Eleuteri 14

Eleuteri XIV




A la desavinent andana amb en Vidu Primavera (pseudònim)







Bo i guaitant fotre el camp i fotre cap l’oldana gernació de sempre, com marabuntes contradictòries, m’he tornat a trobar avui a l’estació aquell pureta carallot d’en Vidu Primavera. Es veu que hi venia per qüestions de salut. Un recte en flames, fa.



I llavors m’ha dit que sempre ha estat un marieta. Diu: “Totjorn, senyor Teri, tota ma vida que he sigut un maleït molt esmolat marieta, tret que... només, llas, per delegació.” I afegeix: “Per procuració, cavà...? Quan me n’enamorava, de cap bemparit, li deia a la dona que me’l conquerís (ep, si anc a ella també li feia goig!) i que llavors em permetés de feltxir-la...”



—Feltxir-la, oi?



—D’antuvi que es fes donar pel sés. Ses natges patidores llavors molt punides per les atzagaiades lli comeses pels brutals druts valents... llurs vits molt ferotges desconfint-li vels, debolint-li tels... ah, i quin exquisit mapa de verdancs, esgarranys, treps i sangtraïts... quina malesa esparveradora d’aquells esquelets carnuts i gegantins damunt sa mantegosa pell molt lluent... o... o quin sanguinari crim salvatgement oscat a les galtes de son culet... malvestat doncs de vil fueteig de múscul viu... qui eu, ai, tant volia que a manguis em fos fet... o, per a ésser més precís, que ells, dictatorialment dominants, m’ho haguessin fotut, estampat, estergit i esculpit... a mon molt cusc gens deny culet... Car tothom sap que patir, quan és pel cul, és un plaer!



—Tothom.



—Hò. I eu aleshores llepant-hi de valent. Guaridor, curós. Així havia d’ésser. Car sabia que ells, els bemparits, aitan mascles i alfes i emprenedors, l’únic que haurien fotuts, si anc me’ls declarava, era partir’m el meló com un meló. Així que doncs els apuntava de llunyet i humilment a ma dona. Li deia: Doris deessa, veus en Dallò...? No creus que amb aquella musculatura i aquell braó deu ésser al llit cap campió...? Sovint (no pas sempre, llas!) ella s’hi enllepolia. De vegades (vós mateix!) em deia, és clar, que me n’anés a la merda. Mes quan s’hi feia, ja hi érem. I eu gaudint-hi bon tros, a cor-què-vull! Car quan la dona tornava de cardar-se’l, li demanava, si li plagués, i de jonollons, si la podia feltxir (atès que encar dugués la lleterada si fa no fot cul amunt, és clar, no fotem) (que no fos cas que s’hagués escaigut, sabeu, que li haguessin belleu fetes pessigolles les gotetes mocoses, els ragets llefiscosos, cuixes avall, i hagués triat, assenyaladament assenyada — car ella sempre té raó! — de rentar’s abans de no tornar). I eu de prèdiques i jaculatòries, i com se’n diu, d’imprecacions, no, de soplecs, plorosos, sanglotant, impetracions, precs, obsecracions... Please, Dolly, my goddess, please, why wouldn’t you...? I’ll even fletcherize the felching! With care and sweetness unheards! I sovint, rai, i llavors, oh excelsitud, alhora que m’explicava com s’ho feien (i sobretot ell, mon ídol per qui bavejava un munt), com me la castigava i li obria pertot nafres, èczemes, amb sos músculs i sa molt bravament erecta agressivitat mascla, eu, com us dic, i us podeu imaginar, sanglotant de felicitat, bleixant bontròs i feixuga, davall li era, xarrupant-hi de valent, feltxint-la a tot estrop, això sí, amb cures ans dolceses rai, i fletxeritzant-hi ensems sens manca... fletxeritzant allò delitosament feltxit... I’m filching her lover’s jizzm, slurping up my wife’s rectum — I’m a felcher, a felchard (exultava mentalment, massa benaurat, a frec de morir’m de joia sobreixent...) I puteta pispava, davall, els residus de l’amorós embat — amb la llengua i els llavis xarrupant-hi la lleterada de l’amant — l’irritat forat del cul de ma dona, doncs, vós... font rovelladeta on mes passions assuajades esdevenen, on mos neguits més poixeules no troben gloriós paradisíac apaivagament de fort idíl·lica contemplació... omega assolit on la pau es confon amb el subtil tegument de matèria divinal on malsargit (o amb prou feines embastat) no sóc... i l’ésser doncs així mateix al capdavall amb el no-res... Fletxeritzant (mastegant quaranta vegades cada mos) allò que li feltxia (la lleterada del drut que li xarrupava ans, molt bategosament, em cruspia)... esdevingut... llas... i prou... (ara, agraït!) (car quin món fóra aquest si mai ningú pogués tindre tot el que vol?) (els déus de la natura se suïcidaven ensems!)... per procuració, com dic... esdevingut, doncs... un marieta... un marieta de qui el cul mai ningú no es cardava, marieta oimés qui ni mai cul no cardava... cap cul, ai, cap cul... ni cul (sóc molt fastigós, tinc moltes de manies de netedat mèrdica....) ni cul, dic, llas, de cap altre ésser... no pas cul, llas, ni de polla aquàtica, vós, tan fàcil que fóra...! ni de granota, ni de cana, ni d’ànega...! ni de cigne moribund...



—Felxint-hi, doncs? Feltxir fóra doncs xarrupar al cul de la teua dona la lleterada del seu amant abans no li ragi, li sobreïxi del tot, del recte?



—No coneixíeu el mot. I vós aitan filòleg, senyor Teri! Quin notari, vós! Quan és notori que els notaris honoren, inherents, les herències naturals!



—Sí ves. Notari rai. No gaire psicòleg, però.



—Mes això cal, ésser’n. Si pus no, afeccionadament. Només qui cerca troba. Només qui en sent la pruïja s’hi fot. I així n’aprenem un ou o un colló. Els qui tenim moltes de manies ens abelleix d’anar brostant pels indrets on hom se n’entén. Car, carall, oi? Vols sàpiguer com se’n diu, en termes mèdics si més no, d’aqueixes pulsions íntimes que sents. Vols sàpiguer’t, ja us ho diré, normal dins l’anormalitat. Que no fos cas que fossis únic, i llavors te n’haguessis d’avergonyir i tot. No, no! Al contrari. Totes mes manies, i les de certs personatges molt alzinats qui apareixen a les enciclopèdies filosòfiques i tot allò (car com més savi més maniàtic, com diu o hauria de dir la dita, com més intel·ligent més pervers), són manies catalogades com déu mana! Ells i eu (agafeu’s-em!) tenim les mateixes, som idèntics pel que fa als desigs qui més ens mouen a exaltació anímica. Tenim certes manies maniàtiques que ens fan encar més humans. I bons. Car com més aberracions més sanes intencions! Són secrets només atesos pels qui tenim les més esclarides ments. Manies celestials, doncs. Benvingudes i som-hi. Com pus, millor. Hom les col com pertoca. Com més humans més en tenim. I eu en sóc d’allò pus, i més, senyor Teri, maniàtic, prou puc!



—Fareu tard a cal metge.



—Eh? Teniu raó. Bé, doncs... Ah, no sabeu però què us perdeu! Quan la dona és bona (car de cops té un gènit!) (de cops fa cap i em tracta pitjor que no a un gos) (no pas que veure’t tractar de gos per la dona no sigui per ell mateix escalfadoret de debò, mes això no fa al cas ara), quan arriba de bona jeia, enyorosa, manyaga... de goigs i orgasmes curulleta... i amb cara de gos acollonidet li faig signe de si podia pispar-l’hi un llambrec, filustrar-hi un pelet, un cop d’ullet només, per caritat, a la carranxeta tota adolorideta, i faig alhora continent de llepar els miasmes saborosíssims del cel, llengua-penjós, panteixant... i ells és tan bona i generosa... i se m’eixarraca i em diu: feltxeix, Viduet, feltxeix, pobrissó! Ah, llavors... quina benaurança, quin feliç escunç mai millorable en cap paradís ulterior, si sabéssiu, senyor Teri! Quina apercepció on a l’escriny extàtic del cor nítida hi apareix, i ambrada, la resplendent verge dels miracles enduent-se-te’n l’animeta rabida devers paradisos tènues de...




Sort d’una locomotriu qui fotia un soroll de caldéu, car em temia altrament que la purulent rapsòdia encar no m’embussés amb repel·lents sucres d’emfit els massa botxinejats eustaquis. El rellotge de l’estació assenyalava tres quarts de quatre. Li fiu un senyal amb el nas. En Vidu Primavera llençà l’esguard cap a les busques esbojarrades. Cagant ostes emprengué la retirada. Se n’anava traient la llengua, ensumant les cantonades, cuadret. El metge qui l’acondueix em fa que el trametrà de cap a cap dentista... li put esfereïdorament l’alè.






~0~0~






a cal metge les parets ressuen malícia—

ara me’n vaig, ara me’n vaig — li dic, car amb son capteniment

em retreu la trigança—

tret que encar no he recollides totes mes pertinences—



amb tant, el consultori s’ompl—

la nova gent... o són malalts de debò tot i que no ho semblen gens—

o són gent de festa — qui ara amb llur massiu excés

em sobreïxen cap al carrer

on ferotge el Solell em crema els ulls



i mes ulleres són encar a cal metge

indret inaccessible

com el vast camp de groc rostoll

que haig de travessar encar

per a no tornar enlloc—





~0~0~





La dona m’ha jaquit sol dins el cotxe enmig la neu al centre del carrer; no hi passa ni hi pot passar ningú, mes ella se n’ha anat amb patins per a no patinar damunt la neu glaçada fins a l’edifici que rau a l’altra cantonada on hi ha el prostíbul per a dones qui amen els conys rosats i rodonets... s’hi rabejarà, entre conys i conys sucosets, hores i hores...



Ambtant, la nit s’escola damunt la neu que en la foscor relluu clara... i ara lentament el jorn s’aixeca i la llum escalfa el paviment i la neu comença de fondre’s... el Solell esclata... la neu s’estova i es fon ara prou acceleradament... els embornals s’empassen glopades d’aigua neta somrient amplament... el trànsit tímidament comença de moure’s... i aviat l’allau de vehicles s’entrebanca al meu... haig de fotre el camp... sóc encar enmig el carrer i tothom ho troba empipador... caldrà encontinent metre doncs el vehicle arrambat o arraconat... a un lloc o altre fora d’activitat... que no hi faci nosa... el duré si en sé a recer o si més no vora la vorera... perquè tothom qui en sap (de menar) pugui passar desempallegadament... tret que eu no en sé... anc no el menava... la dona ho feia sempre... com m’ho faré...? lleixa’m ficar-m’hi... això costa molt... tot rellisca cap al mal indret... quin feixuc aparell...! les maniobres hi són tan complicades...! sense la dona qui sóc...? vet ací... exposat desarmadament als elements... com el vehicle mateix, sotmès als capricis de la intempèrie... on aniré...? tinc por d’enfonsar els vidres als aparadors de cap magatzem... i això si no aixafava ningú... tot el que faig em surt a la biorxa... els embragaments s’encallen... les marxes del vehicle no em volen o no em saben obeir... si vull anar enrere, empeny envant en sacsades violents... o l’embalum de ferro es desvia cap al centre del trànsit nic i envairia la vorera i hi aixafaria molt irritats vianants... sens ella, la del cony rosat i rodonet, sucoset i flairoset, no sóc sinó xifra fora de lloc, signe superflu, nosa patent.





~0~0~






Duu el xiquet gorra, bossa, i armilla vermelles... m’he amagat quan l’he vist pujar els esglaons del jardinet... crec que és un altre d’aquells pobres capsigranys qui, amb sa carpeta i sa llonga llista al davant, va replegant subscripcions per a revistes... no he pas respost... el lleixava trucar fins que se n’ujava... merda de revistes, tu... quan el xiquet tornava a baixar els esglaons... un cotxe amb quatre paies se li aturava davant... com se’n reien (delitosament cruels) les xicotes (quatre, dues davant, dues darrere) qui hi anaven...! li demanen, em sembla, que si les adreçaria qui sap on... no passa pel carrer ni vehicle ni persona... enjogassadament, fent xanxa... al capdavall, ell s’hi avé... se l’enduen... els guaitava tots plegats arrupidet rere la finestra de la cuina amb llargavistes... el llargavistes que faig servir per a veure els ocells a llurs casetes i nius... ara em pensava que el xicot el lleixarien anar, rient-se’n totes, molt múrries, ben lluny, enmig d’enlloc (són tan putetes les bones xicotes!)... i que el veuria doncs al cap d’hores tornar escuat... refent el camí... davallant capjup... tractant encar de vendre subscripcions... “per a pagar-se els estudis”, com diuen... ep... i això fou tot... gairebé oblidant les xifres i nombres de la matrícula... les atractívoles faccions de les beutats... tret que... uf... al cap, qui sap, d’una setmana... toc!



És clar que no dic re quan, com dic, al cap d’una setmana, en un setmanari d’aquests regalats que et llencen al camí de casa, plens de publicitat i que ja llenç directament al reciclatge, d’esquitllèbit hi veig a la portada el noiet de la gorra, la bossa, l’armilla vermelles... hi diu al peu de la foto... “torturat... mutilat... de femta empastifat... assassinat...” i que no saben qui pot haver fet un “acte tan grotescament ni gratuïtament horrorós”... no dic re ni a la bòfia ni a ningú... qui fóra eu per a trair les meravelloses noietes...? imagina’t en aquell cotxe d’estiu la flaire delitosa de cony suat... i imagina’t fent-te davallar... i ara fotent-te barrada... i aporrinant-te amb els insults més nafradors... quatre (quatre alhora!), quatre noietes divinals cagant-se’t damunt... i tallant-te el vit... els collons... els braços... fent-te saltar els ulls... ah, l’enveja, xiquet vermell de les subscripcions... quin gloriós destí el teu! Per les sublims deesses assassinat — destí més exalçat! Prou pots, qui fos al teu lloc...!






~0~0~







Marit màrtir, amb una dona qui dóna un rampeu a la mateixa n’Úrsula Andress, deessa de mos somnis, de fet encar una mica més forta que no n’Úrsula mateix, ma dona valent, vigorosa, jubilant, heroica, peguissera! Ah pulcritud estatuesca, senyor Teri, com la colc tothora!






~0~0~






Que feliç m’ha fet sempre ma muller molt colta, senyor Teri! Us ho he dit mil camins, i us en deveu cansar de sentir-m’ho dir; ara, qui no se’n cansarà anc de dir-ho (poc hi ha perill!) serà el tit.



Heu de sàpiguer, si sou servit, que m’ha oferts cinc fills i tot... cinc, vós, cinc... i tots cinc bemparits a collons... per a mi tot sol... que els li pugés ben pujats. Ço que feia amb desfermada assiduïtat, totes les hores del món emprades a llur servei... per a mon cor molt agraït.



Tret que de fet... Bé, me n’havia ofert un altre, mes per sort se’n va adonar a temps — quan l’infant encar era infant (no enraonava doncs) — i em va dir: “Vidu, aquest no el vull, despatxa-me’l” — hum! — despatxa-me’l, despatxa-me’l... ara no sabia doncs què fotre... Car, vós mateix, “despatxar” — cavà? — quin terme pus ambigu... prou vol dir forces coses ensems...!



Volia dir que el matés, que l’esbocinés i el cogués i el donés a menjar als pobres...? O belleu que el llencés a qualque descàrrega d’escombraries prou allunyada...? O ja que el presentés furtivament i d’estranquis a qualque cancell o altre d’edifici més o menys de fiar...?



Al capdavall, ja us ho diré, sentint segurament ecos clàssics, el vaig metre en qualque cistellet ben embolicadet, com qui hi porta cap ganyip per al berenar, i entre joncs, bogues i albardins a la voreta del corrent, el vaig jaquir d’amagatotis que el riu se l’endugués ben avallet. No sé si més tard algú se’l va trobar... o si el peix, el llop o el cocodril se’l cruspiren en acabat. La qüestió que no n’hem tingut anc pus notícia, vós.



I és clar, oi que ho endevineu...? Ma dona, molt perspicaç, havia vist, pel posat acollonidet, per la cara de cagadet... (sabeu allò de “qui no popa, plora”...? doncs ell ni sens popar plorar anc no gosava! — com eu, capdecony, prou s’hauria mort ans no plànyer’s ni fer gaire soroll, no fos cas!)... doncs amb aqueixos agalius... prou que era palès... sobretot per a algú tan vivaç i intel·ligent com la dona, que aquell mesquí minyó (llas!) era “meu”... i doncs molt pietosa, farcida de compassions i de benignitats, era natural que poc volgués que “allò” visqués... Que no ens visqués, si més no, per la vora... massa trist... Massa trist, veure créixer un altre ase dels cops. Ei. Un altre patafi, un altre nyap de la natura, una altra fallida ambulant, un altre enze bajà i il·lús... un altre bardaix perdut pels implacables vòrtexs malparits d’aqueixa existència despietada... un altre beta cuguç i ataconat bo només belleu per a rebre i somriure... per al sacrifici humilment acceptat i consentit... una altra merdegadeta qui només hi ve doncs per a patir... No... allò fóra massa cruel, de mantindre al món...



Un segon eu... us aesmeu...? i si després no trobava un protector... un protector tan ferm ni sensacional com la dona... (car com la dona no hi ha dona aumon... ni humà ni gos ni res...) i queia a mans de qui...? a garfis i urpes de quina bèstia immunda... pobrissonet, quina horror!



Els altres cinc fills qui m’ha oferts molt generosa que els li pugés eren tots de pares alfes, conqueridors, forts, brutals... diferents... Tindran possibilitats en aquest món massa inclement, torturador. El que li vaig fer eu d’equivocació — belleu qualque nit de fosca festa amb delinqüents mareigs rai... o qui sap per quin atzar estrany de lleterada malestatjada — aquell pedaç en bescunç, aquell lleig pegat, no hauria arribat anc enlloc, pobrissó. Férem bé de desempallegar’ns-en, no creieu pas...? Una víctima menys. Massa en som, recodonys!






~0~0~







Al casament de la meua dona, on hi ha aitant de cos esvelt i mudat, i de bon vestit d’estiu amb els colors tots clars — rosats, beix, blanc — on ella és al centre, l’eix del triomf, encar més resplendent, pràcticament divinal, i eu, boirós, ectoplasmàtic, romanc inconcret — ondulació inaferrable a les diverses perifèries — i nogensmenys tot contentet i enrojolidet, fosquet, nan, immaterial... llas, ai, que s’escau que el pastís principal ha eixit corcadet; fa una pudorota i hi ha uns cucots (o larves grasses i peludes) qui fan unes carotes d’esglai; tothom, si se n’adonés, cridaria de por i de repulsió; per xo em sacrificaré, cauré damunt el pastís i l’esclafaré a tesa; tothom es pensarà que, de més a més de gèl·lera i de sapastrot, el pastís i eu som u, i sóc doncs un corcat i un nidorós femer de mig humà (i això amb prou feines)... i tothom cogitarà, lògic, que... com l’encertava la meua dona de maridar’s ara que ja no li calc amb algú altre d’aitan superior, puixant, alfa, emprenedor, pròsper, guanyador... i amb un pixot correlatiu a sa alçada, corpulència, amplor... i com l’endevinava encar pus havent-me llençat com titella espatllat de bruts parracs i fràgil fustota claferta d’inaturables rellotges de la mort!






~0~0~






No! — li deia — lleixeu-me entrar, si us plau, deessa; ella però no ho volia, i eu ho trobava estrany, i no em donava pas del tot, no em volia retre, i hi insistia, i en acabat d’haver maldormit a la intempèrie... sots l’obsedida pluja, mig enfonsat al brac... d’haver estat esperant a Sol i serena vora la porta... repenjat o perillosament pesant figues a qualque tronc llisquent durant dies i dies... avui havia fet un cop de cap, havia escalat per la paret fins a la finestra del primer pis, i trucava als vidres, i ella tampoc no en feia cap cas, i m’hi estava estona, hores, i no me’n cansava, i continuava de cavil·lar, com és — em deia — no pot ésser, això és asimptomàtic, no m’ho crec, car era veritat, no m’ho podia creure — trobava perfectament natural que em tragués de casa tantost un amant seu no entrés a fer-li l’amor, a endur-se-la al llit i a cardar-se-la a tots el indrets del seu cos diví que al tit li són naturalment interdits... llavors eu rai, adondat, eixalat, comprensiu, esperant, esperant, sempre fora, el darrer, sempre el darrer de la cua (i amb la cueta entre cuixes rudimentàriament menuda, sens esme, desconfita a la bestreta)... a la cua tostemps de la cua de druts, vull dir... vingui qui vingui, sempre el culà, a la cua de druts drets i asseguts, en llarg reguitzell, quinze o setze ells també esperant, perxats a qualque indret avinent, sempre prop la porta, que ella els fes senyal... però avui sabia que no hi tenia ningú, que era sola a casa, i eu no tenia l’excusa ni que els petits fossin a casa per què els hauria d’haver vestits i nodrits, i netejats i pujats en general, o que em calgués escurar els canfelips o fregar el terra o rentar el plats... ara la canalla ja eren autònoms, ara els plats i els terres i les escales i els canfelips no eren mai gaire bruts... els dormitoris sí, sovint, cada cop que s’enduia els mascles a cardar-se-la ferm, a amar-la de valent, homes forçuts, animals... i allí doncs encastat a la paret, tustant insistent tot i que tímida als vidres... i ella, empipada, finalment va obrir la finestra i amb les mans m’empenyia avall, em volia llençar... i li vaig enllaçar les mans amb les meues, com garfis que s’enferritgessin, engalavernessin... i al moment de caure, ella va caure amb manguis... quina malesa que vaig fer...! me n’esgarrifava caient i tot...! encar sort de sorts que fos eu qui caigués a sota... amb ella damunt meu, el tit fent-li molt agraïdament de matalàs, esmorteint-li l’estrompada... i ara somreia content, tot i el suplici del mal a tot arreu, sobretot al clatell... car havia caigut de memòria... i llavors, ressucitant, prenent-ne consciència a pleret... a l’esquena... a la pelvis... a les cames.... car en estavellar’m contra el terra m’havia trencat mant os, cinc o sis costelles, i l’espinada, algunes de les vèrtebres del mig... i la tíbia, em sembla... i, ella caient-me sobre, la clavícula i quelcom inguinal, de cap al maluc dret... tant se val, el cas és que, tot feliç, la vaig veure com s’aixecava indemne, incòlume, il·lesa, ca...? i molt empipada, sí, enfellonida, i per això va començar a etzibar’m puntades, a tort i a dret, d’on molts més ossos ja fluixets per la caiguda ara també se’m van trencar... em va dir de tot, estossinant-me i aporrinant-me ensems, batzacs i insults en diluvi paral·lel, renegant amb malignitat, calamarses d’aeròlits roents sos deliciosos mots, sos divins cops... quina festassa d’estels iridescents fent capitombes pel cel de mon crani asclat, de mon coll trencat, de mon cervell disparat com cap coet devers les terres incògnites del més llunyà firmament... i eu tot espatllat per terra... rebent la fèrtil pluja sideral... com terra agrera molt agraïdament assaonada... fins que se’n va cansar, de fotre’m guitzes, i se’n va anar feta tanmateix encar una tigressa niga, furient... tenia eu com dic mal pertot, i així i tot que s’hagués dignada tornar’m a parlar i a tocar em tenia, com dic, al paradís... molt fràgilment, com qui diu entre cotonets, tocat de l’ala, em vaig voler aixecar... no vaig pas poder... vaig perdre el coneixement... tot i que tenia consciència que anava aviant uns gemeguets... que al capdavall van deure atreure qualque passant... va deure espiar per la tanca i em va deure veure tot fet malbé... no sé qui va cridar l’ambulància... se’m van endur... sorolls i tot pels carrers... pobre de manguis, empegueït, que hom fes tant de soroll només per mon cos... i ara ja ho sabeu, com sempre... els carnissers fan el que volen amb ma carcassota a bocins... es veu que... qui sap... tant se val... em van apedaçar de mil faisons de fantasia... les costures de cada trep mal embastades... greus ressentiments, esmolades abraonades totjorn a les escares ara, i punxades rai... i vaig passar en coma qualque setmaneta de no res... quan em vaig eixorivir, els vaig confessar tot moix que havia caigut volent arreglar la teulada... tothom s’ho va creure, això rai... i ara au... allitat, immobilitzat, sense ni poder’m gratar el nas... i sobretot els ulls fits a la porta... hi esperava l’aparició... esperava, esperava... esperava que la dona em vingués a veure qualque jorn o a altre... i res... res... em migrava... els mesos s’escolaven, bords, morts d’arrel... tothom rebia visites a la sala dels desvalguts indigents, i eu per aquestes, ni merda... absent, excedent, abstinent... ignorat, indecent, solivern... borinot improcedent de forat pudent... forat insolent on qui fóra prou boig de ficar-hi anc el nas...? negligit, expulsat del xaroníssim quadret... exclòs, extingit, inexistent... gens palès... fins que... fins que... fins que un migdia gloriós, quan ja en desesperava, en acabat de dinar... toc...! toc i retoc...! ella apareix... divina, la deessa...! ja em podia agenollar... sens vergonya ni sens pensar què dirien els altres malalts o els nassuts xafarders visitants... agenollat davant seu, petonejant-li el voraviu de la faldilla i l’empenya de les sabates, li deia: gràcies, gràcies, mercès, deessa, si sou servida, mercès... mai no us ho agrairé prou... i quin greu que em sap que hagués gosat d’anc dar-vos susany ni causar-vos cap corruix... perdoneu-me, vós que sou tan generosa... perdoneu el vostre esclau emasculat... així em morís, quan hi pens...! malaguanyat l’instant on esdevinguí malignament poixeule, i poixés doncs una mica d’atenció vostra, vós naturalment qui sou la deessa única qui fa el que vol... i es digna d’enviar els seus raigs de claror i benaurança només quan li rota... i a qui ella decideix... i quan li passa pels collons... em va bufetejar allí mateix... em va batre durament i crua... càstig molt merescut... i allò era la millor medecina, aquell era el millor remei i, magníficament magnànima, hi va afegir... s’hi va posar més forta encar... em fotia un tacó monumental... colossal, estatuesca... i em va dir de bell nou de calçasses, de cuguç, de merdós, de llepaculs, de copròfag, de datpelcul, de culer, de miquetes, de cagat... i tot de sobte em trobava aitan bé... car tot havia tornat a ésser com abans... m’havia tornat a acceptar... em lleixaria (ho sabia...!), em lleixaria tornar a casa com abans... cada cop que acabés de cardar amb cap de sos molt superiors amants... perquè li ho tornés a posar tot en cunç, bon faldilletes, i perquè hi fes neteja general, li tragués les taques als llençols i els li rentés ben rentats, i perquè li massatgés i curés els indrets massa irritats... com abans, com sempre... l’utilitat del cuguç com cal... uf, felicitat...! tornava a volar... m’esmunyia llambresc per les reixes d’una finestreta de l’hospital... i surava pels aires flairosos de l’empiri net i clar... pardalet enamorat... per la gràcia de la deessa, ara tothora afavorit pels cruels ferotges salvatges elements.





~0~0~