Dissetè eleuterí

Eleuteri XVII Tornant del ball, en Cascalls ÇaFont sent part darrere en Porn Festucs qui el crida. S’atura i es saludaven. Ei, Porn. Ei, Cascalls. Suara em feies enveja, li diu, ballant com ballaves amb aquella paia de qui diria que la pipeta fa més embalum que no la teua xil·leta escarransida i momificada. Li respon : Com bé dius, parla l’enveja. —Véns al gimnàs nocturn? —A què fotre-hi? Barallar-t’hi amb cordes i ressorts perquè la cal·listènia et lluï? I a qui encaterinaràs llavors amb un cos tan bulbós? —Carallot, s’atansen les vacances d’estiu. Tènues vels decoren els seriosos poemes que són fufes, pompoms i mamelles de les senyoretes estiuejants. I calen urpes fortes d’aligot o de pantera per a estripar’ls les llenceries ni arrencar’ls-els dels palpissos bategants i suculents; açò les impressiona un ou; la violència mascla, vull dir; se’n deleixen com dels monòlits més erts ni dels caralls trempats més montserratins. Llurs veus acollonides te la porten més forta que no la de cap goril·la king-konguesc. Si els músculs les astoren, la violència dels músculs eròticament aplicada els remulla amb densos aixarops, com dic, cascun dels molt elàstics traus que els gruen per veure’s tots penetrats, i en tenen pler, pam avall i pam amunt de tot un cos que només serveix per a cardar. —Fes com vulguis, Porn. Per tu faràs. Jo sóc pus tost un no ningú silent; fa onze anys que no ensum parruf. Només vaig a ballar per l’estètica harmònica, pel moviment superflu i opulent, el vaivé sideral. Ara, si la balladora em fot mà a la carranxa, la vergonya i l’escàndol em poden i m’anorreen; i la noia la trob desvergonyida, i li dic d’irreverent per la profanació de les meues parts, i de fastigosa per tindre una ànima tan salaç ni lúbrica, veus? —Ximplet, no n’endevines una. Sempre lluny del fitó; sempre mancant les osques. Fot-em cas, Cascalls; una successió d’oloroses molses d’entrecuix és l’única dieta bona per a la longevitat. Tinc agalius i segueixc l’esclau de la meua intuïció, i et veig (i això molt més aviat que no t’afigures) esfereïdorament mort d’inanició de vulva. Xarrupar’n t’exclou encontinent dels letals capbreus de la Mort, t’esborra de moment dels latercles ni registres de la Seca de la dalla esmolada; la Tètrica Mestressa t’allera un pany més d’anys car se n’adona si t’estimes ses germanes de cony. —Què hi farem. Però, guaita, si vols blasmar algú o quelcom, blasma i ompl de desalts l’impuls devers l’acrimònia que aqueixos darrers onze anys m’ha pres. Com per baterola o rebequeria, només em pugen a l’esment hostils anècdotes pel que fa a la profanitat intrínseca de les femelles. Sóc un home molt respectuós amb les coses ni animals creats. Per això només menj allò que cau, i això un instant abans no esdevingui — pitjor que sabater ni sem ni malmès de tan amoixit ni cucat — podrit ni deny ja de femer. I en canvi, les dones se’n foten del mort i del qui el vetlla, i no ho fan ni subtilment, ho fan desconfint tota norma, escalabornant totes les arestes i tots els vèrtexs de la geometria divinal de la vida sempiterna, i això a cara destapada, petant i rotant, rient i pixant, i cagant i menstruant, sobre les imatges ni conceptes més sagrats. —Home, les dones són terrenals; és natural. Veuen en pròpia carn d’on ix la vida i la forma, l’estètica i la psíquica, i damunt, com un afegitó paràsit, tota l’etèria, girella, feble i febrosa bastida ètica i moral, deontològica i teomaniàtica. Tot això i més els ix del cul. Formats de merda. Del cul, tot això, tantost hi fan néixer ningú. Algú, un contigu rival qui per les efímeres bombolles cosmopolites del món després, ei, no en faran esclatar pocs, d’hímens, tu! Per això el món és un camp de batalla per a naltres, mascles. Qui faci esclatar més hímens, i això inclou els del recte i els de les goles; els de les orelles i els dels ulls; els dels melics i dels oronells; i els traus nous de trinca per via de xi esmolat, doncs prou pot, ell, guanyador! —No, no; atura de bombar betzolades. Tot això és superstició molt contemptible. Porn, quiet, collons, si m’escoltessis! Els gèrmens i les falgueres, heus meravelles davant les quals tota teoria es panseix. Els objectius dels gèrmens són palesos : atien ans encoratgen els cossos inerts — per les passions decebuts a continuar vivint com éssers sense consciència — a prendre’n. A prendre consciència de llur condició ni situació, a discutir’n la coherència, a escrutinitzar’n l’estrident embrancament cap avall. Car això fem. Anem de dalt avall. Cap a la fossilització. Per culpa de les dones, amb llurs males setmanes que volen que cada mes tot sigui palimpsest, i doncs esborrat i escrit de bell nou amb sangassa de cos assassinat... Ací, en Cascalls s’escanyava. Després d’estossegar mitja hora, va dir : Perdona, tinc l’eustaqui ple de pèls i borra. —No; t’engargusses perquè ets massa fanàtic; algun dia vomitaràs tant de fel, i amb el fel el paltruu i tot el seu reialme fastigós d’òrgans a mig corrompre. —Lleixa’m acabar. Per culpa de les dones, amb llurs males setmanes de sacrilegi mensual, voldrien que el llibre de la vida fos reescrit cada quatre setmanes... i escrit cap amunt, cap a la diversificació. Quan és evident que anem cap a falguera, i falguera en ambre, i fòssil doncs molt relluent. La replicació infinita ens va evoluir cap a l’oblit superb del germen — fantàstica taquigrafia del nostre ens més reduït. Fins que esbocinats ans subdividits en les nostres manifestacions més mínimes ni primitives no tornem a acabar entre les urpes salvatges del déu creador! —No sé si ho entenc. Les dones són l’entrebanc o llagui cap al retorn definitiu devers el no-res de què fórem creats...? Perquè reescriuen cada mes l’etern retorn al començament amb la sang menstrual...? —Exacte; la teoria de l’etern retorn és una teoria falsa, és una teoria femella, de capats, d’acollonits, com aquell malastruc de Nitsxe. —Oh, ell, i un grapat de filòsofs com tu! —No jo, no jo! Jo tinc la bona. L’única teoria bona és la del retorn definitiu. Cap a les xarpes del diví àvol dimoni qui amb escarransiment molt savi creà els àtoms del germen qui s’embrancà en aquesta superfluïditat tan repulsiva on surem, naltres, com bromera deletèria i tragitant, naltres, els microbis més repel·lents i malestatgers mai creats, i per equivocació. —Tens un prejudici contra l’embolcall que ens embolcalla — vull dir, el paisatge i els humans qui ens hi rabegem. Et turmentes tu sol. Per cabal. Com un intel·lectual naquis qui fa onze anys que no tasta cony. —Moixoni, tanasi. Tu què saps? Fa onze anys, llaguiava a una cantonada fosca; em volia vendre el cos; tret que crec que era massa lleig, no anava a fer bíceps ni colia el déu cal·listènic com tu, i doncs ningú no semblava voler-me’l llogar, el cul. —Un cul d’intel·lectual, no fotis! Flasc i amb morenes! No em fotis riure! —O potser no ensenyava prou cuixa. Tant se val. Tot d’una, un oreig, un ventijol perfumat de merda i de rats i gats, i gossos i humans a mig podrir, surà del forat de la claveguera... I amb l’airet pudent un paperet... No t’ho creuràs, collons... El vaig llegir... Era un retall de diari regalat als trens subterranis... La pàgina obituària... el retall hi diu que m’he mort i on em colgaven. El poeta Cascalls ÇaFont, mort d’un atac, després de molt criminal malaltia, de gèrmens molt invasors tot envaït, l’espitxava abans-d’ahir; hom el ficava en ambres sintètics i el colgava a un cràter d’Olot, ben avall, com havia volgut al testament, i amb aqueixes despeses s’esfumaven tots els seus minsois estalvis. Amb aquell gest poètic, una cosa o altre devia voler dir. Fins ací la nota necrològica. Inexorablement sorneguera, com veus. I tanmateix, sota la pell esborronada, la carn retuda em diu que és hora de plegar de fotre el defectuós. Ara m’esdernegaré a atènyer els fons més pregons dels pous de la perfecció. Em vaig presentar a la presó. —A la cangrí? Per què? —Hi he passats aquests darrers onze anys, carallot. —Tots et crèiem mort o a l’estranger. —Vaig confessar a la bòfia totes les iniquitats. Els dic que sóc un podrit i un monstre. Els mostr un manuscrit epònim que he creat aquella nit mateixa perquè m’engarjolin, i així pugui pair, piaculós, tant de pecat. Tot hi són distorsions astoradores; es diu : El Criminal es Confessa. Els motius hi són cristal·lins. Em vull màrtir pel déu nefand dels gèrmens atòmics. Em diuen si per comptes no vull anar al manicomi. Se’m pensen tocat. Sóc resistent a tota immunitat. Rudement els escarnitz, ans d’escarns els ompl; sumptuosament, els fot mastegots; la cara d’un acabaria a un museu : tantes de pintures ferotges de blaus i verdancs i sangtraïts. Tornant-se-n’hi, alhora eqüestres i equins, em foten guitzes a betzef; amb porres em donen pel cul; n’acab a l’hospital, i acusat ensems dels crims fictes i dels certs; crims molt agressius ans de lesa autoritat, i per pler de bòfia testimoniats amb fotos i films. Amb aquesta orella no hi sent; amb aquest ull no hi veig; collons en tinc zero. També sóc a les exposicions : panegíric a la fisiognomonia dels trets més destralejats, i al cos més botxinejat. Llagrimoses, s’hi aturen davant les dones; a tot troben motiu de pelar-se-la tot prement les cuixes, eròtiques màquines de destrucció universal. —T’hauria portat no dic pas cap corona ni garlanda, però potser alguna floreta de marge, prou; potser un pixallits o un lletsó — tanarides? no sé pas si foten gaire bona flaire — cascalls? potser una mica incestuós, cascalls per a en Cascalls — ei, si hagués sabut que érets mort, vull dir. —Calèndules. —Eh? —Camàndules. Calèndules, camàndules. Totes les flors són femenines. Són la perversió de la creació. El primer que hem de fer per a rembre l’univers és agafar una falç i anar tolent el cap de cada planta qui es vesteixi de meucarra. —Sense flors, no hi ha fruits. No és pas que sàpigui gaire de botànica, tu, però això em sembla que rutlla així. Sense fruits, no en cauen, i què menjaries? —Podrien caure ocells, perquè ara s’atansa una nova glaciació. La glaciació infernal, la glaciació darrera. Cauran ocells, cauran balenes, hipopòtams, girafes; caurà tot el que voli, immediatament glaçat, avions, coets, dinosaures. Els carronyaires ni els detritívors tindrem teca infinita. —Saps que quan fa molt de fred, a les fufes el glaç adhereix els dos llavis, i llepar conys esdevé llavors llepar glaçons que remintolessin mentols, la puritat contemporània dels quals t’eixoriveix reminiscències de flames per escarpres de foc cisellades en trons? —En trons? —No en trons de llamp, amb greu; en trons amb agut, en una qualitat o categoria d’àngel. Pensava que te n’entenies tant, de teologia. Crec que ets un farsant. Decrèpits, nectarins, serafins... Ambrosins, dionisins, hipòcrites... Enclins, tetraciclins, trons... Tothom se les sap, aqueixes llistes d’àngels. —Falòrnies! Són religions falses. De cretins. —Cretins, un altre tipus o avatar d’àngel, ara que ho dius. Cretins, ebúrnies, ploms. —L’ordit i la trama de la veracitat són l’agonia del retorn i el fàstic del cos. Tot cos és disfressa de puteig. —Osta-te’m, capdecony. Un cos de dona escultural, hum, el porró del racó. —Un forat de cul sempre n’amaga un altre. El gallet de l’entrecuix envileix la mortalla, immarcescible senyera dels morts. La gàbia de l’oblit esborra l’entusiasme de la solitud. El full buit no pot dir ni figa. El nyap al queixal és laberint de vidre. El furtiu pànic del tresorer embolica d’ions el presoner rudimentari. —Bon poema, si sabés què vol dir. —Vol dir que, en l’harmonia del ball, com hom giravolta es filaberquina cap a les pregoneses on el retorn es plasma. —Arbequines, em sembla que això és una altra qualitat d’àngel. Arberquines, introits, trumfes. —Olives. —Eh? —Raïms, doncs. Quelcom d’epirrizi; no pas alat ni eixalat; banyut ni sull; amb cua ni escuat. Crec que hi ha coses sense rel, vull dir, sense flor. Els bolets! No em moriré de fam. —Tòfona. —Exacte. Tot colgat és tòfona qui es desclou en àtoms esporàdics a les ungles sangoses del creador monstruós. Em sembla que, en morir’m, em vaig descompartir, com molècula de llum, com fotó, fotent alhora de partícula i d’onada. De viu virtual, i de mort i enterrat. —Filaberquins, mandrins, tremperes (dels matins). Àngels rai; reguitzells. Floreta, sargantana, rave. Beelzebubs, astarots, cuquetes de la llum. Au, i parlant de tot, ja hem arribat. —On! On! —No t’esveris. Al gimnàs. —No! No! Se’n riuran! —Que se n’han de riure. —Hi deu haver una fauna exclusiva. —Pse. De marietes i moribunds. Apa. Pagaré jo, i el beure ultra-fortificant. —Vols dir? —Som-hi. —Ui. Quins mascles més arrodonits! —Arrodonits, querubins, fleumes. Àngels de qualitat. Esguarda-te-li’ls les tosses als eslips. Llurs matrassos ni perns fan cap al metre. O pel cap baix. —Tastívols! —Garratiba’t, Cascalls; no hi ha tipus ni espècie ni faisó d’àngel més exquisit. El súmmum de les jerarquies celestials i les altres. —Oi. Se’m fan els dos o tres culs aigua! —Murri. ~0~0~ sóc el gità qui tocava el pià quan fotia de cambrer a Eivissa jo i mon company Jeroni ens ocupàvem de tot un pis en Jeroni, un xicot de sant Celoni molt ben plantat i amb un rave no gens erroni, se’n tirava, turistes angleses i alemanyes, a grapats; anava de cambra en cambra a fer’ls el llit, i els feia també els forats jo, en canvi, pus tost escanyolit, no gaire ben parit, massa baldragues, vingut amb tren de Tamarit, sense prou empenta, ningú mai no em cardí no pas que no m’estimessin, les turistes alemanyes i angleses qui venien per deu o vint dies a omplir’s de vi el pap i els conys de lleterades mon servei sol·lícit i acurat les encaterinava, mes de cardar-me’n cap, no pas és que em tenien, amb raó, per inofensiu i ara us diré que hi havia un cop una rossa, ah virginal, ah escultural, ah la femella més perfecta ni ideal! i en Jeroni se la tirava adesiara i jo li portava els iogurts i els tortells i em permetia que li flairés les tovalloles i que la guaités de pixar i li cantava encantat : les noies boniques pel dematí s’alcen i reguen... s’alcen i reguen... les noies boniques pel dematí s’alcen i reguen el llur jardí i tot i que no hi entenia res, em permetia que fes i ara que li rentés doncs mitjons i calcetes i sobretot que li teclegés els peus amb massatgets mozartians i txaikovskiïans, i em trobava al paradís i l’endemà la rossa em va dir : digues, dis, quin vernacle no ganyola la gent del país? és clar, li dic que enraonen el millor que es fa ni desfà, i li propòs d’ensenyar-li de català, l’idioma del poble més noble enlloc d’aquest univers o son doble qui mai creà millor moble ni immoble ni restoble sota la capa de Sol i li mostrava l’estatura i me li deia de na i mos poemes i li deia que tots eren al ba i que no lluitava contra el règim ni l’església (tot el mateix) perquè era volpell i mandrós i que tenia doncs un os bertrà molt gra, i que per xo tampoc no ballava el cancà ni per les fogueres de sant Joà i li dic que l’illa sobreïx d’orangutà i de caimà i que les platges són doncs totes plenes de guà hom hi rellisca com al tobogà s’hi estrompa com sapastre elefà sempre en surt amb un nas tot malsà i amb la cigala sovint donant pel cul l’escamarlà i em posava a tocar-li als peus el pià, maleït com cap astruc nassut gità, i li deia doncs : sóc el gità qui adés tocava el pià i li deia : sóc el music Ramó, el qui enganyava les criades i li cantava : el music Ramó enganya les criades... el music Ramó enganya tot lo mo; les pobres criades quan se’n van al llit tururut, tururut... qui gemega ja ha rebut i li deia : o sóc el capità Rotllà qui amb son tinent Galzerà se n’anà a ballar per la Vall d’Arà i va vindre un basc dolent i ens va tirar qualque roc i vam crida el timbaler del Bruc i amb la corneta ell féu tururut tururut, qui gemega ja ha rebut per xo els catalans no gemeguem mai; callem, i te la fotem de sotamà quan, enemic, menys t’ho esperes i per xo quan la rossa s’adormia o pesava figues i peres, la meua mà li pujava d’estranquis cames amunt, i cuixes i tot, si era prou viu, fins a la font de tot goig i meravella i allí érem, jorns de dolçors amb femella a qui als peus doncs li tocava la piana amb dits roents com la volcana i llavors la cama, les cuixes, i el piu i jo em tocava d’amagat la cigaleta nana i taral·lejava nassut la cançoneta gitana : a prop de la rossa... pas el dia trempant pant, pant... a prop de la rossa pas el dia trempant, pant, pant... collons que s’hi està bé! collons que s’hi està bé! a prop de la rossa... pas el dia trempant pant, pant... collons que s’hi està bé... ella sestejava i m’hi estic millor que dir no puc, i hores i hores així fins que no se m’hi adormia del tot i... i se m’eixorivia, i em renyava amb un somriure i em fotia un clatellot i jo deia : tururut, no gemegaré pas per molt que hagi rebut i és que encara era al cel, i continuava taral·lejant a prop de la rossa, i a cadascun dels dos ulls sentia punxegaós de brossa i per al coll de la meua samarreta folgant com dic continuava mussitant : a prop de la rossa... pas el dia trempant pant-pant i així anar fent, com si no hi existís demà, fins la nit fatídica, llas, que ella prenia l’aeroplà per a tornar-se’n a Alacà o potser més lluny i tot i en Jeroni rai, car se’n cardava de noves, mes jo anava pertot marrit enyorant-me de la rossa, i no pas gens de Tamarit i vaig anar a fer la cambra i el llit i vet ací que sota el llit de la rossa etèria i tanmateix carnosa i colrada, esfereïdora troballa, m’hi trob un nadó mort un nadó tot mort, o nonat, i esvelt i colrat com la rossa o potser no era colrat, era llor; llor com si el pare fos africà : kenyà, algerià, libi, andalús, qui sap, qui vulgui que ho trianguli pobre minyó, ara no sé pas si la rossa l’estrangula o si s’escanyava tot sol, tot fotent el camp pels estrets esfínters que les dones han o potser fins i tot ni la rossa n’era mare (prou no li havia vista pas panxeta tots aquells vespres de sentits massatges) qui sap si una altra femella de les més grasses no ens l’embotia quan tots badàvem dient siau amb ulls entelats i boques de mu, jurant de mentides que ens escriuríem, mes per dins tots dient tururú tant se val; la qüestió, què faig? agaf una bossa i hi fic l’albat i ara m’estic esperant l’hora de lleure on no aniré pas avui a empastifar’m al guà de cap oragutà, elefà ni caimà avui aniré a muntanya amb pler de teca i mam dins una bossa que duré a l’esquena i enllà del cim més alt de la carena davallant enllà de restobles, guarets i rostolls, hi trobaré cap antiga pedrera, faré un clot ben fons amagat rere un bell roc, com si sóc l’astut timbaler del Bruc qui sense armar gaires sorolls hi anava a fer-hi si fa no fa guà, o és a dir, a buidar-hi el buc i ara tornaré a dir tururut, i colgaré el qui ha rebut dins el sot que afetgegaré, i sobre hi afegiré molta de pedra i molt de roc com si li queien casualment damunt ja hi som; tornant taral·lejava nassut : a prop de la rossa... hi feia bo de trempar pa-pà... a prop de la rossa, hi trempava tot lo jorn! hi trempava tot lo jorn! a prop de la rossa... hi feia de bo trempar, pa-pà... vaig fer cap mentre l’hora queia, i jo prou fent-me veure el tip, per si algú em demanava si m’havia cruspit tot el xorrèstic endut, escorrialles de la cuina que hauria lleixades per als nocturns ocellots i llops, tret que ningú no em demanà mai re només, bruna, la lluna de lluny en lluny se’m vesteix de dol i em brunz enyors d’antics records, timbaler del Bruc amb prou rocs a la faixa, i qui tururut mai no diu sinó molt fluixet i amagant la mà, com el music Ramó o el capità Rotllà, o aquell murri de gità qui anava aitan fi tocant cuixa, i també el pià. ~0~0~ zumzejant, romania inèdit quan fotia de capellà al mar de la Xina no em treia mai la barretina i als parroquians els etzibava sermons i tota mena de falòrnies de baratacançons torracollons amanides amb porreccions oracions ploricons cigrons i patacons how are you doing, minister? que em demanen suaus i flascs tocant-me la mà balba com qui toca el cony de cap euga i els hauria de gust dit el que em desava leri-leri a l’ampit de la punta de la llengua si hi sóc no hi sóc a dir-los-ho, malparit! just feeding, fucking, and shitting que els dic i, si haguessin lògics respost fucking, really? well, physically now less that I’d wish but, shit, much more than ever “spiritually” for I fuck your minds non-stop I fuck you all with my fucking sermons and my fucking blessings and my fucking vows and my fucking send-offs to heaven and my fucking ecclesiastical shits you pile of morons els ho deia només pensant i continuava anar fent ço és, menjant, fotent i cagant exactament el que fotien ells cada hipòcrita i cada fleuma que al porticó s’atansava a fer-hi el ploricó a fer-hi mims de ninot Pantaló a sentir-hi la fada oració i a lleixar-hi el patacó i la llufa del cigró per a tornar-se’n tranquil·lament com cap altre insecte existent a menjar... beure... ficar... i treure. ~0~0~ quan sóc... quan sóc n’Harpòcrates, i havia vist el llop només sentia ocells, i de les fontetes glops després em vaig casar amb una xerraire il·lusa qui mai no lleixava cap clàusula inconclusa me’n martellejava el cap com si me’l vol enclusa i, pobrets de nosaltres, anava amb esclops ara glopeig allaus i a cascades xarrup mes encara me n’estic d’amollar parrup tothom m’hi vessi tant com pot I never go over the top je suis pas soupe-au-lait du tout mai no em fareu sobreeixir el cup. ~0~0~ quan sóc un històric sóc, companys, un històric i mes reeixides fan feredat mai no atrap cap virus ni rofredat tots em trobeu pictòric i pel cantó al·legòric déu em voleu al cel entronitzat mes encara sóc entre els vius empaitant garses o perdius així que estalvieu-vos-em les honors mòmia poc seré al cingle relliscós molt de voltor rancuniós de la pols m’esborrava tantost no m’hi esmorrava estic molt millor com estic cingle avall sentint-me ubic i rimant així... artistic. ~0~0~ tasteu-hi sense por sóc l’adroguer il·luminat tot ho venc d’arròs tasteu-hi doncs sense por per cada tastet m’embutxac un gra d’arròs i si ompliu la bossa i us n’aneu m’embutxac el lliurador del sac i si us m’endúieu també el lliurador no m’embutxacaré re i així i tot de content saltaré ahir vaig tindre un síncop o m’atacava un íncub la qüestió que ara he ben vist que tot el que val la pena ja ho tinc desat al butxacó foradat del crani hora de Sol cel clar amb ocells flaire de dona suada tastet de raïm gerani. ~0~0~ Mon cosí Relloga i Cadires, el capellà, m’envesteix al banc de l’estació; em diu esbufegant que li escateixi l’enigma : —Me n’anava a escorcollar racons, i de sobte em veig atacat en nocturn viarany — part darrere horrorosament — no tinc re, els dic (mai no duc re ni mai no he tingut altre que el mínim quotidià, i ara era nit colgada i no portava encar ni un crostó a la sina per a la minsa magra minestra de l’endemà) — eren dos, i en reconec un — era en Carles, el venedor de cigronets rostits qui s’asseu a la cantonada de la plaça Desmarets — us sóc amic, li dic — i ell fa: ’neu, ’neu, doncs; féssiu, féssiu... — ara doncs feia continent de continuar caminant quan l’altre, qui s’havia mantingut desconegudament a les fosques, tot d’una m’arrapava ferm, pel coll — en Carles li deia: el conec, jaquiu-lo fer — però l’home era mut, i belleu sord; a tota esdevinença, no deia en tota l’estona mai re ni feia d’en Carles cap cas — i tenia la força que hom alleva generalment a un goril·la o a un ós als agres de l’edat i la salut — estranyament no pudia gens — no me’n podia deseixir — m’escanyava i tot — ningú no donarà un all podrit per la meua pell — saps qui em sembla que era? — el moro xorc, n’Artús Mas al-Guaret — no et pensis pas que em donés pel sés; l’únic que féu : clavar’m els esperons, pujar’m als estreps de les sofrages, amb tanta poca gràcia, malastruc, que ara hi tinc dos poplitis robins, i, heroic, en acabat creure’s cavaller qui per les nues ones s’acomiada, ventríloc subtil; s’acomiada, dic, d’aquell afoll orfe, la seua dona, tothora ella tocant ferro perquè aquell maleït moro no li torni mai pus de cap aventura d’oceànic pirata, tret que, pobra dona, aleshores l’al-Guaret va davallar del seu fust i reculà (em sembla que muntant-me s’havia escorregut), segurament ara per a tornar-se’n, i tornar’s novament, tantost arribi a casa, aparició sobtada de molt viva serp qui cap als ulls a ella se li llença — perifèric romanguí, mentre s’allunyaven; cascades de rialla metamorfosant la fins ara intacta llet de la lluna en al·lucinacions omnipotents — agemolit, caiguí, a tall de fetus; avorria de mi mateix, em trobava de segona mà, usat, servidís — un automòbil embogit qui a mort s’embalava m’eixoriví de l’èxtasi — m’encavalleria sol : som de la ceba, em diguí, infant rebec i estrident qui hom maltractava perquè callés o a qui hom li cremava a la llengua puntes enceses de cigarrets perquè no fos mai més català — i doncs, amb mon nas de colló, mon collonàs, que sempre m’estimula a ésser irònic i aligot, cagant-me en els sepulcres, pixant-me en els espectres, apitrí — després que em muntessin, de sobte em trobava eròtic; em temia i tot cap erupció a l’entrecuix, i taques doncs rai a la sotana — escateix-me l’enigma, ÇonMut — no és pas que trobéssim el pirata i jo cap tresor sota la calamarsa que pitjor esporgava l’arbre llampat — havíem patit amb vil endurança ans amb preable equanimitat ell el gànguil inestable, jo el cavaller salvatge, sens por i sens retret — i ara guiat per les lluernes i els coleòpters fosforescents de la nit, saps què em treu de polleguera? — que no aprofités l’avinentesa — l’al-Guaret era prou polit; com t’he dit, no pudia gens; és cert que el seu silenci d’astrònom t’omplia de temença i t’atiava al respecte; però oi que li hauria pogut proposar, amb prou eufemismes, una mica d’intimitat entre els espígols del parc? — els ritus apresos a la presó, fora no et serveixen de re — l’ambigua lliçó potser és aquesta : amb la beutat astoradora del moro Artús, cua hi hauria — mes a la presó amb una guerxina n’hauríem tingut prou per a enfilar’ns al racó — fora, llas, et calen els refilets adients, els guants de colors ominoses, el malabarisme òptic de darrer crit, el cos litúrgic còptic... — tot això no pas que s’aprèn en quatre dies, ÇonMut! — la calamarsa continuava esclatant; aquells flocs erts et fiblaven la pell nua com espines — passava un folc de rèptils grocs, blaus... sóc qui s’afegeix al ramat, quiti de tot pes de roba, rovell ni cendres — relíquies ja sense virtuts — m’accepten encontinent, no veuen que sigui cap caragirat — saps on anem? — al racó dels deliquis, com a la presó! — promiscus hi som, com si som al darrer mendraig ans no esclati el món — i amb quin zel ni trontoll no reeixim, exigents, a albirar de molt a prop els orgasmes més arcaics i doncs els més febrosos mai no vists en els eons que aquesta terra no roda, impotent — saps que les cerimònies dels escorpins a l’hora de cardar, on del dolç verí del fibló durant l’orgasme en reps molt gormand com si et ve de la mamella diarreica de la teua omnívora àvia, són idèntiques a les dels gegants engarjolats qui amb llurs fal·lus bífids, forcats, se les entre-endinyen? — els mateixos escarafalls, ÇonMut; els mateixos ruflets apocalíptics a l’hora del comiat d’aquest món quan s’escorren, mítics — i les ontes (ço és, els esclaus o regateres) que giquen darrere llurs lleterades de sentors tan torbadores, sedueixin el més castrat dels casts bacallans — en ensumar-les es desvien i au, ja hi són; atrapats com al parany de les mels de cap deessa de les nits — escateix-me l’enigma, ÇonMut — de bon matí, tremolant, m’he despertat al banc del parc, no pas vestit amb cap teixit; amb folres i burells, fustanys, llustrines, pellaixeries — i algú m’ha desminyonada la closca — cuques l’envaeixen — s’enduen com formigues o escarabats copròfags bocinets de cervell pels quals nidéu no pagarà un pèmpim de remçó, car si una cosa ens sobra — no creus? — als humans és cervell — una abraçada? — una abraçada, home, una abraçada — com tractes el teu cosí! — doncs si no vols, ni mai! El tren amb ell dintre foté el camp. En Mas al-Guaret, mentrestant, endormiscat al banc de fusta, una veu severa el va sobtar... Va veure un capellà qui fumava a la finestra del vagó de tercera... Mentre el tren panteixava feixugament, fenent com ganivet de llos esmussat el quitrà nocturn... l’home fosc se li va tombar i li va dir qualques insults o benediccions (els li va dir en un llenguatge idiota, de capellà); n’Artús musclejà, volent-li fer entendre que no hi pescava re de la requesta; alguns dels altres passatgers espetegaren a riure; n’hi havia qui llençaren al cap del capellà restes dels entrepans, o corfes i pellucalles; no cap ampolla per sort... “No en fotis cas!” cridaren cap a n’al-Guaret “maleït bruixot, no sap ni què s’empatolla!” Tothom, mandrosament, rostava les rerialles. Tots anàvem vestits de blau; si tots tenien un forat al cul, les dones un altre trau. N’Artús Mas al-Guaret, cambrer enamorat, es tornava a veure, bavós, estaquirot baldragues : ella li lleixava rentar-li lleotards i bragues. Mon cosí Relloga i Cadires, heresiarca pedòfil i filo-sarraí, amb pantomimes còmico-serioses de litúrgic August, patètic ximplet, l’injust disfressava de just. Al cul del vagó, fosc, l’escriptor o poeta, adroguer il·luminat, es fregava assíduament el crani; el crani, el crani... d’inútils confessions croi soterrani. ~0~0~