se’n totes, molt múrries, ben lluny, enmig d’enlloc (són tan putetes les bones xicotes!)... i que el veuria doncs al cap d’hores tornar escuat... refent el camí... davallant capjup... tractant encar de vendre subscripcions... “per a pagar-se els estudis”, com diuen... ep... i això fou tot... gairebé oblidant les xifres i nombres de la matrícula... les atractívoles faccions de les beutats... tret que... uf... al cap, qui sap, d’una setmana... toc!



És clar que no dic re quan, com dic, al cap d’una setmana, en un setmanari d’aquests regalats que et llencen al camí de casa, plens de publicitat i que ja llenç directament al reciclatge, d’esquitllèbit hi veig a la portada el noiet de la gorra, la bossa, l’armilla vermelles... hi diu al peu de la foto... “torturat... mutilat... de femta empastifat... assassinat...” i que no saben qui pot haver fet un “acte tan grotescament ni gratuïtament horrorós”... no dic re ni a la bòfia ni a ningú... qui fóra eu per a trair les meravelloses noietes...? imagina’t en aquell cotxe d’estiu la flaire delitosa de cony suat... i imagina’t fent-te davallar... i ara fotent-te barrada... i aporrinant-te amb els insults més nafradors... quatre (quatre alhora!), quatre noietes divinals cagant-se’t damunt... i tallant-te el vit... els collons... els braços... fent-te saltar els ulls... ah, l’enveja, xiquet vermell de les subscripcions... quin gloriós destí el teu! Per les sublims deesses assassinat — destí més exalçat! Prou pots, qui fos al teu lloc...!






~0~0~







Marit màrtir, amb una dona qui dóna un rampeu a la mateixa n’Úrsula Andress, deessa de mos somnis, de fet encar una mica més forta que no n’Úrsula mateix, ma dona valent, vigorosa, jubilant, heroica, peguissera! Ah pulcritud estatuesca, senyor Teri, com la colc tothora!






~0~0~






Que feliç m’ha fet sempre ma muller molt colta, senyor Teri! Us ho he dit mil camins, i us en deveu cansar de sentir-m’ho dir; ara, qui no se’n cansarà anc de dir-ho (poc hi ha perill!) serà el tit.



Heu de sàpiguer, si sou servit, que m’ha oferts cinc fills i tot... cinc, vós, cinc... i tots cinc bemparits a collons... per a mi tot sol... que els li pugés ben pujats. Ço que feia amb desfermada assiduïtat, totes les hores del món emprades a llur servei... per a mon cor molt agraït.



Tret que de fet... Bé, me n’havia ofert un altre, mes per sort se’n va adonar a temps — quan l’infant encar era infant (no enraonava doncs) — i em va dir: “Vidu, aquest no el vull, despatxa-me’l” — hum! — despatxa-me’l, despatxa-me’l... ara no sabia doncs què fotre... Car, vós mateix, “despatxar” — cavà? — quin terme pus ambigu... prou vol dir forces coses ensems...!



Volia dir que el matés, que l’esbocinés i el cogués i el donés a menjar als pobres...? O belleu que el llencés a qualque descàrrega d’escombraries prou allunyada...? O ja que el presentés furtivament i d’estranquis a qualque cancell o altre d’edifici més o menys de fiar...?



Al capdavall, ja us ho diré, sentint segurament ecos clàssics, el vaig metre en qualque cistellet ben embolicadet, com qui hi porta cap ganyip per al berenar, i entre joncs, bogues i albardins a la voreta del corrent, el vaig jaquir d’amagatotis que el riu se l’endugués ben avallet. No sé si més tard algú se’l va trobar... o si el peix, el llop o el cocodril se’l cruspiren en acabat. La qüestió que no n’hem tingut anc pus notícia, vós.



I és clar, oi que ho endevineu...? Ma dona, molt perspicaç, havia vist, pel posat acollonidet, per la cara de cagadet... (sabeu allò de “qui no popa, plora”...? doncs ell ni sens popar plorar anc no gosava! — com eu, capdecony, prou s’hauria mort ans no plànyer’s ni fer gaire soroll, no fos cas!)... doncs amb aqueixos agalius... prou que era palès... sobretot per a algú tan vivaç i intel·ligent com la dona, que aquell mesquí minyó (llas!) era “meu”... i doncs molt pietosa, farcida de compassions i de benignitats, era natural que poc volgués que “allò” visqués... Que no ens visqués, si més no, per la vora... massa trist... Massa trist, veure créixer un altre ase dels cops. Ei. Un altre patafi, un altre nyap de la natura, una altra fallida ambulant, un altre enze bajà i il·lús... un altre bardaix perdut pels implacables vòrtexs malparits d’aqueixa existència despietada... un altre beta cuguç i ataconat bo només belleu per a rebre i somriure... per al sacrifici humilment acceptat i consentit... una altra merdegadeta qui només hi ve doncs per a patir... No... allò fóra massa cruel, de mantindre al món...



Un segon eu... us aesmeu...? i si després no trobava un protector... un protector tan ferm ni sensacional com la dona... (car com la dona no hi ha dona aumon... ni humà ni gos ni res...) i queia a mans de qui...? a garfis i urpes de quina bèstia immunda... pobrissonet, quina horror!



Els altres cinc fills qui m’ha oferts molt generosa que els li pugés eren tots de pares alfes, conqueridors, forts, brutals... diferents... Tindran possibilitats en aquest món massa inclement, torturador. El que li vaig fer eu d’equivocació — belleu qualque nit de fosca festa amb delinqüents mareigs rai... o qui sap per quin atzar estrany de lleterada malestatjada — aquell pedaç en bescunç, aquell lleig pegat, no hauria arribat anc enlloc, pobrissó. Férem bé de desempallegar’ns-en, no creieu pas...? Una víctima menys. Massa en som, recodonys!






~0~0~







Al casament de la meua dona, on hi ha aitant de cos esvelt i mudat, i de bon vestit d’estiu amb els colors tots clars — rosats, beix, blanc — on ella és al centre, l’eix del triomf, encar més resplendent, pràcticament divinal, i eu, boirós, ectoplasmàtic, romanc inconcret — ondulació inaferrable a les diverses perifèries — i nogensmenys tot contentet i enrojolidet, fosquet, nan, immaterial... llas, ai, que s’escau que el pastís principal ha eixit corcadet; fa una pudorota i hi ha uns cucots (o larves grasses i peludes) qui fan unes carotes d’esglai; tothom, si se n’adonés, cridaria de por i de repulsió; per xo em sacrificaré, cauré damunt el pastís i l’esclafaré a tesa; tothom es pensarà que, de més a més de gèl·lera i de sapastrot, el pastís i eu som u, i sóc doncs un corcat i un nidorós femer de mig humà (i això amb prou feines)... i tothom cogitarà, lògic, que... com l’encertava la meua dona de maridar’s ara que ja no li calc amb algú altre d’aitan superior, puixant, alfa, emprenedor, pròsper, guanyador... i amb un pixot correlatiu a sa alçada, corpulència, amplor... i com l’endevinava encar pus havent-me llençat com titella espatllat de bruts parracs i fràgil fustota claferta d’inaturables rellotges de la mort!






~0~0~






No! — li deia — lleixeu-me entrar, si us plau, deessa; ella però no ho volia, i eu ho trobava estrany, i no em donava pas del tot, no em volia retre, i hi insistia, i en acabat d’haver maldormit a la intempèrie... sots l’obsedida pluja, mig enfonsat al brac... d’haver estat esperant a Sol i serena vora la porta... repenjat o perillosament pesant figues a qualque tronc llisquent durant dies i dies... avui havia fet un cop de cap, havia escalat per la paret fins a la finestra del primer pis, i trucava als vidres, i ella tampoc no en feia cap cas, i m’hi estava estona, hores, i no me’n cansava, i continuava de cavil·lar, com és — em deia — no pot ésser, això és asimptomàtic, no m’ho crec, car era veritat, no m’ho podia creure — trobava perfectament natural que em tragués de casa tantost un amant seu no entrés a fer-li l’amor, a endur-se-la al llit i a cardar-se-la a tots el indrets del seu cos diví que al tit li són naturalment interdits... llavors eu rai, adondat, eixalat, comprensiu, esperant, esperant, sempre fora, el darrer, sempre el darrer de la cua (i amb la cueta entre cuixes rudimentàriament menuda, sens esme, desconfita a la bestreta)... a la cua tostemps de la cua de druts, vull dir... vingui qui vingui, sempre el culà, a la cua de druts drets i asseguts, en llarg reguitzell, quinze o setze ells també esperant, perxats a qualque indret avinent, sempre prop la porta, que ella els fes senyal... però avui sabia que no hi tenia ningú, que era sola a casa, i eu no tenia l’excusa ni que els petits fossin a casa per què els hauria d’haver vestits i nodrits, i netejats i pujats en general, o que em calgués escurar els canfelips o fregar el terra o rentar el plats... ara la canalla ja eren autònoms, ara els plats i els terres i les escales i els canfelips no eren mai gaire bruts... els dormitoris sí, sovint, cada cop que s’enduia els mascles a cardar-se-la ferm, a amar-la de valent, homes forçuts, animals... i allí doncs encastat a la paret, tustant insistent tot i que tímida als vidres... i ella, empipada, finalment va obrir la finestra i amb les mans m’empenyia avall, em volia llençar... i li vaig enllaçar les mans amb les meues, com garfis que s’enferritgessin, engalavernessin... i al moment de caure, ella va caure amb manguis... quina malesa que vaig fer...! me n’esgarrifava caient i tot...! encar sort de sorts que fos eu qui caigués a sota... amb ella damunt meu, el tit fent-li molt agraïdament de matalàs, esmorteint-li l’estrompada... i ara somreia content, tot i el suplici del mal a tot arreu, sobretot al clatell... car havia caigut de memòria... i llavors, ressucitant, prenent-ne consciència a pleret... a l’esquena... a la pelvis... a les cames.... car en estavellar’m contra el terra m’havia trencat mant os, cinc o sis costelles, i l’espinada, algunes de les vèrtebres del mig... i la tíbia, em sembla... i, ella caient-me sobre, la clavícula i quelcom inguinal, de cap al maluc dret... tant se val, el cas és que, tot feliç, la vaig veure com s’aixecava indemne, incòlume, il·lesa, ca...? i molt empipada, sí, enfellonida, i per això va començar a etzibar’m puntades, a tort i a dret, d’on molts més ossos ja fluixets per la caiguda ara també se’m van trencar... em va dir de tot, estossinant-me i aporrinant-me ensems, batzacs i insults en diluvi paral·lel, renegant amb malignitat, calamarses d’aeròlits roents sos deliciosos mots, sos divins cops... quina festassa d’estels iridescents fent capitombes pel cel de mon crani asclat, de mon coll trencat, de mon cervell disparat com cap coet devers les terres incògnites del més llunyà firmament... i eu tot espatllat per terra... rebent la fèrtil pluja sideral... com terra agrera molt agraïdament assaonada... fins que se’n va cansar, de fotre’m guitzes, i se’n va anar feta tanmateix encar una tigressa niga, furient... tenia eu com dic mal pertot, i així i tot que s’hagués dignada tornar’m a parlar i a tocar em tenia, com dic, al paradís... molt fràgilment, com qui diu entre cotonets, tocat de l’ala, em vaig voler aixecar... no vaig pas poder... vaig perdre el coneixement... tot i que tenia consciència que anava aviant uns gemeguets... que al capdavall van deure atreure qualque passant... va deure espiar per la tanca i em va deure veure tot fet malbé... no sé qui va cridar l’ambulància... se’m van endur... sorolls i tot pels carrers... pobre de manguis, empegueït, que hom fes tant de soroll només per mon cos... i ara ja ho sabeu, com sempre... els carnissers fan el que volen amb ma carcassota a bocins... es veu que... qui sap... tant se val... em van apedaçar de mil faisons de fantasia... les costures de cada trep mal embastades... greus ressentiments, esmolades abraonades totjorn a les escares ara, i punxades rai... i vaig passar en coma qualque setmaneta de no res... quan em vaig eixorivir, els vaig confessar tot moix que havia caigut volent arreglar la teulada... tothom s’ho va creure, això rai... i ara au... allitat, immobilitzat, sense ni poder’m gratar el nas... i sobretot els ulls fits a la porta... hi esperava l’aparició... esperava, esperava... esperava que la dona em vingués a veure qualque jorn o a altre... i res... res... em migrava... els mesos s’escolaven, bords, morts d’arrel... tothom rebia visites a la sala dels desvalguts indigents, i eu per aquestes, ni merda... absent, excedent, abstinent... ignorat, indecent, solivern... borinot improcedent de forat pudent... forat insolent on qui fóra prou boig de ficar-hi anc el nas...? negligit, expulsat del xaroníssim quadret... exclòs, extingit, inexistent... gens palès... fins que... fins que... fins que un migdia gloriós, quan ja en desesperava, en acabat de dinar... toc...! toc i retoc...! ella apareix... divina, la deessa...! ja em podia agenollar... sens vergonya ni sens pensar què dirien els altres malalts o els nassuts xafarders visitants... agenollat davant seu, petonejant-li el voraviu de la faldilla i l’empenya de les sabates, li deia: gràcies, gràcies, mercès, deessa, si sou servida, mercès... mai no us ho agrairé prou... i quin greu que em sap que hagués gosat d’anc dar-vos susany ni causar-vos cap corruix... perdoneu-me, vós que sou tan generosa... perdoneu el vostre esclau emasculat... així em morís, quan hi pens...! malaguanyat l’instant on esdevinguí malignament poixeule, i poixés doncs una mica d’atenció vostra, vós naturalment qui sou la deessa única qui fa el que vol... i es digna d’enviar els seus raigs de claror i benaurança només quan li rota... i a qui ella decideix... i quan li passa pels collons... em va bufetejar allí mateix... em va batre durament i crua... càstig molt merescut... i allò era la millor medecina, aquell era el millor remei i, magníficament magnànima, hi va afegir... s’hi va posar més forta encar... em fotia un tacó monumental... colossal, estatuesca... i em va dir de bell nou de calçasses, de cuguç, de merdós, de llepaculs, de copròfag, de datpelcul, de culer, de miquetes, de cagat... i tot de sobte em trobava aitan bé... car tot havia tornat a ésser com abans... m’havia tornat a acceptar... em lleixaria (ho sabia...!), em lleixaria tornar a casa com abans... cada cop que acabés de cardar amb cap de sos molt superiors amants... perquè li ho tornés a posar tot en cunç, bon faldilletes, i perquè hi fes neteja general, li tragués les taques als llençols i els li rentés ben rentats, i perquè li massatgés i curés els indrets massa irritats... com abans, com sempre... l’utilitat del cuguç com cal... uf, felicitat...! tornava a volar... m’esmunyia llambresc per les reixes d’una finestreta de l’hospital... i surava pels aires flairosos de l’empiri net i clar... pardalet enamorat... per la gràcia de la deessa, ara tothora afavorit pels cruels ferotges salvatges elements.





~0~0~

Eleuteri 13

Tasts i tastets I després m’estaa escarxofat gratant-me els collons, com qualsevol altre bon eunuc de buròcrata, quan entre els famèlics postulants qui ja ni remugar no gosen, qui s’atanse al taulell? És una dama de manta prosàpia. “És ço l’Ajuntament dels Sexes?” demane un pèl imperiosament. “L’Ajuntament dels Sexes ço és” responc traient-me la grapa dels ous fantasma. “Huc! Huc!” ganyole o abuixeix la dama cap enrere “ja l’hem trobat! Ja som als Sexes; i ço n’és (serva’t, manoi!) l’Ajuntament!” Penetre ara doncs dins l’atri de l’Ajuntament l’astròleg n’Huc Thiduc, cèlebre i barbut. “Aquesta és la meua dona, na Sensremei Buidorinals, arqueòloga del dinou; hem vingut cercant el vostre poblet, predit pels estels ben purgats de la nit de na Valpurga, totes aqueixes dècades escolades on no trobàem els Sexes enlloc. Aquest collons de poblet colgat per tantes d’antigues ruïnes sense record, ens ha portat, com dic, de bòlit ans de corcoll i tot, mes ja ho veus tu quina sort que al capdavall abans de morir i tot ja l’hem trobat” fa llavors l’astròleg, i no sé què cony dir-l’en “potser voldríeu que us estengués cap passaport cap on fos?” els dic. “No, no, mercès, s’agraeix, sou una amor; ara, re; hi venim a retratar’n la vida; a veure-us viure, doncs, i doncs a veure-us-hi morir, créixer, guerrejar, estatuir, reproduir...” “Reproduir no gaire” li responc “car tot i que el poblet delit i demolit, oblidat i espolsegat per les sorres corrosives del maleït desert, es diu doncs els Sexes, és tanmateix curiós i perplexitós (que se’n digui), car prou que tots hi som eunucs.” “Eunucs, malament rai!” fot l’arqueòloga, bon tros marrida “ara sí que m’heu ben marrada, criminals!” Estranyament, com qualque fura rabiüda, es llençà llambresca rai damunt el taulell part de dins les pregoneses interdites del nostre pudegós recer. Perspectives remotes, distintament revelatòries, s’aixecaen en triomf. Abdicarem els secrets tantost guipant-l’en, entre faldilles, les molles armes (els tendrums flairosos a mantes endurances fets) amb què, femella, pus tard ens xurriaquejarà? Ni eu ni l’altre, exhausts de cavil·lar-hi, no fotríem pas, no invertiríem pas tanmateix per tan poca cosa l’ambició de totjorn emmagatzemar el nostre privilegi de gaudir dels joells ans xanguets del latent marit de qui la dona es diu Piscina (i banyar-s’hi cada vespre és com banyar’s en cony gens cominal). Valdria mai la pena ara bescanviar per un cony (fàctic!) de dona arqueòloga, pus dona d’astròleg amb cara de fura sedegament ans àgil anant rere els secrets de la nostra raça, el Cony de Piscina on quotidians i amb prou lleure i a lloure ens rabegem, eunucs tornats al si, nadons reglotits? No crec pas, vós; fotéssiu pas cagarel·la, ca! Quina tempesta de mastegots ans carxots no davallae llavors del trebol com tromba de capdefibló; érem naltres, eu i el tiró, qui, perillosos i adolorits, dues vegades i tot impactàrem ivaçosos en la cara de claveguera de na Buidorinals, arqueòloga del dinou, dona lletjota, tota de colzes, i de qui alhora dels butxacots li queie l’argent de molts de coberts pispats en els seus ínclits viatges cap als Sexes. En acabat, apaivagats, vam dibuixar badalls artificials. Els postulants més timorats badallaren així mateix. Ara aquella rosegadora amb cara de fura esdevingué ranca: les potes se li degeneraen encar pus, se li tornaen com qui diu ales o pistons (hum, alfarrassaa que cap a la dotzena i tot). I les bellugae (les ales) o els bellugae (els pistons) ensems, i allò creae calor rai. El cresp de l’oficina es tornae gelatinós. Gelatinós com la gelosia (em semblae) de l’astròleg n’Huc, qui veie pobrissó com li esfullàem el clavell entre cuixes, el tironet i eu, cada cop pus forts, mastegant doncs, per comptes de cacauets, ja pedretes i tot, per a demostrar-li si tenien les ferramentes fermes. Per la finestra els astres batallaen, vermells. Babuïns de cautxú semblàem, embarassadament rai, els contrincants. I pudíem a ceba i a aquell suquet fangós i estireganyós que congrien els conys quan, com la ressaca, es tornen tragitosament grocs. Burlescs, ens férem (tips) els espantats. Davant nostre, davall els astres en zel, els munts d’ossos, i les potes i grapes dels bous de la nit venint-hi a rostar. “Hora dels folcs per a tornar a cleda” els dic tots plegats. I tothom desfilae prou dret. Coets agressius pugen als cels atractius on miríades d’afolls mecànics s’aboleixen col·lidint. Suburbi adormit. Flèbil cloqueig – era la darrera polla qui venia a pondre el darrer ou. Totdéu cagant-se en déu i nidéu fotent-ne cas. Els buròcrates comcal no responem mai a cap adéu. Ens fitaen, escèptics, els exhaurits forasters. “Sabeu una altra cosa? Abolim així mateix els massa crescuts, els qui no hi caben del tot, els qui amb llur sexe excessiu (collons i adjacents) ens traurien del cau.” “És això cap endevinalla” demana, malèvol, n’Huc. El cap se me n’anae a dormir, se m'embolicae en derives de catàstrofes de naufraig suau. Subjugada, l’arqueòloga em furgae ambtant bragueta endins. Depressiu, jaquia fotre. Suspicions, qualques entrebancs, en acabat quietuds... Tothom plegat remugant-hi, rere el taulell, amb les higienes minvant-los-els prou, fins que se’ls tornaen primes, primotes, i llavors pitjor: regressives. Seqüències viltenibles rai, vós; ens haurie d’haver caiguda la ficta façana de vergonya. “Vindre de tan de lluny només per a barrigar en carranxes d’eunucs” els retrec. Es prenen el repte, el reny, amb lassitud. Renaixien en esclat fugisser qualcuns dels astres a l’aguait. “És el destí dels potentats haver de tastar totes les podridures, degenerescències, merdes, del món” diu ell, amb llàgrimes de fàstic “no pas tothom pot permetre’s les pus adequades perversions”. I ella amb el seu cony de cautxú triomfalment exposat, plecs de tendrums que fatus es creuen pot-se-fer fascinants (i ai, només són com àrdues assercions de jardins exòtics: repel·lents flors de desesperació). Li havíem ensems enfonsats fins a les dolses els tions, el tiró fent ganyotes, eu molt pus indolent. Amb presumpció de peu de cabra l’astròleg indesencastable ens muntae ans ens esperonae amb esperons de lladre de vaques nocturn. Es treie fins i tot els assots de la butxaca i caòtic ens fuetejae perquè ens li cardéssim la dona amb pus d’afecció. Totjorn la son enmig del cardar. Fins que l’erupció d’una cacofonia al carrer no em deixondeix. Havia reeixit a renéixer’m destrempat. Paranoic ja no pas, l’emoció del fet assolit m’escanyae una mica i tot. Tenia els ulls entelats. Les llàgrimes augmentaen les hordes postulants qui tornaen del fang. De ressaques grocs, barallant-se, llurs dents, també caòtiques, relluint de sangs d’aliens tendrums mastegats. Al taulell hi havie el preu. Ens havien pagats els forasters sense fer’s perdonar. Pudor de pets mentre els postulants tornen a embotir’s a l’oficina; els bans a les parets denunciaen vandalismes, anunciaen vacances d’estius, es felicitaen d’assalts rebuts pels ciutadans pus xerecs; per als patriotes de totjorn els comunicaen (a qui fósson els sortosos) que els havie tocada la loteria d’haver d’estrangular els cadàvers com qui els muny abans no els colguem. Torne l’horda doncs a fotre’s dins. Esmolats raors els han tallats pertot: als genolls, a les galtes, als colls, als ventres, cap mercè allerada a ningú. Com cada jorn, se’m dessagnaran entre espontànies i curtes riotes, entre cridòries sobtades de “tot es fa de nit, tot es torna balb i fosc a angles rars”. Quelcom que fos de raó, només demanaria això. Tant de negre geperut sorprès pels qui amb odi el ganivetejaran, tant d’indi pec esdevingut mudament no pas pus que estront de milionari. Tant d’esclau sense aup ni flat ni ròssec ni esclau, perdut entre setmanes que mai no han existides en cap calendari de reglament. Els qui els hauríem de fer eixir els fem entrar. Tenim la reputació que podem a lloure fer ploure incessantment. Em ficaa a riure instintivament. Un autobús buidae carnús amb potes. La pudor de podrit em penetrae, lladra, pels oronells, violats. Les pluges monsòniques covaen. Els rius ficticis falenes grosses com elefants carregats amb feixos feixucs sobrevolaen, fent-hi ombres de mal averany. Tothom hi patie molt. Calie reescriure als folres de les vagines adients les cròniques dels dies darrers. “Rebíem visita insistent, en cruels incansables òrbites, d’estranys estrangers sense corda que enlloc no els lligués, ni al temps.” Ara toquejàem les culleres, no gosàem dur-ens-les a la boca. Un vòrtex d’emocions fastigoses ens atuïen, comprensiblement. I tanmateix els cuina-morts insistien a aporrinar’ns: ens omplien d’epítets lleigs. “Mengeu, massa degenerats eunucs, mengeu, o com els ximplets simis d’antanyasses sereu, plens de manies i massa llefecs, i desapareixereu de tots els mapes com desaparegueren ells; qui no menja es menjat; no hi ha prou lloc per als colzes, ço és quelcom fenomènicament escaujat ans agregat pels qui alfarrassen l’espai i viuen com vivim, saps tu, dos segles i mig ja després de tot aquest vague etzigori plegat.” ~0~0~ passejant doncs plaïblement pels cementiris de trast en trast de qualque tomba antiga una xicoteta virginal d’uns quatre o cinc anyets mudadeta i somrient tendra i amable tastívola i flairosa n’ix com per cap benaurat encanteri i em convida donant-me la maneta a enfonsar-m’hi tomba de sobte oberta ans delitosament pudent sempre he dit que no dolçament i afable dient-li no gens temptat mes tou que torni amb els seus entre líquens i molses escalaborns i ascles foscors i podrimeners o (cavà, filleta?) t’hi trobarien a mancar i plors llavors pobrissons rai tu qui ets una minyoneta sempre aitan educadeta i qui ha sempre feta tanta de bonda no pas? no pas? ja tornaré demà i potser ens veurem joia qui ets en un meu sortós passeig calm... enyorívol... somiós. ~0~0~ –Hum! Guaitant per la finestra del cantó hi veig, tot nic, un home ple de sang (o fang) amb, a la carranxa, escassament penjant-l’hi, una pitxolineta menudeta (ni el teu dit petit del peu és més petit); ah, tu...! ha mortes dues dones i els ha tallats els caps; en veig els caps escapçats damunt el fang... Ah, no; es banyen... són dues dones qui es banyen a l’aigua fangosa, i l’home roí de la pitxolineta naquis només enraona irat contra un motorista de la carretera massa acalorat, segurament; ara me n’adon... el veí... el veí nostre del davant tirant cap al costat de l’esquerra, saps qui vull dir...? aquell escarransit qui sembla una fureta, sempre furgant arrupit, sempre rosegant amb les seues dentetes de conill pels raconets; ha omplertes les vuit o deu cisternes abandonades del camp del davant, la corrua de cisternes en orri que ningú no feia servir de feia anys i panys; s’havien anades omplint de terrota i de pedretes, les virolles mig enrunades, amb els capçaners escalabornats i pler de trencapedres esberlant-hi... i ara les ha omplertes... em sembla que ens pren la nostra aigua i tot...! Malparit, oi que no en raja de calenta...? Guaita, amb la calor que fot, i tots aqueixos motoristes qui passen per la carreterota, massa escalfats, pots comptar, dins llurs pudents gàbies de metall, el veí se n’aprofita; ha plantats anuncis en cartells: “banys tebis, refrescants, hidratants, salutífers... bon preu!” i prou, això rai, a eixams, guaita-te’ls, molts s’han aturats, què et dic...? Guaita la tirallonga d’automòbils aparcats: el carracam, jotflic! Tot ens ho empastifen encara pitjor... S’han ficats pertot arreu... Ens trepitgen el jardí... Ara, això rai, ells tranquils; i veus tu, ara se’ns banyen a les cisternes omplertes d’aigua nostra... Aquelles dues dones qui tant es rabegen dins el fang només se’ls veu el cap, com a la Salomé... o no, la Putifar...? ah, el sant Joan, tens raó! L’home de la pitxolineta ja s’ha calmat... mes... guaita, guaita! mama, guaita qui ha convidat el veí per a fer-li’n propaganda... quin homenot més alt i fort...! és un antic jugador de bàsquet, n’estic gairebé segur... uh...! mama, guaita quin pixot més gros... molt més gros que no el meu braç i tot... i això que el duu destrempat... t’imagines trempant...?! Totes les dones, que múrries! S’aturen a ramats... quina cara foten de badocs... com els cau la bava... i ara paguen de valent... aquest veïnot nostre si en treu nyapa... et dic! d’or, es fot! Vine, mama! Totes les dones toquejant-lo... totes volent-se banyar amb ell... t’imagines davall el fang... un home tan ben dotat... i tots aquells conys enfangats, bategosos... gola-eixamplats... i les ungles i els dits... i els peus i melics... t’afigures doncs... les indecències...?! Mama, si véns, ja ho veuràs com te la peles immediatament... Au, dona! Oi...? Ficaria messions que no n’has vista mai cap de tan enorme, ca...? N’has vista mai cap de tan grossa, eh...? Digues la veritat, au, bah! Guaita... guaita com li balla...! Li voldries llepar, i si se te li escapolia, aquell pixot et fotia un mastegot que et jaquia taral·lirotejant per al romanent; mareputa, si la fot grossa, cabronàs...! És com un d’aquells tubs de cautxú que davallen cap a les clavegueres portant el sobreeixit de les canaleres quan ens cauen damunt aquells ruixats de caldéu... molt pitjor que no cap porra de gurrípia, fa...? T’imagines el cop al nas...? En treies sang com mala-setmana de mai no acabar... I... Ah...? Mama, quin cony més moll, vull dir, mullat que duus! Puc tastar-hi...? Eh, eh...? Puc tastar-hi...? –Ai, tasta-hi, tasta-hi, fillet, tasta-hi. –Mercès, mama, i ui també, que n’és, de bo! (Hi tastí... nèctar, ambrosia, timonet i romaní hi tastí... quina harmonia hi tastí... així som, quin bell destí!) ~0~0~ Me’n record els amargs anys on era tan famós i “important” que tothom em venia darrere amb una paleta i una escombreta per a mirar de recollir el xerri i les merdetes que anava lleixant darrere, car no donava mai autògrafs ni signava galtes de culs a cap dels culs de les creatures (per formoses que fossin), perquè fet i fet tots els seguidors de qualsevol cosa sempre m’han fet un fàstic immens, i per què hauria tampoc d’haver feta cap excepció amb els qui a mi em seguien...? Les meues merdetes es deuen doncs ara acabar de podrir en molts de templets i capelletes, i nínxols i museus privats de moribunds nostàlgics. Què hi fotrem, pas que és culpa meua! Tothom s’emmerda com vol. Si lleixava anar cap xerri és llei de natura; si et neixen prou has de cagar quelcom o altre, ans no et moris, i au. Si ells trobaven mon xerri lluentet o pampallugós, per ells fotien. Desgraciats, em vindreu a sobre a criticar! Prou feina tinc cagant les meues micoies, i envant. Sort encar que ara ningú les troba llépoles, vull dir, enllaminidores, rai i amb això visc bontròs més serenament. Prou puc. Pitjor em podria haver anat. Cal fotre com les cabres, pujar amunt com més abrupte i abstrús, que cap seguidor t’hi pugui vindre a emprenyar gaire. Uf. ~0~0~ Diu un curt “poema” japonès: “ara que ha acabat de meditar el bonzo del zen es percaça les puces” hum – amb un cos ben meditat l’enze bonzo del zen les seues puces qui peixien de tan meditada sang en treien cap benefici...? moren ara esclafades entre les ungles del bonzo amb més equanimitat ni enteresa amb millor entesa de la mort...? qui sap... en canvi el sacerdot qui encomana a “déu” l’“ajusticiat” el sacerdot qui treballa doncs per al poderós qui “legalment” assassina el desposseït i l’oprimit prou és molt més maligne que no el mesquí bonzo del zen ultra fer d’estiracordetes de l’assassí qui el perdedor occeix impunement l’enverina fins al darrer instant amb l’enganyifa putrefacta de les seues monçònegues – amb els seus capellans de bavós verí. ~0~0~ M’atura la lletja xafardera de l’altra cantonada i em diu que havia vist ahir que el fontaner s’aturava a ca meua. –Sàpigues, Eleuteri (em diu), que tots els veïns hem hagut de cridar el fontaner, com tu... és segur que el govern conspira per a embussar les clavegueres... i per això la merda no s’escola enllà, tassa avall, amb prou força... com abans, quan el govern ens pertanyia... que davallava com un Sol... ara no, ara ens l’han infiltrat, posseït, ocupat... diabòlics, infernals... maleïts encaputxats... negres, moros, mexiconys, latrins, merdispànics, orientals, amb burqes i turbants, simitarres i curares (malalties de fosquet rai!) i com se’n diu, arborant allò... amb què et tallen el coll de cop-descuit... et tolen la consciència com si no érets sinó matoll de jonc, d’agràs, de senillosa, de bambú i de pixallits, de farratge i... eh...? matxets... matxets, matxets...! els he vists amb camions i sapes cada nit furgant i minat davall els asfalts i les llambordes... em sembla que per les excavacions hi emboteixen i fan pujar llavors cables amb botris i xucladors, com tentacles de pops electrònics, fins al fons submergit de cada canfelip... per a destriar’n de primer les merdes... volen saber el que mengem cascun de naltres... per a més tard acusar’ns de quins narcòtics ni tuties no preníem... per a acusar’ns de patriotes i engarjolar’ns i torturar’ns... els fem nosa... naltres els heroics vigilants... car l’únic que ells volen és el contrari del que tenim.... volen ells el govern global... amb totes les essències pàtries pures amerdicanes llavors diluïdes fins a l’extinció en el no-re dantesc dels ateus xinesos i els terroristes àrabs... ai déu meu, déu meu, déu meu... saps què que et dic, que no hauríem de cagar mai més... hauríem de fer vaga de merda fins que el govern no salti... tots hi són d’esquerra... de l’esquerra més furibunda, socialista...! només ens volen controlar... primer ens ataquen el cul (el meu és tot morenes qui baten fosforescents, com fètids aliens immigrants dels deserts infectes fent-hi barraqueta i au, a esperar que em disgregui i així ells ocupant-me a pleret el territori corpori total), és clar, i, a tall de l’estranya tènia (l’animal més extraterraqüi ans pervers de l’univers), ens xeringaran pels traus jussans amunt alhora, sibil·lins, ouets d’estranquis qui al capdavall ens desclouran al cervell... i llavors tots serem zombis, com ells, d’esquerra... adorant en Mafumet i la seua puta de deessa comunista i anticrist entronitzada al capdamunt de l’harem celestial de l’apocalipsi... et penses que no els conec... (!...) govern global... llavis i llengüetes horrorosament rautadores, rostadores de musclos sintètics pujant per les canonades amb sigil d’antic infiltrat espia rus... o japonès... ullets i urpelles i becs minúsculs... ja els veig... els veus...? i per això, Eleuteri, és que... com tu, tots els veïns cridem fontaners... prou és palès... amb totes les clavegueres del comtat clafertes de sinistres mecanismes... atapeïdes de molt sensitius filferros, i pampalluguejaires monitors, i enfeinats panells de molts de fils de coloraines instal·lats per a escorcollar’ns els cossos per via del recte i budells afins... per al capdavall posseir’ns, Eleuteri, per a posseir’ns... prou es veu!... per a posseir’ns els cossos d’innocents ciutadans nostres en perill d’esdevindre eines insàpides, vull dir, insabudes, de l’enemic... ens penetren amb llurs bissus i filaments... i ens investiguen amb lupa i amb regalimosos bigots d’àvids traïdors qui amb deler col·locarien bombes davall el coixí de llur pròpia molt santa ans religiosa àvia qui al cel sia... ulls de culs i ulls de conys per llurs productes verinosos ara ultrancerament i desremeiada eixorbats... gasos amb què ens gasen i ens tornen mesells... i ens els tornen... s’han acabats per a naltres i els nostres tots els permesos plaers matrimonials...! els deleteris efluvis del maligne govern global entrant’ns-e a l’ànima mateixa... sacra ànima, llumeneta de déu... i al capdarrer cap forat ja no rutllant’ns-e, cavà, gens com cal... entrant’ns-e insidiosament i bajanament rai... com ens entren per les finestres els sorolls dels veïns... llurs insistents desvalgudets gossets, llurs entranyables tallagespes, bufafulles, carillons, pítimes, baralles, trets... els tentacles peluts dels negres estrangers sollant... ai...! l’adés escleta, adés impol·luïda, adés immaculada, blancor a la casa blanca... per la tassa mateixa de la cagadora, forat amunt a tesa violats... aviat veurem pertot arreu sobtades decapitacions... escapçaments de penis, i de clauets i clauetes de fufes... pensa en els infants... de sobte sense pirulí... de sobte sense piuet de les benaurancetes... ai pobrissons...! i se’ns desencastaran als més veterans els mugrons i mucrons, els nassos, els anells, les cintes, les diademes, els estrenyecaps... i ens extreuran ensems i alhora llargues cintes genètiques del grotesc escaquer on el nostre esperit abans gaudia de lliure moviment... i ens cremaran marques a la pell... serem tots plegats novament esclaus dels bàrbars... ramat amb el ferro roent del forasters clavat a les parts... ai, Eleuteri, sí! Tinc un pressentiment exhaustiu que l’espectre de l’ocupació global no perd gens l’estona... ells rai, com corcs de mal raure... raent i raent... cucant el fonaments... i naltres badant...! els veïns embadocats amb les propagandes dels mitjans traïdors venuts als humanistes globalitzadors... i naltres desarmats... massa badant, gratant’ns-e la panxota, sense... sense organitzar’ns... sense comprar prou armes a doll, i encar més punitives, no fa...? Car prou cal absorbir els ensenyaments dels qui ens adverteixen cada dia que ja hem begut oli... que el món se’n va a can pistraus... la llibertat als collons... l’esperit de lliure empresa ni el profit per a l’hàbil i el ben nascut cap als crematoris i les pires atees dels descreguts... no em diràs pas que no escoltes pas a Fox l’home del Bec d’Or...! ens ho mastega tot tan ben mastegat... les bestieses més grosses ixen a la llum... a casa ens l’escoltem tots... n’esperem amb candeletes cada emissió... i m’hi jugaria un ou que tu, amb la cara de patriota que fas... net i ben tallat... ni brut ni negrot... deus portar els calçotets amb la bandera i tot... eh... eh...? Doncs com et deia... consolidem’ns-e en la vigilància i jutgéssim encertadament que ja hi som, ens diu... que de la cova dels muricecs rabiüts on s’ha tornat el capitoli... de senescents titoles llordes, llores, gens púdiques ni pures... amb rajolins que en ragen que les pedres sacres i tot indeleblement maculen... com el baveig del discurseig llur... llur metzina doncs ens inunda... en tastem les mels i en morim ofegats... com... com putes bernats pudents per les llefiscositats temptats... i... i les temptadores especulacions d’un congrés ocupat per l’enemic ofereixen sòlida evidència de llur traïment... tènue i insidiós... amuntegant a llur verbiatge enverinat associacions radicals plenes... recorda-te’n... (!...) de degenerats... d’invertits... de malcreients... d’infidels... dels qui la bíblia assenyala amb el segell infamant del maleït... hem... hem de continuar identificant doncs els llocs on s’amaguen, tripijocaires, furtius, rodents... enviar fotos dels treballs nocturns... ensenyar a tothom... als bons patriotes de pantalles i micròfons... de premses patriotes... els sorolls sentits d’estranquis, nocturns, secretívols, enemics... els claus i les claus els hem d’oferir... del que hem sentit mentre ens ausculten els cossos i les ànimes els aliens virus humanoides mentre mig adormits anem a cagar part de les foscors balboses... quan més cansats... i doncs desarmats... ja no som. Al capdavall li he dit que ho passés bé però que volia ploure... i... i, perquè callés mentre me li esquitllava, afegia que hò, que tenia raó... que tots hauríem de començar a cagar cap per avall, ep... i a l’hort... i sobretot als horts dels altres... com fa el seu gos, tan savi ell, tan informat... tan avançat... tan versat en totes les teories d’un poble tan il·lustrat com el nostre... perfectament ensinistrat (com déu mana!) pels mitjans feixistes posseïts pels potentats assassins, la televisió i la ràdio especialment; i, és clar, en conseqüència, que es guardi bé, que pari molt i molt de compte, que... dels governs d’esquerra... i dels de pseudoesquerra més... hom s’ho pot creure... TOT. ~0~0~ pagat com sempre per no ningú em faig cada dia unes vuitanta milles caminant per carreteres oblidades esbarriades enmig dels tèrbols camps com canyes de canyissos esbombats pels huracans hi neteig força veloç i amb una pala lleugera de les vores els dos o tres peus de neu en pols perquè ningú qui al capdavall s’escaigués de passar-hi no s’hi esgarriés sense saber on paren les línies grogues ni què cony hi diuen de debò els mig colgats senyals de tant en tant llavors cada sis centes iardes o així em trob qualque objecte absurdament cridaner avui un llum qui fa molta de llum un altre llibrot esvellegat qualque billetet escadusser un sobre amb un segell exòtic fragments d’una lletra estripada de fementida amor sabates mitjons traucats llaunotes màquines espatllades atuells indestriats entrepans llençats amanits amb glaç mitges amb lleterades calcetes cagades combinacions eixarreïdes de sangs pistoles ganivets monedes joiells ales badalls clavells armes secretes xanguet arestes escuradents ferramentes claus ceràmiques llapis padellassos (si em vaga hi escric críptic) ostracons afolls follets titelles estronts ocells morts mamífers a mig cruspir carcasses peus caps ossos budells vents farnats aeròlits ninots tanques rai espantalls carnívors ulls orelles endergues trons sota la neu (acoloridament) copes ampolles ombres flascons romanalles de festasses cenotafis de vori focs colgats runes canelobres una miqueta de tot amb les butxaques foradades tanmateix clafertes (mes no pas amb res metàl·lic ni gaire feixuc) (amb prou feines ectoplasmes qui tendeixen a haver desaparegut de bon matí) ara al fosc bategós beneït pes figues fins demà mateix on caldrà doncs sedós tornar-hi com dic tornar-hi tornar-hi. ~0~0~ (es despullaen i es ficaen a cardar allí mateix) Doncs sí, nois, la meua inexistent carrera va patir “molt” com vaig haver de fer de n’Errol Flynn a l’obra de teatre que fèiem al teatre del barri, i aquella xiqueta qui feie de na Merle Oberon em va capar de veritat; les tisores havien d’ésser de riure i eren de veritat; i amb els crits que etzibaa hauria d’haver guanyat un Òscar i mig, tret que ningú no estae guaitant’ns-e perquè assajàem sols al meu recambró de dalt les golfes, i m’havia adormit una mica en acabat d’haver-me-la cardada pel cul i, amb la cigala encara plena de merda, li havia dit badallant que trobaa que nogensmenys tampoc no hauríem de sortir junts ja pus; que potser me n’abellie pus una altra. Sóc tan ruc! I es veu que mentre dormia es va anar emprenyant fins que se’n va anar al calaix on hi tenia les coses de cosir i en va treure les estisores i es devie dir: seguim el rol, i tanmateix clamarem en acabat que tot fou accident... que “algú” qui no ens estimae ens volie fer mal i havie substituït el “prop” de mentides per l’objecte ver... sigui com sigui, serà la seua paraula de capat contra la meua... Llavors entrí doncs de simple corista. Quin altre remei, vós. No podia ja pus de protagonista... sense collons, ja em direu! I aixecaa la cama i xantaa fals, com mongeta laica de qualsevol arnada armada de les buls salvacions. S’esqueie que érem de la “church of the already saved” aquell vespre on em semblae que em guaitae molt de ferm un rendista artrític qui potser em posarie piset. I xantaa, és clar, amb pus empenta encar. “oh my brothers oh my sisters let’s right now bare our kisters oh my oncles oh my aunts let’s right now lower our pants oh my squares oh my hippies let’s right now take out our peepees for we are at last in heaven! fuck the host and fuck the leaven fuck halal kosher and the commandments eleven for we are at last for we are at last for we are at last in heaven!” Coristes i actors de debò ens barrejàem llavors al sublim final, i allò era joia rejoia. I ens despullàem tots plegats i ens ficàem a cardar allí mateix – infants amb vellarres, prunes seques amb poncelles agredolces, trios i tríades, raspes, concatenacions, admirable batibull qui enamorarie, creia, el més empedreït, claupassat, dels vells admiradors. Tret que la llotja que sovint fitaa bo i somrient maliciosament, llas, tornae a ésser sinistrament buida com cavorca sense ull. ~0~0~ A Aquisgrà els lingüistes reunits (i els alemanys qui deuen menjar greix rai de bacó ros i ben peixat car no troben pas que hi foti gaire fred mentre els mediterranis qui som amics del magre i mengem sardineta o què ho sé de poc gàlib tremolem gairebé atribolats) la qüestió que mentre discutim de punts déu-n’hi-doneret l’obscurs algú molt elevat vanta l’assistència diu – carall amb les figures de la lingüística catalana del món ací aplegats tot són cares llorejades i noms molt coneguts un comentari meu (un dels més bonhomiosos cuguços de la catalanística) fa esclafir tothom – coneguts (hà!)... i certs de naltres coneguts sobretot pel fredolics qui som... tothom s’espetega car qui menys qui més la pràctica totalitat dels ínclits assistents se n’havia adonat – (no calia ésser Supermà ni tindre visió radiològica per saber que les supermans de la meua dona pelaven davall la taula amb un doble manxeig enèrgic les dues enormes sardines dels dos italians de la romanística catalònica experts vull dir – en Baconetto i en Sardinetto campions ben escatats de catalexis catacresis almucantarats qui bo i pretenent que s’escalfaven) (trio molt arrapat – ella enmig) (li ficaven les mans davall la faldilla i li masegaven alhora el tomàquet el tomàquet... no gens verós) quan he dita ma facècia els tres s’han separats tot d’una un bri empegueïts per xo se’n fotia tothom els entesos de tot el món entenent perfectament la subtil indirecta fredolics fredolics... – comentaven els altrament fort seriosos professors (i bon tros enriallats encar) quan ja aixecàvem molt més tard la candent sessió. ~0~0~ Instead of me doing the best cunts it is indeed much easier if it is my wife who does the best pricks and then she tells me about it and about the best cunts the best pricks already did. ~0~0~ Aquests són els avantatges que tenim els qui som de mena solitaris i inconspicus, els no-ningú qui anc no relluïm enlloc – passem desapercebuts, sentim i veiem llavors pus que no ens caldria i tot. Hom (els normals, els qui hi pinten re al món), hom s’entreocupa i discuteix, i es diverteix i es baralla, i tot plegat s’enfeina de valent al nostre voltant... i hi som com la paret sense història – nuls, oblidats, com si de fet no hi som; mai no participem en cap esdeveniment... ni conversa ni acció; ens rellisquen part damunt com plugim sonso i fat les “grans manifestacions”; cap “cabdal discurs” no ens deté, ni menys cap adotzenada “proesa del segle” ni cap sòlita “heroïcitat única al món”... ni cap “tomb determinant de la història” (que s’escau de caure’ns als peus cada dos per tres) poc reïx tampoc a entrebancar’ns-e gens. I ens esmunyim arreu, i ningú no se n’adona, i ens trobem part de terra a cap racó la claueta que encar ningú no ha perduda ni menys doncs no ha començada de cercar esbojarradament pertot, car és una claueta (es veu) que divulgaria secrets massa feridors – causaria suïcidis a reacció, tacaria l’horitzó sencer, el tenyiria tot de mig podrida sang. Fóra una altra d’aquelles clauetes “vitals”, que desencadenaria una recerca “infernal”, no fos cas que el món se n’anés “en orris en un tres i no res”, si mai queia (esglai!) a les males mans. I ara ja hi tornem a ésser. On és la clau, qui la té... etc. Enigmes irresolts esbombats amb els insofribles esquellots de la pitjor tecnologia del soroll més “avençat”. Mantes de morts se segueixen ran d’acusacions sense cap base ni plint, ran d’imputacions frívoles, de ràbies sobtades, de suspicions i d’esquírries, i de sanguinàries conteses fins llavors ajornades i que tanmateix s’havien covades a l’ombra insalubre durant èpoques, eres; mants de morts són en lloses llefiscoses anatomitzats minuciosament, no fos cas encar que llur cos amagués l’objecte lluent de tots els desigs, neguits, galivances. I veuríem, sobre, com àdhuc les metgesses pus castes esdevenien còmplices, i amb maons rudes o escalaborns de llosa esclafaven cranis de moribunds amb mestria i eficàcia provades, no fos cas tampoc que els morents, recobrant-se, en acabat “parlessin”. I naltres mai enlloc del tot. I, de llunyet, ens toquem a la butxaca la claueta, sense trair tampoc cap emoció. I sabem que només lliurarem la claueta, d’estranquis, a poder de qui, trobant-se-la, farà allavòrens pus de mal... o de bé (segons el seu parer i responsabilitat, car naltres, oi, tampoc no hi som per a re). Així l’afavorim (el nostre triat), així el fiquem enmig de la fama i l’enrenou, perquè ens doni l’espectacle que (flascament) gruem, perquè tot s’animi cap al cantonet que ens plau que la cosa es tombi, perquè sí, perquè el torniol se l’endugui al clot confús o l’en faci surar com flama d’encenalls. Per al nostre íntim goig – un ventís estarrufament molt discret interiorment, mig plens de bell nou d’un cert mínim interès devers un món de mones en accelerat desori. Així som, sí ves, bonament anant fent. ~0~0~ ah ací vénen les tres germanes amb llur mare les quatre glòries vestides de blanc impol·lut llurs cabells i plecs sedosos pel vent bressolats sota un cel blavíssim de la costa d’atzur mentre el bòlid lent i beix majestàtic davalla per l’avinguda dels embadocats tots n’estem de totes quatre enamorats àdhuc de la petita tot i que només deu tindre set anys la petitona una amor “platònica” tots li portem és tan simpàtica i se sap dur amb tanta de gràcia i acarona el lleopardet que duu a la falda mentre el bòlid beix i lent lentament per l’avinguda salla... tret que de sobte el lleopardet ha mossegat el cap de la menudeta de les tres germanes esculturals amb llur mare tan escultural i divinal ara escridassant-se bojalment mentre el lleopardet mastega el cap sencer de la xicotella escapçada del trau de la qual al coll tot arranat molta de sang molt vermella en raja a tacar-li el vestidet i els vestidets de les altres tres muses i els seients beix del bòlid beix ara aturat entre l’esfereïment dels qui tot i que no voldríem sotjar sotgem molt fixament ans esmeperduda sí ves! ~0~0~ N’Everard Çafont, d’Arbúcies, bon minyó, tanmateix trobava sempre que tots els calçotets li anaven petits; és que tenia un aparell genitor gegantí; son avi matern havia estat un adobador de pells de mula, i també l’havia feta grossa com la d’una mula (mascla) – tant l’avi com la seua dona (l’àvia d’en Çafont) es pensaven que això de fer-la com la d’una mula era normal. Entre els manescals qui ens podíem permetre de consultar llavors n’hi havia un qui en acabat de llongues hores de guaitar-se-li i masegar-l’hi el vit a en Çafont ens va poder assegurar que hò, que allò era pel cap baix vit de mul. Vam volar fins a Sydney. Potser hi faríem pistrincs – ens havien dit que hi havia molt de pallús qui mai no havia vist gaire re. A l’avió ens temptaven debades amb botifarres asteques. Ecs! En Çafont duia als braços una nina la qual li queia en un moment abrupte on l’aparell era tot fet de confusió. Em vaig acotxar a plegar-l’hi quan em vaig ensopegar amb el nas a una sofraja. Aquella intrusió de la meua rasposa tarota a la suau suosa sofraja de la diplomàtica féu difícil el nostre aterrament. Vam haver de pretendre, amb traça rai, que era (eu) balb de cervell, un maleït subnormal al qual duien a Sydney a ensumar-hi l’aire pur, substància que segurament li trauria part dels espectrals dimonis qui el feien ésser tan ruc. Empegueït rai, toquí tanmateix terra antipòdica. A quin parany no vàrem nogensmenys caure! Els metges a Sydney pretenien tindre al cor un sentiment de curiositat per aquell membre català de dimensions extraplanetàries. Mes de fet se’n fotien com d’un pià. Ens jaquien a l’estaqueta. Escarrutxats i ningú de debò interessat en l’exposició del petit sobredimensionat. A part que amb aquell aire podrit de Sydney, al pobre Çafont de més a més se li corcava sobretot el piuot. Ja lloca, per cucam solcat, aviat-aviat li cauria com bajoca corrompuda, com fava o garrofa que el míldiu o el rovell o la floridura s’ha anat, silent i àvol, cruspint. Amb què el nodriríem que no se’ns podrís sencer? Vívides proeses visquérem a Sydney, jotflic! Assistírem per exemple al desglaç del pol sud. Els glaços flotants ens bressolaven les nits. Braus, en aquell infern esfereïdor, vàrem desconfir mant enemic. Amb cops de banya (ço és, d’intel·lecte) els subjugàvem, tot dit i fet. La nostra fortitud i el bon actors qui érem tots plegats, l’actriu la dona, l’actor eu, i en Çafont tan llambresc sempre al trapezi, dinàmicament ans volàtil a poc a poc afeccionàrem un gran públic a les sardanes, als castells, i a totes les festes taujanes de la Catalònia immortal. Aquell jorn, per a fer diners per al vol cap a casa, vam programar una angoixant contesa del mocador. Per dissort hi va haver molts de morts i no pas menys de nafrats. Anant a arrencar el mocador als dits d’en Çafont, enfilat al trapezi, la dona i eu col·lidírem ensems a la seua botifarra qui, a mig podrir com era, es desprengué en corrosius corruptes líquids que escaldaren els espectadors – de primer ens pensàvem que només els traurien els polls – car és conegut que el suc de vit de mul espuça, i espolla i escabra, i desaritjola en general, molt collonudament – mes no, llas! Aquell damnat virot gegantí, ara disgregant-se, tingué la virtut de vestir amb com qui diu pires funeràries uns tres-cents diletants embadoquits. Què fotérem doncs? Abans no s’atansés (ensumant-hi profit) l’autoritat, a tots els morts i nafrats els escuràrem naltres mateixos les butxaques. Guanyàrem aquell jorn molt més que no tots els trenta-tres darrers mesos. Ja no ens caldria esperar pus. L’aigua del pol inundava l’illa. Ja ens atenyia, vull dir, als qui teníem (com la meua tieta) els pits caiguts fins als peus, els pits. Una tos i una nosa atacava ara en Çafont. Massa aigua, i fredota, cony. No el tornaríem viu a casa, ni amb menys del vit, pobrissonet. Fetal el teníem, arraulidet. Una lletania li cantàvem, qualque carrinclonada d’en Verdaguer o així. Allò l’acabaria de matar, de fàstic. No sé per què som els humans malparits tan malparits. La dona i eu, com gaudíem del fet conegut que se’ns moriria abans no fotéssim el camp. Tot això que ens trèiem de sobre; desempallegats i pus lleugers; xauxosos, exultants, enlairats... Emigrant enriolat qui torna a la terra enyorada. Mes llavors, al contrari, va fer cap la seua sor, la seua germana, aquella altra de pits de vaca (mamelles diem-ne, i pas que pecarem gens), i pensàrem que al cementiri fóra un bon indret de rebre-la, radiants de ploraines i ploramicositats com alcions o fènixs, i com d’altres ocells bestials qui ponguessin ous qui hom, famolenc, devora normalment, i nogensmenys sentimentalment rai i hipòcrita. I ells presents en gàbia atrapats. És sovint irritant ésser un geni com sóc. Re no et surt a la biorxa, mai no la cagues gens. Tenia doncs la consciència tèrbola. Vam rebre al capdavall la sor a la cambra nidorosa on en Çafont covava al llit. El primer que foté la noia de les mamelles fou córrer com una boja a tornar a veure el salvatge espècimen entre les cuixes de son frare Everard. Quan va veure que no hi romania re, els pits se li descordaren i tot; li caigueren pertot arreu; obria la boca com si badallés i se’ns volgués alhora engolir de viu en viu – assumia, la carallot, que ens l’hi havíem menjat, a son germà, la cigala sense fi. Deducció molt errada, que li dic, gambit a can pistraus, minyonassa. “Doncs on collons és?” que respon, sense la finor que hom, implícitament, li hauria allevada. El seu vocabulari maleït em feia enrojolir. Embarassat per les seues paraulotes com un foll, vaig començar a fer-hi capitombes, creient-me foll o bufó o albardà de repulsiva cort. Botant-botant, em queien els joiells que havia anats pispant entre el nostre públic de paràsits tostemps bavosos d’afalacs barats. El pandemoni la meua dona, adotzenada, va fer aturar amb una espurna d’enginy. Car és ella qui, totes faves comptades, sempre ens treu del femer. Allò, li diu, no era miraculós vit de mul; els de Sydney se n’adonaven tot seguit, no els enganyàvem pas, no són pas gens susceptibles d’ingerències ni suggestions d’estranger; de fet són molt menys pallussos ni gamarussos que els catalònics pels escarransits lladres del pútrid ponent tothora i mesella parasitats; els savis de Sydney veien ras que allò era atzeb d’enceb, que era ble d’ignició que faria esclatar el món. Això si més no. Sort en tenim que en Çafont en tornarà tos al cau. Hem salvada Catalònia d’una altra explosió cataclísmica. Un altre qui, sense ploma borda, no escriurà mai en franquista. Uf, vós! Tots ens hem de fotre en canvi a riure, alleujats. Aviem lo bleix! Aviem-lo, vejam! La mamelluda no se’n creia cap tros ni un. Així i tot, veient en Çafont millor, apaivagada es cordà. Amb sigil i breus passets, d’esquitllèbit, em vaig atansar a certs murs a llepar-hi d’estranquis... Hum! ja et ben prou dic, regalaven agredolça llet. ~0~0~