Dissetè eleuterí

Eleuteri XVII Tornant del ball, en Cascalls ÇaFont sent part darrere en Porn Festucs qui el crida. S’atura i es saludaven. Ei, Porn. Ei, Cascalls. Suara em feies enveja, li diu, ballant com ballaves amb aquella paia de qui diria que la pipeta fa més embalum que no la teua xil·leta escarransida i momificada. Li respon : Com bé dius, parla l’enveja. —Véns al gimnàs nocturn? —A què fotre-hi? Barallar-t’hi amb cordes i ressorts perquè la cal·listènia et lluï? I a qui encaterinaràs llavors amb un cos tan bulbós? —Carallot, s’atansen les vacances d’estiu. Tènues vels decoren els seriosos poemes que són fufes, pompoms i mamelles de les senyoretes estiuejants. I calen urpes fortes d’aligot o de pantera per a estripar’ls les llenceries ni arrencar’ls-els dels palpissos bategants i suculents; açò les impressiona un ou; la violència mascla, vull dir; se’n deleixen com dels monòlits més erts ni dels caralls trempats més montserratins. Llurs veus acollonides te la porten més forta que no la de cap goril·la king-konguesc. Si els músculs les astoren, la violència dels músculs eròticament aplicada els remulla amb densos aixarops, com dic, cascun dels molt elàstics traus que els gruen per veure’s tots penetrats, i en tenen pler, pam avall i pam amunt de tot un cos que només serveix per a cardar. —Fes com vulguis, Porn. Per tu faràs. Jo sóc pus tost un no ningú silent; fa onze anys que no ensum parruf. Només vaig a ballar per l’estètica harmònica, pel moviment superflu i opulent, el vaivé sideral. Ara, si la balladora em fot mà a la carranxa, la vergonya i l’escàndol em poden i m’anorreen; i la noia la trob desvergonyida, i li dic d’irreverent per la profanació de les meues parts, i de fastigosa per tindre una ànima tan salaç ni lúbrica, veus? —Ximplet, no n’endevines una. Sempre lluny del fitó; sempre mancant les osques. Fot-em cas, Cascalls; una successió d’oloroses molses d’entrecuix és l’única dieta bona per a la longevitat. Tinc agalius i segueixc l’esclau de la meua intuïció, i et veig (i això molt més aviat que no t’afigures) esfereïdorament mort d’inanició de vulva. Xarrupar’n t’exclou encontinent dels letals capbreus de la Mort, t’esborra de moment dels latercles ni registres de la Seca de la dalla esmolada; la Tètrica Mestressa t’allera un pany més d’anys car se n’adona si t’estimes ses germanes de cony. —Què hi farem. Però, guaita, si vols blasmar algú o quelcom, blasma i ompl de desalts l’impuls devers l’acrimònia que aqueixos darrers onze anys m’ha pres. Com per baterola o rebequeria, només em pugen a l’esment hostils anècdotes pel que fa a la profanitat intrínseca de les femelles. Sóc un home molt respectuós amb les coses ni animals creats. Per això només menj allò que cau, i això un instant abans no esdevingui — pitjor que sabater ni sem ni malmès de tan amoixit ni cucat — podrit ni deny ja de femer. I en canvi, les dones se’n foten del mort i del qui el vetlla, i no ho fan ni subtilment, ho fan desconfint tota norma, escalabornant totes les arestes i tots els vèrtexs de la geometria divinal de la vida sempiterna, i això a cara destapada, petant i rotant, rient i pixant, i cagant i menstruant, sobre les imatges ni conceptes més sagrats. —Home, les dones són terrenals; és natural. Veuen en pròpia carn d’on ix la vida i la forma, l’estètica i la psíquica, i damunt, com un afegitó paràsit, tota l’etèria, girella, feble i febrosa bastida ètica i moral, deontològica i teomaniàtica. Tot això i més els ix del cul. Formats de merda. Del cul, tot això, tantost hi fan néixer ningú. Algú, un contigu rival qui per les efímeres bombolles cosmopolites del món després, ei, no en faran esclatar pocs, d’hímens, tu! Per això el món és un camp de batalla per a naltres, mascles. Qui faci esclatar més hímens, i això inclou els del recte i els de les goles; els de les orelles i els dels ulls; els dels melics i dels oronells; i els traus nous de trinca per via de xi esmolat, doncs prou pot, ell, guanyador! —No, no; atura de bombar betzolades. Tot això és superstició molt contemptible. Porn, quiet, collons, si m’escoltessis! Els gèrmens i les falgueres, heus meravelles davant les quals tota teoria es panseix. Els objectius dels gèrmens són palesos : atien ans encoratgen els cossos inerts — per les passions decebuts a continuar vivint com éssers sense consciència — a prendre’n. A prendre consciència de llur condició ni situació, a discutir’n la coherència, a escrutinitzar’n l’estrident embrancament cap avall. Car això fem. Anem de dalt avall. Cap a la fossilització. Per culpa de les dones, amb llurs males setmanes que volen que cada mes tot sigui palimpsest, i doncs esborrat i escrit de bell nou amb sangassa de cos assassinat... Ací, en Cascalls s’escanyava. Després d’estossegar mitja hora, va dir : Perdona, tinc l’eustaqui ple de pèls i borra. —No; t’engargusses perquè ets massa fanàtic; algun dia vomitaràs tant de fel, i amb el fel el paltruu i tot el seu reialme fastigós d’òrgans a mig corrompre. —Lleixa’m acabar. Per culpa de les dones, amb llurs males setmanes de sacrilegi mensual, voldrien que el llibre de la vida fos reescrit cada quatre setmanes... i escrit cap amunt, cap a la diversificació. Quan és evident que anem cap a falguera, i falguera en ambre, i fòssil doncs molt relluent. La replicació infinita ens va evoluir cap a l’oblit superb del germen — fantàstica taquigrafia del nostre ens més reduït. Fins que esbocinats ans subdividits en les nostres manifestacions més mínimes ni primitives no tornem a acabar entre les urpes salvatges del déu creador! —No sé si ho entenc. Les dones són l’entrebanc o llagui cap al retorn definitiu devers el no-res de què fórem creats...? Perquè reescriuen cada mes l’etern retorn al començament amb la sang menstrual...? —Exacte; la teoria de l’etern retorn és una teoria falsa, és una teoria femella, de capats, d’acollonits, com aquell malastruc de Nitsxe. —Oh, ell, i un grapat de filòsofs com tu! —No jo, no jo! Jo tinc la bona. L’única teoria bona és la del retorn definitiu. Cap a les xarpes del diví àvol dimoni qui amb escarransiment molt savi creà els àtoms del germen qui s’embrancà en aquesta superfluïditat tan repulsiva on surem, naltres, com bromera deletèria i tragitant, naltres, els microbis més repel·lents i malestatgers mai creats, i per equivocació. —Tens un prejudici contra l’embolcall que ens embolcalla — vull dir, el paisatge i els humans qui ens hi rabegem. Et turmentes tu sol. Per cabal. Com un intel·lectual naquis qui fa onze anys que no tasta cony. —Moixoni, tanasi. Tu què saps? Fa onze anys, llaguiava a una cantonada fosca; em volia vendre el cos; tret que crec que era massa lleig, no anava a fer bíceps ni colia el déu cal·listènic com tu, i doncs ningú no semblava voler-me’l llogar, el cul. —Un cul d’intel·lectual, no fotis! Flasc i amb morenes! No em fotis riure! —O potser no ensenyava prou cuixa. Tant se val. Tot d’una, un oreig, un ventijol perfumat de merda i de rats i gats, i gossos i humans a mig podrir, surà del forat de la claveguera... I amb l’airet pudent un paperet... No t’ho creuràs, collons... El vaig llegir... Era un retall de diari regalat als trens subterranis... La pàgina obituària... el retall hi diu que m’he mort i on em colgaven. El poeta Cascalls ÇaFont, mort d’un atac, després de molt criminal malaltia, de gèrmens molt invasors tot envaït, l’espitxava abans-d’ahir; hom el ficava en ambres sintètics i el colgava a un cràter d’Olot, ben avall, com havia volgut al testament, i amb aqueixes despeses s’esfumaven tots els seus minsois estalvis. Amb aquell gest poètic, una cosa o altre devia voler dir. Fins ací la nota necrològica. Inexorablement sorneguera, com veus. I tanmateix, sota la pell esborronada, la carn retuda em diu que és hora de plegar de fotre el defectuós. Ara m’esdernegaré a atènyer els fons més pregons dels pous de la perfecció. Em vaig presentar a la presó. —A la cangrí? Per què? —Hi he passats aquests darrers onze anys, carallot. —Tots et crèiem mort o a l’estranger. —Vaig confessar a la bòfia totes les iniquitats. Els dic que sóc un podrit i un monstre. Els mostr un manuscrit epònim que he creat aquella nit mateixa perquè m’engarjolin, i així pugui pair, piaculós, tant de pecat. Tot hi són distorsions astoradores; es diu : El Criminal es Confessa. Els motius hi són cristal·lins. Em vull màrtir pel déu nefand dels gèrmens atòmics. Em diuen si per comptes no vull anar al manicomi. Se’m pensen tocat. Sóc resistent a tota immunitat. Rudement els escarnitz, ans d’escarns els ompl; sumptuosament, els fot mastegots; la cara d’un acabaria a un museu : tantes de pintures ferotges de blaus i verdancs i sangtraïts. Tornant-se-n’hi, alhora eqüestres i equins, em foten guitzes a betzef; amb porres em donen pel cul; n’acab a l’hospital, i acusat ensems dels crims fictes i dels certs; crims molt agressius ans de lesa autoritat, i per pler de bòfia testimoniats amb fotos i films. Amb aquesta orella no hi sent; amb aquest ull no hi veig; collons en tinc zero. També sóc a les exposicions : panegíric a la fisiognomonia dels trets més destralejats, i al cos més botxinejat. Llagrimoses, s’hi aturen davant les dones; a tot troben motiu de pelar-se-la tot prement les cuixes, eròtiques màquines de destrucció universal. —T’hauria portat no dic pas cap corona ni garlanda, però potser alguna floreta de marge, prou; potser un pixallits o un lletsó — tanarides? no sé pas si foten gaire bona flaire — cascalls? potser una mica incestuós, cascalls per a en Cascalls — ei, si hagués sabut que érets mort, vull dir. —Calèndules. —Eh? —Camàndules. Calèndules, camàndules. Totes les flors són femenines. Són la perversió de la creació. El primer que hem de fer per a rembre l’univers és agafar una falç i anar tolent el cap de cada planta qui es vesteixi de meucarra. —Sense flors, no hi ha fruits. No és pas que sàpigui gaire de botànica, tu, però això em sembla que rutlla així. Sense fruits, no en cauen, i què menjaries? —Podrien caure ocells, perquè ara s’atansa una nova glaciació. La glaciació infernal, la glaciació darrera. Cauran ocells, cauran balenes, hipopòtams, girafes; caurà tot el que voli, immediatament glaçat, avions, coets, dinosaures. Els carronyaires ni els detritívors tindrem teca infinita. —Saps que quan fa molt de fred, a les fufes el glaç adhereix els dos llavis, i llepar conys esdevé llavors llepar glaçons que remintolessin mentols, la puritat contemporània dels quals t’eixoriveix reminiscències de flames per escarpres de foc cisellades en trons? —En trons? —No en trons de llamp, amb greu; en trons amb agut, en una qualitat o categoria d’àngel. Pensava que te n’entenies tant, de teologia. Crec que ets un farsant. Decrèpits, nectarins, serafins... Ambrosins, dionisins, hipòcrites... Enclins, tetraciclins, trons... Tothom se les sap, aqueixes llistes d’àngels. —Falòrnies! Són religions falses. De cretins. —Cretins, un altre tipus o avatar d’àngel, ara que ho dius. Cretins, ebúrnies, ploms. —L’ordit i la trama de la veracitat són l’agonia del retorn i el fàstic del cos. Tot cos és disfressa de puteig. —Osta-te’m, capdecony. Un cos de dona escultural, hum, el porró del racó. —Un forat de cul sempre n’amaga un altre. El gallet de l’entrecuix envileix la mortalla, immarcescible senyera dels morts. La gàbia de l’oblit esborra l’entusiasme de la solitud. El full buit no pot dir ni figa. El nyap al queixal és laberint de vidre. El furtiu pànic del tresorer embolica d’ions el presoner rudimentari. —Bon poema, si sabés què vol dir. —Vol dir que, en l’harmonia del ball, com hom giravolta es filaberquina cap a les pregoneses on el retorn es plasma. —Arbequines, em sembla que això és una altra qualitat d’àngel. Arberquines, introits, trumfes. —Olives. —Eh? —Raïms, doncs. Quelcom d’epirrizi; no pas alat ni eixalat; banyut ni sull; amb cua ni escuat. Crec que hi ha coses sense rel, vull dir, sense flor. Els bolets! No em moriré de fam. —Tòfona. —Exacte. Tot colgat és tòfona qui es desclou en àtoms esporàdics a les ungles sangoses del creador monstruós. Em sembla que, en morir’m, em vaig descompartir, com molècula de llum, com fotó, fotent alhora de partícula i d’onada. De viu virtual, i de mort i enterrat. —Filaberquins, mandrins, tremperes (dels matins). Àngels rai; reguitzells. Floreta, sargantana, rave. Beelzebubs, astarots, cuquetes de la llum. Au, i parlant de tot, ja hem arribat. —On! On! —No t’esveris. Al gimnàs. —No! No! Se’n riuran! —Que se n’han de riure. —Hi deu haver una fauna exclusiva. —Pse. De marietes i moribunds. Apa. Pagaré jo, i el beure ultra-fortificant. —Vols dir? —Som-hi. —Ui. Quins mascles més arrodonits! —Arrodonits, querubins, fleumes. Àngels de qualitat. Esguarda-te-li’ls les tosses als eslips. Llurs matrassos ni perns fan cap al metre. O pel cap baix. —Tastívols! —Garratiba’t, Cascalls; no hi ha tipus ni espècie ni faisó d’àngel més exquisit. El súmmum de les jerarquies celestials i les altres. —Oi. Se’m fan els dos o tres culs aigua! —Murri. ~0~0~ sóc el gità qui tocava el pià quan fotia de cambrer a Eivissa jo i mon company Jeroni ens ocupàvem de tot un pis en Jeroni, un xicot de sant Celoni molt ben plantat i amb un rave no gens erroni, se’n tirava, turistes angleses i alemanyes, a grapats; anava de cambra en cambra a fer’ls el llit, i els feia també els forats jo, en canvi, pus tost escanyolit, no gaire ben parit, massa baldragues, vingut amb tren de Tamarit, sense prou empenta, ningú mai no em cardí no pas que no m’estimessin, les turistes alemanyes i angleses qui venien per deu o vint dies a omplir’s de vi el pap i els conys de lleterades mon servei sol·lícit i acurat les encaterinava, mes de cardar-me’n cap, no pas és que em tenien, amb raó, per inofensiu i ara us diré que hi havia un cop una rossa, ah virginal, ah escultural, ah la femella més perfecta ni ideal! i en Jeroni se la tirava adesiara i jo li portava els iogurts i els tortells i em permetia que li flairés les tovalloles i que la guaités de pixar i li cantava encantat : les noies boniques pel dematí s’alcen i reguen... s’alcen i reguen... les noies boniques pel dematí s’alcen i reguen el llur jardí i tot i que no hi entenia res, em permetia que fes i ara que li rentés doncs mitjons i calcetes i sobretot que li teclegés els peus amb massatgets mozartians i txaikovskiïans, i em trobava al paradís i l’endemà la rossa em va dir : digues, dis, quin vernacle no ganyola la gent del país? és clar, li dic que enraonen el millor que es fa ni desfà, i li propòs d’ensenyar-li de català, l’idioma del poble més noble enlloc d’aquest univers o son doble qui mai creà millor moble ni immoble ni restoble sota la capa de Sol i li mostrava l’estatura i me li deia de na i mos poemes i li deia que tots eren al ba i que no lluitava contra el règim ni l’església (tot el mateix) perquè era volpell i mandrós i que tenia doncs un os bertrà molt gra, i que per xo tampoc no ballava el cancà ni per les fogueres de sant Joà i li dic que l’illa sobreïx d’orangutà i de caimà i que les platges són doncs totes plenes de guà hom hi rellisca com al tobogà s’hi estrompa com sapastre elefà sempre en surt amb un nas tot malsà i amb la cigala sovint donant pel cul l’escamarlà i em posava a tocar-li als peus el pià, maleït com cap astruc nassut gità, i li deia doncs : sóc el gità qui adés tocava el pià i li deia : sóc el music Ramó, el qui enganyava les criades i li cantava : el music Ramó enganya les criades... el music Ramó enganya tot lo mo; les pobres criades quan se’n van al llit tururut, tururut... qui gemega ja ha rebut i li deia : o sóc el capità Rotllà qui amb son tinent Galzerà se n’anà a ballar per la Vall d’Arà i va vindre un basc dolent i ens va tirar qualque roc i vam crida el timbaler del Bruc i amb la corneta ell féu tururut tururut, qui gemega ja ha rebut per xo els catalans no gemeguem mai; callem, i te la fotem de sotamà quan, enemic, menys t’ho esperes i per xo quan la rossa s’adormia o pesava figues i peres, la meua mà li pujava d’estranquis cames amunt, i cuixes i tot, si era prou viu, fins a la font de tot goig i meravella i allí érem, jorns de dolçors amb femella a qui als peus doncs li tocava la piana amb dits roents com la volcana i llavors la cama, les cuixes, i el piu i jo em tocava d’amagat la cigaleta nana i taral·lejava nassut la cançoneta gitana : a prop de la rossa... pas el dia trempant pant, pant... a prop de la rossa pas el dia trempant, pant, pant... collons que s’hi està bé! collons que s’hi està bé! a prop de la rossa... pas el dia trempant pant, pant... collons que s’hi està bé... ella sestejava i m’hi estic millor que dir no puc, i hores i hores així fins que no se m’hi adormia del tot i... i se m’eixorivia, i em renyava amb un somriure i em fotia un clatellot i jo deia : tururut, no gemegaré pas per molt que hagi rebut i és que encara era al cel, i continuava taral·lejant a prop de la rossa, i a cadascun dels dos ulls sentia punxegaós de brossa i per al coll de la meua samarreta folgant com dic continuava mussitant : a prop de la rossa... pas el dia trempant pant-pant i així anar fent, com si no hi existís demà, fins la nit fatídica, llas, que ella prenia l’aeroplà per a tornar-se’n a Alacà o potser més lluny i tot i en Jeroni rai, car se’n cardava de noves, mes jo anava pertot marrit enyorant-me de la rossa, i no pas gens de Tamarit i vaig anar a fer la cambra i el llit i vet ací que sota el llit de la rossa etèria i tanmateix carnosa i colrada, esfereïdora troballa, m’hi trob un nadó mort un nadó tot mort, o nonat, i esvelt i colrat com la rossa o potser no era colrat, era llor; llor com si el pare fos africà : kenyà, algerià, libi, andalús, qui sap, qui vulgui que ho trianguli pobre minyó, ara no sé pas si la rossa l’estrangula o si s’escanyava tot sol, tot fotent el camp pels estrets esfínters que les dones han o potser fins i tot ni la rossa n’era mare (prou no li havia vista pas panxeta tots aquells vespres de sentits massatges) qui sap si una altra femella de les més grasses no ens l’embotia quan tots badàvem dient siau amb ulls entelats i boques de mu, jurant de mentides que ens escriuríem, mes per dins tots dient tururú tant se val; la qüestió, què faig? agaf una bossa i hi fic l’albat i ara m’estic esperant l’hora de lleure on no aniré pas avui a empastifar’m al guà de cap oragutà, elefà ni caimà avui aniré a muntanya amb pler de teca i mam dins una bossa que duré a l’esquena i enllà del cim més alt de la carena davallant enllà de restobles, guarets i rostolls, hi trobaré cap antiga pedrera, faré un clot ben fons amagat rere un bell roc, com si sóc l’astut timbaler del Bruc qui sense armar gaires sorolls hi anava a fer-hi si fa no fa guà, o és a dir, a buidar-hi el buc i ara tornaré a dir tururut, i colgaré el qui ha rebut dins el sot que afetgegaré, i sobre hi afegiré molta de pedra i molt de roc com si li queien casualment damunt ja hi som; tornant taral·lejava nassut : a prop de la rossa... hi feia bo de trempar pa-pà... a prop de la rossa, hi trempava tot lo jorn! hi trempava tot lo jorn! a prop de la rossa... hi feia de bo trempar, pa-pà... vaig fer cap mentre l’hora queia, i jo prou fent-me veure el tip, per si algú em demanava si m’havia cruspit tot el xorrèstic endut, escorrialles de la cuina que hauria lleixades per als nocturns ocellots i llops, tret que ningú no em demanà mai re només, bruna, la lluna de lluny en lluny se’m vesteix de dol i em brunz enyors d’antics records, timbaler del Bruc amb prou rocs a la faixa, i qui tururut mai no diu sinó molt fluixet i amagant la mà, com el music Ramó o el capità Rotllà, o aquell murri de gità qui anava aitan fi tocant cuixa, i també el pià. ~0~0~ zumzejant, romania inèdit quan fotia de capellà al mar de la Xina no em treia mai la barretina i als parroquians els etzibava sermons i tota mena de falòrnies de baratacançons torracollons amanides amb porreccions oracions ploricons cigrons i patacons how are you doing, minister? que em demanen suaus i flascs tocant-me la mà balba com qui toca el cony de cap euga i els hauria de gust dit el que em desava leri-leri a l’ampit de la punta de la llengua si hi sóc no hi sóc a dir-los-ho, malparit! just feeding, fucking, and shitting que els dic i, si haguessin lògics respost fucking, really? well, physically now less that I’d wish but, shit, much more than ever “spiritually” for I fuck your minds non-stop I fuck you all with my fucking sermons and my fucking blessings and my fucking vows and my fucking send-offs to heaven and my fucking ecclesiastical shits you pile of morons els ho deia només pensant i continuava anar fent ço és, menjant, fotent i cagant exactament el que fotien ells cada hipòcrita i cada fleuma que al porticó s’atansava a fer-hi el ploricó a fer-hi mims de ninot Pantaló a sentir-hi la fada oració i a lleixar-hi el patacó i la llufa del cigró per a tornar-se’n tranquil·lament com cap altre insecte existent a menjar... beure... ficar... i treure. ~0~0~ quan sóc... quan sóc n’Harpòcrates, i havia vist el llop només sentia ocells, i de les fontetes glops després em vaig casar amb una xerraire il·lusa qui mai no lleixava cap clàusula inconclusa me’n martellejava el cap com si me’l vol enclusa i, pobrets de nosaltres, anava amb esclops ara glopeig allaus i a cascades xarrup mes encara me n’estic d’amollar parrup tothom m’hi vessi tant com pot I never go over the top je suis pas soupe-au-lait du tout mai no em fareu sobreeixir el cup. ~0~0~ quan sóc un històric sóc, companys, un històric i mes reeixides fan feredat mai no atrap cap virus ni rofredat tots em trobeu pictòric i pel cantó al·legòric déu em voleu al cel entronitzat mes encara sóc entre els vius empaitant garses o perdius així que estalvieu-vos-em les honors mòmia poc seré al cingle relliscós molt de voltor rancuniós de la pols m’esborrava tantost no m’hi esmorrava estic molt millor com estic cingle avall sentint-me ubic i rimant així... artistic. ~0~0~ tasteu-hi sense por sóc l’adroguer il·luminat tot ho venc d’arròs tasteu-hi doncs sense por per cada tastet m’embutxac un gra d’arròs i si ompliu la bossa i us n’aneu m’embutxac el lliurador del sac i si us m’endúieu també el lliurador no m’embutxacaré re i així i tot de content saltaré ahir vaig tindre un síncop o m’atacava un íncub la qüestió que ara he ben vist que tot el que val la pena ja ho tinc desat al butxacó foradat del crani hora de Sol cel clar amb ocells flaire de dona suada tastet de raïm gerani. ~0~0~ Mon cosí Relloga i Cadires, el capellà, m’envesteix al banc de l’estació; em diu esbufegant que li escateixi l’enigma : —Me n’anava a escorcollar racons, i de sobte em veig atacat en nocturn viarany — part darrere horrorosament — no tinc re, els dic (mai no duc re ni mai no he tingut altre que el mínim quotidià, i ara era nit colgada i no portava encar ni un crostó a la sina per a la minsa magra minestra de l’endemà) — eren dos, i en reconec un — era en Carles, el venedor de cigronets rostits qui s’asseu a la cantonada de la plaça Desmarets — us sóc amic, li dic — i ell fa: ’neu, ’neu, doncs; féssiu, féssiu... — ara doncs feia continent de continuar caminant quan l’altre, qui s’havia mantingut desconegudament a les fosques, tot d’una m’arrapava ferm, pel coll — en Carles li deia: el conec, jaquiu-lo fer — però l’home era mut, i belleu sord; a tota esdevinença, no deia en tota l’estona mai re ni feia d’en Carles cap cas — i tenia la força que hom alleva generalment a un goril·la o a un ós als agres de l’edat i la salut — estranyament no pudia gens — no me’n podia deseixir — m’escanyava i tot — ningú no donarà un all podrit per la meua pell — saps qui em sembla que era? — el moro xorc, n’Artús Mas al-Guaret — no et pensis pas que em donés pel sés; l’únic que féu : clavar’m els esperons, pujar’m als estreps de les sofrages, amb tanta poca gràcia, malastruc, que ara hi tinc dos poplitis robins, i, heroic, en acabat creure’s cavaller qui per les nues ones s’acomiada, ventríloc subtil; s’acomiada, dic, d’aquell afoll orfe, la seua dona, tothora ella tocant ferro perquè aquell maleït moro no li torni mai pus de cap aventura d’oceànic pirata, tret que, pobra dona, aleshores l’al-Guaret va davallar del seu fust i reculà (em sembla que muntant-me s’havia escorregut), segurament ara per a tornar-se’n, i tornar’s novament, tantost arribi a casa, aparició sobtada de molt viva serp qui cap als ulls a ella se li llença — perifèric romanguí, mentre s’allunyaven; cascades de rialla metamorfosant la fins ara intacta llet de la lluna en al·lucinacions omnipotents — agemolit, caiguí, a tall de fetus; avorria de mi mateix, em trobava de segona mà, usat, servidís — un automòbil embogit qui a mort s’embalava m’eixoriví de l’èxtasi — m’encavalleria sol : som de la ceba, em diguí, infant rebec i estrident qui hom maltractava perquè callés o a qui hom li cremava a la llengua puntes enceses de cigarrets perquè no fos mai més català — i doncs, amb mon nas de colló, mon collonàs, que sempre m’estimula a ésser irònic i aligot, cagant-me en els sepulcres, pixant-me en els espectres, apitrí — després que em muntessin, de sobte em trobava eròtic; em temia i tot cap erupció a l’entrecuix, i taques doncs rai a la sotana — escateix-me l’enigma, ÇonMut — no és pas que trobéssim el pirata i jo cap tresor sota la calamarsa que pitjor esporgava l’arbre llampat — havíem patit amb vil endurança ans amb preable equanimitat ell el gànguil inestable, jo el cavaller salvatge, sens por i sens retret — i ara guiat per les lluernes i els coleòpters fosforescents de la nit, saps què em treu de polleguera? — que no aprofités l’avinentesa — l’al-Guaret era prou polit; com t’he dit, no pudia gens; és cert que el seu silenci d’astrònom t’omplia de temença i t’atiava al respecte; però oi que li hauria pogut proposar, amb prou eufemismes, una mica d’intimitat entre els espígols del parc? — els ritus apresos a la presó, fora no et serveixen de re — l’ambigua lliçó potser és aquesta : amb la beutat astoradora del moro Artús, cua hi hauria — mes a la presó amb una guerxina n’hauríem tingut prou per a enfilar’ns al racó — fora, llas, et calen els refilets adients, els guants de colors ominoses, el malabarisme òptic de darrer crit, el cos litúrgic còptic... — tot això no pas que s’aprèn en quatre dies, ÇonMut! — la calamarsa continuava esclatant; aquells flocs erts et fiblaven la pell nua com espines — passava un folc de rèptils grocs, blaus... sóc qui s’afegeix al ramat, quiti de tot pes de roba, rovell ni cendres — relíquies ja sense virtuts — m’accepten encontinent, no veuen que sigui cap caragirat — saps on anem? — al racó dels deliquis, com a la presó! — promiscus hi som, com si som al darrer mendraig ans no esclati el món — i amb quin zel ni trontoll no reeixim, exigents, a albirar de molt a prop els orgasmes més arcaics i doncs els més febrosos mai no vists en els eons que aquesta terra no roda, impotent — saps que les cerimònies dels escorpins a l’hora de cardar, on del dolç verí del fibló durant l’orgasme en reps molt gormand com si et ve de la mamella diarreica de la teua omnívora àvia, són idèntiques a les dels gegants engarjolats qui amb llurs fal·lus bífids, forcats, se les entre-endinyen? — els mateixos escarafalls, ÇonMut; els mateixos ruflets apocalíptics a l’hora del comiat d’aquest món quan s’escorren, mítics — i les ontes (ço és, els esclaus o regateres) que giquen darrere llurs lleterades de sentors tan torbadores, sedueixin el més castrat dels casts bacallans — en ensumar-les es desvien i au, ja hi són; atrapats com al parany de les mels de cap deessa de les nits — escateix-me l’enigma, ÇonMut — de bon matí, tremolant, m’he despertat al banc del parc, no pas vestit amb cap teixit; amb folres i burells, fustanys, llustrines, pellaixeries — i algú m’ha desminyonada la closca — cuques l’envaeixen — s’enduen com formigues o escarabats copròfags bocinets de cervell pels quals nidéu no pagarà un pèmpim de remçó, car si una cosa ens sobra — no creus? — als humans és cervell — una abraçada? — una abraçada, home, una abraçada — com tractes el teu cosí! — doncs si no vols, ni mai! El tren amb ell dintre foté el camp. En Mas al-Guaret, mentrestant, endormiscat al banc de fusta, una veu severa el va sobtar... Va veure un capellà qui fumava a la finestra del vagó de tercera... Mentre el tren panteixava feixugament, fenent com ganivet de llos esmussat el quitrà nocturn... l’home fosc se li va tombar i li va dir qualques insults o benediccions (els li va dir en un llenguatge idiota, de capellà); n’Artús musclejà, volent-li fer entendre que no hi pescava re de la requesta; alguns dels altres passatgers espetegaren a riure; n’hi havia qui llençaren al cap del capellà restes dels entrepans, o corfes i pellucalles; no cap ampolla per sort... “No en fotis cas!” cridaren cap a n’al-Guaret “maleït bruixot, no sap ni què s’empatolla!” Tothom, mandrosament, rostava les rerialles. Tots anàvem vestits de blau; si tots tenien un forat al cul, les dones un altre trau. N’Artús Mas al-Guaret, cambrer enamorat, es tornava a veure, bavós, estaquirot baldragues : ella li lleixava rentar-li lleotards i bragues. Mon cosí Relloga i Cadires, heresiarca pedòfil i filo-sarraí, amb pantomimes còmico-serioses de litúrgic August, patètic ximplet, l’injust disfressava de just. Al cul del vagó, fosc, l’escriptor o poeta, adroguer il·luminat, es fregava assíduament el crani; el crani, el crani... d’inútils confessions croi soterrani. ~0~0~

Setzè de n'Eleuteri

Senyors El senyor Pic de la Miràndola recentment operat d’una glàndula gandula que hom li aglanava per a toldre-li la mandra blava ara una empenta el posseeix platonitza com un peix en peixera idealitzada s’hi rabeja cama aixecada fins que al cap no li fa pet una altra glàndula i llavors, il·lús Pic de la Miràndola tot se li queda en esclat el peix era idea, i idea l’aparat de la peixera on mai somiava fotre-hi tat. ~0~0~ El senyor Abdó guaitava la processó el senyor Senén la gent. Mentre n’Abdó pregava als capellans qui empastifaven la carretera en Senén li fotia la cartera. ~0~0~ En Marieta Català era un senyor amb molta de força se li eixamplaven els horitzons mai no llençava farons d’estranquis arrencava l’escorça que era tota de merda en crosta dels militars enemics perquè restessin nus fets a posta per a ésser trepitjats com cucs com cucs inics deserts d’explics morint al llostre maleïts faducs sense lluc, eunucs se’ls acaben els sucs de llurs merdes rucs com mosquits crics esclafats pel sostre. ~0~0~ Àtoms Ah si la meva cigaleta mai assolís les cinc polzades; entraríem llavors ensems al reialme de la normalitat; del sexe gaudíem, astrucs, pel cercle més baix del ziggurat; i hom hi somia, i s’hi esdernega perquè s’esdevingui, ausades. Hom l’ensinistra i hom se l’estreba; hom se la pela innombrables vegades; hom l’emboteix a cada trau que troba, ni que niu fos mai de borinots ni vespes xanes. Mes el destí ens condemna a les quatre polzades; les quatre polzades i escaig si bufen terral o marinada; gairebé a les cinc i tot quan ensumem sentors d’ingent mainada de qui els conyets es banyen en suors al bany maria, i marinades n’acabaríem les minses cigaletes qui, sortoses, ens hi hauríem ficades. I així maldem, i només maldem debades, car poc pot la cigaleta créixer enllà de sos límits; si prens tuties, t’indueixen vòmits; si empres màquines, t’esllomes pels tràmits, i tampoc no et mous de les quatre polzades. Acontenta’t del que tens; sempre serà més gros que no cap clítoris; ensuma sentors, guipa conyets, palpa d’estranquis; pela-te-la fort, i a cap ops no et tanquis; per cada trau que es clou, se te n’obre un altre : llardós, melós, de coixí o de molla; fica-hi el clau, alvocat, xirimoia; això rai, conyets n’hi ha pertot : tota carn és àtoms. ~0~0~ Tres safranòries, si us plau Em diu en Guç (amb bon tros de raó) que com molts d’altres adolescents, també ell havia volgut esdevenir bala de vidre, en el seu cas per a llavors molt cuscament demanar-li al taumaturg d’on collons sortia un hom qui ho feia tot... si doncs s’havia fet tot sol, i, quan aquest, ple de lògica, li contestés no, que no sortia sinó del cul de sa mare... que d’on sa mare doncs, i quan el taumaturg li digués, que d’un altre cul de mare, i ja irritadament que no li demanés d’un sortia l’altra, que així avall avall infinitament, de tal faisó que tot l’existint no sortia de ningú, sortia i prou d’un cul... va caure malalt del cap i el ficaren en un sanatori tot l’estiu, i allí se sabé fracassat, que mai no assoliria l’ideal on visava, que, al contrari, el seu destí era el de bala de fang... que mai no s’havia ni imaginat, ecs, bala de pedra. Que els bales de fang som tu i jo, i tota la voluda en general, la hoi-pol·loi aqueferada, la massa anònima i feinera — els bales de fang som mal·leables del tot, som qui som sempre depenent de les mans de qui caiem, som els no-ningú de l’anar-fent. Que els bales de pedra, en canvi, són els empedreïts, són les de més de les dones fortes i manipulatives, són els guerrers, són els segurs, són els qui manen i més mamen, són el qui tenen nom, els notoris, els del fer-se veure i els del cop de colze. Que els bales de vidre són els escassos, els mai-no-vists de tan elevats, els marcats per la gràcia, són, els qui pertanyen entre les glòries i els estels, inassolibles, perfectes, idolitzats, idealitzats, selectes, relluents, intocables, invisibles en llur enlluernador anonimat; són els escàpols, els emergents, els desconeguts enjòlits cada cop més lluny del fang i de la pedra, i que ni ell ni jo no n’havíem mai vist doncs cap; tot i que n’havíem flairats alguns i que sabíem que a un lloc o altre hi eren... hi eren, molt escadusserament, això sí. Pels bornois estridents arribava l’esquàlid tren dels poblets més allunyats de muntanya. Amb supererogació la màquina assolia de sobrar tot risc cada collons de puta jorn, i ací els teníem ara, els alleujats viatgers dels prats de maragde, de les carenes burelles i els sots sobtats i doncs decebedors. Sanglots oírem; una vella davallava del darrer vagó, es torcava les llàgrimes amb un drap brut. Va dir en Guç, catàrtic: Mama! I va anar a rebre-la escalabornant arestes de passatgers estantissos. El verí de l’abís es desprenia de l’endimoniada pagerola. Aqueixa dona la conec; no n’he patits pas pocs, de traumes, entre les seues cuixes. Vaig començar doncs de desaparèixer pel cul de l’estació. En Guç i sa mare em corrien darrere, com dues harpies a qui els vingués molt de gust de menjar-se’m crus els ulls. No aniria doncs pas a girar cua, llençar-me estès bocaterrosa i, bavejant, demanar-los la gràcia. Prou sé que cada prec roman tremendament incontestat. Pel vacu del cul qui m’havia absorbit mentre me’ls esmunyia, aücs d’ultramons en pujaven a nafrar-me teguments intercranials. Em vaig treure el telèfon de la butxaca. Era en Guç, tot ultratjat. Com m’has pogut trair tan aclaparadorament, Eleuteri; te n’hauries d’avergonyir de tal faisó que l’atmosfera mateixa esdevingués tan empegueïda que tot fos ara porpra i ple de microbis gegantins portadors d’infeccions galopants que t’arranessin (i a tothom) tantost els ensumessis. Vaig pretendre que les ones de la transmissió esdevenien molt febles i que tot de sobte érem i tot fora d’amplitud. Per això premia el gallet que apagava l’aparell, i ho feia sense negligir els moms de desplaença ni els mims de pitjar-hi fort, per tal que si en Guç ni sa mare em veien esbufegats de lluny, n’estiguessin del tot convençuts. Vagues assumpcions assumia, croi de mi. Car en aquell instant un cavall tot eriçat se’ls aturava davant. Prenien doncs el taxi equí i no pas estalviant-se cap salvatge atrocitat, com ara envestir i aixafar, en llur foll embalament pels carrers, pler d’esguerrats i d’altres individus patològicament atesos (no ho hauria pas de reconèixer, mes prou és cert), la bubianesa i son condemnat de fill m’assolien, net. Em vaig treure mentalment el catàleg de denegacions i recondicionaments. Esdevindré, em vaig dir, aquell qui s’auto-autoritza a defensar tot volpellatge ni bausia. De cap avolesa sóc reu; de cap lesa bondat, factor ni, menys, fautor. Sóc, sí, aquell qui mai no fui, i aquell qui fui, rebutjaré que mai el coneguí. L’hegemònic entre nosaltres imposarà la seua tirania i els seus fets esdevindran els fets, i au, a córrer, com sempre. Ara doncs ens barallaríem, voluntat contra voluntat, oldanament buidant-nos de tàcites omnisciències, i reviscolant zombis qui mai no foren vius ni doncs moriren, i bescanviant, catal·làctics, testimonis i abjuracions que ara doncs em convenen a mi, ara a tu. Ausades, l’esmolat desig de persuadir l’altre, ni que fos de falòrnies mítiques ni invencions empescades just de fresc, ens duien els tres cap a atzucacs estrets, d’on no n’eixíem que encara més forts i més disposats a les proeses de la decepció. Sitot, ens enganyàrem tant els tres que subseqüentment apareguérem abruptament transvestits cascú amb els vestits dels altres dos, mes mai ni peça amb els propis. Quin naufraig d’alteracions! Ens havíem disputats tan despietadament que ara els detalls de tot el que s’havia realment esdevingut en el passat romania anorreat. Els més petits detalls de les nostres noves vides, empescades durant l’escalfada conversa, enlluernaven i es perpetuaven per amples avingudes d’esdevenidor, mentre la realitat de l’òlim i enjondre, esborrada, no existiria mai pus. No; no m’he cardada mai aquesta dona, no l’havia mai vista fins hui! Sóc pas de tarannà paregut. Doncs, no m’assaltessis, Mili; i vós, ben volguda senyora Cloris, fotríeu bé, crec, d’escatar el vostre massa enfurismat plançó; prou us ben dic que va peix. Na Cloris, l’esperit se li mogué a pietats que li eixien, com de crisàlides, d’entercs amagatalls de l’ànima. Severa, doncs, arrapà aquell inquietant eriçó de son fill i amb eixutesa li clavà tres o quatre fiblades que retrunyiren al voltant de la plaça, on els exhausts badocs s’eixoriviren belleu creient-se que quatre pneumàtics de quatre camions havien rebentats ensems, i que tot hi fóra espectacle de cossos molt malmesos, estavellaments abstrusos i carnussos de rabents saballons. Llambrescament, vaig aprofitar la confusió impartida per aquells globals impactes per a sobrar ni soltar doncs totes aquelles analítiques dificultats. Fiquem-nos, ca, Mili, i oi, senyora, a l’ombra d’aquella ombrel·la, i amb una orxata i distrets, i sense pensar-hi pus, escoltant xiular les papallones i pondre els ocells, ens deixatarem fins a un cert grau totes les amnèsies que ens erosionen les veus massa sacsades. Les arrugues dels temps encavallats ens aplaudiran; tota amnèsia ja pansida s’empitjora, i doncs s’arronsa encara pitjor, si hom tracta de guiar-la per força, pels solcs de l’esquírria, cap al cresp. En Guç i sa mare, presos de feblesa, subservents, digueren hò, llurs antenes abruptament perderen tota munició. Cap dels tres (tret d’una mica el tit) no maquinàvem pus. Els rols havien perduda vigor. De catastròfics i acerbs, passàvem de seqüència on ara llençàvem com al poal de les escombraries tota ulterior emfasització. Crèiem els tres, convençuts, que com hom es panseix, la màsquera li cau. Amb polides amfibologies, tornàrem a entrar al territori familiar. Ens pouàrem les consciències amb els tendrums i tendons del cercapous més segur de l’apaivagament. Mama, som vius i n’estem! cridà, rabit, en Guç, i com falconer perenne etzibà els falcons de les seues mans a abraçar sa mare, qui adés, en ara eclipsades antologies, em cardava, de fadrí, quotidianament. Ah, costums! Allò marcà l’època. I ara impel·lida no sé pas per què, pels matisos exquisits d’un antic Solell qui feia figa rere unes bromes primes belleu, na Cloris, tot i que ballava molt malament, obstinadament féu continent d’esvair les teranyines, i, amb els tèrbols fils, esvair tota inseguretat, i, com cap pontífex mig pet adreçant-se a la tribu, en acabat d’empassar-se setze glops d’orxata on s’hi havia fets afegir bogals cigalons de vodka, polifònica taral·lejà uns bons la-làs i alhora entreprengué uns passos de sardana. Lleials ens aixecàrem i arriscant-nos a les malediccions dels enfeinats qui sortien mig morts de les oficines, ens enfonsàrem a la dansa més persuasiva. Ah, continu cant de bressol on la carn naprapàticament (sense drogues) es dissol en runa i l’esperit puja espectral devers raconets de paradís! Com hi anàvem, remuts. En acabat de tanta de disputa, i ja ho veus, estorts. Jaquim-nos de vocabularis idòlatres i incoherents, no fóssim dements, avorríssim el verb. El que ens cal és lleugeresa i harmonia. Esotèrics s’enfugen els becs inclements. Com a beneït corol·lari, no diem re. Només gaudim de l’instant fins que no es pansirà també. I les muses se n’aniran a clapar i cap mite no serà veritat. I no seré ton pare de casualitat. Ni ningú percebrà cap escàndol ni serà amonestat contemptiblement, ni prepòsterament dotat de pretèrites intencions àvols, quan només hi anava, de jove, pels pobles, a veure quin botí s’enduia a casa, amb un pipí de cops ben content, després que el meu bec ha mormolat serenament en miops cementiris nocturns inordenades lloances a qualque pageroleta de qui l’amor propi demanava un cert estintolament, o diguem-ne consolidació mitjançant i tot titola. Totes les lloses eren empegueïdorament il·legibles a la nit, i tanmateix amb reverència i aforístic en recitava (laminant-ne alhora els defectes més dissortats ni hipòcrites) els sentiments poètics que hermenèutic hi descobria, tot i que no hi fossin ni pensaments. I melangiosa i saturna, cada Cloris nogensmenys s’abandonava als imperdonablement obsessius preludis fins que les cuixes no se’ls badaven soles i mon vit no esdevenia encara més simptomàtic... car mon vit mai no les viltindria ni reprovaria; mon vit, incòlume, sord a les frustracions que en un cervell més fi que no el cervell de mon vit no aixecarien aquells retorts segments de lingüística aberració ni absolut insensat cloqueig, anava de dret al clot tendre, i s’hi plantava, rabit, rave. Pàl·lids, cloròtics (pitjor amb la lluna dalt), fallits, ressentits, escèptics, els genolls o els malucs raguts pel frec amb qualque llosa mal rostada o rònega, ara l’èxode a través dels vagues estranys quequeigs que suraven de l’inframon ens duia, epònims, devers la terra promesa de l’estació. No hi regatejàvem pas ara com llepafils jueus; jo pagava el bitllet, ella se’n tornava amb llàgrimes d’amor al mas. En acabat d’aquell fet il·lusori fluïen en la pageseta sovint els llagrimeigs de la legitimitat promesa. Car què volies que els digués, verbàtim que han sucumbit a les exagerades llagoteries d’un poca-vergonya a qui li abelleix de llaguir en un bany d’esplèndids anagrames ni estètiques qüestions que resol sense solta ni volta? No; els feia relliscar d’esquitllèbit a la maneta qualque fetitx d’aparença antiga, penyora que els apujava les esperances essencials de rescat ni remença, pobres noies. Maleït sofista qui só; com escriuran el meu obituari, que hi posin si volen que mai no honorava cap jurament. Saps què? Tindran raó. Vaig ara caure de cul, a propòsit, fent-me veure el marejat. Em van asseure a la cadira i vaig cloure els ulls, ara estrafent el desmaiat. Gosaren fotre’m uns quants de mastegots, com aquell qui et vol eixorivir, mes vaig continuar absent, aparentment colgat sota capes si fa no fot cel·luloides d’inconscient. El joc durà una estona increïble, car hi ficava una increïble convicció. Per comptes de cridar cap metge, resolgueren aprofitar l’hiat per a demanar al cambrer que els dugués uns entrepans mamuts. Ara mastegaren doncs mentre jo romania dejú. Ansiós al capdavall que el meu mètode de ritual paciència no acabés durant hores i hores, i fotent-me el romanent de jorn a parir panteres, vaig apedregar-los amb certs emprenyadors mormols que simulaven, a bocins entenedors, evocacions atiades pel somni o pel coma. Aquests segments amb mica de seny, els deia lentament i clara, perquè semblessin coherents profecies. Les notes a peu de pàgina comencen de revelar que a les fonts de l’abans s’hi pixaven molts de forasters de qui les romanalles de lleterada n’enverinaven la puritat — de re no ens podem fiar; tothom pot ésser fill de tothom; i cada gremi de qualsevol perdulari amb ínfules d’idees, i cada infant amb cap curiositat malbona d’una greu agafada de dits. Sense pietat els atuïa amb tuïcions de mestre-tites, al·literatiu. Què s’empatolla, féu en Guç. I sa mare digué, no gens contenta, que aquell home cansaria qualsevol adult. I si fotéssim el camp? Les dones sempre molt més fortes, és clar. Llencen eslògans d’insospitada violència sense mai del tot comprendre’n l’abast de destrucció; les diuen intuïtivament, furgant a la nafra. Jaquim-lo que es mori, home fementit. Ningú en pagaria cap remçó, ni gra de comí ni polsim de cúrcumes i safrans. A l’atzar; i si fotéssim el camp? Aquella dona s’aixecava doncs, amanida per a anar-se’n. Tentinejava, massa de vodka. En Guç votava per romandre-hi fins que no em despertés. Filial cap a ell, i no pas cap a mi, qui sóc ta mare? el reptà. Filial, vet ací una filagarsa de mot que li espellia a l’ou del cervell inconcretes fantasies. Belleu fóra bo de diagnosticar-hi si mels d’alienació no li enferritjaven les polaritats de la deontologia. Mòrbidament, se li bellugava la punta del nas. La de la tita no ho sé. Prolífics se li descloïen records. Era aquell l’home qui l’ataconava de petitet? Es començà a relatar relats de solitàries masturbacions, relats d’hom molt inadequat, de qui els dits crepusculars cercaven redempcions entre ploms de garatge i llords llardosos bidons, depressiu, mal acadèmic, gemegós... I l’esglai que en rebia com, absorbit en les seues perpetracions, l’enèrgic home profètic no l’enxampava, sempre procliu a espiar-lo i atupar-lo. Els cucs del seu cervell s’eixorivien tots, cercaven horitzons de llum, volien eixir-li per cada forat... els oronells, les orelles... cada trau, funcionés o no. Volien veure si l’home dolent era jo. Per això em vaig deixondir tot de sobte. Em permetreu que també begui vodka, vaig dir. He patides certes evocacions, mentre era adormit, molt destrempadores; sóc reu de greu destret. I em figurava abaltit, amb els teguments adherits pel cruel mànguil de les emocions. Sóc presoner pels crims descartats dels qui massa humiliats triaren d’auto-abatre’s, buits i rabiüts; són averanys infreqüents que em recorden temps que mai no s’escunçaren, i que nogensmenys esdevingueren al meu magí pitjors que no viscuts. Cal sempre doncs assolir el llivell més alt dels dubtes, no fos cas que el sobrant o excés sobreeixit d’energia culpabilitzada esgarriada per l’univers no ens damni les molècules més inestables, i ens suggereixi doncs memòries de combats ni justes que no emergiren, mal interrompudes, que per la insistència dels decebedors sentits massa atiats per mecanismes incongrus de comprensibilitat oimés nul·la. Tanquem-nos, dic, als ímpetus que ens volen fora de la cleda pròpia del que sabem que som. Ofegats de salut hodierna, voldríem, impel·lits per pulsions polsegoses dels anys on fórem lluerts o cocodrils, emmalaltir-nos d’absurds enyors. No; pesem el que pesem; som sòlids; no exercíssim pas de ploma qui s’envola imponderable, nodrida ni injectada, propel·lida, pel petroli del sospitós silenci, i visita erròniament rerefons d’enjondre on tot hi és reprogramat — cada itinerari ni recepta — per l’adroguer hiperbòlic del record fals i la descordada fantasia. Ens volem, al contrari, allivellats, hermenèuticament sobris, espolsegant amb calma les capes de l’horror per tal d’atènyer la llosa escleta on el text és tot clar. Hi hem descolgada de bell nou l’al·legoria del soldat sens fi plorat, per qui doncs portem interminable dol, i tant ens manca, quan el malparit egoista (no sé pas per què ens hi matàvem tant ni tan debades) té encara totes les forces, i ostensible se les campa per atmosferes reputades. Fóssim pas babaus; a l’atzar, de continu, frases i sentències ens fuetegen la consciència vingudes d’enlloc i arreu, i ens pensem com uns carallots que són pensaments — avantconsirs i puixconsirs plens de significat — que paríem tots sols. I els allerem privilegis d’entesa incalculable i els inaugurem monuments de caire teocràtic — o ens armem esbojarrats per a retre’ls sanguinària fidelitat. Quan no són sinó efluvis fuls, bares usurpadors, casuals intrusos, cassigalls de somni... N’hi ha embalums que es reparteixen a l’engròs, a qui l’entomi l’entomi, escapolons de raciocinis, sense altra baga ni baula on endollar-se, que tomben dels sobreploms enjòlits dels ambients tot foscs dels firmaments, i els saludem com antics renascuts avantpassats de relíquia derelicta o, tòtils de nosaltres, com maleïts, ara no gens dilectes, soldats pseudo-perduts qui només tornen perquè ensumen que heretaran. Ara que era adormit la badiella del cervell se’m colgava al torniol dels somnis on les idees sense cap roden i roden. Sempre en pesques alguna, per molt que t’hi oposis. Repel·lents grumolls de símbols abreactius passen pel mànguil de les teues neurones i es reifiquen, es personifiquen, se t’aritjolen, paràsits. I ara hi són vius i t’hi iteren convençuts, com si són allò més de moda, i et dirien àdhuc què fer... i no són sinó oldanes rerialles de llibre medieval mal llegit. Contra això, com dic, no si valen drogues ni d’altres acrimoniosos remeis. Cal resistir-hi enrabiat com qui resisteix un cosí qui et vol fotre cul amunt una estaca roent. Plans urgents estens per tal de denegar-los accés. Un humà ben pujat no fa cas de cap pronòstic. Tot el que sabem, per molt que ens ho reputin, es infortunat i fatu. A tot cabal de nocions transmeses, ens hi girem d’esquena amb baronívol muscleig. Només ens nodrien amb fets mal establerts, amb carrinclones litúrgies sacrificials, amb clucs d’ulls burletes, amb jocs de mans i de xifres, tints falsos, i dites apòcrifes de molt plagues suplents. Quan era a la Índia enraonava en hindú, i ho feia pausat i amb prou bon senderi, i doncs sempre poc o gaire m’escoltava un manyoc o anyoc de dones pudents, marrecs mocosos i d’altres desvagats encara més llords. Era santó; ensumava amb discreció atmosferes, en percebia certes intimitats místiques enjòlites a l’ambient, i les analitzava, i amb allò en reformava individus efímers, qui hom trobaria més tard al departament d’òbits sobtats – causes de la defallença última enlloc no esmentades altre que en les meues anàlisis, de pregoneses qui a vertígens duien – i, assegut, jo rai, allí romania, impassible, i sempre ensenyant els collons. De vegades queia desmaiat qui sap si per inanició o per ensopiment, com núvia ultracardada damunt el sofà durant llunes mel·líflues d’ònixs i ambres, i, fos com fos, totjorn mostrava els collons. Entre sorres i fums, quasi indistint enmig les piles d’escombraries, era el punt impol·lut on les assemblees d’espatllats espantalls s’aplegaven, amb les natges flonges i els pipinets pansits que a la gatzoneta els fregaven el terra brut, i, com si sóc al meu dormitori amb barnús badat, sempre tendrament alliçonant-los, els mostrava els collons. Refusava sovint d’honorar, per raons segurament no gaire apropiades, les requestes sense prefacis de mants suïcides en flor – potser volien que els escrigués la nota pòstuma; pretenia llavors no saber escriure o haver-me’n oblidat tot d’una, i em gratava, com ara pollós i simiesc, els exposats collons. On em portaven els suïcides en flor notes ulteriorment pòstumes perquè els les omplís de savieses, i, per comptes, distretament els les estripava a bocinets sense demanar-ne apologies, només remarcant-los que aleshores em calia molt picallosament torcar-me’n el cul – i alhora em veien tots plegats els tinyosos collons. M’oferien estrambòtiques joguines robades, o sors molt menudes perquè els arruïnés els tendrums intercrurals – tota minyona es deleix perquè el santó sigui el primer a traucar-la – mes els deia que m’estimava molt més si em duien cap bocí de pa, i, escarxofats, damunt les sorres rudes raïen mos nus collons. Als arenys de la vora del flum hi havia un bagul esculat i qualques llistons – amb aquells accessoris aeronàutics em declarava prou quiti, i llavors agafava tot l’embalum i el feia volar en la meua imaginació, i, assegut, ensenyava els collons. Mos deixebles trobaven que tot el que feia volar pels oceans dels cels era meravellós, i, davall, sorrats, terraqüis, em romanien els escarxofats collons. Sovint me n’adonava que no els deia sinó teories de merda, i queia doncs en malencònic anèmic buidament d’adí – els deia llavors: sóc un moc, sóc un moc... i m’aixecava d’un cop, i me n’anava a nedar nu com rèptil, llos esmolat qui trenca la membrana oliosa dels cresps, peix argentat llavors qui xauxina meditabund sense acabar mai de coure-s’hi. Era santó; i humil, sense esforç ni recança, em rentava jo mateix la roba i l’estenia a la vora del riu que s’eixamorés amb lentituds sinuoses de perllongada cuixa, estesa a l’ocre crepuscle, i sempre ensenyava, assegut, els collons. Em rentava les faldilles i, tant amb faldilles com sense, assegut sempre ensenyava els collons. No hi havia més remei – tret que ho feia molt naturalment i humilment, i n’hi havia qui s’hi embadalien una estoneta i perdien el fil de les meues sanes recomanacions del bon viure sense mai despendre-hi un ral rovellat. A part, és clar, que els de més de mos oients m’escoltaven cagant. Tothom tenia l’ull del cul llongues hores enlairat a l’airet. Mos collons no eren res de l’altre món. Mon ull tampoc. I llavors, en aquells sermons no gens muntanyencs, molt planers, de vegades callava i, entotsolat, hi confegia poemes – poemes en hindú a la Índia, capiu? I em portaven, els qui s’excusaven així de no voler poder-me sentir, teca; d’altres intocables com jo, em portaven, dic, intocables teques que tanmateix em cruspia molt circumspectament i compartint-les amb qui volgués pessigar-hi amb dits de ronya i merdosos rai... o nets i plens d’ungles roents, com s’escaigués. I sovint rentava roba d’altri – és que en sabia pler. Rentava roba de dona, sobretot, blaus i verds, i morats i safrans vels i tovalloles, faldillams i bruses, tovalloletes d’entrecuix, draps de pit, i mocadors de nas i de cap, de les veïnes i les passavolants – ah, i els bolquers de llurs infants; rodaven les ones i rodaven mes mans, i la roba era roda qui rodava geperudament amb les ones del cresp bromerós del corrent – i al capdavall dones i mainada, i no cal dir certs desvagats, me n’estaven tots plegats ben agraïts, reconeguts. Si algú s’escau de demanar-se què hi predicava, monòton com un estaquirot, entre poemes, li ho diré, això rai. Doncs això: la inutilitat del batre ningú, ni com a remei correctiu, i menys encara per “infidelitat” (concepte absurd, car un cos només deu “fidelitat” a la natura, ço és, faci el que faci és “natural” que ho faci, i doncs res que faci pot ésser “infidel”, atès que ho fa, bo i seguint – com cal! – l’empenta natural); ah, i recusava també la salvatgeria de la tortura, a part que tampoc no servia de res: “dolor força a mentir àdhuc qui de re no té culpa”, etiam innocentes cogit mentiri dolor, els deia en hindú; i les dones, sense reguard prop meu, assentien amb pietat; els deia: “perdre cap correguda duu l’autèntic plaer”, car qui la guanya, no guanya sinó l’ou bord d’una assegurança sense base, d’una seguretat que res no val re – lleig gegant sense cervell; l’infinit sempre equival a zero; dins l’intel·lecte, el concepte de l’ésser només subsisteix en geometries d’absurd – tantost hi fiques els estintols de l’orgull propi, les propietats de l’oldana construcció impossible s’encenen en espontània conflagració i tot s’esfondra – te n’adones que ni fores ni ets. Sense la casa del cos (ara enderrocat), ets tèrbol miralleig en sinistre estany que el primer raig del matí en escruix ja fon. Vius no pas en virtuts ans en virtualitats; tota regla hi és perquè el cap no t’esclati en salsa fètida – mes la saviesa rau en saber-se’n, salsa. Que arribi migjorn, i tots dos ens n’anirem a celebrar sense dir re els qui mancaren a la cita, i els qui perderen tota correguda... car ells són els escollits pels déus inexistents, ni llurs assortits avatars, perquè tastin suors de felicitat. Saps què? Despulla’t tu també a l’espoliari i condueix-me més tard, en nit fosca, fins al toll de les hilarants granotes; condueix-me en acabat, amb sintètiques candeles a la sintètica mà, a la sintètica vetlla dels tancats fora – ballarem com trucaportes i picacancells arrencats als paràmetres, i esgariparem i renegarem en cràpules discontínues. Serem psítacs transferents qui durem analectes de savieses d’ultramon als caus d’orella, tan terrenals que mill hi creix i tot, dels desfets a la bestreta – els més feliços dels humans, naquis de tot pinyol. Els buidats de les capses, els tancats fora, sempre ens mereixem millor – espiarem allerats la nit. L’espiarem, tot ho té escrit en lletra negra. I ja no espiarem mai més finestres endins dels qui couen, en pol·lucions de regles, perquè els caps no els esclatin en salses merdoses; ja no direm mai més cur aliquid vidi (horror! “per què haver-ho vist?”). Només qui no hi és, hi és. Només qui no hi és comptat, compta. Quan era a la Índia m’adormia al ras, amb els collons, escàpols com satèl·lits, recollint, aeronàutics, astronòmics, els tasts de les intempèries. El nas em fugia, autònom. Les antenes de mos oronells, com llargs estigmes del safrà, donaven un rampeu a les celles de les papallones. Els deia, a mos oients: “no val a badar mai.” O: “hum.” I: “badeu sempre.” De tota faisó, d’allò que de debò els volia enraonar era del papalló que vaig veure xarrupant als safrans d’un jardí el dia set de març. Era un papalló porpra fosc, vellutat, tot nou, no gens esparracat; i no era pas cap falena. Era un papalló diürn, d’aquells que en diries papalló de debò, ample, i bonic d’ales, i acolorit rai... les taques blanques només eren al marge de dalt de les ales, a les orles negres que van de cap a esquerra i dreta fins als vèrtexs on en acabat l’ala ja comença de descendir... és clar, no me n’havia adonat que hi ha moltes de papallones que eixivernen, que en saben prou per a passar l’hivern intactes, i esperar que el primer bon temps no bufi per tal de sortir ja a cercar mam (o tec). Això era el set de març. Som al catorze i torna a fer fred. No hi veig pas cap papallona, avui. Tot i que els safranets allí són, oferint llurs conyets peludets a qualsevol insecte qui en prengués gustet. Parlant de conyets, na Clítoris era filla d’un mirmidó pelut, amb unes antenes als narius molt nervioses, que copsaven totes les sentors d’una hora lluny. Era, la filla, una xiqueta molt ben plantada, tret que petiteta, minúscula... i nogensmenys un dels avatars més lascius ni conyarrins del déu més gros, en Jou, se la volia cardar, com es cardava cada femella qui a la terra fos, car per això havien els déus cagada la terra, collons, per a cardar-se’n els habitants. Es va haver de transformar en formiga, en Jou. I el formigueig que totes les dones patiu al clítoris, qui sap si hi teniu un déu cardant-vos-el, molt amatent, i astruc, malparit. Parlant d’insectes, oimés. Maleïts si n’hi ha, qui eixivernen! L’altre jorn que feia bo, el set de març, n’acabava amb picades rai als turmells... no sé pas quins dos elements (les picades són molt diferents) m’atacaven... confii prou que cap dels dos no fos cap aranya d’aquelles letals o mig letals... me’n record el dia dels nassos de l’any 1999, quan al mateix jardí, em vaig trobar una aranya negra... la vaig agafar en un potet de vidre... encara hi deu ésser, tota eixuta, momificada... Em trobava tot deprimit, i encara em vaig deprimir més... amb la mort sempre a frec de fotre-se’t a sobre... Amb tots aquells agents de mort a l’aguait, món de merda... Fins i tot al jardí de la voreta... I llavors pitjor, car encara hi tenia canalla a casa... Terrible... jo qui per a protegir-los era capaç de tot i pus. Les fiblades als turmells, en acabat d’una setmana encara feien molt mala cara... eren diferents... les cinc al turmell (i voltants) esquerre eren amples, amb un pinyolet central molt enfellonit; les tres al dret s’havien aprimades, empetitides, en un vermell roent... aranyes, paparres... no ho sé... hi ve molt de cérvol i mamífer salvatgí per ací, i això porta paparreta dolenta... També els ossets rentadors, les guineus, els opòssums, les hienes... I les figures escrites providencialment a la pell... sabeu què? Tot és signe de quelcom, i res no és signe de re. Ara, això de l’insecte nociu, no hi ha animal més nic ni inic ni que hagi fet doncs més de mal als humans... Vigilar rai, cal. Altrament, rentant-ne i no, el safrà sempre m’ha dutes memòries plaïbles. És tanmateix cert que els qui es veuen obligats a treballar-hi per a obtenir-lo, ni els paguen com cal ni els tracten amb prou miraments. Home, als de la colla del Safrà, a en Nonell, en Mir, en Canals, aquells encara rai – els deien del Safrà, car a llurs belles pintures, si hi havia una color que no planyien gens era aqueixa... I també hi ha aquells carallots, els bonzos dels aeroports. N’hi havia un, d’aquells enfaldillats de la falòrnia, al qual li vaig dir, abans el barrut sarcofagós Sarkofaguí no se m’ho copiés, casse toi pouv’ con (osta-te’m, datpelcul), i se’m va irritar talment que, tret que corria millor que no pas ell, car encara no era a la Índia ni era santó, i doncs anava sense faldilles (vull dir, anava en pantalons), per una mica que no em fa una cara nova a mastegots. Tant se val. Amb el safrà era. I feia o tenia intenció de fer, tanmateix, referència al fet dels arrossos de casa. L’arròs de peix, assenyaladament. El safrà que obtens tu mateix i llavors, ara deses per a més endavant, ara fiques a l’arrosset... Allò alhora t’atia la vista, el gust, l’olfacte i l’oïda... Tornes a sentir ta mare o ta padrina, ton pare, ton padrí, tots traspassats de lluny, mentre hom remena l’arròs al caliu de l’eixida. A part, hi ha els safranets que com el safrà bord també ixen ensems quan encara l’hora és freda. Quin anunci primaveral més fi! Per a quins insectes, safranets, us badeu? Quines idees, sòpites sòmines de cervells, amb ham i esquers prehistòrics, no tracteu ara d’empeixonar? Han d’ésser per força insectes molt primerencs, i doncs força enduradors de glaçades i fredors. I llavors cal esperar la tardaó perquè el safrà ver (o satiu) no tregui el nas amb els seus (en general) tres estigmes llargueruts que cal pessigar amunt... Cal parar compte amb els safrans bords o safranets – diuen que verí rai. Ah, i si faig memòria, tres o quatre cops he anat explicant pel món el nom meravellós de “groc” en català. Quan la gent deia “crocus” jo qui : “indeed, from crocus comes groc!” D’on tothom feia polidament veure que se’n feia creus. Car, llas, no pas que tothom el meu entusiasme pel català (ni ara per l’hindú) comparteixi pas... Sí ves, tinc certes manies, mes ja em direu a qui li’n manquen. Mes moixoni que ara se m’atansen els menuts. Dic als marrecs com confegir poemes. En sou capaços! engresc. Només us calen les tisores dels dits per a pinçar-hi paraules al vol, i tallar-les i retallar-les al vostre gust, que caiguin on caiguin – sempre llavors volen dir quelcom o altre, oh i tal! Començ de perdre empenta, les banyes se m’escarranseixen. Noses de quequeigs blaus, de gemecs revinguts en degradacions agòniques, em subverteixen l’ideal acer, rom i rovellat, de l’estossegós discurs. Els faig anar a ca l’adroguer que m’hi comprin cap cuc nu i que, sense compassió, el fiquin en cap osca de noia perquè dins no me l’esclafi com codonyac, me’l mig liqüefaci com desglaç, i que llavors, recollit en voles o palmells si fa no fa nets, me’l duguin perquè l’ensumi, escorniflaire, molt llefre de fragàncies oníriques. Cauré de son després, immòbil, com pegellida qui amb bleix prou pausat se somia baldriga o falciot. Imperiós, en acabat de la becaina, congriaré llavors, amb millor veu, esguerrats i famolencs, com si els sóc el timoner qui per vívids somnis els restaura. I ara, oh miracle, saltareu tots plegats per a caure ensems desmanegats; els esquelets tots compromesos, i sense exprimir ni esprémer cap renec ni jurament ni que sigui de caire vaporós. En acabat, llanuts i borralluts, fets un farcell si fa no fot vescós, romandrem a lloc, desfent-nos gradualment. Oïu-me, ho repetiré : Només el qui no fa re, té dret al perdó. Ni el blat ni la falç no vulgueu. Qui més vol, més ha; mes qui més ha volgut, menys ha tingut, al capdavall. Sou immortals per trons. El grumoll de tots vosaltres mort, ficaré el vostre únic crani comú damunt pentacle perquè na Cloris, pitonissa de l’as de pica, en faci nou déu qui inauguri un millor paradís. Sí ves, noia; érem encara joves i dins l’arbre érem. Vivíem encara als estrets forats i galeries dins els grossos arbres escapçats. Al llarg de foscs corredors s’hi trenaven, espontànies, cambres i cambres on cap moble no engavanyava mai l’avenç, i on et podies doncs sempre col·locar a recer de la nit, els animals, i el fred, o d’altres maltempsades, com ara certes maleites invasions de veïns bàrbars i còbeus — repulsius desgraciats qui tot ho fotien malbé en nom de qui sap el concepte babau... o infecta divinitat... dit, a sobre, en un trist ganyol d’algaraví tot plegat esborronadorament llord i lleig. Tant se val. I ara, dins aquest arbre tranquil, m’hi tornava a ficar avui, jorn de pau, després d’haver-me cardades profusament quatre femelles molt pipiolis al peu de cap paller i... I hi havia... Hi havia, a la llum del ble qui cremava en el cossiol de sagí fos, el cos del mort. Al racó, imatge divertida, el mort qui somreia molt sorneguer, com ara fotent-se’n dels no-morts i dels qui il·lusos tampoc no els vetllaven; alguns en atalaiar-lo restàvem esbalaïts, car com traduir el seu somriure...? Hum! I, damunt, exhibeix, per una esquerda prou burlesca a l’entrecuix, no pas cap impotència, ans un il·lícit, crec, trempament. Així s’escau. Com vivim tots plegats a la soca de cap arbre, la soca o monyó del seu ésser (o no-ésser, tant se val, car tot i que és mort el mot que compta és és) viu al seu vit... i tothom, com la saba munta i el vit trempa, hi enfoca l’esguard per a veure’l batre i glatir — i doncs viure. —Una mica més de vodka, Cloris? —Em teniu encaterinada... Nen, no tenies tanda al dentista? —Mama, érets tu, qui hi tenia hora. —Doncs t’hi arribes i els dius que estic malalta. —Però... —Nen, fes el que et dic; no siguis enze, em sents? ~0~0~ en aquest món d’ous i esferes en aquest món d’ous i esferes si no saps et desesperes sovint t’hi manca una peça cerques doncs al fons de l’ésser cerques pels guals i atzucacs cerques pels cels i els escacs també pels llimbs malencònics en seient de braços cònics raonant amb llibres ímprobes enraonant amb cuscs íncubes i si al mills de tos poders no t’hi trobes sinó res doncs com dic et desesperes en aquest món d’ous i esferes d’on només se’n baden nyaps s’hi espelleixen esgarraps d’absurds monstres o quimeres de qui no en veus ni esperes veure’n cap raó d’essència — res no serva consistència i t’esmes doncs irredempt t’esmes esclau mai no exempt de la química del cos ni de la follia exclòs dels àtoms tan arbitraris de la matèria als armaris de les esferes i els ous d’aquest món de protozous fent caramboles o pífies per les atmosferes bífies ni les boges litoglífies dels genomes sense quest fent ara aquell — ara aquest tant si és astruc com funest tant se val — si surt bé val i si et surt fluix o tal qual o una merda total tot hi cap — nois — això rai tot el que surt és cobai dels experiments del savi més boig i més arbitrari — no ningú a cap calendari inexistent doncs — i així i tot fent-nos cap ací i ens pren el cap per topí. ~0~0~

sacrifiquéssim peons

“Tot Plegat” — servei d’ultra-neteja Vestigis de fi varvassor, el pare de n’Elisenda Estruç, baronessa, assentia, prominent, amb la maxíl·lula tremolant-li de dalt a baix repetidament, si qualque damisel·la li passava part davant vestida a la moda més recent; “sóc” (es deia) “un hom qui val; totjorn als darrers crits de les últimes tendències molt llambrescament avesat”; i llavors féu amb la seua maxíl·lula un mos tan menut al pastisset de gelat de nata que servava amb les delicades pinces de dos dits molt prims que el geladet no en féu sinó una ganyoteta inquieta, car li semblava que amb prou feines si rebia qualque punxadeta de mucró de tèlson i no pas cap mossada de famolenc pagotòfag; amb ulls desviats cap al trebol, ara el pare de n’Elisenda volgué xarrupar un vinet molt dolç, una xarrupadeta mínima, amb els ulls vacants. Trobava amusament en velluts i taques, i al seu magí llavors s’hi comonien soles les fantàstiques figures de carronyes mig assegudes encara en trons mig esvaïts, quan, de sobte, comminatoris, monitoris, uns plagues foteren irrupció. Forçadament i forçuda irromperen doncs els bàrbars en horda abandonada. Enfonsaren portes i xemicaren vidres. Darrere els lleons (o més agressius invasors) entraren, subtils, les irares o musteles d’il·limitada fama: les noietes amb cares felines qui portaven a les butxaques ampolletes d’àcids. I n’Elisenda Estruç encengué una fesomia peculiar, amb una certa incandescència congriada al pont del nas, com ara si fes veure que sospités si allò no fóra facècia d’un seu drut pus lleu ruquet, no gaire viu, en Nifeu Tiribola, molt amic així mateix del seu home, en Joan Gorromí, ambdós un parell de dormilegues... del club, precisament, “dels Dormilecs”. Qui sap. Ambtant, entre els salvatges qui tot ho fotien de creus, s’atansà al seu home Joan la baronessa. “No discuteixis, Joan; només vull saber si això és cosa del teu amic Nifeu.” “Elisenda, prou saps que mai no fui gens rigorós amb la veritat; si em veus prou panxut prou saps tanmateix com em descric: d’esquelet mig rostat pels microbis de les malalties terminals; saps que tot el que dic, o gairebé, decep; per què collons te’m creuries avui?” “La teua impudència, Joan! Si no fóssim en presència de la premsa i de tants de repulsius coneguts, estic tan enfellonida que a part d’estimular’t una mica a cops de magnetòfon, et fotia invàlid fins a tal punt que, enllà de la nàusea, romanies cruelment desfet en un toll de greixos i pelleringues.” “Els teus discursets tan pirotècnics ja saps on em duen, Elisenda, als paradisos dels espasmes orgasmàtics; com em pesen els collons i com em tremola la titola, i amb quin delit no es deleixen mos llavis per a desmaiar’s convertits en pètals de flors florents qui a intervals mengen mosquits i, eteris, xiulen com si aviessin llufetes!” “D’aquesta te’n penediràs, Joan!” “Ui quina por.” Se li atansà ara que l’Elisenda se n’anava a la cuina qui sap si a xumar-hi cap estomacal en Nifeu Tiribola mateix; el seu nas de tòfona era amagat rere feixugues cortines esperant que la fellona Elisenda s’elidís. En Nifeu aleshores exprimí tota mena de recança. “No em pensava pas que les musteles fossin tan bèsties, Joan. Els lleons m’ho temia, mes que les irares llencessin àcids als vestits de les més elegants dames, qui es podia esmar l’enveja! Accepta si et plau tot aquest violent brollador d’apologies no sols per la meua rude captinença, mes per les maleses que l’horda, nodrida per l’ambició implícita que tota invasió perversament conrea en els cors dels dissortats qui envaeixen i qui veuen desesperadament com no poden fer altre que enfonsar’s en la pitjor nequícia i abjecció; accepta’n, dic, si pots, el sentit remordiment que com et dic em rou, i estiguis segur que a ca teua no ho faré pas pus, vull dir, convidar-hi aital rònega patuleia.” En Joan i en Nifeu es besaren a la boca. Es toquejaren les carranxes. Senyals de pau, rai. Ambdós mostraven ròssecs de zòsters prop les barbetes. Ròssecs de rosecs massa frenètics. Qui sap a quins cresps aspres tampoc no s’han fregats. Nafres, bombolles, tocadures a indrets pus amagats, en zones de pell i carn massa botxinejades. La nit se n’anava a dormir. Els vestits pels àcids raguts, i qualques pells així mateix ratades, per novelles plagues pessigollejades, s’anaven retirant. La matinada ensenyava els bolquers cagats. Els Estruços de Banyoles, la baronessa davant, de bracet del vell varvassor son pare, es reteren a l’evidència: la lluentor de la festa havia patida força a causa sobretot de la invasió dels qui ningú amb prou autoritat no havia convidats. Caldria prendre mesures. “Me’n vaig, filla, a la meua capsa” (digué, retut, com dic, el vell, bo i ficant-se dins aquell aparell específic seu que li feia de cambra, un estoig cilíndric electrificat i magnetitzat i segurament amb pitjors innovacions... de cuirassat metall argentat voltat... i sense antenes ni orelles capllevant-t’hi) “la son amb zel, confessaré, m’assetja i em tem que si més no el mig, o cap a la meitat de la meua corpenta, no n’esdevingui massa accessible i se’m vincli sense permís, de tal faisó que, trencat, no caigui de musell i em trenqui qualque trenquívola barra.” “Bona nit, pare... dient nit, prou ho comprens, només en sentit figurat, car tornem-hi que prou comença de veure-s’hi, fora.” “Abans de fer non-non potser especularé sobre els impulsos promiscus que sovint esdevenen tirànics en certs ombrívols albardans de qui les expectatives sobren ans sobreïxen amb boig escreix les possibilitats.” “No, massa cansat; faràs-hi zazen; prou bo per a esguardar urta a urta ni gens espardalitzat qualsevol adversitat.” “Zazen; vols dir, amb godomassí o sense?” “Zazen és prendre’s els enderiadors contratemps anava a dir amb filosofia, mes cal de debò dir sense filosofia; anderris no te’n cal cap. T’asseus o t’agotzones com un quitze, t’apaivagues a betzef, bleixes compassadament i buides el crani de tota enrònia ni capficament que et bitzegui – gloriosament escènic, se t’ompl per comptes, veuràs, amb l’infinit no-re que en pures blanques o negres espirals se t’enduu a eternitats geomètriques, i allò, creu-me, euforitza qui-sap-lo.” “Ningú no em dirà mai de vell. Sempre apuntant-me a l’actitud menys obsoleta. Si cal ésser escènic zazènic, doncs, això rai, som-hi, tu. I passa’m aitambé, ja ho saps, els darrers cosmètics ni pròtesis. No és fer trampa ni bugat si els de l’avantguarda ho fem. Ni vull que ningú em fiqui anc el dit a l’ull ni em blasmi d’antigalla ni de potiner. Sóc l’epítom de l’enjogassat àgil audaç coratjós gambitaire.” “Sempre sacrifiquem peons.” N’Elisenda Estruç entrava al seu més escalfat lligador somrient. Seguit se’n rigué com una boja tan lleu com es filustrà nua a la lluna de la seua cambra. “Una altra gran proesa la meua; haver, amb l’estratagema de la invasió, destruïts tots els vestits de mes rivals; quin paper no fotien totes cremades pels àcids: semblaven ausades espantalls vestits amb cassigalls! I gentil en Nifeu de pagar-hi el plats romputs.” “Potser et penses que sóc sord” (digué, tot d’una sortint de l’ala d’un armari en Joan son home) “mes t’erres, noia, de mig a mig. T’oïa perfectament.” “Joan, malparit, m’esglaiaves!” “Ens havíem amagats a l’armari amb en Nifeu.” “Bruts, més que bruts! Què devíeu fer-hi, ressagats com fenòmens desusats i fora d’osques?” “Malpensada! Només ens donàvem una estona i per a mutu consol pel cul.” “Quina tria tant l’un com l’altre pus emocionant; com si no podíeu triar’m a mi!” “Tu rai, baronessa, amb tot un ramat de braus lacais per a escollir-hi!” “Nifeu! Em podia pensar que encara hi érets, amagat, amb la pudor teua que hom percep a mitja milla i tot!” “Pudor de resclosit, vols dir? Car totjorn em teniu tancat, o tu, o ton home.” “Encara te’ns vindràs a plànyer, dolentet!” “Encara ho xerraré al jutge qui recacegi la invasió d’anit!” “Pobre home, això li faries? L’hauríem d’occir, no fos cas que la teua revelació li fotés alterar el veredicte!” “Tens raó, Elisenda; muts i a la gàbia. No volem cap dels nostres jutges mort a deshora.” “On dormiràs, Nifeu? Amb ella, amb mi, o tot sol i doncs sull?” “Amb mi no!” (protestà ella) “tasques rai al llit, amb l’ordinador; demà tinc tres festes en tres indrets separats per llegües i llegües; no he d’alfarrassar’n pas poques, sapiguéssiu, d’estratègies!” “Doncs amb mi, tampoc, noi. Tot i que no tinc cap tasca pendent, i això no és res estrany, car mai no és pas que en tingui cap, encara, a lleure, vull cosir’m qualques insígnies pus a l’uniforme de mariscal o d’almirall, una de dues.” “Doncs me n’hauré d’anar a dormir a la quadra; puc si més no emprar-hi cap gàbia deserta? O quants de convidats hi teníeu doncs tranuitant-hi al soterrani? I als ergàstuls i a les cambres de tortura?” “Oh això rai, sempre hi haurà lloc dins de cap instrument massa punxegut; i gàbies, uf, deu haver’n quinze o setze sense cacatues ni com se’n diu, nyuns” (li burxà afablement el melic) “troba-te’n cap de buida i fes-t’hi còmode; au, aür i fins demà.” “Bona nit.” “Bona nit.” “Bona nit.” En Nifeu davallà fins al soterrani. A la llum somorta d’una bombeta tèrbola una vella asseguda en una cadira de bova hi practicava amb llavis boteruts síl·labes de qualque llenguatge terriblement lleig. Era la portera de baix. Na Biaix Homellop anava fornida amb maixelles d’hiena. Es veu que sempre tenia una gola ardent, per això estossegava sovint i amb rellents lleugerament càustics de mig empassat gargall. “Vull una gàbia lliure per a fer-hi ja no dic cap becaina, ans una enorme clapada, senyora Homellop; m’envien els de dalt de tot” (li digué ell, i esclau d’un esclau de rere-consir que tan lleu aparegut se li esvaïa al magí, afegí) “sobrevisc sempre els esgaldinys, car mos orelles rai; ara, m’embarassa la fragància aliena –mos oronells massa sensitius; així que si podíeu enfocar’m a qualsevol bressol prou cèntric i tanmateix allunyat de dones en estre, us en fóra prou agraït.” “M’exciten tos cuixes de trinxeraire; fot-me doncs el camp car entraré pobrissona en estre jo mateixa, ca? Troba-te’n cap tu mateix.” En Nifeu Tiribola s’enfonsà en el boscany de gàbies dretes... Pels laberintins corredors s’escolaren ara les bategoses durades; hi anava ell a petjades de tic-tac. Cruixien estremits els durs murs aitan sovint com el seu cor. Tot sol-i-vern, tenia, en la feixuga penombra, ara força temença. No hi trobava res obert. Trucà a una de les gàbies fosques, silents i sense porta. Cap resposta. S’hi immiscí. Bo i proposant-se de caure-hi bé, no fos cas que qualcú hi fes non-non, somreia i cantussejava fluixet amb veueta fràgil, gairebé flèbil, fins que un peu seu no trepitjà mantega. S’esgarrifà rai. En la foscor lluïa feblement una gran massa larvàtica. “Trepitjâ-us cap poteta poc era la meua intenció, senyora Saballó.” “Ah em coneixes!” (s’exclamà l’enorme cuc botit) “doncs quina sort! Xerrarem!” “No veig que hi càpigui, senyora Saballó.” “Sí, home, sí! Col·loca’t al racó de dins. Si tens set, popa’m a una de les seixanta-sis popes que tinc a la panxota. Totes em ragen, tu! Prou puc!” “Dalt hi havia una festa; hi he begut ja massa, i els vestits que duc, molt carots per a mi, tinc por que en aquesta estretor no se m’arruguin tots.” “No siguis opac! Ja te’ls farem planxar!” No gaire més tard, quan na Biaix Homellop sentí els bramuls s’hagué d’aixecar de la cadira de bova. Era obligació seua fer prou per què al soterrani hi manés una certa decència. Lleugerament obstinada, tot i que els de dalt la pinten de bruixa mig claupassada, de carns esqueixades i parracs pengívols, com si la idea que en tenen conformés el tipus, no es desencantarien pas prou si endevinaven, que dejús tant de penjoll la fermetat hi mana. Se sap els viaranys i atzucacs del boscany de gàbies com ningú altre. Amb certa tossudesa, doncs, com dic, ordre i cunç, quan gaire manquen, imposa. S’arribava a ca na Saballó. Se n’adonava de mantinent, a la llum de la lot, que na Saballó havia addicionats qualques lliuradors de greixos al seu embalum. S’havia doncs cruspit en Nifeu de viu en viu, i amb traça i veloç, de tal faisó que no hi jaquia efecte ni residu enlloc, ni part de terra, ni entre queixals. Se’l cruspia doncs vestit? Segurament, car ni sabates ni joiells no hi filustraves aumon. (Damnatge, no els caldria aquest cop cridar’m, cridar’ns?) “Saballó, Saballó” (reptava, un bri divertida, na Biaix) “vigila tan tipota quan cagaràs, que les despeses de la neteja, i encara rai que paraves tant de compte amb el tendral d’avui, te les afegirem al teu compte, de tal faisó oimés que tos copiosos fills s’hauran quan et moris de fer’s ben fotre.” (El cervell em retruny, ja hi som!) “Vols que vingui, carona, manyaga, precioseta del cor?” (vaig dir-hi, potser un bri massa adelerat). Desencant! Ves! Va penjar doncs el telèfon na Biaix. El despenjava, carallot qui sóc, massa aviat. “Perdona” (m’hi havia dit) “perdona, Zet, falsa alarma.” Buit i pansit (tret que molt efímerament, car sóc molt del camp de la joia i la platxèria, degut sobretot a l’alegre feina que faig), em vaig tombar doncs cap al mirall. Hi somriguí, malgrat la desil·lusió patida, encantador. Sóc en Zet Çonguim, ‘obsessivament net’; tothom amb cap merder esborronador a fer esvair... sap on cridar’m (cridar’ns). La companyia que em lloga es diu “Tot Plegat” – tots hi som (hi hem d’ésser) ‘obsessivament nets’, així ens volen i ens hi volen, i si això no, au, al carrer – amb posteritat al fet tràgic o l’escena molt esgarrifosa del crim... ens hi hem enfeinats de valent... i tot ho hem jaquit impol·lut, gens ja pol·luït – som especialistes en la neteja de l’arnat farnat humà – portem a la furgoneta desferres biològiques molt contagioses, via fora, pareu-hi compte, ull viu. Ara, empeses pel zèfir, les branques del desmai esfereïen els rantells – xarrupava un bacardí. Musava amusat una estoneta. Tret que érem a l’hivern. Somiava truites – truites d’horror on, en pic aixafat per màquina enorme o fet malbé pels suïcidis i els homeis pus esvalotats, bestials, el cos es converteix. Ni cal dir que qui més exigeix els nostres serveis són els ‘maleïts’ (tret que per a naltres ‘benaurats’) elements de la bòfia – amb llurs hòrrides garjoles, llurs cambres d’inquisició, i amb llurs selectes esturments de turment, tot plegat infames gitarades rai; molt (i ferotge) a roplegar en acabat – d’aquelles obscenes cambres llurs si en traiem, de farnats pudents i de carnussos virosos... qui s’esqueien tanmateix d’haver estats no feia gaire persones amb tots els ets i uts, i no pas doncs carcanades de mants de llefiscosos trencaclosques barrejats a la babalà, ni carronyes farcides de verdets i saballons – cada individu qui adés no feia gaire es veia u, ara era indistinta enyifa, fètida descomposició. Hi havien, segonament, els ‘accidents’. Bons clients, també, els ‘accidentats’. Hà, fan riure (interiorment) les dones ‘histèriques’ – el mateix desconsolat escarafall, la mateixa eixelebrada cridòria si el cadàver ‘accidentat’ és gos o infant – bestiola o nyec trepitjat ans xemicat per vehicle o feixuc aparell desprès, al caminet de vora casa, al jardí, a la cuina o la cambra dels lleures, i au, elles el mateix dimoni de l’esbojarrat esqueixament les posseeix. Els del palau del vell varvassor Muricec, bons clients a collons, igualment. Som-hi, tant se val, naltres no hi fem distinguos, tothom qui pagui és prou bo, naltres a l’eficient atac – amb desinfectants i àcids rai, amb fregalls i estríjols molt ardus i esclers, amb càustiques pols, amb pales, carretons, escarpres, senalles. Tot net i lluent en un tres i no res. En Tarquí Tarquim, company d’escamot de neteja, féu cap. “Han trucat?” “Era a ca la baronessa.” “Un altre camí?” “Aquest camí falsa alarma.” “Ah.” “Te’n recordes aquella vegada que ens va convidar a una de les seues festes menys entonades?” “I tant. Allà érem, plegats els de Tot Plegat, tot plegat tots plegats honorant la baronessa.” “I el seu home un no-ningú; com es diu?” “Ni puta. Aquella nit el tenien a un racó, abuixint, poixeule, com cap gosset amb nafres, plagues i pruïges al cul o als queixals.” “Me li atansí (prou saps si sóc compassiu) i em va escridassar: fuig del mig! i engegà llavors qualque ululació de pagerol avial; se li veia d’una hora lluny que el pobre home anava perdent senderi perquè comprenia que no pertanyia a la mateixa classe dels sàdics aristòcrates, els hereditaris alfes.” “Palès que, al contrari, és un d’aquells qui gruen el càstig i en gaudeixen qui-sap-lo; vull dir, amb el càstig sexual – com més pena ni dolor, més goig i orgasme, ca?” “És (o era, car qui sap) un home sense maixella; i en canvi la baronessa duia la galta escorxada (se li notava prou, enjús totes les farinetes amb què es quillava); aquella taca o zona hiperestèsica (com ara d’èczema) és típica de les causades pel rostoll a la barba de qualque masclut flingaire; cardant-se-la de matinada li escorxa, fregant-l’hi, a ella la maixella – la maixella ferma.” “Ella té la que a ell li manca.” “És qui porta la maixella ferma com qui porta els feixucs collons. O, si som prou fins, Tarquim, ja sabem qui porta els pantalons a ca la baronessa.” “I qui les bragues sollades.” “Calçasses de marit sense tendències assassines del bon dominant palatí.” “Ecs.” En Tarquí se’n tornà. La nostra matinada s’esllanguia, densa. Ni ens la pelàvem ni ens raíem les galtes; no fèiem altre que eixorivir les antenes i parar l’orella; érem de guàrdia, que qualcú, per lluny que fos ni inaccessible, ens demanés a netejar-li cap greu empastifada... A ca la baronessa en canvi tothom dormia... tret d’en Joan Gorromí, l’home. Com servidor (en Zet Çonguim, de tarannà joiós i de màgic atractiu, beutat magnífica per tothom admirada), com servidor, doncs, de vacances a l’oníric Carib, en Gorromí també bevia – em sembla que trincava solet amb vodka sense glaçons. Al soterrani un rot, efusiu. Pels ombrívols corredors estrets entre les gàbies, na Biaix Homellop amb arpó roplegava papers i d’altres lleugeres brutícies. Un esnob o cosó mig adormit anava amb la cigala dreta a pixar. Censurant l’atzeb trempat, na Biaix hi etzibà cop de mànec. El xaró analitzà, irònic, la situació. “La duc cuirassada, Homellop; no me la trencaràs pas dos cops.” Que la ridiculitzés, maleït carrincló de vacu fat, allò l’alçurava. Que parés compte el simi pixaví. Un arpó cul amunt el despatxava encontinent, i gairebé alhora (de mantinent trucats) naltres entràvem en lliça, cridats doncs a la ivaçosa neteja absolutista. Quina sort, i entrant en zona, exalçats per les químiques paradisíaques d’un cos, el nostre, fet per al més excels servei possible! Ambtant, dalt, en Joan també es rabejava en fantàstiques imaginades intrigues de palau. N’Elisenda roncava. Sentia a la vora en Tarquí rentant uniformes a la tassa del vàter – què no donaríem per a poder’ns permetre cap rentadora automàtica! Cal que ploguin crims! Som-hi, som-hi, ciutadans del món, esmoléssiu les eines del bon crim! Necessitem feina, i que ens la paguin prou! Potser com fan els bombers qui esdevenen piròmans, o els agents ‘antiterroristes’ qui d’esquitllèbit, vull dir, d’estranquis, planten arreu bombes – car altrament esdevenien supernumeraris, ço és, superflus, i hom en prescindia – així naltres – això fent... creant ‘accidents’ perquè llavors ens lloguin per a netejar’ls. Prou somiar truites, doncs. I tant, això rai. Per comptes, caldria cohesionar les vel·leïtats, fer-les fèrries voluntats. Els riscs són mínims: tothom mira pel propi. Amb llinyoles d’estiracordetes ofeguem la gent, llavors piules potents (amb dinamita dins?) els embotim perquè esclatin en empastifada espantosa. O cap vehicle l’alteràvem subtilment perquè les carxenes entre vies o als camins de ronda s’escuncessin amb divina assiduïtat. Hum, queia el gebre; al cel el cinyell d’Orió, com més llum solar no hi clarejava al voltant, esdevenia més sem i som; a tret de mos ulls, per la finestra, les ombres dels furtius qui amb sigil devien haver realitzades (o no) llurs intencions rares esdevenien siluetes de vulgars obsedits pencaires matinals. Tot vol dir quelcom, o res no vol dir re. No hi ha en la realitat mitges tintes. Una merda és una merda i cal treure-la del mig. Cal immediatament esborrar-la. Les merdes són contagioses – són com les angoixes. Vaig cridar cap en Tarquim. “A tu de vigilar el telèfon!” Rentant sóc doncs ara tovallons i tovalloles, mocadors i calçotets, mitjons i samarretes a la cagadora. Mentre als soterranis de ca la baronessa hi dansaven els virons. “Virons, virons, només hi som pel sexe; el sexe ens atrau, el sexe ens obsedeix, el sexe ens mou; el sexe vital, i prou!” Chors de virons, melòdics, angèlics, harmònics. El vell varvassor baixava a caçar’n – no vull pas dir sexe amb na Biaix (per exemple), vull dir, virons. Quina novel·la de por deu llegir en Tarquim a l’oficina – car n’és molt gormand, feixí (llaminer). A l’eix de l’emmirallament de tot això al meu magí, un feix de cronòmetres cenyeix com rítmic peremptori cinyell cilindres oblics a la perifèria del piu de l’ull. Les gàbies o les capses metàl·liques on el varvassor dalt i els convidats baix s’estatgen o estotgen. Al zenit de la capsa el magnetisme hi és més esmolat, fins i tot electrifica (sense tocar’l) el vori. Rosegava sense amanir jícames, nyàmeres, xirivies. Sorrut i virolet, el varvassor (qui amb jícames com jo també s’autoguareix) esdevé porcairol no gaire higiènic ni inhibit. Amb dit epilèptic assenyala un infant pudegós (empudegant i pudent). Amb un martell li obre el cap com una síndria. De mantinent en cerca tòfones, tubercles, si molt convé, beril·lis i bdel·lis belleu (o si fa no fa) com cap endeví o saurí als nítols de cap gall, o, perquè som especialitzats en tragèdies, cabres. Gansallat com serp, un altre monstre brogent, malreeixit, s’esfreixurava ara a desenroscar’s. No tingué tampoc prou temps. Escarnint (o estrafent-se) n’Alexandre Gros (em sembla), qui en irèixer’s amb el nus gordià (que no?) el tallà o tolgué de soca-rel o a cops d’espasa, així el vell varvassor amb el martell: xemicava a mig gansallar encara el personatge serpentí. Avui tindrem feina, i força (albíxeres!) a ca la baronessa. I ara adreça’t a aquella dona qui es cruspí en Nifeu de viu en viu, ara molt tipa, grassa i tova, amb pler de mamelles, pus dos conys pollosos, l’un damunt l’altre – de moment no saps quin cardar’t, tret que són idèntics i igualment viables – els emboteixes doncs tots dos doncs, ara l’un, ara l’altre. I ara fuigs corrents, no fos cas que com manta femella en acabat de l’acte verrinyós, vergonyós, també se’t volgués cruspir. Sorrut te’n tornes, doncs, varvassor, mig orxegant – massa mòrbids, tos monstres. No saps si ets banyarrí o conyarrí – els dos alhora, és prou possible. En Tarquí Tarquim ha deguda obrir un instant la finestra. En penetren incessants seixes de marors, discòrdies de saluets. S’escau que la tinguem vora una quadra – a l’estiu l’oficina és un moscallam – pler de tàvecs i d’altres insectes se’ns hi immisceixen – i les cortines sempre es despengen soles. Com ens embalem en foll mentisme, el Tarquim i jo. Tenim la dèria per la neteja, no ens en podem estar un segon: netejant, tot el sant jorn, netejant, i la nit; tinc el sensori esvalotat, i dins el sensori en caòtica disbauxa, un consirer doncs tot alterat – qui só ni sé. Na Biaix, truca’ns! Truca’ns! Truca’ns ara mateix! He posada força roba a estendre vora l’estufa... “Lluïset” (em deia de petit la mama) “seràs pus carismàtic com pus t’estimis la flairosa vapor que t’ix dels dits quan t’has fet, amb erts raspalls ensabonats, net del tot. Que les petges de tos dits siguin nul·les, fillet. Fins llavòrens no pots dir que t’has rentades de debò les urpes.” Els guants de plàstic són cars. La baronessa es deu aixecar: tost serem migdia; què hi deu mancar? Les onze, una hora. Ah quina residència més esplèndida i manyaga, baronessa, no teniu. Trepitja neuròtica totes les rates atrapades durant la nit. Té la bella ans elegant baronessa tendències d’alt caràcter. Crideu’s-ens ara mateix que esborréssim si pus no les rates esclafades! Avui m’ensum un gran jorn – té els agalius d’apoteòtic dissabte, de terminal esbandida, d’esbaldida cataractenca, d’abstersiu capdefibló – i amb tot el que farem de calaix podrem millorar els aparells de neteja i tot – comprar les darreres innovacions quant a l’elisió de tot repulsiu aup de crim ni molt merdosa dissort. Ho volem tot impol·lut, general! La nostra resilient fisiologia en sortirà així mateix guanyant. Car prou gasten ni malmeten massa el cos les eines ni productes que ara emprem. Blancors flonges se’ns despleguen on abans érem tot llisos. Batallers pigments se’ns reblen a indrets no gens convenients. Esfereirem aviat els filisteus – ningú no ens voldrà llogar, semblarem tan monstruosos i pelleringues com les pelleringues monstruoses que voldrem treure del mig. Potser quan en Joan s’assabenti de l’horrible mort del seu amic Nifeu, se suïcidarà – confiem-hi. Qualcú hauria de trucar’l, suggerir-li-ho. Les emanacions dels corrosius que tinc a tocar evoquen al meu tentinejant intel·lecte la bonesa o el triomf de tot aquell perplex organisme que s’esbarria, copiós, de cap cadàver sotmès al mal bargany de la tautològica insistent destrucció, deconstrucció. Mes calla... eh que ens truquen? “Ens truquen, ens truquen! Tarquim, agafa’l, collons!” “Ningú no ens truca, Lluí... zet; sents il·lusions i al·lucinacions, vull dir, sorolls i veus que ni hi són. De fet, tots els assassinats i greus mortriments hom els efectua avui segons el mètode molt més net i malparit del metge – a còpia d’injecció i de verí – i d’ací que no els som de cap fretura ni ops.” “Damnatge, doncs; i sí que fotrem goig.” Me’n vaig a estarrufar les flors – les roses i tot allò (bodris, jusquiams) que jaquim a cals particulars quan on hi havia aquell femer d’ossos, femtes, sangasses i budellams, ara tot hi relluu. Els cristalls del palau tritllejaven de frustració. Si no hi ha cap crim gros ni espectacular, quin tedi, vós, oi? Se sentia espetegar un carxot, allò doncs belleu s’animava; les vases daurades i barroques dels retrats als murs tremolaven d’interès. Els qui hi havia pintats dins... amb la cara, llas, pagaven; lleigs! Mes ara els ulls se’ls reviscolaven mica; llur escrutini es centrava sobretot als racons i cap a les portes closes. Reputacions es veurien tot seguit impugnades, gelosies vessarien laves càustiques, errònies analogies foren dites sense mirar prim. Allò crearia crus difunts rai. Comencéssim d’arrambar’ns les mànigues als colzes, més amunt i tot, als muscles. Demostréssim el nostre zel; esdevinguéssim seriosos (prou hi cal davant aitanta de dissort, malastrugança, llas, com dic, i aitan repel·lent, immunda, oimés); plantegéssim’ns-e sistemàtics, empírics, rigorosos; som-hi, minyons; tota recepta apresa, tot clímax estrictament recorregut; vidus i vídues consolats; orfes, parricides, i cap altre escreix de desfillat ni de desatribuït, tothom qui per humana ruïna torni a esdevindre epilèptic ni primitiu, hèctic o massa humiliat, que no pateixi pas gens; socors els som, munificent, magnífic; us traslladem en massa i en cap cluc d’ull de la cangrí a Xangrilà. Car naltres rai; ens és esca de moviment continu tota carcassa esmaixellada, esmamellada, esborifada de tendrums ni recents excrescències increïbles. Les aixetes del sofre deixatem; sense ànsia, emperò: tot farà oloreta de net en acabat de cap guerxina, com dic; clic-clac i ja hi som: un sòl nu, ni pols. Ni record de res sanguinari, senyors! “Çonguim!” “Tarquim!” “Grggrg...” “Què manes?” “Ggggrrrgg...!” Hi vaig córrer, que se m’hi escanyava el carallot amb cap pinyol d’alvocat. I ambtant trucaren i, és clar, ningú no agafava l’aparell; quin moment de triar per a escanyar’s! Damnatge, ja ens veig perdent bou i esquelles, i a les exèquies del bou perdent-hi el senderi. Senyors, recony, descoratja molt i massa aquest flagell que patim de tal mancança de morts pròpiament dispersats pels paviments, pels pavellons, pels asfalts i tàrmacs. Volem que cada casa esdevingui escorxador casolà, que el nebot hi trossegi la tieta, l’àvia hi destralegi la néta! Crims passionals a betzef. Som-hi, valents, que tothom s’hi fiqui. Ganivets, pistoles, mecanismes, rodes, grues, tancs, tridents... Que s’estavelli cada màquina! Catastròfiques estridents juxtaposicions... el goig! Que s’engruni, sobtadament i tan caòtica, l’estantís pastís de la civilització; poc patirem per això. Preguéssim, no pas per l’animeta del bou (ell rai, al paradís dels bons banyuts), mes per les accions molt aparatoses, brillants, de volcans, fogueres i arsies, diluvis, terratrèmols, esfondraments... Passes, pestes, pandèmies... Avoleses dels déus i dels cels. Meteors, meteorits, aeròlits, asteroides; espetecs nuclears. Que cada plaça es torni indret on la revolució i la reacció esclaten entre mútues matances. Volem que en cada avinentesa d’esdeveniment volin, bombats, els membres desarrelats, els costellams, les membranes... Quin esplèndid enlluernament els cranis esbotzats, els colls desbotats, les sofrages esquerdades, els escalabornats orxegosos òrgans... i les toltes òrbites, i les arranades artèries i llurs raigs joiosos de sangs en brolladors d’èglogues que lírics glosem. Cal ésser creatriu, senyors, i empescar-se’n de bones, i com més cruels millor... Sense por, sense manies... car, si no és prohibit, on és la gràcia? “Te’n dec una, Lluís; uf!” “Anem per feina, Tarquí; hem perduda la trucada; la competència ens aixafa l’ull de poll; m’agafa colitis d’esmar-me’ls fent-se amb els ous trencats de cap meravellós accident la truita molt bigarrada que ens hauríem d’haver cruspida tu i jo.” Mut, amb fredor, en Tarquim, fautor fementit, se’m tomba d’esquena. Que se’n vagi a la merda; el proper pinyol que l’hi treguin ells, els datspelcul de l’empresa enemiga, els irrisoris Merdacaners Incorporats. Encara es guanyaran cap guardó. Me’ls veig d’estaquirots a cal batlle recollint cintetes al mèrit ciutadà. I el paer de sanitat lliurant, sota els desmais dels jardinet, discursets de preances amb carrinclones tonalitats d’òpera i tot, i exhibint alhora imatges d’intactes patrimonis on un instant abans tot hi era femta, farnat, fetor, infecció i purulència. Mentre naltres, mustis, amb verdet, bullint d’inèrcia, ens malmorim amarinats per tota mena de nafres somato-psíquiques i urpats de nits per agrípnies sense remei. Car com voleu que ens caigui? Com rall al pap; la mare qui els va parir; puta enveja! Ahg! Mes... cal evitar les idees corrosives; cal apitrar les maltempsades i rabejar’s peti qui peti en la positivitat. Null hom no hi és qui, si perd, hagi encara la ‘chière lie’, la cara lleu, alegre, diu la dita, mes prou cal, redéu, o més ens val plegar ara mateix. Sóc en Zet Çonguim, ‘obsessivament net’; la molt virtuosa companyia que em lloga es diu “Tot Plegat”, servei d’ultra-neteja; la nostra ètica laboral és impecable; la feina feta (amb celeritat i seguint al peu de la lletra totes les ordinacions i estrictes estructures que ens regeixen) embadaleix en acabat totdéu. Inoculem salut i joia on només hi havia hagut, un cluc d’ulls abans, un boscany horrorós i fètid, eriçat de monstres qui com bombolles brollaven de la mortrida, xemicada, carn. Som els únics, autèntics, anti-terroristes! Esborrem en un tres i no res totes les terrors produïdes pel progrés i pel concomitant regrés, per les armades i els armats, els imposadors d’ordre i desordre, els industrials i savis de tot avenç emmaquinat o víric, els apassionats i els deprimits, els violents de tota natura i sobretot els qui forcen la natura, els consumistes i despesecs, els sermonaires de tota jeia, els constructors i destructors... Truc, truc, truc! “Oh, ara mateix vinc a rebre’t!” deia, escardalenca, n’Elisenda Estruç. N’Agnès Rancúnies, la presumida, ultracuidada, ex-amant d’en Muricec, la seua ‘dilecta amiga’ (no la pot ni veure), venia a prendre el te amb neules i carquinyols. Ara belleu en veuríem de fortes. Amb una mica de sort, es traurien els ulls. I els fàmuls s’hi mesclaven; i els vells i nous druts... i l’ogressa Saballó, qui pujava de baix. “Elisenda Estruç, només hi som pel sexe — pel verriny, l’esquírria, el crim, la gana, i tota la resta de la merdegada.” Oidà, som-hi, doncs! De burxada, per cap carallot baterola, pirotècniques flamarades s’acreixien; el foc salubèrrim del bon odi, per ningú acugulat, per totdéu bitllat, es calava arreu. We all hate each other’s guts, i ai que estic content! Car només la felicitat que duu la feina ben feta t’ennobleix — l’assetjada busnada s’entrecruspeix (oh dolç flum de sangassa!). Part de fora farem visatge de circumstàncies, mes part de dins exultarem, alleujats, car tasca tenim a acomplir, objectiu a assolir, terres i robes i parets i mobles a rentar i restaurar, metalls a febrir, vidres glacials a purificar, esclets com glaços sempiterns de pol impol·lut, i flagells de disbauxa assassina a desteixir del tapís de la història del món. Tot allò dissolut solucionat. Tot allò esquematitzat ni tortuós reduït a recta línia infinita; tot allò oscat, plàsticament llis; tota pols de cendres i calçobres, esculpida en innocent escultura, de sàvies virtuts infusa. Tot coll tort, redreçat; tota revelació, molt discretament colgada de bell nou. Tot allò dit, desdit. Allò vist, invisible; allò mentit, verificat; allò tibat, destibat; allò massa estès ni esgarriat, novament en cleda hermètica mès; tot l’efectiu, desvirtuat. I ara el que estendré seran aquests calçotets tan nets. “Tot Plegat?” “A l’aparell.” “Al soterrani del palau del vell varvassor Muricec brolls de carnussa hi creixen com malèfics bolets. Veniu-hi corrents.” Això volíem sentir’ns dir tota la maleïda jornada, recollons! “Apa, tira, Tarquim! Prou prunes agres. Clarins, anafils, fanfara!”