Divuitè eleuterí

Eleuteri XVIII D’odalisques nasplè Als calçotets de jute li etzibí un genoll i ensems, d’eixauc, un mastegot al vult. Caigué rodó, escruixit, en escreix batut. Aturí el tacó. Poc vull anar-hi més lluny que no cal. –Greu pitafi, Grau, agre griu, ogre lleig. Ni puta idea. Jaqueix-me, pas lliure, ninot, esgarriacries, esqueixagrues, carallot. –Trobes que allò és de bon averany. Esclafeixes la rialla, la sentim els qui som fins d’orella des d’ací dalt estant i tot. Productor no pas de perles ni de geodes, ni d’ous d’oreneta ni de reig ni d’estruç, ni d’opi ni d’afolls, ni de follets geperuts. Què ens vols vendre? Pilotes de golf! Això et creus, eixidures, tumors d’indubtable vàlua mercantívola. Ja has feta la sort; el soldà et met al seu servei, vida ampla a perpetuïtat, badaràs, badoc. M’ensenyà ara no-res pinçat amb un índex i un polze. Brandí el cap, me n’espolsí: –Com sempre, manoi, malastruc rai. Més lluny d’osques ja no hi pots anar a petar. Ple d’enrònia: –Ja ens coneixem; sòlit, consuetudinari, t’estaves abaltit o només ensopit rere la bardissa d’esbarzer on les pudors es regolfen, reescalfant subterfugis, els mitjons arnats a un dit de la vora de l’aigua estantissa d’un toll on sanguinyoles botides ensumaven l’esquer, quan t’has anat a gratar una aixella. Ep, què cony se m’hi cargola? Furgues, furgues, i oidà! –Eu el qui vull és el soldà. –Que aixantos la mui, ja me’n faig càrrec. –No ho copsaries ni que m’hi estigués tres quarts de vida fent-te’n cinc cèntims. –Tòtil-tòtil, vols callar? –Ara amb disfressa d’insecte subreptici. L’en desdiguí de mantinent, i tranquil: –No, perquè ho sàpigos haig vingut a una altra cosa de totes totes diferent. –Malagraït! –Amb un rogall nou, es ficà a braire. –En Sigfrid, eh? Per això, després de tot, dec ésser més entès que no tu en moixons (me’n riguí); i prou et conec totes les guatlles. –Tau-tau? Ací fotràs millor, redéu. De primer, t’hem de fotre tip, i llavors, jaqueix que pensi un instant; hò, ja te la tinc: t’esverg, t’encarranquín d’esquitllèbit una forastera qui el soldà encara no ha tastada, no sap ni que ha arribada; ei, comença d’escatainar de contentet; tu ets el primer qui l’esportella; pon-l’hi, pon-l’hi, fill meu; setze anyets, tota gençor, cabell del corb, ulls d’ametlla, turmells primets i llambrescs, mugrons que en dius hum, oidà, aür, manoi, saliveja’n; damunt la nata la maduixeta, ungles d’ambre, esclau, per a millor escoixendre’t, piu del niu, ei, roent d’allò més, estergeix una deessa, la pus adreta i adonosa, salvatge, vulnerant, afrodisíaca, n’Àrtemis, musa d’art, na Dànae, na Leda, na Prosèrpina, nuetes gràcies, se’t mengen de viu en viu, vessant arreçó i verriny àdhuc part les roents orelles; na Dianeta, una neboda meua, vestida de llustrins, pluja d’or, flassades virolades de seda damunt la màrfega, fes-t’hi el captiu, fes-te-n’hi el distret; espontània, de trascantó, li esdevens com el terra al suïcida qui es despenja d’un pis pel cap baix cinquantè; no et dic pas que ets un soca, però ets la soca on, si fossos mig ocellaire, ornitòleg, com ací man, el tit, prou ho sabries; la milotxa ve a esmolar-s’hi els ullals, o les urpes i el bec: t’astorava, en romans ert; com em dic Grau, per graus se t’estireganya el virot fins que t’arriba al trebol i l’esportellaries com un altre telet, i això en un angle agut de grau aitan reduït que gairebé és nul; i creix, de mou i faisó que tost et guanya a tu mateix; lleu ja ets més virot que no tu mateix, no pas un cos amb cap atzep, un virot amb un negligible cosset; no et dius Dàmocles, et dius Virot Gegantí, en Polifem; cresqué el grop, desconfeix el fust on prengué rel, el desféu; ets un sol tendrum, amb tremolor d’estintol massa abassegat; i la moixa, maula, que s’hi esmola les ungles; fumeral oblic, t’hi agafava una rampa que no te la treia nidéu; hi jaqueixes que se t’hi enfujo el romanent del cos menic, recança d’ahir; ni surar no fot, gaiatell traucat i submergit; s’exhaureix a exhaurir’t; ai, ratolineta, pobrissona, rosegar rai; no l’ennuegos, bestiota, ara que et rosta; a trenc d’esbaldir’t, dia on havia d’ésser de jorn, és de nit; mors de plaer, brou de cendres, sòbria hemorràgia, brolla el màgic aiguaneix; érets un merda i ara una merda, car mai no cardares a mort com avui; se’t feia malbé l’equilibri químic del cervell, érets a frec d’esdevindre un canviot, un rebuig de la natura, i tanmateix, això rai, ai, ixes amb un plop serè de l’ascla paradís i, ep, torna a surar’t el cos, com un bocí de glaç; se’t refà el pols, somrius amb una certa insolència, ultracuidança, home de seny qui al capdavall mai no cau en malbargany, i inversemblant: alambinament gloriós, al·lucinació coruscant, ídola, aparició, semidéu resurrecte, què, revius! Revius, perfectament instal·lat, amb dos collons com dues taronges, gens afeblit, gens torbat, sense crosses, sense galteres, sense pruïges, sense fragilitats. Ve-t’ho ací què concloc: quan érets al bres, com a en Sigfrid, et van colgar amb fems de drac. –Ves. –Dàmocles Skamarlà, tostemps el senyor valent, fent malabarismes (i ensems ganyolant si fa no fot harmònicament) com n’Arístides, amb agrassos de mallols, panses, agrassons; dàtils, festucs; nous i llobins... Per tu sempre haig trempat. Tothom m’enllustra més que no pas si els fos llur llogrer i toqués ara mateix de pagar’m. Qui més qui menys, si de per riure o per una mania els rebutjava els untets, estarien tots disposats a fregar’m les galtes del cul amb lletovaris i embrocacions profilàctiques i de preu fins a fotre-me-les ben xiroies i lluents. Tu, en canvi, ni per embrocacions ni per brocs. De dret al coll. Skamarlà, ets un heroi. I digues, com t’ha anat? –Et plant una guitza als bonys i embalums de què fretures a l’escarranxa nàquissa, saps? –Doncs fotràs goig. Per això veig que véns. Ací el soldà soldanes rai, que en té aitantes com vulgo, li ragen a set deus; i teca, aesma’t, és clar, la pus collonuda. Compta els ossos malrostats; ací un escombriaire s’hi fotria gras en un tres i no-res. No véns pas a demanar’n lloc? –M’estic a can Garí. Tot hi és humitat. Verdet als esmalts. Pollegueres mal engreixinades. Ala geriàtrica. Només avis qui serven greuges de l’any de la pera. Ni una beutat ni que fos pintada com ara cap d’aitantes d’icones carrinclones, verges putes trepitjant nans rabassuts qui en llur deliri diarreic perden àdhuc els budells. A taula, un porró amb pixum i cucat bou en llauna perennement. –Puta abominació, i com puden a merda i suarda. Femer de nyeu-nyeus, tots del ram, tallats del mateix patró maltrabucat rai; salaços, paròdics, i cada sés un cingle escabrós on virus i bacteris s’arrapen espasmòdicament abans de no estrompar’s, parets necròtiques avall, i esdevindre també estront rocallós amb tènies per pegellides; procel·losa orografia claupassada, no t’hi vulgos pas aventurar; ecs, tu, quin fàstic; qui l’explora ja ha begut oli, no pas cap tutia ni vaccí. I sempre juntets, cul i merda, ca? S’han fotjats tants de camins els baldufaris que ara ja no saben anar sols, encadenats d’empertostemps, la llengua d’aqueix collada a l’esfínter de l’altre, és clar, i així successivament. Sotanes a balquena, no en donem l’abast; cada tres per quatre, ens cal augmentar la quota de buata. Ja et dic que lleu haurem d’originar un avalot d’estranquis. Quan la cosa es calma, els maleïts clercs, entre els quals els clergues, els més virulents, voluda d’ignorants, pastosa, corretjosa, culgrossa, s’apoderen sempre de la situació. Guaita els veïns, la superstició comunista, la superstició cristiana, la feixista, la gavatxa, centralisme i buròcrates. Molta llibertat de gargall però en realitat no priva sinó la igualtat, és a dir, el patoll, la pasta, el bunyol, això sí, adobat amb les essències de la raça, ço que vol dir, els capellans de l’insult quan hom discurseja de llibertat, d’igualtat, de fraternitat, i de totes aqueixes merdes sense solta ni volta, des de la trona de la tribu qui mana, i doncs la qui et nega la llibertat, la igualtat (car ets tu qui t’has d’igualar al seu paràmetre); i de fraternitat, un colló de mona, car tot ho vol per a ella, i si encara et roman re, t’ho pren alçurada, o prohibeix amanint-t’ho amb mastegots. I tu, tant se val, què recony hi deus venir a raure, aquesta vegada. On t’estàs? –Dàmocles, fica-t’hi, fica-t’hi... –M’estrebà cap dintre, i l’ajudí a tancar la portota, bo i jaquint fora el patoll sencer d’encesos talossos, els quals, urpes envant, encara fotien una faraó i aviaven una cridòria de caldéu. –Ah, el polifacètic Dàmocles Skamarlà. –Féu l’eunuc llefiscós, un conegut d’altres vegades: en Grau, em fa que es deia; i es ventà l’escamot d’enzes fanàtics com qui es venta un eixam de borinots, clatellots a doll. En Grau, pediculat titella sense gràcies, nan geperut, de la sort, primera víctima dels hereus del vell soldà adés assassinat quan començaven d’empescar’s turments i maleses; per a estovar’l colgat d’antuvi en secretes secrecions, davant els quadres escollits de la quadra – els xerifs, pontífexs, califes, mandarins, hurís, muetzins – i de mantinent en diverses ares de l’àrea exposat, amb cua i sense, fins que no l’hi tolgueren del tot, i el jaquiren llavors en pau al peu de la pagoda perquè hi romangués oblidat, convalescent, sense fotre brot, menjant semolina amb allot, cercant-se en acabat, il·lús, la cua per deserts i tundres, per neus i cendres, escorcollant per pells i tanins, de llops, de volps, d’iguanes de Guaiana, i furtivament davall les dunes, com qui aixeca coixins, i per finançar els vans viatges manllevant totjorn de foscs mohatrers qui per bestreta se’l violen, li rapeixen un cul més i més plenet de saïm, i llavors, posant seny garneu, entrant molt adientment al seminari, on esdevé millor que no clergue, sense barreres, aprenent-hi d’afaiçonar amb ulnes godomassins per a les odalisques, i d’aprenent guanyant-se llur beneplàcit, per exemple duent-los d’amagatotis cloïsses amanides i, de llevants, tarongetes de Tànger assortides amb sucrets i llepolies rai, de tal manera que la vox pòpuli entre les concubines retruny a les orelles del dapifer així mateix anorc qui s’encarrega de tindre-les prou titil·lades, i d’anècdota picant en anècdota coent, ei, no n’acabaríem mai. Com deia el pare Ajonjolí d’Heràklia, en la seua Cloïdissea – o Odissea de les Cloïsses – les quals enlluernadament entraren al serrall, a estampar’s salivoses als conys, ja amb pròpies sentors marines, de les grassetes soldanes, d’on tot era somriures, és clar, i ganes de no remolejar gaire, car “qui hi entra cloïssa, o sibil·lina llengua burella, no en sortirà sinó quan no pugui dir figa”; i així en Grau s’hi anava fent vell, bona vida. Pel portal que duu al soldà pocs habitants amb cua hi travessen que la cua no se’ls torni encontinent brimarada. Res no l’empoixevoleix com veure-hi a prop homes amb cua. “Ahir em banyava tranquil·lament i els ous em suraven al cresp ensabonat com cigrons en remull. Feia calor, i a la segla del vall passat el mur també s’hi rabejaven, ambtant, rabins i bramans. Tot d’una se m’ocorr que rient-rient potser conspiren a cor-què-et-pruu. Ixc amb la tovallola i dic Obriu, collons! Hom badava el portal; per a anar més de pressa n’espanyava les cuirassades fulles. D’una revolada, ja els era davant; l’astorament els oscava els posats ans nafrava les ànimes. Tremolen de valent, els espetega la carcanada com si cascú fos vil ossari sacsat per l’huracà. Aberrants cortesans, ni que m’entréssiu només pels ulls, encara m’hi heu prou d’entrar amb permís i escuats. Grau, procedeix!” En Grau era doncs qui els tolia les boles. Els seus estiracordetes s’havien trets els cordills de les sabates i, a tall de botafions i ostes, a tentines els te me’ls escolaven pels traus de les camises de força, i llavors els te me’ls lligaven ferms, tot per tal d’ancorar’ls; arreu alhora, de traus de portes i de vases, per golfos i pius de baldes, de forrellats, claus de quadres, ulls de pany, ulls hi gaudien. Els esfereïts dervixos qui oficiaven part darrere al rerefons no volien pas ficar-s’hi, s’eixorbaven perquè ningú no els veiés. Recíprocs, es cosien a mastegots. Mon mestre al seminari, en Perillós d’Agrigent (Sicília), cirurgià molt empescaire se n’empescava, amb metalls de foll xerric, de ben formoses, vull dir, formes a les esferes. Les bastia de dins enfora. Operacions a doll. On hi havia hagut abans un mig home empastifat amb qualque penjoll de bavosa cigala, ara et condemnava, diví, a ésser flairosa i sens tara. Marcolfes de les Suaus Magarrufes rajaven-ne doncs com flors d’uadi o com noies de vidre d’harmònic oasi. Els fars d’Agrigent assenyalaven on havien de fer cap els vaixells carregats de pròtesis i perfums. Les figures que en guanyàvem – les monges d’en Perillós – després eren venudes de marfantes, i mai no aplegaven, dels més estètics carallots, cap retret ni despectiva petarrufa. Gens fades doncs, ja et dic, cap de les noves minyones, car, cert, prou ens n’eixien plegades verges i tot. Per a millor ésser païdes pel llop més acabalat. Radiants, flairoses (com dic), frescals, els vits ni atzeps més rics com piques se’ns clavaven fins que la forma ni figura no se’ns malmetien, i llavors és clar érem degradades a prostíbuls de millor mercat o ja, amb una puntada al cul, fotudes al carrer. Als ulls als traus hi enfonsaves adesiara punxons. Redéu, us ocupareu del vostre nas, que prou brut el teniu, els retraguí. Allò li dóna una idea... Grufava a les braguetes dels dos buls... Únic elixir al desert dels coits: quall de bon vit. –Mes se la trauen de sobre a mastegots–. Doncs tant se val, si volien els ensenyava el diploma, abans era un home, femella molt mascla del moliner, mes a pleret hom em dissenyava de dona, oimés de monja... De monja, hò, entre les monges del convent d’en Perillós, millor fabre. És na Loli Bunyol, de Lituània, fotent de marcolfa de les suaus magarrufes sense prou papers, i pels voltants, ai, de la Casa Blava, centre estratègic del poder imperial. Expulsada del çòviet local, emigrada d’estranquis. Sense home, sense arlot, a mercè dels armats. Horitzó de mals averanys rai. S’esqueia que els núvols sanguinolents representaven aleshores qualque altre grell, o quall més vil de vit... On tinc el molinet de moldre la sal? –Demanava ella, i hi tornava–: El moliner em feia el salt; el denunciava al çòviet, mes ningú no me’n feia cap cas. En la ràtzia caigué, pobra Loli. No duia sinó un passaport fals amb un visat malfet. Dona de la vida molt agosaradeta, no anava aquella nit mudadeta sinó amb un parell d’unces de sedetes. Oceans de miratges se li obriren amb els tremolins. Creia veure passar ciclistes més bons que no en Merckx, o filòsofs més aguts que no en Marx, o humanistes més exactes que en Mao, o professors més dignificats que en Marcuse. La bòfia li deia que per què veia tan impossibles visions, o estrafolàries al·lucinacions. Que allò només podia ésser que pel fet que na Loli Bunyol anés, damunt, drogada, llas, i fort. ~0~0~ Els nois de l’apoptosi Em truquen al cervell i sent la dona que diu qui hi ha i tot seguit que obre i tot. Aristarc! Són els nois de l’apoptosi, fa, cridant. Bé, crid en resposta, prou ocupat llegint quelcom o altre. Tret que ara m’he posat a consirar sobre els “nois”... Atès que sóc dels qui s’enllamineixen bon tros esguardant per les teranyines cibernètiques les bones historietes de cardament... on les dones rosses reben visites de negrots molt superdotats pel cantó virotístic... i la meua dona és rossa... i els nois de l’apoptosi, atès tampoc que no sé què vol dir apoptosi i podria doncs ésser el nom de qualque agència que trametés nois amb virots superdotadíssms per a “servir” les rosses a casa llur mateixa... i, en fi, doncs m’he distret. Ara, per comptes de llegir re, només em perd per les cambres del cervell... hi vaig badant, a les palpentes, tentinejant, carranquejant, amb el cap a tres quarts de quinze... i al rerefons amb la idea que em fa trempar... que potser hi veuré bona teca (la dona cardant esmeperdudament amb els nois; rossa donada pel cul per negres molt superdotats), i tremparé llavors encara més, i m’escorreré com cap elefant, copiosament, inundant-me de joia i de fines endorfines... Car al meu cervell qui hi som? Doncs hi visc jo, és clar, i hi viu la meua dona, i hi viuen els seus amants... de tant en tant... I qui més...? Oh, gent rai... hostes qui venen i van... espectrals ara, i ben sòlids llavors... I si comptés tots els qui hi han passats...! Car n’hi ha qui passen volant i ni temps tinc de conèixer’ls debò debò... i en canvi d’altres s’hi estan que voldries potser que ja no hi fossin i tot... i en deu haver d’altres qui deuen viure en cap racó si fa no fa latent... i hi ha els qui dormen a les golfes i al sostremort i al soterrani... ei... tota mena de fantasma qui extrec del que llegia aleshores o el que guaitava a cap indret o el que m’esmava com un ximplet... tothom s’hi fa niu... bé transitòriament... o potser ja més sedentària... Car tot s’hi val... som molt oberts, la dona i jo, amb el meu cervell... Un cervell bohemi, un cervell generós... poc maniàtic... Una mica maniàtic, sí. Maniàtic i no maniàtic... va a tongades. De vegades, cal tancar les portes al mal temps. D’altres, obres els finestrons de bat a bat. La qüestió tanmateix... que la meua dona és rossa... rossa com l’Eva d’aquella historieta de l’Adam i l’Eva, plantificats, vulguis no vulguis, en paradís per una entitat fastigosa, criminal, repugnant... maligna, com tots els déus... I n’Adam era negre i molt superdotat pel que fa al virot... I aquell déu malèfic el ficà en un diguem-ne paradís (molt pseudo-paradís, en realitat) on podien fer de tot, és a dir, no res, car els era prohibit de cardar. I doncs es veu que n’Eva va temptar n’Adam. La rossa mostrà al negre un cony tot vermell i sucós... I li va dir: tasta-hi, carallot; és collonut. I el negre hi va tastar, i hi va ficar el virot i tot, i aquell tros de merda de déu malparit i envejós es va treure el seu virot, que era com una espaseta mida llumí mullat, de foc fos i d’espurnetes d’amb prou feines rai, i els va condemnar a fotre el camp, fora de ca meua, fora del meu cervell, els va dir, xisclat, amb un espinguet, tot esborifat, fleuma podrit, com un marieta ultratjat, i els entaferrà de més a més l’afegitó maleït de tota mena de malalties i d’atzagaiades... i el descansat que es va quedar, malparit de merda... encara se’n deu riure ara, l’abjecte datpelcul renegat repel·lent traïdor i criminal. Tant se val, ací som. Viatjant doncs pel meu cervell, escoltant per les parets, espiant pels foradets... Tractant de veure la dona cardant amb els nois de l’apoptosi... I, collons, que em sembla que m’he equivocat... Que deuen ésser electricistes... Car com més anem, a menys cambres s’hi veu... I em fotré a cridar... tret que no tinc gaire veu... i vull avisar la dona... i no sé on s’ha fotuda... li volia demanar si sabia de què feien els nois de l’apoptosi... si eren electricistes... o pintors... o bastaixos i portaven un altre televisor... o forn... o rentadora... o nevera... o com se’n diu... I a poc a poc no vaig pescant-hi re... se m’apaguen les cel·les i les cèl·lules d’una en una... i tot ho veig fosc... i re no em funciona com cal... i oblid el nom de la dona... i oblid on deu ésser la porta per a fotre-hi el camp... i ni esme no tinc per a bellugar els dits i obrir les finestres d’aquest cervell pol·luït i pudent... damnat... fumós... deleteri... m’hi ofec... m’hi ofec... ~0~0~ Què hi faig mesell balb de tuls impudents monòleg d’escates passerell empegueït passant com un fenomen? ~0~0~ Matèria somiada, l’univers Qualsevol blanca paret interior pot esdevenir paret dels somnis de la matèria. De taca fosca en paret blanca, matèria fosca se’n desengorja. M’hi atans amb un cert tremolor d’anticipació. Paret tota blanca, hi dibuix amb negra pintura, molt negra, la figura que hi vull. Un cercle, unes èlitres, unes escales, un nas boterut... I ara només em cal esperar que la ubiqua matèria negra de l’univers se n’adoni, que hi té aquella finestreta oberta, per a deseixir-se’n a lloure... perquè efectivament, a poc a poc, no hi degotegin... o en allau incessant no en ragin... figuretes exactes, molt més petites que no les finestres mateixes, mes idèntiques de forma... Cercles, èlitres, espirals, escales... cels ennuvolats, rombes, cilindres, cons, conys, fils i flocs, peus i potes, i nassos, orelles, titelles, diamants, budells... Taques de colors... geomètriques... estamp a les blanques parets perquè la matèria fosca se n’adoni i es desclogui en figuretes de les mateixes colors... Car, cert, la matèria fosca on l’univers se somia... o que l’univers no somia... és no solament negra... És també roent de ferro, verd madur, rovell d’ou, blau d’escata... Acaroneu-me, doncs, nous ambulacres, tentacles, probòscides, arestes, dits... Solqueu-me, llavis, vulves, ulls... Balleu-m’hi, exèrcits, xanguets, eixams, estols, esbarts... Disfresseu-vos-se-me’n, arlequins. ~0~0~ Конец (la fi implícita a l’inici) Viure comença al conyet s’acaba al canyet. Tot no és sinó qualque defecte de pronúncia. ~0~0~ tan content que estava i tot cal diferir-ho tan content que estava i tot cal diferir-ho els llibres i papers que creia perduts els trobava dalt l’armari de l’altra casa sota la pols els toms acolorits els plàstics lluents els fulls formiguejants ah i l’altra meitat de l’esborrany amb l’escrit cabdal... ...per això he corregut cap a casa dels pares a rembre-hi l’altra meitat per a anar més de pressa he oberta la porta de la botiga mal fet... tantost m’hi ficava m’hi jaquien el minyó d’algú perquè hi esperi que sa mare no torni i ara la porta s’obrirà sense descans incessant clientela que poc puc trametre a dida tret dels més estranys l’animal amb la casaca de cuir negra qui duu insígnies esportives per al meu fill ara absent d’on que se’n torni reganyant i emprenyat el marieta amb l’enorme turbant relluent de seda blau al cap qui vol pujar al pis o davallar al celler part de rere la botiga sense que hi tingui cap dret d’on dic que també l’hagi d’enviar a fer enjondre la mà tret que aquest s’ho pren bellugant el culet el metge i la seua filla escultural que volen que els aconselli de qüestions culturals la munió de dones sense descripció particular qui romanen darrere amb llurs bosses i monederets interessants converses amb gent carallot tret que el que m’interessa de debò és de tornar a mos papers no donaré pas l’abast si començava de vendre’ls el que no venc escoltin estic tancat estic tancat no obria pas la botiga per a vendre-hi re ha estat per expedient que hi passava per a anar dalt... tots llurs vults expectants... quin paperet! escriure mos ideals pensaments haurà doncs d’ésser per a més tard què hi farem. ~0~0~ Si sóc barber de manicomi m’esguard amb ullets de microbi cada pèl ni cada fol·licle rac barbes de cada imperdible i les calces els cauen als folls sens calces se’ls enfuig follia com de gàbia ocellet massa trist i les tites enfonsen persianes cada ascla fóra’n sucós cony i fa cap la metgessa en cap i s’arrenca l’esparadrap qui li obstruïa la vista de massa de nap d’artista emmordassat i amb cloroforms i cada cervell n’és col-i-flor i cada bròquil s’acaba ensems i ara tothom fot el camp pelat tots duem la consciència al pap qui no la caga és un cagat. ~0~0~ Si era colom de vorera m’atansava peonant a l’embornal i hi espiava la claveguera hi veus raure de tot rats i gats rals i orinals palters entrepans condons embrions i això prou : manta bandera de causes i nacions òrfenes o subterrànies i els dimonis repatanis que algun dia sortiran a menjar’s cada sabatot de capdecony ambulant. ~0~0~ Davallant de pler de trens Quantes de vegades no m’he trobat somiant que davallava d’un tren o altre tot tornant a casa! Com em conec la placeta amb l’estany i l’aloja de pedra, i llavors els viaranys de rere l’estació per a fer drecera fins a casa nostra! Els coneguts adients indrets per on amb quina facilitat sur i llisc... són prou acolorits... Cases de bell nou visitades... magníficament parades... elegants, harmòniques, fresques, netes... amb antigors ací i allà, de bon gust... Els vermells, els verds, els ocres dels fruits... Les terrisses multicolors... món estàtic... plaïble, suau. Mes tost tot és descoloreix... i, si mai doncs de dins les cases estant guaitaves finestres enfora, com reconeixies aquells voltants tanmateix tan adequats!... amb botiguetes planes de mercaders qui exposen llurs mercaderies... llas, nogensmenys, esdevingudes amb els anys totes fades, destenyides... cadiraires, barreters, bobilaires de terrisses decoratives: nans de jardí, déus solars, rellotges de Solell, nimfetes, dianes, faunes, càntirs, sellons, porronets... Can canvi, altre que de tonalitat: on el briu els sobreeixia els arrabassa la goda... i els dolços paisatges, i acollidores estances... de mantinent i sovint evocats només en vagues somieigs... són doncs idèntics a l’hora on foren buidats d’ànima... Arreu només s’hi belluguen, com babuïns de repulsiu cul encès, els ocupants. (Els ocupats, moixoni; por rai.) Quantes de vegades reprenc així mateix doncs la fugida! Es veu que aquell matí el president o capgròs d’un club – un dels pocs caps de brot prou audaç, prou ardit – havia estat assassinat al camp del seu club mateix... Volia esmorzar... Mes tothom a casa massa enfeinat tractant d’entrevindre-se’n i assabentar-se’n encar pus, dels detalls de l’assassinat... Ara tothom parlant del mort en termes encomiàstics... I pel parlar massa, ningú encar no havia fet res a casa... No tinc, doncs, res a l’hora: ni la roba, ni els atuells, ni l’esmorzar... Tothom de dol molt pregon i sentit... Vaig esguardar finestra amunt... àdhuc el cel portava, plantificades als núvols de pluja, bandes negres fetes pel fum de trists foscs aeroplans de mal averany... les bandes negres relliscaven pel cel molt lentament... Vaig escorcollar damunt les cadires... i als respatllers deserts... No, no hi tenia parada roba neta... No sabia pas jo (i devia ésser l’únic) ni que el sobtadament molt cèlebre mort era ara doncs mort... ni de fet qui era. Havia doncs de proveir-me d’un diari per tal d’encertir-me’n mica... Tothom ambtant a casa massa plorós o entotsolat o ocupat a esbrinar-ne més subtils entrellats... Escorcollava a la pila de roba bruta... fins que hi trobí pantalons i camisa que no fessin gaire fortor... El carrer era ple de carotes llargues, ulls plorosos, tristor ambient... No hi havia enlloc diaris recents... Havia d’anar a operar algú dels collons i la cigala... el germà d’un dels directors de qualque feixuga agència tributària o altra... Ara, aitan anar amunt i avall, havia agafat fred a les mans... I una por estranya em garratibava... com si anava avui a fer la feina a jova... i algú altre, el germà poderós, més tard se me n’anava de totes totes... furient... esfínters en foc... a revenjar-se molt cruelment per la matusseria... Li vaig dir a la meua ajudant, na Dallonses, et diré exactament com operar collons i cigala... Em vaig fornir amb una curta ampolla esculada amb la qual llavors cernia els indrets on calia tallar i retallar, i alhora vedava amb llepies, xuclets, feses i indusis cap lloc on no calgués fer-ho... Era de na Dallonses (na Zalia, em fa) el venturós guia... de qui les balbes mans tanmateix aviaven docents pantomimes... Pel lloc marcat pampalluguejaven malabarismes de fins raors... i l’operació reeixí... Vam jeure junts al llit del costat... L’angoixa temprada doncs amb l’escalfor del seu cos desencotillat... “Avorreixc aqueixa feina... pas vós, doctor?” que em digué a cau d’orella. I decidíem d’exiliar-nos... clandestinament, és clar... En Dallò (en Lluís, crec), un antic amant de na Dallonses, volia vindre... La seua companya d’ara també... Ah, com corríem, cap a nòrdics indrets de llibertat... Ara em venia novament a l’esment com fugíem, els quatre clandestins, de la ciutat irrespirable. Com llavors, lluny de la ciutat envaïda i densament llorda, ara doncs tot d’una allerats, estorts i lleugers, per paisatges de clars impecables monuments que es retallaven al cel blau... rodolàvem per tarteres i rosts, les dues noies llurs faldilles sovint pujant-los entre rialles fins a les barbetes... i com saltàvem aleshores, ell i jo, llambrescs, altes tanques i baranes... i com corríem tots quatre per avingudes de promesa... i com relliscàvem entre frescals verdures... i com escalàvem, amb escansoris imaginats afegitons, escalinates de triomf... A les sèquies el xanguet ens duia de corcoll... dels petits individus llisquents i lluents, argentats com mabritjols, no n’enxampàvem cap... ara, rèiem... “cada dia aprens” dèiem en llatí... gojats i gojates arruixats i arrauxats... i ens banyem a l’aigua gèlida, nítida... Na Dallonses (na Zalia, sí) amb patí improvisat i caient de cul... encar tendre... hi patí adés una mica de pèmfig... veig que hi té manta de piga a la figa... En Dallò (en Lluís, som-hi) es mostra glot a fotre-se-la allà mateix... a la riba on la brisaina ens eixamora... Hi creixien a la riba didalets. Temptadors com esquellerincs ni joiells als llisos colls ni als llongs tentacles de les dames més putes ni senyores. Mai més, ens hem resolts, no ens adonarem a la maleïda vivisecció. Renunciem tots quatre als nostres títols de metge que fins ara ens donaven permís per a mortrir i destrènyer sense pors d’ulteriors conseqüències. Tot d’una, una al·lucinació ens encurioseix... atrets plegats pel reeixit àlibi d’un llangardaix qui, íntim, encigaleix un cigne... “sense fer soroll es va totjorn més lluny” dèiem en grec. I que no ens barallaríem mai més amb cap altre ésser, tant se val el nombre de potes ni d’ullals ni d’arpons, tret que, mal intencionats, ens ataquessin. I ens estalviaríem de discórrer amb ningú qui ja no tingués un cervell ni un enteniment no pas rellogats, ans completament independents i propis; potser no ens caldria mai més dir ni hola a cap entecat del cervell per por d’odiós encomanament. Ah, com riem, tanmateix. Sense escrúpols ni lletges empremtes a l’esperit estigmatitzat per empeltades culpes! Érem els mèdiums i ho interpretàvem tot tan encertadament... Nitrogenava, dret, la soca de cap primet plançó, “Llas, tot do es deu estroncar tard o d’hora, i qui sap si sempre a deshora” dic “cada matí fins ara era reeixit saurí – amb la meua vareta màgica tremolenca i estirada – trobava segur, a la tassa del pixar-hi, aigua”. L’astor s’endugué algú d’enmig l’esbart a la cort d’un mas proper; l’aviram ni piular. “Sempre és massa tard per a les gallines” sentencià na Zalia. Dalt un turó sense vigilants guaitàrem avall. Els presoners empresonats a la vila malalta jugaven encar a espases de fusta... eren els paradigmàtics hostatges decebuts, entabanats... jugaven a pilota amb la perla de la saviesa... i no se n’adonaven... i assumien que la perla era pilota de drapots... i se’n desdeien... i no es defensaven doncs amb res... i perdien llur idioma... i adquirien els dels llops qui els assetjaven, qui els envaïen, qui els ocupaven, qui els esclafaven, qui tost els anihilarien... i au... no en jaquirien aprés ni de mostra... esfumats... Fum i boira llepissosos enterbolien aleshores el panorama... els nostres ex-conciutadans ja anaven vestits de mortalla... ja no en desarrugarien mai més els plecs... zombis ocupats, agressivament extorquits, oprimits... i alhora mortíferament engavanyats, com dic, per les mortalles i les cotilles dels idiomes (i doncs les ideologies) enemics... amb allò doncs espremuts a tesa... fets càustica pols, i duts a ranera i a ofec... cendres tots plegats, amb prou feines mantinguts en cap forma remotament genuïna... repapiejant... entrevinguts per esperits aliens... cendres i estalzins, com dic, cendres i estalzins embolicats en parracs... espantalls per l’invasor espletats i, és clar, com més espletats més odiats... “més odiats, ells, els espletats envaïts espantalls, pels endurits inics reconsagrats ocupants” puntualitzàvem. Drogats, cada diumenge, ensinistrats en dogmes pecs... hom inaugurava boïgues, butllofes, a les llengües dels infants... tots esguerrats... mentre els grans pesaven figues... no gosaven dir cap peudebancada sinó en sordina... els capcineigs, vists de lluny, semblaven cerimònia de ramat... xais cap a l’escorxador, diries... la mateixa mansuetud fastigosa... el patró de porpres i encensos aixecava la vareta esvelta i, ronsa, els vergassejava l’esquena perquè anessin encar més a poc a poc... Amb ardus xiulets i estrèpits de falòrnia en beneïen, del degenerat ramat, la follia. Hi havia dues casetes amb begudes... hi anaven els més desconfits en soplec, de genollons... “Més virós verí, si us plau!” I els sobergs, repulsius, guardians, vestits de porpres i voltants d’encens, gaudien a denegar-los-els, i llavors encar més a atorgar-los-els, de fètid ultracuidament curulls... A l’aplec tothom s’enfarinava cara i carranxa amb la mateix farina del mateix cabàs... Ho trobàrem no pas gens higiènic... I tampoc no volíem ésser lívidament blancs... amb la poteta blanca... Mes hi havia els entremesos guardians qui ens denunciarien... o ens assassinaven a lloc... I, tot i que la tria era nul·la, tothom havia doncs d’haver votat, amb el nas pintat i la punta l’atzep. Un tremolor... un espès iogurt d’incertitud... se’t congriava al voltant... Enduts pel duad, gent sense esme, esdevinguts cagallons que el corrent remena... Ens tornava a agafar la mandra enorme, mans balbes, ertes... Les gallines sempre fem tard... “I si...?” Hi havien els tendals oberts del Circ del Feix Escanyat allà al firal, a l’estesa vora l’assut gros... De rapafuig en fugia un animal salvatge... algú disparà... l’animal caigué rodó... el ventríloc, un home petitó i aviciat, molt conyarrí, prengué l’avinentesa i s’espolsà el borrissol del virot... S’havia acabat de cardar el pobre animal... havia estat, aquell animal, un animal quimèric, de nom Or-en-biaix, mig medusa mig hidra, pell de verge sempre... tot i que, de més a més del ventríloc, se’l cardaven sense atur els nans, els albardans, els comptables amb comptafils i d’altres màrtirs burocràtics qui al capdavall no fotien altre que equilibrar guanys i despeses per altri aplegats o doncs espargits... Ara l’animal quimèric era tractat de desagraït i d’il·lús... amb veu gruixuda de desembre tètric, el ventríloc hi afegia grollers penjaments... I l’animaló, què era, en acabat que no li esclatés si fa no fa damunt, la bomba llençada amb canó de dalt el turó... pels ximples i llords guerrers entecat... què era? Doncs no era altre que tendrums i membranes molt esbarriats... I com se’n fotien, com si fos palterada, els barroers assassins, amb gardenys i grufant-hi, repel·lents. Si esguardaves amunt de prou avall, veies com s’arronsaven, escruixits, els parrufs de totes les coristes... Sota un magnoli escarransit, la góndola de l’hamaca servava un anunciant obsedit... “Em cagaré en tots els morts de qui m’ha matat l’animal quimèric de pell sempre virginal... Ara romaníem verges de verge... Quin paperet fotrem sense vestal bona només per a la violació dels albardans...?” Tastà els xampanys, fumà els cigars de dinamita... A quin cony enfonsarem per amor a l’espectacle qualque d’aqueixos cigars de dinamita? Mig enfonsat al cony... amb el ble pus tost llarguet ja encès... així voldria plegar... (Ens diu doncs l’anunciant...) Tret que no tinc prou de cony... Serveix un forat de cul...? Probablement, car tot és foradet de carn... Si canvies “cony” per “forat del cul...” ah... i així és com m’abelliria de plegar de viure... amb un atzep roent qui m’enfilés... No provocava ningú, massa acostumats a no jaquir-nos atreure per cap esquer regalimós ni ham procaç. Tot feia pudor de cremat... Les obres dels nostres dramaturgs foren foguera... Cada dramaturg qui no escrigui per al circ oficial i únic, portaveu no gaire disfressat dels corifeus de l’ocupant, i en llur algaraví tremebund, hom el considera obsolet, cremat... ningú no en serva cap interès... i això si no et diuen de delinqüent, de clandestí, de terrorista... Pel que fa a les obres antigues, antigalles sense cap vàlua, torcaculs... Els invasors tot ho tenien escrit, i no hi podíem afegir res. Abans no se’ns enduguessin, ens endúiem a millor indret... Desacluquí’m. A la falda em reposaven els fulls de quelcom que havia escrit mentre tornava... Era aquest estrany sonet ferroviari, amb estramp i tot, que confegia al ritme del tren que em duia encar un cop pus a la vila pairal en acabat de trenta-tants anys d’exili. Els meus retorns són fats, destenyits, repetits, despesos, gastats... vagament somiats un cop i altre. ah horror, horror, horror! horror de nimfa qui a la font s’atansa a plorar-hi la mort del bell heroi... hi plorava la mort del bell heroi i talment escates a la balança semblaven les llàgrimes en lluir al pas de cada seua suau galta... com al préssec el rou del bon matí lluïa el llagrimeig de la malalta amorosa aloja qui duu a la font les flors del camp per a l’heroi qui mor com moren els herois qui moren sols... i l’heroi de sobte darrere el pont li ix, i a cop de pala amb què tresor colgava, me li sega el coll... “Li tols la vida, heroi, i la nimfa duu els plors encar a la cara, i als dits les flors.” No sé pas si l’entenc gaire, tret que llavors, quan davallí del tren, l’estany amb l’adolorida goja, i, rere l’estació, les pòstumes cases dels pares...! Circulem, circulem, insistien les mateixes imatges, circulant ausades en cercle. Tornàvem doncs novament d’una caseta a les firetes de devora la platja... gojats i gojates hi abundaven, enjogassats, enriolats... Tot hi és companyonia, i tendres dones, doncs, i infants juganers... tot hi és paradisíac... El visatge d’una de les gojates era una rondalla de passions... les emocions hi sallaven sulfuroses... L’espetec d’un tret o d’una cinglada hi esclatava que retruny per torniols adesiara remembrats... Rere romans, pobra minyona, enxampada a la cambra dels horrors del maleït circ oficial, vaig pensar, amb lleigs retasts de nelet. La seua cara de sobte m’esfereïa. “Llas, no sé amb què em véns... no sé amb què em véns...” vaig repetir, esveradament. L’havien morta a mig fugir, tret que, sense dir res, parlava. “Les abassegadores màquines subterrànies del mal immens que s’atansa ineluctable... els nostres enemics ens foraden la terra sota els peus... Som a frec d’ésser extingits... si ara no és hora doncs de treure les urpes...!” Enfarinats, amb jeia de cadàvers, ens arrapàvem passant la ratlla al terra corcat. ~0~0~ Ja hi havia llençat no feia gaire un altre inútil cotxe daltabaix d’aquell penya-segat llunyà, i avui em proposava de llençar-n’hi un altre, tret que abans he volgut veure que sota tampoc no hi hagués ningú, i quan m’he repenjat a la lleixa, a frec de timba, collons que me n’adon que part de baix hi ha tot de gent, com si som al dia de la mona, tothom berenant-hi, bevent a galet, cantant i rient, amb tros de la canalla jugant amb la carcassa rovellada despullada del cotxe que hi llencí adés, i doncs què hi farem, me’n torn cap a la carretera, i hi ha ara més i més gent qui hi fa cap, i amb un esglai veig també que sembla que hi hagi un grapat de guàrdies al voltant del meu vehicle, com si m’hi estiguessin clavant una multa, per això aixec la mà i faig signe que ara hi vinc, ara hi vinc, i l’anunciant es deu pensar que l’estic saludant, car, abans no arrib on és, em diu somrient-me, i per l’altaveu, el seu nom: Jenkins! i ara m’empastifa el micròfon a la cara i deu voler que li digui el nom per l’altaveu i m’ha agafat sense preparació i hi dic: Reggie here, how’s it going? i continuii endavant i me n’adon que no, doncs, que ningú no em fotia cap multa, que m’havia equivocat, i que hi puc romandre tranquil·lament, i fins i tot algú em convida a un entrepà amb fuet i no sé si duc prou per a comprar’m cap cervesa al concessionari, tret que abans no regiri per la butxaca, hi tinc en Jenkins al costat qui em diu: Reggie, that you? Have one of these, on the house, i és una mena de llimonada amb bombolles i li dic, a través l’altaveu: Yummy! i veig que està tot cofoi, que no l’he defraudat, i crida: Reggie agrees, Citroncil·la is the yummiest of drinks. ~0~0~

Dissetè eleuterí

Eleuteri XVII Tornant del ball, en Cascalls ÇaFont sent part darrere en Porn Festucs qui el crida. S’atura i es saludaven. Ei, Porn. Ei, Cascalls. Suara em feies enveja, li diu, ballant com ballaves amb aquella paia de qui diria que la pipeta fa més embalum que no la teua xil·leta escarransida i momificada. Li respon : Com bé dius, parla l’enveja. —Véns al gimnàs nocturn? —A què fotre-hi? Barallar-t’hi amb cordes i ressorts perquè la cal·listènia et lluï? I a qui encaterinaràs llavors amb un cos tan bulbós? —Carallot, s’atansen les vacances d’estiu. Tènues vels decoren els seriosos poemes que són fufes, pompoms i mamelles de les senyoretes estiuejants. I calen urpes fortes d’aligot o de pantera per a estripar’ls les llenceries ni arrencar’ls-els dels palpissos bategants i suculents; açò les impressiona un ou; la violència mascla, vull dir; se’n deleixen com dels monòlits més erts ni dels caralls trempats més montserratins. Llurs veus acollonides te la porten més forta que no la de cap goril·la king-konguesc. Si els músculs les astoren, la violència dels músculs eròticament aplicada els remulla amb densos aixarops, com dic, cascun dels molt elàstics traus que els gruen per veure’s tots penetrats, i en tenen pler, pam avall i pam amunt de tot un cos que només serveix per a cardar. —Fes com vulguis, Porn. Per tu faràs. Jo sóc pus tost un no ningú silent; fa onze anys que no ensum parruf. Només vaig a ballar per l’estètica harmònica, pel moviment superflu i opulent, el vaivé sideral. Ara, si la balladora em fot mà a la carranxa, la vergonya i l’escàndol em poden i m’anorreen; i la noia la trob desvergonyida, i li dic d’irreverent per la profanació de les meues parts, i de fastigosa per tindre una ànima tan salaç ni lúbrica, veus? —Ximplet, no n’endevines una. Sempre lluny del fitó; sempre mancant les osques. Fot-em cas, Cascalls; una successió d’oloroses molses d’entrecuix és l’única dieta bona per a la longevitat. Tinc agalius i segueixc l’esclau de la meua intuïció, i et veig (i això molt més aviat que no t’afigures) esfereïdorament mort d’inanició de vulva. Xarrupar’n t’exclou encontinent dels letals capbreus de la Mort, t’esborra de moment dels latercles ni registres de la Seca de la dalla esmolada; la Tètrica Mestressa t’allera un pany més d’anys car se n’adona si t’estimes ses germanes de cony. —Què hi farem. Però, guaita, si vols blasmar algú o quelcom, blasma i ompl de desalts l’impuls devers l’acrimònia que aqueixos darrers onze anys m’ha pres. Com per baterola o rebequeria, només em pugen a l’esment hostils anècdotes pel que fa a la profanitat intrínseca de les femelles. Sóc un home molt respectuós amb les coses ni animals creats. Per això només menj allò que cau, i això un instant abans no esdevingui — pitjor que sabater ni sem ni malmès de tan amoixit ni cucat — podrit ni deny ja de femer. I en canvi, les dones se’n foten del mort i del qui el vetlla, i no ho fan ni subtilment, ho fan desconfint tota norma, escalabornant totes les arestes i tots els vèrtexs de la geometria divinal de la vida sempiterna, i això a cara destapada, petant i rotant, rient i pixant, i cagant i menstruant, sobre les imatges ni conceptes més sagrats. —Home, les dones són terrenals; és natural. Veuen en pròpia carn d’on ix la vida i la forma, l’estètica i la psíquica, i damunt, com un afegitó paràsit, tota l’etèria, girella, feble i febrosa bastida ètica i moral, deontològica i teomaniàtica. Tot això i més els ix del cul. Formats de merda. Del cul, tot això, tantost hi fan néixer ningú. Algú, un contigu rival qui per les efímeres bombolles cosmopolites del món després, ei, no en faran esclatar pocs, d’hímens, tu! Per això el món és un camp de batalla per a naltres, mascles. Qui faci esclatar més hímens, i això inclou els del recte i els de les goles; els de les orelles i els dels ulls; els dels melics i dels oronells; i els traus nous de trinca per via de xi esmolat, doncs prou pot, ell, guanyador! —No, no; atura de bombar betzolades. Tot això és superstició molt contemptible. Porn, quiet, collons, si m’escoltessis! Els gèrmens i les falgueres, heus meravelles davant les quals tota teoria es panseix. Els objectius dels gèrmens són palesos : atien ans encoratgen els cossos inerts — per les passions decebuts a continuar vivint com éssers sense consciència — a prendre’n. A prendre consciència de llur condició ni situació, a discutir’n la coherència, a escrutinitzar’n l’estrident embrancament cap avall. Car això fem. Anem de dalt avall. Cap a la fossilització. Per culpa de les dones, amb llurs males setmanes que volen que cada mes tot sigui palimpsest, i doncs esborrat i escrit de bell nou amb sangassa de cos assassinat... Ací, en Cascalls s’escanyava. Després d’estossegar mitja hora, va dir : Perdona, tinc l’eustaqui ple de pèls i borra. —No; t’engargusses perquè ets massa fanàtic; algun dia vomitaràs tant de fel, i amb el fel el paltruu i tot el seu reialme fastigós d’òrgans a mig corrompre. —Lleixa’m acabar. Per culpa de les dones, amb llurs males setmanes de sacrilegi mensual, voldrien que el llibre de la vida fos reescrit cada quatre setmanes... i escrit cap amunt, cap a la diversificació. Quan és evident que anem cap a falguera, i falguera en ambre, i fòssil doncs molt relluent. La replicació infinita ens va evoluir cap a l’oblit superb del germen — fantàstica taquigrafia del nostre ens més reduït. Fins que esbocinats ans subdividits en les nostres manifestacions més mínimes ni primitives no tornem a acabar entre les urpes salvatges del déu creador! —No sé si ho entenc. Les dones són l’entrebanc o llagui cap al retorn definitiu devers el no-res de què fórem creats...? Perquè reescriuen cada mes l’etern retorn al començament amb la sang menstrual...? —Exacte; la teoria de l’etern retorn és una teoria falsa, és una teoria femella, de capats, d’acollonits, com aquell malastruc de Nitsxe. —Oh, ell, i un grapat de filòsofs com tu! —No jo, no jo! Jo tinc la bona. L’única teoria bona és la del retorn definitiu. Cap a les xarpes del diví àvol dimoni qui amb escarransiment molt savi creà els àtoms del germen qui s’embrancà en aquesta superfluïditat tan repulsiva on surem, naltres, com bromera deletèria i tragitant, naltres, els microbis més repel·lents i malestatgers mai creats, i per equivocació. —Tens un prejudici contra l’embolcall que ens embolcalla — vull dir, el paisatge i els humans qui ens hi rabegem. Et turmentes tu sol. Per cabal. Com un intel·lectual naquis qui fa onze anys que no tasta cony. —Moixoni, tanasi. Tu què saps? Fa onze anys, llaguiava a una cantonada fosca; em volia vendre el cos; tret que crec que era massa lleig, no anava a fer bíceps ni colia el déu cal·listènic com tu, i doncs ningú no semblava voler-me’l llogar, el cul. —Un cul d’intel·lectual, no fotis! Flasc i amb morenes! No em fotis riure! —O potser no ensenyava prou cuixa. Tant se val. Tot d’una, un oreig, un ventijol perfumat de merda i de rats i gats, i gossos i humans a mig podrir, surà del forat de la claveguera... I amb l’airet pudent un paperet... No t’ho creuràs, collons... El vaig llegir... Era un retall de diari regalat als trens subterranis... La pàgina obituària... el retall hi diu que m’he mort i on em colgaven. El poeta Cascalls ÇaFont, mort d’un atac, després de molt criminal malaltia, de gèrmens molt invasors tot envaït, l’espitxava abans-d’ahir; hom el ficava en ambres sintètics i el colgava a un cràter d’Olot, ben avall, com havia volgut al testament, i amb aqueixes despeses s’esfumaven tots els seus minsois estalvis. Amb aquell gest poètic, una cosa o altre devia voler dir. Fins ací la nota necrològica. Inexorablement sorneguera, com veus. I tanmateix, sota la pell esborronada, la carn retuda em diu que és hora de plegar de fotre el defectuós. Ara m’esdernegaré a atènyer els fons més pregons dels pous de la perfecció. Em vaig presentar a la presó. —A la cangrí? Per què? —Hi he passats aquests darrers onze anys, carallot. —Tots et crèiem mort o a l’estranger. —Vaig confessar a la bòfia totes les iniquitats. Els dic que sóc un podrit i un monstre. Els mostr un manuscrit epònim que he creat aquella nit mateixa perquè m’engarjolin, i així pugui pair, piaculós, tant de pecat. Tot hi són distorsions astoradores; es diu : El Criminal es Confessa. Els motius hi són cristal·lins. Em vull màrtir pel déu nefand dels gèrmens atòmics. Em diuen si per comptes no vull anar al manicomi. Se’m pensen tocat. Sóc resistent a tota immunitat. Rudement els escarnitz, ans d’escarns els ompl; sumptuosament, els fot mastegots; la cara d’un acabaria a un museu : tantes de pintures ferotges de blaus i verdancs i sangtraïts. Tornant-se-n’hi, alhora eqüestres i equins, em foten guitzes a betzef; amb porres em donen pel cul; n’acab a l’hospital, i acusat ensems dels crims fictes i dels certs; crims molt agressius ans de lesa autoritat, i per pler de bòfia testimoniats amb fotos i films. Amb aquesta orella no hi sent; amb aquest ull no hi veig; collons en tinc zero. També sóc a les exposicions : panegíric a la fisiognomonia dels trets més destralejats, i al cos més botxinejat. Llagrimoses, s’hi aturen davant les dones; a tot troben motiu de pelar-se-la tot prement les cuixes, eròtiques màquines de destrucció universal. —T’hauria portat no dic pas cap corona ni garlanda, però potser alguna floreta de marge, prou; potser un pixallits o un lletsó — tanarides? no sé pas si foten gaire bona flaire — cascalls? potser una mica incestuós, cascalls per a en Cascalls — ei, si hagués sabut que érets mort, vull dir. —Calèndules. —Eh? —Camàndules. Calèndules, camàndules. Totes les flors són femenines. Són la perversió de la creació. El primer que hem de fer per a rembre l’univers és agafar una falç i anar tolent el cap de cada planta qui es vesteixi de meucarra. —Sense flors, no hi ha fruits. No és pas que sàpigui gaire de botànica, tu, però això em sembla que rutlla així. Sense fruits, no en cauen, i què menjaries? —Podrien caure ocells, perquè ara s’atansa una nova glaciació. La glaciació infernal, la glaciació darrera. Cauran ocells, cauran balenes, hipopòtams, girafes; caurà tot el que voli, immediatament glaçat, avions, coets, dinosaures. Els carronyaires ni els detritívors tindrem teca infinita. —Saps que quan fa molt de fred, a les fufes el glaç adhereix els dos llavis, i llepar conys esdevé llavors llepar glaçons que remintolessin mentols, la puritat contemporània dels quals t’eixoriveix reminiscències de flames per escarpres de foc cisellades en trons? —En trons? —No en trons de llamp, amb greu; en trons amb agut, en una qualitat o categoria d’àngel. Pensava que te n’entenies tant, de teologia. Crec que ets un farsant. Decrèpits, nectarins, serafins... Ambrosins, dionisins, hipòcrites... Enclins, tetraciclins, trons... Tothom se les sap, aqueixes llistes d’àngels. —Falòrnies! Són religions falses. De cretins. —Cretins, un altre tipus o avatar d’àngel, ara que ho dius. Cretins, ebúrnies, ploms. —L’ordit i la trama de la veracitat són l’agonia del retorn i el fàstic del cos. Tot cos és disfressa de puteig. —Osta-te’m, capdecony. Un cos de dona escultural, hum, el porró del racó. —Un forat de cul sempre n’amaga un altre. El gallet de l’entrecuix envileix la mortalla, immarcescible senyera dels morts. La gàbia de l’oblit esborra l’entusiasme de la solitud. El full buit no pot dir ni figa. El nyap al queixal és laberint de vidre. El furtiu pànic del tresorer embolica d’ions el presoner rudimentari. —Bon poema, si sabés què vol dir. —Vol dir que, en l’harmonia del ball, com hom giravolta es filaberquina cap a les pregoneses on el retorn es plasma. —Arbequines, em sembla que això és una altra qualitat d’àngel. Arberquines, introits, trumfes. —Olives. —Eh? —Raïms, doncs. Quelcom d’epirrizi; no pas alat ni eixalat; banyut ni sull; amb cua ni escuat. Crec que hi ha coses sense rel, vull dir, sense flor. Els bolets! No em moriré de fam. —Tòfona. —Exacte. Tot colgat és tòfona qui es desclou en àtoms esporàdics a les ungles sangoses del creador monstruós. Em sembla que, en morir’m, em vaig descompartir, com molècula de llum, com fotó, fotent alhora de partícula i d’onada. De viu virtual, i de mort i enterrat. —Filaberquins, mandrins, tremperes (dels matins). Àngels rai; reguitzells. Floreta, sargantana, rave. Beelzebubs, astarots, cuquetes de la llum. Au, i parlant de tot, ja hem arribat. —On! On! —No t’esveris. Al gimnàs. —No! No! Se’n riuran! —Que se n’han de riure. —Hi deu haver una fauna exclusiva. —Pse. De marietes i moribunds. Apa. Pagaré jo, i el beure ultra-fortificant. —Vols dir? —Som-hi. —Ui. Quins mascles més arrodonits! —Arrodonits, querubins, fleumes. Àngels de qualitat. Esguarda-te-li’ls les tosses als eslips. Llurs matrassos ni perns fan cap al metre. O pel cap baix. —Tastívols! —Garratiba’t, Cascalls; no hi ha tipus ni espècie ni faisó d’àngel més exquisit. El súmmum de les jerarquies celestials i les altres. —Oi. Se’m fan els dos o tres culs aigua! —Murri. ~0~0~ sóc el gità qui tocava el pià quan fotia de cambrer a Eivissa jo i mon company Jeroni ens ocupàvem de tot un pis en Jeroni, un xicot de sant Celoni molt ben plantat i amb un rave no gens erroni, se’n tirava, turistes angleses i alemanyes, a grapats; anava de cambra en cambra a fer’ls el llit, i els feia també els forats jo, en canvi, pus tost escanyolit, no gaire ben parit, massa baldragues, vingut amb tren de Tamarit, sense prou empenta, ningú mai no em cardí no pas que no m’estimessin, les turistes alemanyes i angleses qui venien per deu o vint dies a omplir’s de vi el pap i els conys de lleterades mon servei sol·lícit i acurat les encaterinava, mes de cardar-me’n cap, no pas és que em tenien, amb raó, per inofensiu i ara us diré que hi havia un cop una rossa, ah virginal, ah escultural, ah la femella més perfecta ni ideal! i en Jeroni se la tirava adesiara i jo li portava els iogurts i els tortells i em permetia que li flairés les tovalloles i que la guaités de pixar i li cantava encantat : les noies boniques pel dematí s’alcen i reguen... s’alcen i reguen... les noies boniques pel dematí s’alcen i reguen el llur jardí i tot i que no hi entenia res, em permetia que fes i ara que li rentés doncs mitjons i calcetes i sobretot que li teclegés els peus amb massatgets mozartians i txaikovskiïans, i em trobava al paradís i l’endemà la rossa em va dir : digues, dis, quin vernacle no ganyola la gent del país? és clar, li dic que enraonen el millor que es fa ni desfà, i li propòs d’ensenyar-li de català, l’idioma del poble més noble enlloc d’aquest univers o son doble qui mai creà millor moble ni immoble ni restoble sota la capa de Sol i li mostrava l’estatura i me li deia de na i mos poemes i li deia que tots eren al ba i que no lluitava contra el règim ni l’església (tot el mateix) perquè era volpell i mandrós i que tenia doncs un os bertrà molt gra, i que per xo tampoc no ballava el cancà ni per les fogueres de sant Joà i li dic que l’illa sobreïx d’orangutà i de caimà i que les platges són doncs totes plenes de guà hom hi rellisca com al tobogà s’hi estrompa com sapastre elefà sempre en surt amb un nas tot malsà i amb la cigala sovint donant pel cul l’escamarlà i em posava a tocar-li als peus el pià, maleït com cap astruc nassut gità, i li deia doncs : sóc el gità qui adés tocava el pià i li deia : sóc el music Ramó, el qui enganyava les criades i li cantava : el music Ramó enganya les criades... el music Ramó enganya tot lo mo; les pobres criades quan se’n van al llit tururut, tururut... qui gemega ja ha rebut i li deia : o sóc el capità Rotllà qui amb son tinent Galzerà se n’anà a ballar per la Vall d’Arà i va vindre un basc dolent i ens va tirar qualque roc i vam crida el timbaler del Bruc i amb la corneta ell féu tururut tururut, qui gemega ja ha rebut per xo els catalans no gemeguem mai; callem, i te la fotem de sotamà quan, enemic, menys t’ho esperes i per xo quan la rossa s’adormia o pesava figues i peres, la meua mà li pujava d’estranquis cames amunt, i cuixes i tot, si era prou viu, fins a la font de tot goig i meravella i allí érem, jorns de dolçors amb femella a qui als peus doncs li tocava la piana amb dits roents com la volcana i llavors la cama, les cuixes, i el piu i jo em tocava d’amagat la cigaleta nana i taral·lejava nassut la cançoneta gitana : a prop de la rossa... pas el dia trempant pant, pant... a prop de la rossa pas el dia trempant, pant, pant... collons que s’hi està bé! collons que s’hi està bé! a prop de la rossa... pas el dia trempant pant, pant... collons que s’hi està bé... ella sestejava i m’hi estic millor que dir no puc, i hores i hores així fins que no se m’hi adormia del tot i... i se m’eixorivia, i em renyava amb un somriure i em fotia un clatellot i jo deia : tururut, no gemegaré pas per molt que hagi rebut i és que encara era al cel, i continuava taral·lejant a prop de la rossa, i a cadascun dels dos ulls sentia punxegaós de brossa i per al coll de la meua samarreta folgant com dic continuava mussitant : a prop de la rossa... pas el dia trempant pant-pant i així anar fent, com si no hi existís demà, fins la nit fatídica, llas, que ella prenia l’aeroplà per a tornar-se’n a Alacà o potser més lluny i tot i en Jeroni rai, car se’n cardava de noves, mes jo anava pertot marrit enyorant-me de la rossa, i no pas gens de Tamarit i vaig anar a fer la cambra i el llit i vet ací que sota el llit de la rossa etèria i tanmateix carnosa i colrada, esfereïdora troballa, m’hi trob un nadó mort un nadó tot mort, o nonat, i esvelt i colrat com la rossa o potser no era colrat, era llor; llor com si el pare fos africà : kenyà, algerià, libi, andalús, qui sap, qui vulgui que ho trianguli pobre minyó, ara no sé pas si la rossa l’estrangula o si s’escanyava tot sol, tot fotent el camp pels estrets esfínters que les dones han o potser fins i tot ni la rossa n’era mare (prou no li havia vista pas panxeta tots aquells vespres de sentits massatges) qui sap si una altra femella de les més grasses no ens l’embotia quan tots badàvem dient siau amb ulls entelats i boques de mu, jurant de mentides que ens escriuríem, mes per dins tots dient tururú tant se val; la qüestió, què faig? agaf una bossa i hi fic l’albat i ara m’estic esperant l’hora de lleure on no aniré pas avui a empastifar’m al guà de cap oragutà, elefà ni caimà avui aniré a muntanya amb pler de teca i mam dins una bossa que duré a l’esquena i enllà del cim més alt de la carena davallant enllà de restobles, guarets i rostolls, hi trobaré cap antiga pedrera, faré un clot ben fons amagat rere un bell roc, com si sóc l’astut timbaler del Bruc qui sense armar gaires sorolls hi anava a fer-hi si fa no fa guà, o és a dir, a buidar-hi el buc i ara tornaré a dir tururut, i colgaré el qui ha rebut dins el sot que afetgegaré, i sobre hi afegiré molta de pedra i molt de roc com si li queien casualment damunt ja hi som; tornant taral·lejava nassut : a prop de la rossa... hi feia bo de trempar pa-pà... a prop de la rossa, hi trempava tot lo jorn! hi trempava tot lo jorn! a prop de la rossa... hi feia de bo trempar, pa-pà... vaig fer cap mentre l’hora queia, i jo prou fent-me veure el tip, per si algú em demanava si m’havia cruspit tot el xorrèstic endut, escorrialles de la cuina que hauria lleixades per als nocturns ocellots i llops, tret que ningú no em demanà mai re només, bruna, la lluna de lluny en lluny se’m vesteix de dol i em brunz enyors d’antics records, timbaler del Bruc amb prou rocs a la faixa, i qui tururut mai no diu sinó molt fluixet i amagant la mà, com el music Ramó o el capità Rotllà, o aquell murri de gità qui anava aitan fi tocant cuixa, i també el pià. ~0~0~ zumzejant, romania inèdit quan fotia de capellà al mar de la Xina no em treia mai la barretina i als parroquians els etzibava sermons i tota mena de falòrnies de baratacançons torracollons amanides amb porreccions oracions ploricons cigrons i patacons how are you doing, minister? que em demanen suaus i flascs tocant-me la mà balba com qui toca el cony de cap euga i els hauria de gust dit el que em desava leri-leri a l’ampit de la punta de la llengua si hi sóc no hi sóc a dir-los-ho, malparit! just feeding, fucking, and shitting que els dic i, si haguessin lògics respost fucking, really? well, physically now less that I’d wish but, shit, much more than ever “spiritually” for I fuck your minds non-stop I fuck you all with my fucking sermons and my fucking blessings and my fucking vows and my fucking send-offs to heaven and my fucking ecclesiastical shits you pile of morons els ho deia només pensant i continuava anar fent ço és, menjant, fotent i cagant exactament el que fotien ells cada hipòcrita i cada fleuma que al porticó s’atansava a fer-hi el ploricó a fer-hi mims de ninot Pantaló a sentir-hi la fada oració i a lleixar-hi el patacó i la llufa del cigró per a tornar-se’n tranquil·lament com cap altre insecte existent a menjar... beure... ficar... i treure. ~0~0~ quan sóc... quan sóc n’Harpòcrates, i havia vist el llop només sentia ocells, i de les fontetes glops després em vaig casar amb una xerraire il·lusa qui mai no lleixava cap clàusula inconclusa me’n martellejava el cap com si me’l vol enclusa i, pobrets de nosaltres, anava amb esclops ara glopeig allaus i a cascades xarrup mes encara me n’estic d’amollar parrup tothom m’hi vessi tant com pot I never go over the top je suis pas soupe-au-lait du tout mai no em fareu sobreeixir el cup. ~0~0~ quan sóc un històric sóc, companys, un històric i mes reeixides fan feredat mai no atrap cap virus ni rofredat tots em trobeu pictòric i pel cantó al·legòric déu em voleu al cel entronitzat mes encara sóc entre els vius empaitant garses o perdius així que estalvieu-vos-em les honors mòmia poc seré al cingle relliscós molt de voltor rancuniós de la pols m’esborrava tantost no m’hi esmorrava estic molt millor com estic cingle avall sentint-me ubic i rimant així... artistic. ~0~0~ tasteu-hi sense por sóc l’adroguer il·luminat tot ho venc d’arròs tasteu-hi doncs sense por per cada tastet m’embutxac un gra d’arròs i si ompliu la bossa i us n’aneu m’embutxac el lliurador del sac i si us m’endúieu també el lliurador no m’embutxacaré re i així i tot de content saltaré ahir vaig tindre un síncop o m’atacava un íncub la qüestió que ara he ben vist que tot el que val la pena ja ho tinc desat al butxacó foradat del crani hora de Sol cel clar amb ocells flaire de dona suada tastet de raïm gerani. ~0~0~ Mon cosí Relloga i Cadires, el capellà, m’envesteix al banc de l’estació; em diu esbufegant que li escateixi l’enigma : —Me n’anava a escorcollar racons, i de sobte em veig atacat en nocturn viarany — part darrere horrorosament — no tinc re, els dic (mai no duc re ni mai no he tingut altre que el mínim quotidià, i ara era nit colgada i no portava encar ni un crostó a la sina per a la minsa magra minestra de l’endemà) — eren dos, i en reconec un — era en Carles, el venedor de cigronets rostits qui s’asseu a la cantonada de la plaça Desmarets — us sóc amic, li dic — i ell fa: ’neu, ’neu, doncs; féssiu, féssiu... — ara doncs feia continent de continuar caminant quan l’altre, qui s’havia mantingut desconegudament a les fosques, tot d’una m’arrapava ferm, pel coll — en Carles li deia: el conec, jaquiu-lo fer — però l’home era mut, i belleu sord; a tota esdevinença, no deia en tota l’estona mai re ni feia d’en Carles cap cas — i tenia la força que hom alleva generalment a un goril·la o a un ós als agres de l’edat i la salut — estranyament no pudia gens — no me’n podia deseixir — m’escanyava i tot — ningú no donarà un all podrit per la meua pell — saps qui em sembla que era? — el moro xorc, n’Artús Mas al-Guaret — no et pensis pas que em donés pel sés; l’únic que féu : clavar’m els esperons, pujar’m als estreps de les sofrages, amb tanta poca gràcia, malastruc, que ara hi tinc dos poplitis robins, i, heroic, en acabat creure’s cavaller qui per les nues ones s’acomiada, ventríloc subtil; s’acomiada, dic, d’aquell afoll orfe, la seua dona, tothora ella tocant ferro perquè aquell maleït moro no li torni mai pus de cap aventura d’oceànic pirata, tret que, pobra dona, aleshores l’al-Guaret va davallar del seu fust i reculà (em sembla que muntant-me s’havia escorregut), segurament ara per a tornar-se’n, i tornar’s novament, tantost arribi a casa, aparició sobtada de molt viva serp qui cap als ulls a ella se li llença — perifèric romanguí, mentre s’allunyaven; cascades de rialla metamorfosant la fins ara intacta llet de la lluna en al·lucinacions omnipotents — agemolit, caiguí, a tall de fetus; avorria de mi mateix, em trobava de segona mà, usat, servidís — un automòbil embogit qui a mort s’embalava m’eixoriví de l’èxtasi — m’encavalleria sol : som de la ceba, em diguí, infant rebec i estrident qui hom maltractava perquè callés o a qui hom li cremava a la llengua puntes enceses de cigarrets perquè no fos mai més català — i doncs, amb mon nas de colló, mon collonàs, que sempre m’estimula a ésser irònic i aligot, cagant-me en els sepulcres, pixant-me en els espectres, apitrí — després que em muntessin, de sobte em trobava eròtic; em temia i tot cap erupció a l’entrecuix, i taques doncs rai a la sotana — escateix-me l’enigma, ÇonMut — no és pas que trobéssim el pirata i jo cap tresor sota la calamarsa que pitjor esporgava l’arbre llampat — havíem patit amb vil endurança ans amb preable equanimitat ell el gànguil inestable, jo el cavaller salvatge, sens por i sens retret — i ara guiat per les lluernes i els coleòpters fosforescents de la nit, saps què em treu de polleguera? — que no aprofités l’avinentesa — l’al-Guaret era prou polit; com t’he dit, no pudia gens; és cert que el seu silenci d’astrònom t’omplia de temença i t’atiava al respecte; però oi que li hauria pogut proposar, amb prou eufemismes, una mica d’intimitat entre els espígols del parc? — els ritus apresos a la presó, fora no et serveixen de re — l’ambigua lliçó potser és aquesta : amb la beutat astoradora del moro Artús, cua hi hauria — mes a la presó amb una guerxina n’hauríem tingut prou per a enfilar’ns al racó — fora, llas, et calen els refilets adients, els guants de colors ominoses, el malabarisme òptic de darrer crit, el cos litúrgic còptic... — tot això no pas que s’aprèn en quatre dies, ÇonMut! — la calamarsa continuava esclatant; aquells flocs erts et fiblaven la pell nua com espines — passava un folc de rèptils grocs, blaus... sóc qui s’afegeix al ramat, quiti de tot pes de roba, rovell ni cendres — relíquies ja sense virtuts — m’accepten encontinent, no veuen que sigui cap caragirat — saps on anem? — al racó dels deliquis, com a la presó! — promiscus hi som, com si som al darrer mendraig ans no esclati el món — i amb quin zel ni trontoll no reeixim, exigents, a albirar de molt a prop els orgasmes més arcaics i doncs els més febrosos mai no vists en els eons que aquesta terra no roda, impotent — saps que les cerimònies dels escorpins a l’hora de cardar, on del dolç verí del fibló durant l’orgasme en reps molt gormand com si et ve de la mamella diarreica de la teua omnívora àvia, són idèntiques a les dels gegants engarjolats qui amb llurs fal·lus bífids, forcats, se les entre-endinyen? — els mateixos escarafalls, ÇonMut; els mateixos ruflets apocalíptics a l’hora del comiat d’aquest món quan s’escorren, mítics — i les ontes (ço és, els esclaus o regateres) que giquen darrere llurs lleterades de sentors tan torbadores, sedueixin el més castrat dels casts bacallans — en ensumar-les es desvien i au, ja hi són; atrapats com al parany de les mels de cap deessa de les nits — escateix-me l’enigma, ÇonMut — de bon matí, tremolant, m’he despertat al banc del parc, no pas vestit amb cap teixit; amb folres i burells, fustanys, llustrines, pellaixeries — i algú m’ha desminyonada la closca — cuques l’envaeixen — s’enduen com formigues o escarabats copròfags bocinets de cervell pels quals nidéu no pagarà un pèmpim de remçó, car si una cosa ens sobra — no creus? — als humans és cervell — una abraçada? — una abraçada, home, una abraçada — com tractes el teu cosí! — doncs si no vols, ni mai! El tren amb ell dintre foté el camp. En Mas al-Guaret, mentrestant, endormiscat al banc de fusta, una veu severa el va sobtar... Va veure un capellà qui fumava a la finestra del vagó de tercera... Mentre el tren panteixava feixugament, fenent com ganivet de llos esmussat el quitrà nocturn... l’home fosc se li va tombar i li va dir qualques insults o benediccions (els li va dir en un llenguatge idiota, de capellà); n’Artús musclejà, volent-li fer entendre que no hi pescava re de la requesta; alguns dels altres passatgers espetegaren a riure; n’hi havia qui llençaren al cap del capellà restes dels entrepans, o corfes i pellucalles; no cap ampolla per sort... “No en fotis cas!” cridaren cap a n’al-Guaret “maleït bruixot, no sap ni què s’empatolla!” Tothom, mandrosament, rostava les rerialles. Tots anàvem vestits de blau; si tots tenien un forat al cul, les dones un altre trau. N’Artús Mas al-Guaret, cambrer enamorat, es tornava a veure, bavós, estaquirot baldragues : ella li lleixava rentar-li lleotards i bragues. Mon cosí Relloga i Cadires, heresiarca pedòfil i filo-sarraí, amb pantomimes còmico-serioses de litúrgic August, patètic ximplet, l’injust disfressava de just. Al cul del vagó, fosc, l’escriptor o poeta, adroguer il·luminat, es fregava assíduament el crani; el crani, el crani... d’inútils confessions croi soterrani. ~0~0~

Setzè de n'Eleuteri

Senyors El senyor Pic de la Miràndola recentment operat d’una glàndula gandula que hom li aglanava per a toldre-li la mandra blava ara una empenta el posseeix platonitza com un peix en peixera idealitzada s’hi rabeja cama aixecada fins que al cap no li fa pet una altra glàndula i llavors, il·lús Pic de la Miràndola tot se li queda en esclat el peix era idea, i idea l’aparat de la peixera on mai somiava fotre-hi tat. ~0~0~ El senyor Abdó guaitava la processó el senyor Senén la gent. Mentre n’Abdó pregava als capellans qui empastifaven la carretera en Senén li fotia la cartera. ~0~0~ En Marieta Català era un senyor amb molta de força se li eixamplaven els horitzons mai no llençava farons d’estranquis arrencava l’escorça que era tota de merda en crosta dels militars enemics perquè restessin nus fets a posta per a ésser trepitjats com cucs com cucs inics deserts d’explics morint al llostre maleïts faducs sense lluc, eunucs se’ls acaben els sucs de llurs merdes rucs com mosquits crics esclafats pel sostre. ~0~0~ Àtoms Ah si la meva cigaleta mai assolís les cinc polzades; entraríem llavors ensems al reialme de la normalitat; del sexe gaudíem, astrucs, pel cercle més baix del ziggurat; i hom hi somia, i s’hi esdernega perquè s’esdevingui, ausades. Hom l’ensinistra i hom se l’estreba; hom se la pela innombrables vegades; hom l’emboteix a cada trau que troba, ni que niu fos mai de borinots ni vespes xanes. Mes el destí ens condemna a les quatre polzades; les quatre polzades i escaig si bufen terral o marinada; gairebé a les cinc i tot quan ensumem sentors d’ingent mainada de qui els conyets es banyen en suors al bany maria, i marinades n’acabaríem les minses cigaletes qui, sortoses, ens hi hauríem ficades. I així maldem, i només maldem debades, car poc pot la cigaleta créixer enllà de sos límits; si prens tuties, t’indueixen vòmits; si empres màquines, t’esllomes pels tràmits, i tampoc no et mous de les quatre polzades. Acontenta’t del que tens; sempre serà més gros que no cap clítoris; ensuma sentors, guipa conyets, palpa d’estranquis; pela-te-la fort, i a cap ops no et tanquis; per cada trau que es clou, se te n’obre un altre : llardós, melós, de coixí o de molla; fica-hi el clau, alvocat, xirimoia; això rai, conyets n’hi ha pertot : tota carn és àtoms. ~0~0~ Tres safranòries, si us plau Em diu en Guç (amb bon tros de raó) que com molts d’altres adolescents, també ell havia volgut esdevenir bala de vidre, en el seu cas per a llavors molt cuscament demanar-li al taumaturg d’on collons sortia un hom qui ho feia tot... si doncs s’havia fet tot sol, i, quan aquest, ple de lògica, li contestés no, que no sortia sinó del cul de sa mare... que d’on sa mare doncs, i quan el taumaturg li digués, que d’un altre cul de mare, i ja irritadament que no li demanés d’un sortia l’altra, que així avall avall infinitament, de tal faisó que tot l’existint no sortia de ningú, sortia i prou d’un cul... va caure malalt del cap i el ficaren en un sanatori tot l’estiu, i allí se sabé fracassat, que mai no assoliria l’ideal on visava, que, al contrari, el seu destí era el de bala de fang... que mai no s’havia ni imaginat, ecs, bala de pedra. Que els bales de fang som tu i jo, i tota la voluda en general, la hoi-pol·loi aqueferada, la massa anònima i feinera — els bales de fang som mal·leables del tot, som qui som sempre depenent de les mans de qui caiem, som els no-ningú de l’anar-fent. Que els bales de pedra, en canvi, són els empedreïts, són les de més de les dones fortes i manipulatives, són els guerrers, són els segurs, són els qui manen i més mamen, són el qui tenen nom, els notoris, els del fer-se veure i els del cop de colze. Que els bales de vidre són els escassos, els mai-no-vists de tan elevats, els marcats per la gràcia, són, els qui pertanyen entre les glòries i els estels, inassolibles, perfectes, idolitzats, idealitzats, selectes, relluents, intocables, invisibles en llur enlluernador anonimat; són els escàpols, els emergents, els desconeguts enjòlits cada cop més lluny del fang i de la pedra, i que ni ell ni jo no n’havíem mai vist doncs cap; tot i que n’havíem flairats alguns i que sabíem que a un lloc o altre hi eren... hi eren, molt escadusserament, això sí. Pels bornois estridents arribava l’esquàlid tren dels poblets més allunyats de muntanya. Amb supererogació la màquina assolia de sobrar tot risc cada collons de puta jorn, i ací els teníem ara, els alleujats viatgers dels prats de maragde, de les carenes burelles i els sots sobtats i doncs decebedors. Sanglots oírem; una vella davallava del darrer vagó, es torcava les llàgrimes amb un drap brut. Va dir en Guç, catàrtic: Mama! I va anar a rebre-la escalabornant arestes de passatgers estantissos. El verí de l’abís es desprenia de l’endimoniada pagerola. Aqueixa dona la conec; no n’he patits pas pocs, de traumes, entre les seues cuixes. Vaig començar doncs de desaparèixer pel cul de l’estació. En Guç i sa mare em corrien darrere, com dues harpies a qui els vingués molt de gust de menjar-se’m crus els ulls. No aniria doncs pas a girar cua, llençar-me estès bocaterrosa i, bavejant, demanar-los la gràcia. Prou sé que cada prec roman tremendament incontestat. Pel vacu del cul qui m’havia absorbit mentre me’ls esmunyia, aücs d’ultramons en pujaven a nafrar-me teguments intercranials. Em vaig treure el telèfon de la butxaca. Era en Guç, tot ultratjat. Com m’has pogut trair tan aclaparadorament, Eleuteri; te n’hauries d’avergonyir de tal faisó que l’atmosfera mateixa esdevingués tan empegueïda que tot fos ara porpra i ple de microbis gegantins portadors d’infeccions galopants que t’arranessin (i a tothom) tantost els ensumessis. Vaig pretendre que les ones de la transmissió esdevenien molt febles i que tot de sobte érem i tot fora d’amplitud. Per això premia el gallet que apagava l’aparell, i ho feia sense negligir els moms de desplaença ni els mims de pitjar-hi fort, per tal que si en Guç ni sa mare em veien esbufegats de lluny, n’estiguessin del tot convençuts. Vagues assumpcions assumia, croi de mi. Car en aquell instant un cavall tot eriçat se’ls aturava davant. Prenien doncs el taxi equí i no pas estalviant-se cap salvatge atrocitat, com ara envestir i aixafar, en llur foll embalament pels carrers, pler d’esguerrats i d’altres individus patològicament atesos (no ho hauria pas de reconèixer, mes prou és cert), la bubianesa i son condemnat de fill m’assolien, net. Em vaig treure mentalment el catàleg de denegacions i recondicionaments. Esdevindré, em vaig dir, aquell qui s’auto-autoritza a defensar tot volpellatge ni bausia. De cap avolesa sóc reu; de cap lesa bondat, factor ni, menys, fautor. Sóc, sí, aquell qui mai no fui, i aquell qui fui, rebutjaré que mai el coneguí. L’hegemònic entre nosaltres imposarà la seua tirania i els seus fets esdevindran els fets, i au, a córrer, com sempre. Ara doncs ens barallaríem, voluntat contra voluntat, oldanament buidant-nos de tàcites omnisciències, i reviscolant zombis qui mai no foren vius ni doncs moriren, i bescanviant, catal·làctics, testimonis i abjuracions que ara doncs em convenen a mi, ara a tu. Ausades, l’esmolat desig de persuadir l’altre, ni que fos de falòrnies mítiques ni invencions empescades just de fresc, ens duien els tres cap a atzucacs estrets, d’on no n’eixíem que encara més forts i més disposats a les proeses de la decepció. Sitot, ens enganyàrem tant els tres que subseqüentment apareguérem abruptament transvestits cascú amb els vestits dels altres dos, mes mai ni peça amb els propis. Quin naufraig d’alteracions! Ens havíem disputats tan despietadament que ara els detalls de tot el que s’havia realment esdevingut en el passat romania anorreat. Els més petits detalls de les nostres noves vides, empescades durant l’escalfada conversa, enlluernaven i es perpetuaven per amples avingudes d’esdevenidor, mentre la realitat de l’òlim i enjondre, esborrada, no existiria mai pus. No; no m’he cardada mai aquesta dona, no l’havia mai vista fins hui! Sóc pas de tarannà paregut. Doncs, no m’assaltessis, Mili; i vós, ben volguda senyora Cloris, fotríeu bé, crec, d’escatar el vostre massa enfurismat plançó; prou us ben dic que va peix. Na Cloris, l’esperit se li mogué a pietats que li eixien, com de crisàlides, d’entercs amagatalls de l’ànima. Severa, doncs, arrapà aquell inquietant eriçó de son fill i amb eixutesa li clavà tres o quatre fiblades que retrunyiren al voltant de la plaça, on els exhausts badocs s’eixoriviren belleu creient-se que quatre pneumàtics de quatre camions havien rebentats ensems, i que tot hi fóra espectacle de cossos molt malmesos, estavellaments abstrusos i carnussos de rabents saballons. Llambrescament, vaig aprofitar la confusió impartida per aquells globals impactes per a sobrar ni soltar doncs totes aquelles analítiques dificultats. Fiquem-nos, ca, Mili, i oi, senyora, a l’ombra d’aquella ombrel·la, i amb una orxata i distrets, i sense pensar-hi pus, escoltant xiular les papallones i pondre els ocells, ens deixatarem fins a un cert grau totes les amnèsies que ens erosionen les veus massa sacsades. Les arrugues dels temps encavallats ens aplaudiran; tota amnèsia ja pansida s’empitjora, i doncs s’arronsa encara pitjor, si hom tracta de guiar-la per força, pels solcs de l’esquírria, cap al cresp. En Guç i sa mare, presos de feblesa, subservents, digueren hò, llurs antenes abruptament perderen tota munició. Cap dels tres (tret d’una mica el tit) no maquinàvem pus. Els rols havien perduda vigor. De catastròfics i acerbs, passàvem de seqüència on ara llençàvem com al poal de les escombraries tota ulterior emfasització. Crèiem els tres, convençuts, que com hom es panseix, la màsquera li cau. Amb polides amfibologies, tornàrem a entrar al territori familiar. Ens pouàrem les consciències amb els tendrums i tendons del cercapous més segur de l’apaivagament. Mama, som vius i n’estem! cridà, rabit, en Guç, i com falconer perenne etzibà els falcons de les seues mans a abraçar sa mare, qui adés, en ara eclipsades antologies, em cardava, de fadrí, quotidianament. Ah, costums! Allò marcà l’època. I ara impel·lida no sé pas per què, pels matisos exquisits d’un antic Solell qui feia figa rere unes bromes primes belleu, na Cloris, tot i que ballava molt malament, obstinadament féu continent d’esvair les teranyines, i, amb els tèrbols fils, esvair tota inseguretat, i, com cap pontífex mig pet adreçant-se a la tribu, en acabat d’empassar-se setze glops d’orxata on s’hi havia fets afegir bogals cigalons de vodka, polifònica taral·lejà uns bons la-làs i alhora entreprengué uns passos de sardana. Lleials ens aixecàrem i arriscant-nos a les malediccions dels enfeinats qui sortien mig morts de les oficines, ens enfonsàrem a la dansa més persuasiva. Ah, continu cant de bressol on la carn naprapàticament (sense drogues) es dissol en runa i l’esperit puja espectral devers raconets de paradís! Com hi anàvem, remuts. En acabat de tanta de disputa, i ja ho veus, estorts. Jaquim-nos de vocabularis idòlatres i incoherents, no fóssim dements, avorríssim el verb. El que ens cal és lleugeresa i harmonia. Esotèrics s’enfugen els becs inclements. Com a beneït corol·lari, no diem re. Només gaudim de l’instant fins que no es pansirà també. I les muses se n’aniran a clapar i cap mite no serà veritat. I no seré ton pare de casualitat. Ni ningú percebrà cap escàndol ni serà amonestat contemptiblement, ni prepòsterament dotat de pretèrites intencions àvols, quan només hi anava, de jove, pels pobles, a veure quin botí s’enduia a casa, amb un pipí de cops ben content, després que el meu bec ha mormolat serenament en miops cementiris nocturns inordenades lloances a qualque pageroleta de qui l’amor propi demanava un cert estintolament, o diguem-ne consolidació mitjançant i tot titola. Totes les lloses eren empegueïdorament il·legibles a la nit, i tanmateix amb reverència i aforístic en recitava (laminant-ne alhora els defectes més dissortats ni hipòcrites) els sentiments poètics que hermenèutic hi descobria, tot i que no hi fossin ni pensaments. I melangiosa i saturna, cada Cloris nogensmenys s’abandonava als imperdonablement obsessius preludis fins que les cuixes no se’ls badaven soles i mon vit no esdevenia encara més simptomàtic... car mon vit mai no les viltindria ni reprovaria; mon vit, incòlume, sord a les frustracions que en un cervell més fi que no el cervell de mon vit no aixecarien aquells retorts segments de lingüística aberració ni absolut insensat cloqueig, anava de dret al clot tendre, i s’hi plantava, rabit, rave. Pàl·lids, cloròtics (pitjor amb la lluna dalt), fallits, ressentits, escèptics, els genolls o els malucs raguts pel frec amb qualque llosa mal rostada o rònega, ara l’èxode a través dels vagues estranys quequeigs que suraven de l’inframon ens duia, epònims, devers la terra promesa de l’estació. No hi regatejàvem pas ara com llepafils jueus; jo pagava el bitllet, ella se’n tornava amb llàgrimes d’amor al mas. En acabat d’aquell fet il·lusori fluïen en la pageseta sovint els llagrimeigs de la legitimitat promesa. Car què volies que els digués, verbàtim que han sucumbit a les exagerades llagoteries d’un poca-vergonya a qui li abelleix de llaguir en un bany d’esplèndids anagrames ni estètiques qüestions que resol sense solta ni volta? No; els feia relliscar d’esquitllèbit a la maneta qualque fetitx d’aparença antiga, penyora que els apujava les esperances essencials de rescat ni remença, pobres noies. Maleït sofista qui só; com escriuran el meu obituari, que hi posin si volen que mai no honorava cap jurament. Saps què? Tindran raó. Vaig ara caure de cul, a propòsit, fent-me veure el marejat. Em van asseure a la cadira i vaig cloure els ulls, ara estrafent el desmaiat. Gosaren fotre’m uns quants de mastegots, com aquell qui et vol eixorivir, mes vaig continuar absent, aparentment colgat sota capes si fa no fot cel·luloides d’inconscient. El joc durà una estona increïble, car hi ficava una increïble convicció. Per comptes de cridar cap metge, resolgueren aprofitar l’hiat per a demanar al cambrer que els dugués uns entrepans mamuts. Ara mastegaren doncs mentre jo romania dejú. Ansiós al capdavall que el meu mètode de ritual paciència no acabés durant hores i hores, i fotent-me el romanent de jorn a parir panteres, vaig apedregar-los amb certs emprenyadors mormols que simulaven, a bocins entenedors, evocacions atiades pel somni o pel coma. Aquests segments amb mica de seny, els deia lentament i clara, perquè semblessin coherents profecies. Les notes a peu de pàgina comencen de revelar que a les fonts de l’abans s’hi pixaven molts de forasters de qui les romanalles de lleterada n’enverinaven la puritat — de re no ens podem fiar; tothom pot ésser fill de tothom; i cada gremi de qualsevol perdulari amb ínfules d’idees, i cada infant amb cap curiositat malbona d’una greu agafada de dits. Sense pietat els atuïa amb tuïcions de mestre-tites, al·literatiu. Què s’empatolla, féu en Guç. I sa mare digué, no gens contenta, que aquell home cansaria qualsevol adult. I si fotéssim el camp? Les dones sempre molt més fortes, és clar. Llencen eslògans d’insospitada violència sense mai del tot comprendre’n l’abast de destrucció; les diuen intuïtivament, furgant a la nafra. Jaquim-lo que es mori, home fementit. Ningú en pagaria cap remçó, ni gra de comí ni polsim de cúrcumes i safrans. A l’atzar; i si fotéssim el camp? Aquella dona s’aixecava doncs, amanida per a anar-se’n. Tentinejava, massa de vodka. En Guç votava per romandre-hi fins que no em despertés. Filial cap a ell, i no pas cap a mi, qui sóc ta mare? el reptà. Filial, vet ací una filagarsa de mot que li espellia a l’ou del cervell inconcretes fantasies. Belleu fóra bo de diagnosticar-hi si mels d’alienació no li enferritjaven les polaritats de la deontologia. Mòrbidament, se li bellugava la punta del nas. La de la tita no ho sé. Prolífics se li descloïen records. Era aquell l’home qui l’ataconava de petitet? Es començà a relatar relats de solitàries masturbacions, relats d’hom molt inadequat, de qui els dits crepusculars cercaven redempcions entre ploms de garatge i llords llardosos bidons, depressiu, mal acadèmic, gemegós... I l’esglai que en rebia com, absorbit en les seues perpetracions, l’enèrgic home profètic no l’enxampava, sempre procliu a espiar-lo i atupar-lo. Els cucs del seu cervell s’eixorivien tots, cercaven horitzons de llum, volien eixir-li per cada forat... els oronells, les orelles... cada trau, funcionés o no. Volien veure si l’home dolent era jo. Per això em vaig deixondir tot de sobte. Em permetreu que també begui vodka, vaig dir. He patides certes evocacions, mentre era adormit, molt destrempadores; sóc reu de greu destret. I em figurava abaltit, amb els teguments adherits pel cruel mànguil de les emocions. Sóc presoner pels crims descartats dels qui massa humiliats triaren d’auto-abatre’s, buits i rabiüts; són averanys infreqüents que em recorden temps que mai no s’escunçaren, i que nogensmenys esdevingueren al meu magí pitjors que no viscuts. Cal sempre doncs assolir el llivell més alt dels dubtes, no fos cas que el sobrant o excés sobreeixit d’energia culpabilitzada esgarriada per l’univers no ens damni les molècules més inestables, i ens suggereixi doncs memòries de combats ni justes que no emergiren, mal interrompudes, que per la insistència dels decebedors sentits massa atiats per mecanismes incongrus de comprensibilitat oimés nul·la. Tanquem-nos, dic, als ímpetus que ens volen fora de la cleda pròpia del que sabem que som. Ofegats de salut hodierna, voldríem, impel·lits per pulsions polsegoses dels anys on fórem lluerts o cocodrils, emmalaltir-nos d’absurds enyors. No; pesem el que pesem; som sòlids; no exercíssim pas de ploma qui s’envola imponderable, nodrida ni injectada, propel·lida, pel petroli del sospitós silenci, i visita erròniament rerefons d’enjondre on tot hi és reprogramat — cada itinerari ni recepta — per l’adroguer hiperbòlic del record fals i la descordada fantasia. Ens volem, al contrari, allivellats, hermenèuticament sobris, espolsegant amb calma les capes de l’horror per tal d’atènyer la llosa escleta on el text és tot clar. Hi hem descolgada de bell nou l’al·legoria del soldat sens fi plorat, per qui doncs portem interminable dol, i tant ens manca, quan el malparit egoista (no sé pas per què ens hi matàvem tant ni tan debades) té encara totes les forces, i ostensible se les campa per atmosferes reputades. Fóssim pas babaus; a l’atzar, de continu, frases i sentències ens fuetegen la consciència vingudes d’enlloc i arreu, i ens pensem com uns carallots que són pensaments — avantconsirs i puixconsirs plens de significat — que paríem tots sols. I els allerem privilegis d’entesa incalculable i els inaugurem monuments de caire teocràtic — o ens armem esbojarrats per a retre’ls sanguinària fidelitat. Quan no són sinó efluvis fuls, bares usurpadors, casuals intrusos, cassigalls de somni... N’hi ha embalums que es reparteixen a l’engròs, a qui l’entomi l’entomi, escapolons de raciocinis, sense altra baga ni baula on endollar-se, que tomben dels sobreploms enjòlits dels ambients tot foscs dels firmaments, i els saludem com antics renascuts avantpassats de relíquia derelicta o, tòtils de nosaltres, com maleïts, ara no gens dilectes, soldats pseudo-perduts qui només tornen perquè ensumen que heretaran. Ara que era adormit la badiella del cervell se’m colgava al torniol dels somnis on les idees sense cap roden i roden. Sempre en pesques alguna, per molt que t’hi oposis. Repel·lents grumolls de símbols abreactius passen pel mànguil de les teues neurones i es reifiquen, es personifiquen, se t’aritjolen, paràsits. I ara hi són vius i t’hi iteren convençuts, com si són allò més de moda, i et dirien àdhuc què fer... i no són sinó oldanes rerialles de llibre medieval mal llegit. Contra això, com dic, no si valen drogues ni d’altres acrimoniosos remeis. Cal resistir-hi enrabiat com qui resisteix un cosí qui et vol fotre cul amunt una estaca roent. Plans urgents estens per tal de denegar-los accés. Un humà ben pujat no fa cas de cap pronòstic. Tot el que sabem, per molt que ens ho reputin, es infortunat i fatu. A tot cabal de nocions transmeses, ens hi girem d’esquena amb baronívol muscleig. Només ens nodrien amb fets mal establerts, amb carrinclones litúrgies sacrificials, amb clucs d’ulls burletes, amb jocs de mans i de xifres, tints falsos, i dites apòcrifes de molt plagues suplents. Quan era a la Índia enraonava en hindú, i ho feia pausat i amb prou bon senderi, i doncs sempre poc o gaire m’escoltava un manyoc o anyoc de dones pudents, marrecs mocosos i d’altres desvagats encara més llords. Era santó; ensumava amb discreció atmosferes, en percebia certes intimitats místiques enjòlites a l’ambient, i les analitzava, i amb allò en reformava individus efímers, qui hom trobaria més tard al departament d’òbits sobtats – causes de la defallença última enlloc no esmentades altre que en les meues anàlisis, de pregoneses qui a vertígens duien – i, assegut, jo rai, allí romania, impassible, i sempre ensenyant els collons. De vegades queia desmaiat qui sap si per inanició o per ensopiment, com núvia ultracardada damunt el sofà durant llunes mel·líflues d’ònixs i ambres, i, fos com fos, totjorn mostrava els collons. Entre sorres i fums, quasi indistint enmig les piles d’escombraries, era el punt impol·lut on les assemblees d’espatllats espantalls s’aplegaven, amb les natges flonges i els pipinets pansits que a la gatzoneta els fregaven el terra brut, i, com si sóc al meu dormitori amb barnús badat, sempre tendrament alliçonant-los, els mostrava els collons. Refusava sovint d’honorar, per raons segurament no gaire apropiades, les requestes sense prefacis de mants suïcides en flor – potser volien que els escrigués la nota pòstuma; pretenia llavors no saber escriure o haver-me’n oblidat tot d’una, i em gratava, com ara pollós i simiesc, els exposats collons. On em portaven els suïcides en flor notes ulteriorment pòstumes perquè els les omplís de savieses, i, per comptes, distretament els les estripava a bocinets sense demanar-ne apologies, només remarcant-los que aleshores em calia molt picallosament torcar-me’n el cul – i alhora em veien tots plegats els tinyosos collons. M’oferien estrambòtiques joguines robades, o sors molt menudes perquè els arruïnés els tendrums intercrurals – tota minyona es deleix perquè el santó sigui el primer a traucar-la – mes els deia que m’estimava molt més si em duien cap bocí de pa, i, escarxofats, damunt les sorres rudes raïen mos nus collons. Als arenys de la vora del flum hi havia un bagul esculat i qualques llistons – amb aquells accessoris aeronàutics em declarava prou quiti, i llavors agafava tot l’embalum i el feia volar en la meua imaginació, i, assegut, ensenyava els collons. Mos deixebles trobaven que tot el que feia volar pels oceans dels cels era meravellós, i, davall, sorrats, terraqüis, em romanien els escarxofats collons. Sovint me n’adonava que no els deia sinó teories de merda, i queia doncs en malencònic anèmic buidament d’adí – els deia llavors: sóc un moc, sóc un moc... i m’aixecava d’un cop, i me n’anava a nedar nu com rèptil, llos esmolat qui trenca la membrana oliosa dels cresps, peix argentat llavors qui xauxina meditabund sense acabar mai de coure-s’hi. Era santó; i humil, sense esforç ni recança, em rentava jo mateix la roba i l’estenia a la vora del riu que s’eixamorés amb lentituds sinuoses de perllongada cuixa, estesa a l’ocre crepuscle, i sempre ensenyava, assegut, els collons. Em rentava les faldilles i, tant amb faldilles com sense, assegut sempre ensenyava els collons. No hi havia més remei – tret que ho feia molt naturalment i humilment, i n’hi havia qui s’hi embadalien una estoneta i perdien el fil de les meues sanes recomanacions del bon viure sense mai despendre-hi un ral rovellat. A part, és clar, que els de més de mos oients m’escoltaven cagant. Tothom tenia l’ull del cul llongues hores enlairat a l’airet. Mos collons no eren res de l’altre món. Mon ull tampoc. I llavors, en aquells sermons no gens muntanyencs, molt planers, de vegades callava i, entotsolat, hi confegia poemes – poemes en hindú a la Índia, capiu? I em portaven, els qui s’excusaven així de no voler poder-me sentir, teca; d’altres intocables com jo, em portaven, dic, intocables teques que tanmateix em cruspia molt circumspectament i compartint-les amb qui volgués pessigar-hi amb dits de ronya i merdosos rai... o nets i plens d’ungles roents, com s’escaigués. I sovint rentava roba d’altri – és que en sabia pler. Rentava roba de dona, sobretot, blaus i verds, i morats i safrans vels i tovalloles, faldillams i bruses, tovalloletes d’entrecuix, draps de pit, i mocadors de nas i de cap, de les veïnes i les passavolants – ah, i els bolquers de llurs infants; rodaven les ones i rodaven mes mans, i la roba era roda qui rodava geperudament amb les ones del cresp bromerós del corrent – i al capdavall dones i mainada, i no cal dir certs desvagats, me n’estaven tots plegats ben agraïts, reconeguts. Si algú s’escau de demanar-se què hi predicava, monòton com un estaquirot, entre poemes, li ho diré, això rai. Doncs això: la inutilitat del batre ningú, ni com a remei correctiu, i menys encara per “infidelitat” (concepte absurd, car un cos només deu “fidelitat” a la natura, ço és, faci el que faci és “natural” que ho faci, i doncs res que faci pot ésser “infidel”, atès que ho fa, bo i seguint – com cal! – l’empenta natural); ah, i recusava també la salvatgeria de la tortura, a part que tampoc no servia de res: “dolor força a mentir àdhuc qui de re no té culpa”, etiam innocentes cogit mentiri dolor, els deia en hindú; i les dones, sense reguard prop meu, assentien amb pietat; els deia: “perdre cap correguda duu l’autèntic plaer”, car qui la guanya, no guanya sinó l’ou bord d’una assegurança sense base, d’una seguretat que res no val re – lleig gegant sense cervell; l’infinit sempre equival a zero; dins l’intel·lecte, el concepte de l’ésser només subsisteix en geometries d’absurd – tantost hi fiques els estintols de l’orgull propi, les propietats de l’oldana construcció impossible s’encenen en espontània conflagració i tot s’esfondra – te n’adones que ni fores ni ets. Sense la casa del cos (ara enderrocat), ets tèrbol miralleig en sinistre estany que el primer raig del matí en escruix ja fon. Vius no pas en virtuts ans en virtualitats; tota regla hi és perquè el cap no t’esclati en salsa fètida – mes la saviesa rau en saber-se’n, salsa. Que arribi migjorn, i tots dos ens n’anirem a celebrar sense dir re els qui mancaren a la cita, i els qui perderen tota correguda... car ells són els escollits pels déus inexistents, ni llurs assortits avatars, perquè tastin suors de felicitat. Saps què? Despulla’t tu també a l’espoliari i condueix-me més tard, en nit fosca, fins al toll de les hilarants granotes; condueix-me en acabat, amb sintètiques candeles a la sintètica mà, a la sintètica vetlla dels tancats fora – ballarem com trucaportes i picacancells arrencats als paràmetres, i esgariparem i renegarem en cràpules discontínues. Serem psítacs transferents qui durem analectes de savieses d’ultramon als caus d’orella, tan terrenals que mill hi creix i tot, dels desfets a la bestreta – els més feliços dels humans, naquis de tot pinyol. Els buidats de les capses, els tancats fora, sempre ens mereixem millor – espiarem allerats la nit. L’espiarem, tot ho té escrit en lletra negra. I ja no espiarem mai més finestres endins dels qui couen, en pol·lucions de regles, perquè els caps no els esclatin en salses merdoses; ja no direm mai més cur aliquid vidi (horror! “per què haver-ho vist?”). Només qui no hi és, hi és. Només qui no hi és comptat, compta. Quan era a la Índia m’adormia al ras, amb els collons, escàpols com satèl·lits, recollint, aeronàutics, astronòmics, els tasts de les intempèries. El nas em fugia, autònom. Les antenes de mos oronells, com llargs estigmes del safrà, donaven un rampeu a les celles de les papallones. Els deia, a mos oients: “no val a badar mai.” O: “hum.” I: “badeu sempre.” De tota faisó, d’allò que de debò els volia enraonar era del papalló que vaig veure xarrupant als safrans d’un jardí el dia set de març. Era un papalló porpra fosc, vellutat, tot nou, no gens esparracat; i no era pas cap falena. Era un papalló diürn, d’aquells que en diries papalló de debò, ample, i bonic d’ales, i acolorit rai... les taques blanques només eren al marge de dalt de les ales, a les orles negres que van de cap a esquerra i dreta fins als vèrtexs on en acabat l’ala ja comença de descendir... és clar, no me n’havia adonat que hi ha moltes de papallones que eixivernen, que en saben prou per a passar l’hivern intactes, i esperar que el primer bon temps no bufi per tal de sortir ja a cercar mam (o tec). Això era el set de març. Som al catorze i torna a fer fred. No hi veig pas cap papallona, avui. Tot i que els safranets allí són, oferint llurs conyets peludets a qualsevol insecte qui en prengués gustet. Parlant de conyets, na Clítoris era filla d’un mirmidó pelut, amb unes antenes als narius molt nervioses, que copsaven totes les sentors d’una hora lluny. Era, la filla, una xiqueta molt ben plantada, tret que petiteta, minúscula... i nogensmenys un dels avatars més lascius ni conyarrins del déu més gros, en Jou, se la volia cardar, com es cardava cada femella qui a la terra fos, car per això havien els déus cagada la terra, collons, per a cardar-se’n els habitants. Es va haver de transformar en formiga, en Jou. I el formigueig que totes les dones patiu al clítoris, qui sap si hi teniu un déu cardant-vos-el, molt amatent, i astruc, malparit. Parlant d’insectes, oimés. Maleïts si n’hi ha, qui eixivernen! L’altre jorn que feia bo, el set de març, n’acabava amb picades rai als turmells... no sé pas quins dos elements (les picades són molt diferents) m’atacaven... confii prou que cap dels dos no fos cap aranya d’aquelles letals o mig letals... me’n record el dia dels nassos de l’any 1999, quan al mateix jardí, em vaig trobar una aranya negra... la vaig agafar en un potet de vidre... encara hi deu ésser, tota eixuta, momificada... Em trobava tot deprimit, i encara em vaig deprimir més... amb la mort sempre a frec de fotre-se’t a sobre... Amb tots aquells agents de mort a l’aguait, món de merda... Fins i tot al jardí de la voreta... I llavors pitjor, car encara hi tenia canalla a casa... Terrible... jo qui per a protegir-los era capaç de tot i pus. Les fiblades als turmells, en acabat d’una setmana encara feien molt mala cara... eren diferents... les cinc al turmell (i voltants) esquerre eren amples, amb un pinyolet central molt enfellonit; les tres al dret s’havien aprimades, empetitides, en un vermell roent... aranyes, paparres... no ho sé... hi ve molt de cérvol i mamífer salvatgí per ací, i això porta paparreta dolenta... També els ossets rentadors, les guineus, els opòssums, les hienes... I les figures escrites providencialment a la pell... sabeu què? Tot és signe de quelcom, i res no és signe de re. Ara, això de l’insecte nociu, no hi ha animal més nic ni inic ni que hagi fet doncs més de mal als humans... Vigilar rai, cal. Altrament, rentant-ne i no, el safrà sempre m’ha dutes memòries plaïbles. És tanmateix cert que els qui es veuen obligats a treballar-hi per a obtenir-lo, ni els paguen com cal ni els tracten amb prou miraments. Home, als de la colla del Safrà, a en Nonell, en Mir, en Canals, aquells encara rai – els deien del Safrà, car a llurs belles pintures, si hi havia una color que no planyien gens era aqueixa... I també hi ha aquells carallots, els bonzos dels aeroports. N’hi havia un, d’aquells enfaldillats de la falòrnia, al qual li vaig dir, abans el barrut sarcofagós Sarkofaguí no se m’ho copiés, casse toi pouv’ con (osta-te’m, datpelcul), i se’m va irritar talment que, tret que corria millor que no pas ell, car encara no era a la Índia ni era santó, i doncs anava sense faldilles (vull dir, anava en pantalons), per una mica que no em fa una cara nova a mastegots. Tant se val. Amb el safrà era. I feia o tenia intenció de fer, tanmateix, referència al fet dels arrossos de casa. L’arròs de peix, assenyaladament. El safrà que obtens tu mateix i llavors, ara deses per a més endavant, ara fiques a l’arrosset... Allò alhora t’atia la vista, el gust, l’olfacte i l’oïda... Tornes a sentir ta mare o ta padrina, ton pare, ton padrí, tots traspassats de lluny, mentre hom remena l’arròs al caliu de l’eixida. A part, hi ha els safranets que com el safrà bord també ixen ensems quan encara l’hora és freda. Quin anunci primaveral més fi! Per a quins insectes, safranets, us badeu? Quines idees, sòpites sòmines de cervells, amb ham i esquers prehistòrics, no tracteu ara d’empeixonar? Han d’ésser per força insectes molt primerencs, i doncs força enduradors de glaçades i fredors. I llavors cal esperar la tardaó perquè el safrà ver (o satiu) no tregui el nas amb els seus (en general) tres estigmes llargueruts que cal pessigar amunt... Cal parar compte amb els safrans bords o safranets – diuen que verí rai. Ah, i si faig memòria, tres o quatre cops he anat explicant pel món el nom meravellós de “groc” en català. Quan la gent deia “crocus” jo qui : “indeed, from crocus comes groc!” D’on tothom feia polidament veure que se’n feia creus. Car, llas, no pas que tothom el meu entusiasme pel català (ni ara per l’hindú) comparteixi pas... Sí ves, tinc certes manies, mes ja em direu a qui li’n manquen. Mes moixoni que ara se m’atansen els menuts. Dic als marrecs com confegir poemes. En sou capaços! engresc. Només us calen les tisores dels dits per a pinçar-hi paraules al vol, i tallar-les i retallar-les al vostre gust, que caiguin on caiguin – sempre llavors volen dir quelcom o altre, oh i tal! Començ de perdre empenta, les banyes se m’escarranseixen. Noses de quequeigs blaus, de gemecs revinguts en degradacions agòniques, em subverteixen l’ideal acer, rom i rovellat, de l’estossegós discurs. Els faig anar a ca l’adroguer que m’hi comprin cap cuc nu i que, sense compassió, el fiquin en cap osca de noia perquè dins no me l’esclafi com codonyac, me’l mig liqüefaci com desglaç, i que llavors, recollit en voles o palmells si fa no fa nets, me’l duguin perquè l’ensumi, escorniflaire, molt llefre de fragàncies oníriques. Cauré de son després, immòbil, com pegellida qui amb bleix prou pausat se somia baldriga o falciot. Imperiós, en acabat de la becaina, congriaré llavors, amb millor veu, esguerrats i famolencs, com si els sóc el timoner qui per vívids somnis els restaura. I ara, oh miracle, saltareu tots plegats per a caure ensems desmanegats; els esquelets tots compromesos, i sense exprimir ni esprémer cap renec ni jurament ni que sigui de caire vaporós. En acabat, llanuts i borralluts, fets un farcell si fa no fot vescós, romandrem a lloc, desfent-nos gradualment. Oïu-me, ho repetiré : Només el qui no fa re, té dret al perdó. Ni el blat ni la falç no vulgueu. Qui més vol, més ha; mes qui més ha volgut, menys ha tingut, al capdavall. Sou immortals per trons. El grumoll de tots vosaltres mort, ficaré el vostre únic crani comú damunt pentacle perquè na Cloris, pitonissa de l’as de pica, en faci nou déu qui inauguri un millor paradís. Sí ves, noia; érem encara joves i dins l’arbre érem. Vivíem encara als estrets forats i galeries dins els grossos arbres escapçats. Al llarg de foscs corredors s’hi trenaven, espontànies, cambres i cambres on cap moble no engavanyava mai l’avenç, i on et podies doncs sempre col·locar a recer de la nit, els animals, i el fred, o d’altres maltempsades, com ara certes maleites invasions de veïns bàrbars i còbeus — repulsius desgraciats qui tot ho fotien malbé en nom de qui sap el concepte babau... o infecta divinitat... dit, a sobre, en un trist ganyol d’algaraví tot plegat esborronadorament llord i lleig. Tant se val. I ara, dins aquest arbre tranquil, m’hi tornava a ficar avui, jorn de pau, després d’haver-me cardades profusament quatre femelles molt pipiolis al peu de cap paller i... I hi havia... Hi havia, a la llum del ble qui cremava en el cossiol de sagí fos, el cos del mort. Al racó, imatge divertida, el mort qui somreia molt sorneguer, com ara fotent-se’n dels no-morts i dels qui il·lusos tampoc no els vetllaven; alguns en atalaiar-lo restàvem esbalaïts, car com traduir el seu somriure...? Hum! I, damunt, exhibeix, per una esquerda prou burlesca a l’entrecuix, no pas cap impotència, ans un il·lícit, crec, trempament. Així s’escau. Com vivim tots plegats a la soca de cap arbre, la soca o monyó del seu ésser (o no-ésser, tant se val, car tot i que és mort el mot que compta és és) viu al seu vit... i tothom, com la saba munta i el vit trempa, hi enfoca l’esguard per a veure’l batre i glatir — i doncs viure. —Una mica més de vodka, Cloris? —Em teniu encaterinada... Nen, no tenies tanda al dentista? —Mama, érets tu, qui hi tenia hora. —Doncs t’hi arribes i els dius que estic malalta. —Però... —Nen, fes el que et dic; no siguis enze, em sents? ~0~0~ en aquest món d’ous i esferes en aquest món d’ous i esferes si no saps et desesperes sovint t’hi manca una peça cerques doncs al fons de l’ésser cerques pels guals i atzucacs cerques pels cels i els escacs també pels llimbs malencònics en seient de braços cònics raonant amb llibres ímprobes enraonant amb cuscs íncubes i si al mills de tos poders no t’hi trobes sinó res doncs com dic et desesperes en aquest món d’ous i esferes d’on només se’n baden nyaps s’hi espelleixen esgarraps d’absurds monstres o quimeres de qui no en veus ni esperes veure’n cap raó d’essència — res no serva consistència i t’esmes doncs irredempt t’esmes esclau mai no exempt de la química del cos ni de la follia exclòs dels àtoms tan arbitraris de la matèria als armaris de les esferes i els ous d’aquest món de protozous fent caramboles o pífies per les atmosferes bífies ni les boges litoglífies dels genomes sense quest fent ara aquell — ara aquest tant si és astruc com funest tant se val — si surt bé val i si et surt fluix o tal qual o una merda total tot hi cap — nois — això rai tot el que surt és cobai dels experiments del savi més boig i més arbitrari — no ningú a cap calendari inexistent doncs — i així i tot fent-nos cap ací i ens pren el cap per topí. ~0~0~