Eleuteri 13

Tasts i tastets I després m’estaa escarxofat gratant-me els collons, com qualsevol altre bon eunuc de buròcrata, quan entre els famèlics postulants qui ja ni remugar no gosen, qui s’atanse al taulell? És una dama de manta prosàpia. “És ço l’Ajuntament dels Sexes?” demane un pèl imperiosament. “L’Ajuntament dels Sexes ço és” responc traient-me la grapa dels ous fantasma. “Huc! Huc!” ganyole o abuixeix la dama cap enrere “ja l’hem trobat! Ja som als Sexes; i ço n’és (serva’t, manoi!) l’Ajuntament!” Penetre ara doncs dins l’atri de l’Ajuntament l’astròleg n’Huc Thiduc, cèlebre i barbut. “Aquesta és la meua dona, na Sensremei Buidorinals, arqueòloga del dinou; hem vingut cercant el vostre poblet, predit pels estels ben purgats de la nit de na Valpurga, totes aqueixes dècades escolades on no trobàem els Sexes enlloc. Aquest collons de poblet colgat per tantes d’antigues ruïnes sense record, ens ha portat, com dic, de bòlit ans de corcoll i tot, mes ja ho veus tu quina sort que al capdavall abans de morir i tot ja l’hem trobat” fa llavors l’astròleg, i no sé què cony dir-l’en “potser voldríeu que us estengués cap passaport cap on fos?” els dic. “No, no, mercès, s’agraeix, sou una amor; ara, re; hi venim a retratar’n la vida; a veure-us viure, doncs, i doncs a veure-us-hi morir, créixer, guerrejar, estatuir, reproduir...” “Reproduir no gaire” li responc “car tot i que el poblet delit i demolit, oblidat i espolsegat per les sorres corrosives del maleït desert, es diu doncs els Sexes, és tanmateix curiós i perplexitós (que se’n digui), car prou que tots hi som eunucs.” “Eunucs, malament rai!” fot l’arqueòloga, bon tros marrida “ara sí que m’heu ben marrada, criminals!” Estranyament, com qualque fura rabiüda, es llençà llambresca rai damunt el taulell part de dins les pregoneses interdites del nostre pudegós recer. Perspectives remotes, distintament revelatòries, s’aixecaen en triomf. Abdicarem els secrets tantost guipant-l’en, entre faldilles, les molles armes (els tendrums flairosos a mantes endurances fets) amb què, femella, pus tard ens xurriaquejarà? Ni eu ni l’altre, exhausts de cavil·lar-hi, no fotríem pas, no invertiríem pas tanmateix per tan poca cosa l’ambició de totjorn emmagatzemar el nostre privilegi de gaudir dels joells ans xanguets del latent marit de qui la dona es diu Piscina (i banyar-s’hi cada vespre és com banyar’s en cony gens cominal). Valdria mai la pena ara bescanviar per un cony (fàctic!) de dona arqueòloga, pus dona d’astròleg amb cara de fura sedegament ans àgil anant rere els secrets de la nostra raça, el Cony de Piscina on quotidians i amb prou lleure i a lloure ens rabegem, eunucs tornats al si, nadons reglotits? No crec pas, vós; fotéssiu pas cagarel·la, ca! Quina tempesta de mastegots ans carxots no davallae llavors del trebol com tromba de capdefibló; érem naltres, eu i el tiró, qui, perillosos i adolorits, dues vegades i tot impactàrem ivaçosos en la cara de claveguera de na Buidorinals, arqueòloga del dinou, dona lletjota, tota de colzes, i de qui alhora dels butxacots li queie l’argent de molts de coberts pispats en els seus ínclits viatges cap als Sexes. En acabat, apaivagats, vam dibuixar badalls artificials. Els postulants més timorats badallaren així mateix. Ara aquella rosegadora amb cara de fura esdevingué ranca: les potes se li degeneraen encar pus, se li tornaen com qui diu ales o pistons (hum, alfarrassaa que cap a la dotzena i tot). I les bellugae (les ales) o els bellugae (els pistons) ensems, i allò creae calor rai. El cresp de l’oficina es tornae gelatinós. Gelatinós com la gelosia (em semblae) de l’astròleg n’Huc, qui veie pobrissó com li esfullàem el clavell entre cuixes, el tironet i eu, cada cop pus forts, mastegant doncs, per comptes de cacauets, ja pedretes i tot, per a demostrar-li si tenien les ferramentes fermes. Per la finestra els astres batallaen, vermells. Babuïns de cautxú semblàem, embarassadament rai, els contrincants. I pudíem a ceba i a aquell suquet fangós i estireganyós que congrien els conys quan, com la ressaca, es tornen tragitosament grocs. Burlescs, ens férem (tips) els espantats. Davant nostre, davall els astres en zel, els munts d’ossos, i les potes i grapes dels bous de la nit venint-hi a rostar. “Hora dels folcs per a tornar a cleda” els dic tots plegats. I tothom desfilae prou dret. Coets agressius pugen als cels atractius on miríades d’afolls mecànics s’aboleixen col·lidint. Suburbi adormit. Flèbil cloqueig – era la darrera polla qui venia a pondre el darrer ou. Totdéu cagant-se en déu i nidéu fotent-ne cas. Els buròcrates comcal no responem mai a cap adéu. Ens fitaen, escèptics, els exhaurits forasters. “Sabeu una altra cosa? Abolim així mateix els massa crescuts, els qui no hi caben del tot, els qui amb llur sexe excessiu (collons i adjacents) ens traurien del cau.” “És això cap endevinalla” demana, malèvol, n’Huc. El cap se me n’anae a dormir, se m'embolicae en derives de catàstrofes de naufraig suau. Subjugada, l’arqueòloga em furgae ambtant bragueta endins. Depressiu, jaquia fotre. Suspicions, qualques entrebancs, en acabat quietuds... Tothom plegat remugant-hi, rere el taulell, amb les higienes minvant-los-els prou, fins que se’ls tornaen primes, primotes, i llavors pitjor: regressives. Seqüències viltenibles rai, vós; ens haurie d’haver caiguda la ficta façana de vergonya. “Vindre de tan de lluny només per a barrigar en carranxes d’eunucs” els retrec. Es prenen el repte, el reny, amb lassitud. Renaixien en esclat fugisser qualcuns dels astres a l’aguait. “És el destí dels potentats haver de tastar totes les podridures, degenerescències, merdes, del món” diu ell, amb llàgrimes de fàstic “no pas tothom pot permetre’s les pus adequades perversions”. I ella amb el seu cony de cautxú triomfalment exposat, plecs de tendrums que fatus es creuen pot-se-fer fascinants (i ai, només són com àrdues assercions de jardins exòtics: repel·lents flors de desesperació). Li havíem ensems enfonsats fins a les dolses els tions, el tiró fent ganyotes, eu molt pus indolent. Amb presumpció de peu de cabra l’astròleg indesencastable ens muntae ans ens esperonae amb esperons de lladre de vaques nocturn. Es treie fins i tot els assots de la butxaca i caòtic ens fuetejae perquè ens li cardéssim la dona amb pus d’afecció. Totjorn la son enmig del cardar. Fins que l’erupció d’una cacofonia al carrer no em deixondeix. Havia reeixit a renéixer’m destrempat. Paranoic ja no pas, l’emoció del fet assolit m’escanyae una mica i tot. Tenia els ulls entelats. Les llàgrimes augmentaen les hordes postulants qui tornaen del fang. De ressaques grocs, barallant-se, llurs dents, també caòtiques, relluint de sangs d’aliens tendrums mastegats. Al taulell hi havie el preu. Ens havien pagats els forasters sense fer’s perdonar. Pudor de pets mentre els postulants tornen a embotir’s a l’oficina; els bans a les parets denunciaen vandalismes, anunciaen vacances d’estius, es felicitaen d’assalts rebuts pels ciutadans pus xerecs; per als patriotes de totjorn els comunicaen (a qui fósson els sortosos) que els havie tocada la loteria d’haver d’estrangular els cadàvers com qui els muny abans no els colguem. Torne l’horda doncs a fotre’s dins. Esmolats raors els han tallats pertot: als genolls, a les galtes, als colls, als ventres, cap mercè allerada a ningú. Com cada jorn, se’m dessagnaran entre espontànies i curtes riotes, entre cridòries sobtades de “tot es fa de nit, tot es torna balb i fosc a angles rars”. Quelcom que fos de raó, només demanaria això. Tant de negre geperut sorprès pels qui amb odi el ganivetejaran, tant d’indi pec esdevingut mudament no pas pus que estront de milionari. Tant d’esclau sense aup ni flat ni ròssec ni esclau, perdut entre setmanes que mai no han existides en cap calendari de reglament. Els qui els hauríem de fer eixir els fem entrar. Tenim la reputació que podem a lloure fer ploure incessantment. Em ficaa a riure instintivament. Un autobús buidae carnús amb potes. La pudor de podrit em penetrae, lladra, pels oronells, violats. Les pluges monsòniques covaen. Els rius ficticis falenes grosses com elefants carregats amb feixos feixucs sobrevolaen, fent-hi ombres de mal averany. Tothom hi patie molt. Calie reescriure als folres de les vagines adients les cròniques dels dies darrers. “Rebíem visita insistent, en cruels incansables òrbites, d’estranys estrangers sense corda que enlloc no els lligués, ni al temps.” Ara toquejàem les culleres, no gosàem dur-ens-les a la boca. Un vòrtex d’emocions fastigoses ens atuïen, comprensiblement. I tanmateix els cuina-morts insistien a aporrinar’ns: ens omplien d’epítets lleigs. “Mengeu, massa degenerats eunucs, mengeu, o com els ximplets simis d’antanyasses sereu, plens de manies i massa llefecs, i desapareixereu de tots els mapes com desaparegueren ells; qui no menja es menjat; no hi ha prou lloc per als colzes, ço és quelcom fenomènicament escaujat ans agregat pels qui alfarrassen l’espai i viuen com vivim, saps tu, dos segles i mig ja després de tot aquest vague etzigori plegat.” ~0~0~ passejant doncs plaïblement pels cementiris de trast en trast de qualque tomba antiga una xicoteta virginal d’uns quatre o cinc anyets mudadeta i somrient tendra i amable tastívola i flairosa n’ix com per cap benaurat encanteri i em convida donant-me la maneta a enfonsar-m’hi tomba de sobte oberta ans delitosament pudent sempre he dit que no dolçament i afable dient-li no gens temptat mes tou que torni amb els seus entre líquens i molses escalaborns i ascles foscors i podrimeners o (cavà, filleta?) t’hi trobarien a mancar i plors llavors pobrissons rai tu qui ets una minyoneta sempre aitan educadeta i qui ha sempre feta tanta de bonda no pas? no pas? ja tornaré demà i potser ens veurem joia qui ets en un meu sortós passeig calm... enyorívol... somiós. ~0~0~ –Hum! Guaitant per la finestra del cantó hi veig, tot nic, un home ple de sang (o fang) amb, a la carranxa, escassament penjant-l’hi, una pitxolineta menudeta (ni el teu dit petit del peu és més petit); ah, tu...! ha mortes dues dones i els ha tallats els caps; en veig els caps escapçats damunt el fang... Ah, no; es banyen... són dues dones qui es banyen a l’aigua fangosa, i l’home roí de la pitxolineta naquis només enraona irat contra un motorista de la carretera massa acalorat, segurament; ara me n’adon... el veí... el veí nostre del davant tirant cap al costat de l’esquerra, saps qui vull dir...? aquell escarransit qui sembla una fureta, sempre furgant arrupit, sempre rosegant amb les seues dentetes de conill pels raconets; ha omplertes les vuit o deu cisternes abandonades del camp del davant, la corrua de cisternes en orri que ningú no feia servir de feia anys i panys; s’havien anades omplint de terrota i de pedretes, les virolles mig enrunades, amb els capçaners escalabornats i pler de trencapedres esberlant-hi... i ara les ha omplertes... em sembla que ens pren la nostra aigua i tot...! Malparit, oi que no en raja de calenta...? Guaita, amb la calor que fot, i tots aqueixos motoristes qui passen per la carreterota, massa escalfats, pots comptar, dins llurs pudents gàbies de metall, el veí se n’aprofita; ha plantats anuncis en cartells: “banys tebis, refrescants, hidratants, salutífers... bon preu!” i prou, això rai, a eixams, guaita-te’ls, molts s’han aturats, què et dic...? Guaita la tirallonga d’automòbils aparcats: el carracam, jotflic! Tot ens ho empastifen encara pitjor... S’han ficats pertot arreu... Ens trepitgen el jardí... Ara, això rai, ells tranquils; i veus tu, ara se’ns banyen a les cisternes omplertes d’aigua nostra... Aquelles dues dones qui tant es rabegen dins el fang només se’ls veu el cap, com a la Salomé... o no, la Putifar...? ah, el sant Joan, tens raó! L’home de la pitxolineta ja s’ha calmat... mes... guaita, guaita! mama, guaita qui ha convidat el veí per a fer-li’n propaganda... quin homenot més alt i fort...! és un antic jugador de bàsquet, n’estic gairebé segur... uh...! mama, guaita quin pixot més gros... molt més gros que no el meu braç i tot... i això que el duu destrempat... t’imagines trempant...?! Totes les dones, que múrries! S’aturen a ramats... quina cara foten de badocs... com els cau la bava... i ara paguen de valent... aquest veïnot nostre si en treu nyapa... et dic! d’or, es fot! Vine, mama! Totes les dones toquejant-lo... totes volent-se banyar amb ell... t’imagines davall el fang... un home tan ben dotat... i tots aquells conys enfangats, bategosos... gola-eixamplats... i les ungles i els dits... i els peus i melics... t’afigures doncs... les indecències...?! Mama, si véns, ja ho veuràs com te la peles immediatament... Au, dona! Oi...? Ficaria messions que no n’has vista mai cap de tan enorme, ca...? N’has vista mai cap de tan grossa, eh...? Digues la veritat, au, bah! Guaita... guaita com li balla...! Li voldries llepar, i si se te li escapolia, aquell pixot et fotia un mastegot que et jaquia taral·lirotejant per al romanent; mareputa, si la fot grossa, cabronàs...! És com un d’aquells tubs de cautxú que davallen cap a les clavegueres portant el sobreeixit de les canaleres quan ens cauen damunt aquells ruixats de caldéu... molt pitjor que no cap porra de gurrípia, fa...? T’imagines el cop al nas...? En treies sang com mala-setmana de mai no acabar... I... Ah...? Mama, quin cony més moll, vull dir, mullat que duus! Puc tastar-hi...? Eh, eh...? Puc tastar-hi...? –Ai, tasta-hi, tasta-hi, fillet, tasta-hi. –Mercès, mama, i ui també, que n’és, de bo! (Hi tastí... nèctar, ambrosia, timonet i romaní hi tastí... quina harmonia hi tastí... així som, quin bell destí!) ~0~0~ Me’n record els amargs anys on era tan famós i “important” que tothom em venia darrere amb una paleta i una escombreta per a mirar de recollir el xerri i les merdetes que anava lleixant darrere, car no donava mai autògrafs ni signava galtes de culs a cap dels culs de les creatures (per formoses que fossin), perquè fet i fet tots els seguidors de qualsevol cosa sempre m’han fet un fàstic immens, i per què hauria tampoc d’haver feta cap excepció amb els qui a mi em seguien...? Les meues merdetes es deuen doncs ara acabar de podrir en molts de templets i capelletes, i nínxols i museus privats de moribunds nostàlgics. Què hi fotrem, pas que és culpa meua! Tothom s’emmerda com vol. Si lleixava anar cap xerri és llei de natura; si et neixen prou has de cagar quelcom o altre, ans no et moris, i au. Si ells trobaven mon xerri lluentet o pampallugós, per ells fotien. Desgraciats, em vindreu a sobre a criticar! Prou feina tinc cagant les meues micoies, i envant. Sort encar que ara ningú les troba llépoles, vull dir, enllaminidores, rai i amb això visc bontròs més serenament. Prou puc. Pitjor em podria haver anat. Cal fotre com les cabres, pujar amunt com més abrupte i abstrús, que cap seguidor t’hi pugui vindre a emprenyar gaire. Uf. ~0~0~ Diu un curt “poema” japonès: “ara que ha acabat de meditar el bonzo del zen es percaça les puces” hum – amb un cos ben meditat l’enze bonzo del zen les seues puces qui peixien de tan meditada sang en treien cap benefici...? moren ara esclafades entre les ungles del bonzo amb més equanimitat ni enteresa amb millor entesa de la mort...? qui sap... en canvi el sacerdot qui encomana a “déu” l’“ajusticiat” el sacerdot qui treballa doncs per al poderós qui “legalment” assassina el desposseït i l’oprimit prou és molt més maligne que no el mesquí bonzo del zen ultra fer d’estiracordetes de l’assassí qui el perdedor occeix impunement l’enverina fins al darrer instant amb l’enganyifa putrefacta de les seues monçònegues – amb els seus capellans de bavós verí. ~0~0~ M’atura la lletja xafardera de l’altra cantonada i em diu que havia vist ahir que el fontaner s’aturava a ca meua. –Sàpigues, Eleuteri (em diu), que tots els veïns hem hagut de cridar el fontaner, com tu... és segur que el govern conspira per a embussar les clavegueres... i per això la merda no s’escola enllà, tassa avall, amb prou força... com abans, quan el govern ens pertanyia... que davallava com un Sol... ara no, ara ens l’han infiltrat, posseït, ocupat... diabòlics, infernals... maleïts encaputxats... negres, moros, mexiconys, latrins, merdispànics, orientals, amb burqes i turbants, simitarres i curares (malalties de fosquet rai!) i com se’n diu, arborant allò... amb què et tallen el coll de cop-descuit... et tolen la consciència com si no érets sinó matoll de jonc, d’agràs, de senillosa, de bambú i de pixallits, de farratge i... eh...? matxets... matxets, matxets...! els he vists amb camions i sapes cada nit furgant i minat davall els asfalts i les llambordes... em sembla que per les excavacions hi emboteixen i fan pujar llavors cables amb botris i xucladors, com tentacles de pops electrònics, fins al fons submergit de cada canfelip... per a destriar’n de primer les merdes... volen saber el que mengem cascun de naltres... per a més tard acusar’ns de quins narcòtics ni tuties no preníem... per a acusar’ns de patriotes i engarjolar’ns i torturar’ns... els fem nosa... naltres els heroics vigilants... car l’únic que ells volen és el contrari del que tenim.... volen ells el govern global... amb totes les essències pàtries pures amerdicanes llavors diluïdes fins a l’extinció en el no-re dantesc dels ateus xinesos i els terroristes àrabs... ai déu meu, déu meu, déu meu... saps què que et dic, que no hauríem de cagar mai més... hauríem de fer vaga de merda fins que el govern no salti... tots hi són d’esquerra... de l’esquerra més furibunda, socialista...! només ens volen controlar... primer ens ataquen el cul (el meu és tot morenes qui baten fosforescents, com fètids aliens immigrants dels deserts infectes fent-hi barraqueta i au, a esperar que em disgregui i així ells ocupant-me a pleret el territori corpori total), és clar, i, a tall de l’estranya tènia (l’animal més extraterraqüi ans pervers de l’univers), ens xeringaran pels traus jussans amunt alhora, sibil·lins, ouets d’estranquis qui al capdavall ens desclouran al cervell... i llavors tots serem zombis, com ells, d’esquerra... adorant en Mafumet i la seua puta de deessa comunista i anticrist entronitzada al capdamunt de l’harem celestial de l’apocalipsi... et penses que no els conec... (!...) govern global... llavis i llengüetes horrorosament rautadores, rostadores de musclos sintètics pujant per les canonades amb sigil d’antic infiltrat espia rus... o japonès... ullets i urpelles i becs minúsculs... ja els veig... els veus...? i per això, Eleuteri, és que... com tu, tots els veïns cridem fontaners... prou és palès... amb totes les clavegueres del comtat clafertes de sinistres mecanismes... atapeïdes de molt sensitius filferros, i pampalluguejaires monitors, i enfeinats panells de molts de fils de coloraines instal·lats per a escorcollar’ns els cossos per via del recte i budells afins... per al capdavall posseir’ns, Eleuteri, per a posseir’ns... prou es veu!... per a posseir’ns els cossos d’innocents ciutadans nostres en perill d’esdevindre eines insàpides, vull dir, insabudes, de l’enemic... ens penetren amb llurs bissus i filaments... i ens investiguen amb lupa i amb regalimosos bigots d’àvids traïdors qui amb deler col·locarien bombes davall el coixí de llur pròpia molt santa ans religiosa àvia qui al cel sia... ulls de culs i ulls de conys per llurs productes verinosos ara ultrancerament i desremeiada eixorbats... gasos amb què ens gasen i ens tornen mesells... i ens els tornen... s’han acabats per a naltres i els nostres tots els permesos plaers matrimonials...! els deleteris efluvis del maligne govern global entrant’ns-e a l’ànima mateixa... sacra ànima, llumeneta de déu... i al capdarrer cap forat ja no rutllant’ns-e, cavà, gens com cal... entrant’ns-e insidiosament i bajanament rai... com ens entren per les finestres els sorolls dels veïns... llurs insistents desvalgudets gossets, llurs entranyables tallagespes, bufafulles, carillons, pítimes, baralles, trets... els tentacles peluts dels negres estrangers sollant... ai...! l’adés escleta, adés impol·luïda, adés immaculada, blancor a la casa blanca... per la tassa mateixa de la cagadora, forat amunt a tesa violats... aviat veurem pertot arreu sobtades decapitacions... escapçaments de penis, i de clauets i clauetes de fufes... pensa en els infants... de sobte sense pirulí... de sobte sense piuet de les benaurancetes... ai pobrissons...! i se’ns desencastaran als més veterans els mugrons i mucrons, els nassos, els anells, les cintes, les diademes, els estrenyecaps... i ens extreuran ensems i alhora llargues cintes genètiques del grotesc escaquer on el nostre esperit abans gaudia de lliure moviment... i ens cremaran marques a la pell... serem tots plegats novament esclaus dels bàrbars... ramat amb el ferro roent del forasters clavat a les parts... ai, Eleuteri, sí! Tinc un pressentiment exhaustiu que l’espectre de l’ocupació global no perd gens l’estona... ells rai, com corcs de mal raure... raent i raent... cucant el fonaments... i naltres badant...! els veïns embadocats amb les propagandes dels mitjans traïdors venuts als humanistes globalitzadors... i naltres desarmats... massa badant, gratant’ns-e la panxota, sense... sense organitzar’ns... sense comprar prou armes a doll, i encar més punitives, no fa...? Car prou cal absorbir els ensenyaments dels qui ens adverteixen cada dia que ja hem begut oli... que el món se’n va a can pistraus... la llibertat als collons... l’esperit de lliure empresa ni el profit per a l’hàbil i el ben nascut cap als crematoris i les pires atees dels descreguts... no em diràs pas que no escoltes pas a Fox l’home del Bec d’Or...! ens ho mastega tot tan ben mastegat... les bestieses més grosses ixen a la llum... a casa ens l’escoltem tots... n’esperem amb candeletes cada emissió... i m’hi jugaria un ou que tu, amb la cara de patriota que fas... net i ben tallat... ni brut ni negrot... deus portar els calçotets amb la bandera i tot... eh... eh...? Doncs com et deia... consolidem’ns-e en la vigilància i jutgéssim encertadament que ja hi som, ens diu... que de la cova dels muricecs rabiüts on s’ha tornat el capitoli... de senescents titoles llordes, llores, gens púdiques ni pures... amb rajolins que en ragen que les pedres sacres i tot indeleblement maculen... com el baveig del discurseig llur... llur metzina doncs ens inunda... en tastem les mels i en morim ofegats... com... com putes bernats pudents per les llefiscositats temptats... i... i les temptadores especulacions d’un congrés ocupat per l’enemic ofereixen sòlida evidència de llur traïment... tènue i insidiós... amuntegant a llur verbiatge enverinat associacions radicals plenes... recorda-te’n... (!...) de degenerats... d’invertits... de malcreients... d’infidels... dels qui la bíblia assenyala amb el segell infamant del maleït... hem... hem de continuar identificant doncs els llocs on s’amaguen, tripijocaires, furtius, rodents... enviar fotos dels treballs nocturns... ensenyar a tothom... als bons patriotes de pantalles i micròfons... de premses patriotes... els sorolls sentits d’estranquis, nocturns, secretívols, enemics... els claus i les claus els hem d’oferir... del que hem sentit mentre ens ausculten els cossos i les ànimes els aliens virus humanoides mentre mig adormits anem a cagar part de les foscors balboses... quan més cansats... i doncs desarmats... ja no som. Al capdavall li he dit que ho passés bé però que volia ploure... i... i, perquè callés mentre me li esquitllava, afegia que hò, que tenia raó... que tots hauríem de començar a cagar cap per avall, ep... i a l’hort... i sobretot als horts dels altres... com fa el seu gos, tan savi ell, tan informat... tan avançat... tan versat en totes les teories d’un poble tan il·lustrat com el nostre... perfectament ensinistrat (com déu mana!) pels mitjans feixistes posseïts pels potentats assassins, la televisió i la ràdio especialment; i, és clar, en conseqüència, que es guardi bé, que pari molt i molt de compte, que... dels governs d’esquerra... i dels de pseudoesquerra més... hom s’ho pot creure... TOT. ~0~0~ pagat com sempre per no ningú em faig cada dia unes vuitanta milles caminant per carreteres oblidades esbarriades enmig dels tèrbols camps com canyes de canyissos esbombats pels huracans hi neteig força veloç i amb una pala lleugera de les vores els dos o tres peus de neu en pols perquè ningú qui al capdavall s’escaigués de passar-hi no s’hi esgarriés sense saber on paren les línies grogues ni què cony hi diuen de debò els mig colgats senyals de tant en tant llavors cada sis centes iardes o així em trob qualque objecte absurdament cridaner avui un llum qui fa molta de llum un altre llibrot esvellegat qualque billetet escadusser un sobre amb un segell exòtic fragments d’una lletra estripada de fementida amor sabates mitjons traucats llaunotes màquines espatllades atuells indestriats entrepans llençats amanits amb glaç mitges amb lleterades calcetes cagades combinacions eixarreïdes de sangs pistoles ganivets monedes joiells ales badalls clavells armes secretes xanguet arestes escuradents ferramentes claus ceràmiques llapis padellassos (si em vaga hi escric críptic) ostracons afolls follets titelles estronts ocells morts mamífers a mig cruspir carcasses peus caps ossos budells vents farnats aeròlits ninots tanques rai espantalls carnívors ulls orelles endergues trons sota la neu (acoloridament) copes ampolles ombres flascons romanalles de festasses cenotafis de vori focs colgats runes canelobres una miqueta de tot amb les butxaques foradades tanmateix clafertes (mes no pas amb res metàl·lic ni gaire feixuc) (amb prou feines ectoplasmes qui tendeixen a haver desaparegut de bon matí) ara al fosc bategós beneït pes figues fins demà mateix on caldrà doncs sedós tornar-hi com dic tornar-hi tornar-hi. ~0~0~ (es despullaen i es ficaen a cardar allí mateix) Doncs sí, nois, la meua inexistent carrera va patir “molt” com vaig haver de fer de n’Errol Flynn a l’obra de teatre que fèiem al teatre del barri, i aquella xiqueta qui feie de na Merle Oberon em va capar de veritat; les tisores havien d’ésser de riure i eren de veritat; i amb els crits que etzibaa hauria d’haver guanyat un Òscar i mig, tret que ningú no estae guaitant’ns-e perquè assajàem sols al meu recambró de dalt les golfes, i m’havia adormit una mica en acabat d’haver-me-la cardada pel cul i, amb la cigala encara plena de merda, li havia dit badallant que trobaa que nogensmenys tampoc no hauríem de sortir junts ja pus; que potser me n’abellie pus una altra. Sóc tan ruc! I es veu que mentre dormia es va anar emprenyant fins que se’n va anar al calaix on hi tenia les coses de cosir i en va treure les estisores i es devie dir: seguim el rol, i tanmateix clamarem en acabat que tot fou accident... que “algú” qui no ens estimae ens volie fer mal i havie substituït el “prop” de mentides per l’objecte ver... sigui com sigui, serà la seua paraula de capat contra la meua... Llavors entrí doncs de simple corista. Quin altre remei, vós. No podia ja pus de protagonista... sense collons, ja em direu! I aixecaa la cama i xantaa fals, com mongeta laica de qualsevol arnada armada de les buls salvacions. S’esqueie que érem de la “church of the already saved” aquell vespre on em semblae que em guaitae molt de ferm un rendista artrític qui potser em posarie piset. I xantaa, és clar, amb pus empenta encar. “oh my brothers oh my sisters let’s right now bare our kisters oh my oncles oh my aunts let’s right now lower our pants oh my squares oh my hippies let’s right now take out our peepees for we are at last in heaven! fuck the host and fuck the leaven fuck halal kosher and the commandments eleven for we are at last for we are at last for we are at last in heaven!” Coristes i actors de debò ens barrejàem llavors al sublim final, i allò era joia rejoia. I ens despullàem tots plegats i ens ficàem a cardar allí mateix – infants amb vellarres, prunes seques amb poncelles agredolces, trios i tríades, raspes, concatenacions, admirable batibull qui enamorarie, creia, el més empedreït, claupassat, dels vells admiradors. Tret que la llotja que sovint fitaa bo i somrient maliciosament, llas, tornae a ésser sinistrament buida com cavorca sense ull. ~0~0~ A Aquisgrà els lingüistes reunits (i els alemanys qui deuen menjar greix rai de bacó ros i ben peixat car no troben pas que hi foti gaire fred mentre els mediterranis qui som amics del magre i mengem sardineta o què ho sé de poc gàlib tremolem gairebé atribolats) la qüestió que mentre discutim de punts déu-n’hi-doneret l’obscurs algú molt elevat vanta l’assistència diu – carall amb les figures de la lingüística catalana del món ací aplegats tot són cares llorejades i noms molt coneguts un comentari meu (un dels més bonhomiosos cuguços de la catalanística) fa esclafir tothom – coneguts (hà!)... i certs de naltres coneguts sobretot pel fredolics qui som... tothom s’espetega car qui menys qui més la pràctica totalitat dels ínclits assistents se n’havia adonat – (no calia ésser Supermà ni tindre visió radiològica per saber que les supermans de la meua dona pelaven davall la taula amb un doble manxeig enèrgic les dues enormes sardines dels dos italians de la romanística catalònica experts vull dir – en Baconetto i en Sardinetto campions ben escatats de catalexis catacresis almucantarats qui bo i pretenent que s’escalfaven) (trio molt arrapat – ella enmig) (li ficaven les mans davall la faldilla i li masegaven alhora el tomàquet el tomàquet... no gens verós) quan he dita ma facècia els tres s’han separats tot d’una un bri empegueïts per xo se’n fotia tothom els entesos de tot el món entenent perfectament la subtil indirecta fredolics fredolics... – comentaven els altrament fort seriosos professors (i bon tros enriallats encar) quan ja aixecàvem molt més tard la candent sessió. ~0~0~ Instead of me doing the best cunts it is indeed much easier if it is my wife who does the best pricks and then she tells me about it and about the best cunts the best pricks already did. ~0~0~ Aquests són els avantatges que tenim els qui som de mena solitaris i inconspicus, els no-ningú qui anc no relluïm enlloc – passem desapercebuts, sentim i veiem llavors pus que no ens caldria i tot. Hom (els normals, els qui hi pinten re al món), hom s’entreocupa i discuteix, i es diverteix i es baralla, i tot plegat s’enfeina de valent al nostre voltant... i hi som com la paret sense història – nuls, oblidats, com si de fet no hi som; mai no participem en cap esdeveniment... ni conversa ni acció; ens rellisquen part damunt com plugim sonso i fat les “grans manifestacions”; cap “cabdal discurs” no ens deté, ni menys cap adotzenada “proesa del segle” ni cap sòlita “heroïcitat única al món”... ni cap “tomb determinant de la història” (que s’escau de caure’ns als peus cada dos per tres) poc reïx tampoc a entrebancar’ns-e gens. I ens esmunyim arreu, i ningú no se n’adona, i ens trobem part de terra a cap racó la claueta que encar ningú no ha perduda ni menys doncs no ha començada de cercar esbojarradament pertot, car és una claueta (es veu) que divulgaria secrets massa feridors – causaria suïcidis a reacció, tacaria l’horitzó sencer, el tenyiria tot de mig podrida sang. Fóra una altra d’aquelles clauetes “vitals”, que desencadenaria una recerca “infernal”, no fos cas que el món se n’anés “en orris en un tres i no res”, si mai queia (esglai!) a les males mans. I ara ja hi tornem a ésser. On és la clau, qui la té... etc. Enigmes irresolts esbombats amb els insofribles esquellots de la pitjor tecnologia del soroll més “avençat”. Mantes de morts se segueixen ran d’acusacions sense cap base ni plint, ran d’imputacions frívoles, de ràbies sobtades, de suspicions i d’esquírries, i de sanguinàries conteses fins llavors ajornades i que tanmateix s’havien covades a l’ombra insalubre durant èpoques, eres; mants de morts són en lloses llefiscoses anatomitzats minuciosament, no fos cas encar que llur cos amagués l’objecte lluent de tots els desigs, neguits, galivances. I veuríem, sobre, com àdhuc les metgesses pus castes esdevenien còmplices, i amb maons rudes o escalaborns de llosa esclafaven cranis de moribunds amb mestria i eficàcia provades, no fos cas tampoc que els morents, recobrant-se, en acabat “parlessin”. I naltres mai enlloc del tot. I, de llunyet, ens toquem a la butxaca la claueta, sense trair tampoc cap emoció. I sabem que només lliurarem la claueta, d’estranquis, a poder de qui, trobant-se-la, farà allavòrens pus de mal... o de bé (segons el seu parer i responsabilitat, car naltres, oi, tampoc no hi som per a re). Així l’afavorim (el nostre triat), així el fiquem enmig de la fama i l’enrenou, perquè ens doni l’espectacle que (flascament) gruem, perquè tot s’animi cap al cantonet que ens plau que la cosa es tombi, perquè sí, perquè el torniol se l’endugui al clot confús o l’en faci surar com flama d’encenalls. Per al nostre íntim goig – un ventís estarrufament molt discret interiorment, mig plens de bell nou d’un cert mínim interès devers un món de mones en accelerat desori. Així som, sí ves, bonament anant fent. ~0~0~ ah ací vénen les tres germanes amb llur mare les quatre glòries vestides de blanc impol·lut llurs cabells i plecs sedosos pel vent bressolats sota un cel blavíssim de la costa d’atzur mentre el bòlid lent i beix majestàtic davalla per l’avinguda dels embadocats tots n’estem de totes quatre enamorats àdhuc de la petita tot i que només deu tindre set anys la petitona una amor “platònica” tots li portem és tan simpàtica i se sap dur amb tanta de gràcia i acarona el lleopardet que duu a la falda mentre el bòlid beix i lent lentament per l’avinguda salla... tret que de sobte el lleopardet ha mossegat el cap de la menudeta de les tres germanes esculturals amb llur mare tan escultural i divinal ara escridassant-se bojalment mentre el lleopardet mastega el cap sencer de la xicotella escapçada del trau de la qual al coll tot arranat molta de sang molt vermella en raja a tacar-li el vestidet i els vestidets de les altres tres muses i els seients beix del bòlid beix ara aturat entre l’esfereïment dels qui tot i que no voldríem sotjar sotgem molt fixament ans esmeperduda sí ves! ~0~0~ N’Everard Çafont, d’Arbúcies, bon minyó, tanmateix trobava sempre que tots els calçotets li anaven petits; és que tenia un aparell genitor gegantí; son avi matern havia estat un adobador de pells de mula, i també l’havia feta grossa com la d’una mula (mascla) – tant l’avi com la seua dona (l’àvia d’en Çafont) es pensaven que això de fer-la com la d’una mula era normal. Entre els manescals qui ens podíem permetre de consultar llavors n’hi havia un qui en acabat de llongues hores de guaitar-se-li i masegar-l’hi el vit a en Çafont ens va poder assegurar que hò, que allò era pel cap baix vit de mul. Vam volar fins a Sydney. Potser hi faríem pistrincs – ens havien dit que hi havia molt de pallús qui mai no havia vist gaire re. A l’avió ens temptaven debades amb botifarres asteques. Ecs! En Çafont duia als braços una nina la qual li queia en un moment abrupte on l’aparell era tot fet de confusió. Em vaig acotxar a plegar-l’hi quan em vaig ensopegar amb el nas a una sofraja. Aquella intrusió de la meua rasposa tarota a la suau suosa sofraja de la diplomàtica féu difícil el nostre aterrament. Vam haver de pretendre, amb traça rai, que era (eu) balb de cervell, un maleït subnormal al qual duien a Sydney a ensumar-hi l’aire pur, substància que segurament li trauria part dels espectrals dimonis qui el feien ésser tan ruc. Empegueït rai, toquí tanmateix terra antipòdica. A quin parany no vàrem nogensmenys caure! Els metges a Sydney pretenien tindre al cor un sentiment de curiositat per aquell membre català de dimensions extraplanetàries. Mes de fet se’n fotien com d’un pià. Ens jaquien a l’estaqueta. Escarrutxats i ningú de debò interessat en l’exposició del petit sobredimensionat. A part que amb aquell aire podrit de Sydney, al pobre Çafont de més a més se li corcava sobretot el piuot. Ja lloca, per cucam solcat, aviat-aviat li cauria com bajoca corrompuda, com fava o garrofa que el míldiu o el rovell o la floridura s’ha anat, silent i àvol, cruspint. Amb què el nodriríem que no se’ns podrís sencer? Vívides proeses visquérem a Sydney, jotflic! Assistírem per exemple al desglaç del pol sud. Els glaços flotants ens bressolaven les nits. Braus, en aquell infern esfereïdor, vàrem desconfir mant enemic. Amb cops de banya (ço és, d’intel·lecte) els subjugàvem, tot dit i fet. La nostra fortitud i el bon actors qui érem tots plegats, l’actriu la dona, l’actor eu, i en Çafont tan llambresc sempre al trapezi, dinàmicament ans volàtil a poc a poc afeccionàrem un gran públic a les sardanes, als castells, i a totes les festes taujanes de la Catalònia immortal. Aquell jorn, per a fer diners per al vol cap a casa, vam programar una angoixant contesa del mocador. Per dissort hi va haver molts de morts i no pas menys de nafrats. Anant a arrencar el mocador als dits d’en Çafont, enfilat al trapezi, la dona i eu col·lidírem ensems a la seua botifarra qui, a mig podrir com era, es desprengué en corrosius corruptes líquids que escaldaren els espectadors – de primer ens pensàvem que només els traurien els polls – car és conegut que el suc de vit de mul espuça, i espolla i escabra, i desaritjola en general, molt collonudament – mes no, llas! Aquell damnat virot gegantí, ara disgregant-se, tingué la virtut de vestir amb com qui diu pires funeràries uns tres-cents diletants embadoquits. Què fotérem doncs? Abans no s’atansés (ensumant-hi profit) l’autoritat, a tots els morts i nafrats els escuràrem naltres mateixos les butxaques. Guanyàrem aquell jorn molt més que no tots els trenta-tres darrers mesos. Ja no ens caldria esperar pus. L’aigua del pol inundava l’illa. Ja ens atenyia, vull dir, als qui teníem (com la meua tieta) els pits caiguts fins als peus, els pits. Una tos i una nosa atacava ara en Çafont. Massa aigua, i fredota, cony. No el tornaríem viu a casa, ni amb menys del vit, pobrissonet. Fetal el teníem, arraulidet. Una lletania li cantàvem, qualque carrinclonada d’en Verdaguer o així. Allò l’acabaria de matar, de fàstic. No sé per què som els humans malparits tan malparits. La dona i eu, com gaudíem del fet conegut que se’ns moriria abans no fotéssim el camp. Tot això que ens trèiem de sobre; desempallegats i pus lleugers; xauxosos, exultants, enlairats... Emigrant enriolat qui torna a la terra enyorada. Mes llavors, al contrari, va fer cap la seua sor, la seua germana, aquella altra de pits de vaca (mamelles diem-ne, i pas que pecarem gens), i pensàrem que al cementiri fóra un bon indret de rebre-la, radiants de ploraines i ploramicositats com alcions o fènixs, i com d’altres ocells bestials qui ponguessin ous qui hom, famolenc, devora normalment, i nogensmenys sentimentalment rai i hipòcrita. I ells presents en gàbia atrapats. És sovint irritant ésser un geni com sóc. Re no et surt a la biorxa, mai no la cagues gens. Tenia doncs la consciència tèrbola. Vam rebre al capdavall la sor a la cambra nidorosa on en Çafont covava al llit. El primer que foté la noia de les mamelles fou córrer com una boja a tornar a veure el salvatge espècimen entre les cuixes de son frare Everard. Quan va veure que no hi romania re, els pits se li descordaren i tot; li caigueren pertot arreu; obria la boca com si badallés i se’ns volgués alhora engolir de viu en viu – assumia, la carallot, que ens l’hi havíem menjat, a son germà, la cigala sense fi. Deducció molt errada, que li dic, gambit a can pistraus, minyonassa. “Doncs on collons és?” que respon, sense la finor que hom, implícitament, li hauria allevada. El seu vocabulari maleït em feia enrojolir. Embarassat per les seues paraulotes com un foll, vaig començar a fer-hi capitombes, creient-me foll o bufó o albardà de repulsiva cort. Botant-botant, em queien els joiells que havia anats pispant entre el nostre públic de paràsits tostemps bavosos d’afalacs barats. El pandemoni la meua dona, adotzenada, va fer aturar amb una espurna d’enginy. Car és ella qui, totes faves comptades, sempre ens treu del femer. Allò, li diu, no era miraculós vit de mul; els de Sydney se n’adonaven tot seguit, no els enganyàvem pas, no són pas gens susceptibles d’ingerències ni suggestions d’estranger; de fet són molt menys pallussos ni gamarussos que els catalònics pels escarransits lladres del pútrid ponent tothora i mesella parasitats; els savis de Sydney veien ras que allò era atzeb d’enceb, que era ble d’ignició que faria esclatar el món. Això si més no. Sort en tenim que en Çafont en tornarà tos al cau. Hem salvada Catalònia d’una altra explosió cataclísmica. Un altre qui, sense ploma borda, no escriurà mai en franquista. Uf, vós! Tots ens hem de fotre en canvi a riure, alleujats. Aviem lo bleix! Aviem-lo, vejam! La mamelluda no se’n creia cap tros ni un. Així i tot, veient en Çafont millor, apaivagada es cordà. Amb sigil i breus passets, d’esquitllèbit, em vaig atansar a certs murs a llepar-hi d’estranquis... Hum! ja et ben prou dic, regalaven agredolça llet. ~0~0~