dotzè de n'Eleuteri Mut i Nu

Dotzè eleuterí d’adulterina mare Eleuteri XII T’ensopegaves pel carrer aquell romancer de n’Enees Opuscle qui un dia fa anys et va dir que sovint es feia passar en certes avinenteses escaients per cert reclusiu autor – literat i ninotaire (i arquitecte exòtic i escàs) – de qui ningú (entre la gent cultivada) mai no n’està del tot segur si encar és viu o mort (sovint a les ‘enciclopèdies’ d’Internet surt ausades perit i colgat en remotes contrades, o en tot cas extremunciat, o tancat en sanatori, a les últimes, o en casa d’orats), i els diaris hi cauen i ho reprodueixen (“en Dallò fa anys que és mort”), i més tard es contradiuen (“en Dallò, feliçment en actiu”), sempre impunement, sense corregir mai re. Només hi han, entre el públic, fotos seues de fa pel cap baix trenta anys – i és veritat que n’Enees, amb la seua fesomia d’intel·lectual poc nodrit, massa intens o obsessiu, podria donar-li un rampeu. Tot és (com em deia, fa com dic un pilot d’anys) que ell se’n disfressava, doncs, n’envaïa la persona, se n’incorporava l’esperit, n’estrafeia com se’n diu, l’ethos, i sobre se’n vanava, en presumia, i entrava de franc a qualque aplec, i mam i teca que s’hi donés se n’atipava, i fins feia alguna conquesta i tot entre les faves subsidiàries, les bledes petulants, qui solen fer cap a aquella mena de reunions presidides pels immemorials eloqüents barrals buits de sempre. “N’empr el nom, i en vard, me’n van, un lot”, em va dir, parlant d’en Daixonses, “i ningú mai no m’hi enxampa; n’he presumit davant xicotes – ei, precisament, els dic, heus ací un llibre meu; hi vaig despendre cinc anys de la meua espúria vida (o estrènua), sol, escòria, ratat pertot arreu (i per les circumstàncies difícils qui-sap-lo), suant la volèmia i tot, patint les mil-i-vint-i-una... ah, hi ha, en aquest llibre, una filosofia de crucificat... – i se’m penedeixen, vull dir, se me’n compadeixen, i se m’obren és clar de cuixes allí mateix a la llibreria, on fóssim; vulguis pas saber, me n’he cardades així, si no trenta-dues, no cap. Ves, prou! N’he presumit davant mos fills i nebots i tot – veieu? això ho he dibuixat jo, ei, i hi he posat musica i tot; i la canalla et respecta molt més: mon oncle, mon pare, és un personatge important, i dibuixa com un campió del ninot més pregon! N’he presumit, mudadet i diligent, entre orquestres i setins i diamants, davant vídues acabalades qui en acabat de curts festeigs m’han testades fortunes, milionades, amb les promeses que les hi ficaré (dient-ne, pots comptar, meravelles), al meu molt seriós, ponderós, llibre proper...” Tant se val. El cas és que avui hi ensopegava de bell nou, amb n’Enees (en Dallonses, l’autor, no el conec de re). Molt desmillorat – grogot, esquàlid, descurat – n’Enees, i em diu amb una certa fortitud que no sé pas d’on treu, un cert coratge (davant la mort qui se li atansa acceleradament), una, hum, intrepidesa lògica d’allò pus, i tanmateix força rara... (davant la mateixa ineluctable mort, t’hi cagues ridículament i vergonyosa, o, com ell, hi apitres ardit, com assenyat epicuri, doncs), gairebé admirable. “Esper morir-me abans ningú no em mati amb crits histèrics ni de trascantó, o, denunciat també molt escardalencament, em duguin entre tots entre cadenes a ‘justícia’, i qui sap doncs aquest cop per quin altre crim més gros, i en acabat, amb, al sarró de la meua botxinejada pell, uns quants de gecs més de mastegots damunt, ja de dret doncs a la presó, on els ‘justiciers’ escarcellers, i, encar més frenèticament farisaics, els meus companys de cel·la, assabentats de quin crim més vergonyós no sóc reu, ja no m’‘ajusticiïn’ en acabat de molt estireganyat turment; car amb la cara i el posat dec pagar, atès que sovint hom em confon per d’altri. Hom em demana per exemple com tinc el gos (gos?! jo qui no els puc ni veure!); o hom m’alleva el greu nyap de tindre qualque sinistra botigueta a un carrer que no sé ni on rau; o m’acusa hom d’haver pispat una vegada un llibre antològic en qualque llengua que ni conec – qualque malsonant algaraví de cap a ponent (se’l poden confitar!)... “Avui mateix, amb el carretó davant, pas per caixa al magatzem, amb els queviures per a destriar per la maquineta, i la caixera em diu que carall doncs el temps que feia que no m’hi veia. Dic doncs hi vinc, si no cada setmana, cada quinze dies rai. Incrèdula em respon voleu dir? Dic i tant. (Una estona que no diem re.) I llavors em demana viviu gaire lluny. Dic lluny? no gaire, no. (Una altra pausa advé mentre ella fa el que ha de fer i jo carregant el carretó a l’altre costat de la maquineta que llegeix els preus.) I ara diu no voldria pas que tinguéssiu un atac de cor anant lluny. Dic, amb una rialleta nerviosa, he-hè, no, no. La paia fa cara i posat de Cassandra – baixeta, primota, torrada pels Sols grecs o de llevant – deu tindre uns seixanta o setanta anys i els cabellots encar tots negres – i allò que diu ho sentencia com oracle o pitonissa molt ominosa, a la ‘moira’ reverent, adepta als ritus antics, diries, i amb tons afligits. (La conversa s’encalla de bell nou.) (Tant ella com jo les rodes del sensori rodant feixugament.) I ara vol saber, amb veu greu que traeix la preocupació, si vaig fent... que com em trob... – ja pareu prou de compte? ja mengeu sa? vigileu prou? no badeu gens? car no val a badar. Després de brandar el cap o de fer-li fer becaines, automàticament, segons demanés la qüestió, trencaré el nou silenci: em sembla que em preneu per altri, eh? No, no – respon – sou vós, sou vós. Voleu dir que no us equivoqueu? – dic, i ara ja no estic segur del tot ni de qui sóc – mireu que hi ha molta de gent qui se m’assembla, o m’assembl, diguéssim, a molta de gent. Xst-xst – insisteix – de cap manera; sou qui sou. Bé, bé – faig, i qui sap si em moriré tornant a casa d’un atac de cor (res estrany); tret que tinc un cupó per a la mel, i així la distrac – el cupó no funciona del tot, d’on que calgui ajustar la maquineta i pensar doncs en altra cosa – (hà, amb un cupó per a un dòlar miserable potser m’estalviaré pitjors notícies, qui sap). “Quan li deia que hi ha gent qui sovint em prenen per d’altri, car dec fer una cara i un posat que deuen ésser prou característics, anava a afegir-hi: sense anar més lluny, hi ha un autor d’obres brutes qui, perquè em sap el nom, i ens diem si fa no fa, es passar per jo, pel meu si propi! I ni escric ni dibuix re, pobre de manguis, jo només sóc (pietat!) un vividor.” ~0~0~ amunt i avall ininterrompudament la vida no canvia; només els mateixos ara portats i ara llevats vestits blaus que llavors tallem i retallem i triem en piles el viatge no varia; només les constel·lacions que seguim; segueixes xiroi i amb corretja la declinació de l’eclíptica als sassos del cel: línia groga en la volta de la nit que et diu el bon camí, et duu pel bon mateix camí mai desviat l’enemic és sempre el mateix; els esparracats vells moribunds en tètriques processons qui t’insulten arrossegant ensems corcades fustes descollades d’antigues creus i entrebanquen tràfics i activitats dels encar vivents les ciutats idèntiques; només perden clients – i antres llunyans esdevinguts transitòriament cèntrics a tornajornals en guanyen els mateixos amics, dels quals amb la força del costum els canells esdevenen més i més flascs, se’n van a dormir també cada dia més tard; a la matinada pleguen del negoci, xirois també mes amb menys de marge tret que no adés arreu les espatllades màquines que cal anar apariant; els pollosos ocells mecànics amb esporàdiques veus de glop; els mobles arrelats en pedra, les tasses arqueològiques que serven cafè fred el fill i la dona qui s’exhibeixen al mercat; te’ls enduus al cau a mitjanit tocada un bri abans la degeneració no s’acceleri o els repugnants habituals del sexe els haurien en llepar-los ja entecats i ara les davallades i els ascensos pels fressats indrets; foscors, clarors, zones ambivalents; ombres directores qui indiquen els topants; seguint doncs qualque arraix i en acabat, salvat un revolt, no pas; només els mateixos obstacles apareixen en diferents situacions i els obvies amb subtilitat i llavors les lleus dormides per a re-emprendre més tard el nou sorteig en la sòlita gimcana amunt i avall incessantment. ~0~0~ Per sales d’espera no fotent gaire enllà d’esperar-hi quelcom o altre a) Un goig boig, li estaa dient, mes aleshores vàrem sentir els trets i ens acotxàrem davall el banc, sense fer cas de les artritis qui com argelagues ens supliciaen tots dos, em cag en déu, ja hi tornem a ésser, puta bòfia de merda, sempre defensant la claca cleptocràtica dels castelladres alzinats al “tron” del canfelip merdileny; a qui mataran ara? Pertot arreu troben “terroristes” i amb això terroritzen totdéu. No sé qui hi havien ara doncs matat, mes en pic el xivarri despès, ens tornàrem a instal·lar al banc de l’aeroport del Prat. Una mandra ens posseïa a pleret, com si la boira assolellada que queia de les vidrieres llordes del capdamunt ens anés xopant. Anàleg al pacient esgranar’s de la nostra vessa, tant el món vist per naltres com el món vist pels qui ens veien rebia acusacions a tort i a dret; tothom qui passae davant nostre sentíem que es planyien de quelcom o altre, àdhuc, tret que més retòricament, la mateixa quitxalla... i no cal dir les mòmies embolicades en mortalles: totes aquelles vellarres encar sobrevivents, amb sempre als braços un altre gosset idèntic al qui se’ls moria adés... Eix gosset és el qui fa cent vint, fotia una, abans no rellisqués per la xorca avinguda lluent i es trenqués mant os. No t’inhibeixen, Enees, que li dic, les angoixants argolles, els escanyadors traus del pelleric, les cormes de l’esglai de l’edat que com més anem més s’estreteixen, de tal faisó que ni respirar no t’ix automàtic, que t’ho has de rumiar mecànicament, no fos cas que la màquina del cos se n’oblidés i et trobessis en acabat mort (sense dolors, albíxeres, això també), mort tot d’una, badant badant? Em diu: home, sobretot, a eixes alçades, trob convenient la perxa de cap banc en lloc públic i concorregut rai, i llavors anar criticant com cap cotorra els desgraciats qui romandran a la peixera; així m’hi pogués cagar damunt com faria cap cotorra o cornella o gralla o garsa o, ja m’entens, cap ocell així prou intel·ligent. Això m’alleuja bon tros la temor de morir. Tret que la batalla entre covards terroristes oficials i uniformats, i l’ardida gent pacífica i bona (tret que avui sortosament armada) s’havia anada subterràniament disseminant, com cap miceli quilomètric, i ara els bolets de la matança brollaven arreu com salutífers aiguaneixos d’ossos romputs i carns constel·lades, òrgans i farnats volant pertot arreu i tacant-ho tot de coloraines. Aviat la desil·lusió com els nostres culs damunt el banc es tornaria a instal·lar, això rai. Només calia, atendats davall el banc, esperar gaire i podríem tornar a emergir per tal d’abocar a dolls típics escarnis. Trobem (ni cal dir) malament (no pas que ens sàpigui gens greu que tothom sigui tan criminal), i alhora divertit d’allò pus, els reguitzells d’hipocresies i santimònies on els desgraciats a la peixera condemnada del món (i un aeroport una peixera on mosquits estentoris vénen de continu a pondre-hi dissoluts, malèfics i mefítics) s’enfonsen, com en líquid femer de tabús ganuts i amb cara de cocodril. Amb quin odi delitós esguardem el trist espectacle dels enfeinats – llurs tics, llurs treballs, arribant botits i buits, partint irrecobrablement disgustats i d’un altre sobrepuig d’inutilitats cafits. Centre dels fàstics on hom (cada criminal acreditat per l’estat, pecs estiracordetes a sou de tètrics morros-de-vaques mig escondits) damunt t’exigeix papers i papers, no fos cas que fugissis segurament sense pagar quelcom o altre – quelcom que et feien tindre només per tindre’t atrapat amb el que adquiries, etc. Se’t sobreïxen les propietats com al cervell els fels. ~0~0~ b) Una de les conseqüències inesperades de la proliferació de paperots qui emergeixen dels meus calaixos és que de cops trobi el que no cerc. Aquest tiquet antic em duu a l’esment aquella nit on disfressat d’en Rellogacrims, home valent, subversiu de marca, qui no creu sinó en allò que veu, justament caminí hores senceres per a infiltrar’m a l’amfiteatre del teatret on hi havia a escena més gasòfia per al filisteu datpelcul: un altre principicle d’allò pus carrincle se n’era enamorat de qualque plebea físicament atrofiada i plena de polls i malalties, i qui tanmateix en la foscor les feines de la casa havia de fer hores i hores on no podia estudiar, ja no dic cap llibre, ni l’averany dels astres finestra enllà... Caiguí exhaust a la falda d’un burgès assegut guaitant si fa no fa la merdegada escenificada; el ridícul prohom ja ni sanglotant, ni badallant ni rotant ni petant-se, ans, impactat a indrets tendrals, volgué a crits reparacions immediates. Aquest tiquet està encar tacat de la seua sang. El patró de les taques al tiquet (per això devia desar’l) inspira correlacions prolífiques. Hi guip diferents daurades palletes de significat. Tiquet amb tènues cohorts de confusos senyals del “pus-enllà”... Ehem, o potser no. Hort d’orcs: un cony. Amb l’etzigori de caldéu el bordell es va buidar. Homogenis, els burgesos, oprimits viatgers, se sobreeixiren, disminuïts, com femta a mig fermentar d’antic orinal asclat ans rovellat. Ambtant, mentre durés, sense cap enveja, com qui no ho vol, recollia a horts de veïns (veïnes), entre contorsions i rebrecs, palps de conys en tots els estadis de l’evolució. Cada cop de puny del vinyòvol amb torta mangala l’esquivava, didàctic. I els matolls verinosos d’agrimònia i acrimònia (factoides, fibroides, tumors) els descomptava com aberracions estadístiques, abstraccions o fragments d’idea sense prou fils; feia com qui s’esgarriés espigolant, i espigolés tot de sobte en guaret; musclejava, i amb tècnica llefiscosa de tritó camuflat continuava de burxar amb dits contagiosos conys. Els subjectes tan acuradament sacrificats, un instant romanien erts (ertes), mes llavors piulava com rossinyol i s’assabentaven així de la benaurada avinentesa: hom els palpava el cony. Mos dits o èrpols pul·lulaven doncs a l’engròs fins que el desglaç s’aturà i tot era de sobte vacu; hi era solament el brau... O telèfon-elefant en presumit museu... llas! sense cap vidre ni cristall ni porcellana a rompre-hi. Aqueixes sangs són doncs de nassos esclafats, hò, mes així mateix de conys amb malessetmanes. Faig una ganyota ensumant-hi ensems. Fa d’això tants d’anys i ja era vell. Hi anava vinclat, fent-hi tentines, bavejant, mormolant rucades o abstrusitats, sermons o arengues sense solta ni volta, monstruós. Una incògnita, tanmateix. Fui dut davant cap jutge de crics criteris obsedit? Tinc consciència d’aquella presó on encar prenc una altra (espectral) presència de n’Erle Rellogacrims. Els ens i els enzes qui se m’atansen corren astorats el risc d’acabar tarats. Tinc el gallet pessigollós. Tota juxtaposició (per adient que sembli) de mantinent em fa profusament conflictiu. Als vostres trets de pàmfil no hi veig ulls, hi veig veces que us plantaré a cul perquè en cresqués cap planta de qui la vigoria us fes satíricament intrèpids. Qui m’admira ja ha rebut. Vestigis de lentes renúncies, carallot; tanca el calaix i esmerça l’estona en tasques menys desagraïdes, saps? Oh, mes... Te’n recordes dels ròssecs polsegosos al pati de la presó? Tots els usuaris hi somiem desperts en gespes. Enrere, malalt, disfressat encar de més vell, se t’enduu el camió dels morts. Amarinat per espectres, un llagut s’estorç de l’ombrívol naufraig. Ets tu, virulent, empeltat de nafres bullents. Fusellers et disparen. Una gota de sang nova llisca damunt l’ordit esquelètic del tiquet. Quin batibull, quina petarada entre els pàries al crepuscle sanguinolent! El vell Rellogacrims s’ha tornat a escapolir, diuen. S’esmunyia de la vinyeta tota circumval·lada d’estiracordetes i d’enterramorts, i d’armats psicòtics amb uniforme merdós. Mòrbida cistella claferta de no gens recomanables objectes. Succint, la tap, que no se n’escapés cap eidòlon meu si fa no fa... cap altre mitjamerda aliè a la percaça de conys de filistees. Filles teues, gica-te’n desencantar, tísic. Conys oliats per monçoneguers col·loquis; filles, on us duu el verb del dramaturg? Us esgarria abans hom no us descarregui al volàtil femer. Pel carrer els exèrcits ocupants, a pas d’oca. No et manca re si tens un tiquet a la mà per a un espectacle d’espectres encar mig tafaners. L’atzar mai no es corseca, esperona l’espectre a repixar colors, com repixen adelerats colors els rovellons leri-leri en cingles calcaris. Hi caus, col·lectiu. Els somieigs d’un individu, ai. Tan proper tinc l’èxit, i hi caic. Com per apoptosi degudament eliminat. Hi renaixeries relapse, és clar. Malament rai. Hauries d’escollir entre tasts. Els pus anormals milloren el gust. Ara, neteja’n sovint el vaixells (gots, anaps), evita’n d’altri els residus. I quan t’ho begos, sobri reaccionari, alliberat de temptacions oblidades, aboleix el crèdit de tot morent, per molt “eminent” que mai fos – només voldria ometre’t, endur-se’t amb ell al clot. Tiquet de sang, fes-me fugir, orxegant, de cap fastigós espectacle on com pus capsdecony a pudir-hi, car pus mala-setmana els raja, pitjor l’ofec. ~0~0~ c) Seriositat en l’anar pel món (això cal) Seriós i per la via recta arribaràs lluny Al món només cal ésser prou seriós (per a tocar-hi molts de conys) Un hom qui segueix la recta via tocarà molts de conys Car la recta via és plena de dones ansioses amb sedecs conys Les minyonetes hi juguen sense calces ni tapaconys Les joves es torcen el turmell i les has de dur als braços o coll-i-be un tram Les granades freturen escalfor Per unes i altres sempre ets convidat a llurs pisets Totes aprecien els teus dinars Les teues abraçades són llur màxima il·lusió Seriós administra-te-me-les-l’hi-los-en amb estiba ans equanimitat rai I això tot plegat fóra ésser un home com cal I prou. ~0~0~ d) Quan el conegut potentat qui ara i adés em dava feina arribava veloç amb el seu automòbil negre, lluent i llarg, jo era pixant a l’eixida davant mateix dels rovells de la farga. Amb prou feines vaig tindre temps de ficar’m la pitxolina a la bragueta – les gotes de pixats als pantalons blau fosc de ramader no es mostraven per sort gaire, o me n’hauria empegueït i tot. El potentat va davallar del vehicle (no pas el tèrbol xofer, qui va romandre silent assegut davant el volant) i llavors també en va davallar un jovencell matusser amb aspecte de retardat mental el qual vaig pensar per la retirada que era un dels fills del potentat. Efectivament: mon fill i jo hem pensat quina mena de gàbia-niu volíem per al gran ocell qui volem caçar – aquest és el prototip – me’n faràs mitja dotzena. Li vaig dir que sí alhora que em guaitava el prototip de la trampa que volia que li fes – era fet de cartró i consistia en una capsa verda de boca molt ampla, romboïdal, amb els marges reforçats amb, davant la boca de la capsa, una mena d’entrada en forma de plàtera allargada, com qualque mena d’erta catifa amb les vores regirades cap amunt i tot plegat un pèl més ampla encar que no la boca de la capsa – capsa que ara hauria de transformar en caixa car ho volia tot de “metall lleuger pintat així, grisa la llengua, verd fosc gola i panxa”. Em tustà ara l’esquena el potentat perquè em tombés devers ell: i vejam si ens nodrim, que això s’enfonsa! em digué, tustant-me ara també el pit – i era ben cert que darrerement perdia pes molt ràpidament, i ja no valia gran cosa – devia tindre amagat un mal lleig que em corcava part de dins – em sentia com una mena de patata podrida que es va buidant fins que només és pell eixuta i lleuger podrimener aigualit sota; com si per comptes de pit allò meu que em servava si fa no fa el cap de titella fos un rombe buit, una capsa buida com la capsa buida, verda, fosca, sense ocell qui hi bategués, ni fetge ni lleus, ni ventrell ni budells, ni sisvol costelles, ni re. Algú altre davallà llavors del forat negre d’aquell vehicle massiu. La dona del potentat – una rossa gegantina, de caire com qui diu divinal, com ara un deessa nòrdica, una valkíria; ara, això sí, granada, massa madura, mòrbida d’excessives carns, mes encar calenta i escalfadora rai – se’m va atansar a l’orella i, amb aflat cald i pudent de dona qui vol cardar, em va dir si podia emprar l’excusat de ca meua. Li vaig dir que vingués amb mi, que li indicaria on era. Abans d’arribar a l’entrada va fer veure que ensopegava en cap rajola de terra i, pretesament per a no caure, em va abraçar com l’aranya femella abraça el mascle diminut ans de cruspir-se’l. On ella era tot de farnats i amuntecs de carn jo era tot d’ossets trenquívols, d’ocellet tot tendre, de fresc caigut del niuet – li vaig veure rere el somriure cruel les dents grogues qui relluïen com vori banyat en sang – les maixelles musculades se li bellugaven al rabeig de cap vinent virtual mossada que em desmanegués del tot – potser volia buidar’m d’una xarrupada de la darrera substància que em romangués – aquesta era la impressió que en rebia, empetitit, rebregat i escarransit com si ja era a mig suplici entre els corrons espremedors del mànguil ferotge de la seua ferramenta... Ara, quan li vaig voler ensenyar on era la cagadora, vaig adonar-me’n que casa meua era tota ocupada de jovent – pels corredors i les cambres anaven i venien bordegassos d’ambdós sexes fent tentines i cridant i fotent el bestiota. Embriacs, sorollosos i bruts, anaven empastifant tot el que trobaven. Llurs carotes eren verdes i llefiscoses, com ara fetes de repugnants gelees. Em pujaven basques de disgust, car ca meua s’havia tornada una infame corralina. I, a sobre, ja ho veieu, totes les comunes ocupades. No sabia doncs on endur’m la colossal patrona. Veniu al pis de dalt – només jo en tinc la clau, li vaig dir, mes tantost començàvem de pujar les escales vaig veure que la porta del pis de dalt era espanyada i que doncs els ocupants també s’hi havien ficats. Fins i tot dalt al terrat eren. De fet, un gamarús en davallava amb la sabata regalimosa de merda fresca – era palès que hi havia anat a cagar belleu perquè tots els altres indrets on cagar-hi en relativa pau eren ocupats pels ocupants qui s’hi petaven, s’hi cagaven i qui sap quines malifetes hi fotien de més a més, amb injeccions i fogueretes i estranys experiments. Com em vaig enfurismar aleshores! Al brètol de la sabata emmerdada li vaig dir de tot. I com més l’aporrinava més boig em tornava, i volia que tothom fotés el camp. Si hostes i peixos mig convidats i tot, ja puden al cap de tres dies o abans, no cal dir els hostes i peixos podrits qui t’entren a casa sense permís: puden instantàniament – els vols anihilar sense més romanços. Els vols colgar fora, davall tones i tones de terra d’oblit. Era doncs a frec d’esclatar, a frec que m’esclatessin les venes del cervell mentre cridava foll de ràbia que fotessin tots el camp, que els volia tots morts... I no em fotien cap cas... Quan la dona del potentat em va dir que em calmés, que segurament eren amics del seu collons de fill subnormal, que segurament els havia trucats, quan encar era al cotxe i son pare em saludava, que vinguessin a fer-hi festa tantost havia vist que vivia sol en aquell mas tant vast... “No et capfiquis, metal·lúrgic; saps què? Trucaré un parell de guardaespatlles del meu marit – van armats i són uns salvatges – casa teua serà desocupada en un tres i no res, i podràs doncs continuar construint els nius per a caçar vives les rares aus qui volem per a l’ocellari, o com se’n diu, l’aviari que tenim al palauet de dalt a les muntanyes.” Li vaig dir agraït que em sabia greu que no trobés indret per a cagar-hi en pau, que, si volia, a l’hort de darrere hi tenia una rasa feta per a plantar-hi una bardissa, i que allí rai, que allò faria perfectament el paper de latrina o canfelip, i sense por d’omplir’l mai a caramull, per molta de caguera que dugués, i que no es preocupés tampoc, que ja vigilaria que ningú no la guipés. Va acceptar fent-me ganyotetes de doneta amb el forat del cul massa estret i, mentre cagava (geganta rossa culivada damunt l’abís) mig enfonsada al tall pregon, em vaig escapar lluny – sol, nu, sense re, a morir’m d’una puta vegada en cap racó anònim, com cap altre gatot esvellegat, espellegat, pollegós i pudegós, massa malalt, sense fal·lera per a fotre-hi pus. ~0~0~ Torcant-se’n la femta a la carranxa a) Els anarco-sindicalistes, amb manxiules a cada nafra, ens aixecàvem, alçurats fautors pels drets dels asseguts, i amb bel·ligerància grotesca, com mags centenaris qui dels plecs cetacis de les antigues pells es trauen grumolls d’esbojarrada carn i tumorets si fa no fot esfèrics qui en tocar l’aire es desclouen en grassos i prims, i grossos i xics, cucs faldillers, qui autònoms i erotòmans, erronis i encertits, s’atracen instintius al fitó intercrural per a veure-s’hi aixafats com en nínxol qui s’escarranseix ineluctablement i així ja doncs reposar-hi en pau, delirants ens traguérem de les butxaques pactes i inicis de mútua entesa i ens fotérem en acabat a esperar, esperar eternament, mentre les manxiules ens corroïen nassos i titoles, i les autoritats no es treien mai els pactes qui s’havien fotuts molt lentament cul amunt; la nostra angoixa creixia ara en la por que els asseguts es morissin sense tampoc mai no haver-se aixecats, amb manxiules o sense als anus molt adolorits; ens moríem alhora del plaer del que podria esdevenir-se si els patrons accedien a les nostres reivindicacions; afermats llavors en la subjectivitat de la nostra col·lectiva individualitat potser ens hauríem morts de la terror de veure’ns fets partícips al cent per cent; cagats de por, els pactes dels patrons ens venien d’allò pus a tomb perquè ens poguéssim torcar; sempre hem estats si doncs no germans de sang, molt agraïdament de merda, vós. ~0~0~ b) No aixecàvem cap bandera blanca, dèiem, ara que l’enemic, pensant-se que ens havíem retuts venien mig desarmats i doncs els arranàvem a trets molt arraïmats; era, en canvi, que la nostra senyera un atac d’albinisme l’havia tornada a esblanqueir del tot; té tendència la nostra bandera a tornar-se albina; què hi fotrem, prou cal fer-s’hi; i al capdavall ens allera un cert respir de trast en trast, amb què tornem a la brega amb pus d’embranzida encar, amb l’enemic, per l’albinisme crònic de la nostra senyera, sovint desorientat; que un soldat fos albí no el descartava pas per a la lluita, per què doncs un drap, demanem, enraonats rai; un drap albí té tant de dret a representar’ns amb tots els ets i uts en cap batalla a mort molt sanguinària com qualsevol altra bandera diferentment i de tota manera molt arbitràriament acolorida; com el soldat albí amb sang d’orxata pot assassinar el guerrer més salvatge ans amb sang més fèrria i rutilant, a part que totes les trampes i patotes hi són permeses a la guerra, és clar, així qualsevol bandera no vol dir altre, inclosa la totalment descolorida, que m’hi torcaré la femta en haver cagat, si sobrevisc. ~0~0~ c) Quan escrivia per a les masses havia d’anar amb peus de plom – llurs supersticions són massives (tothora tenallats per folles creences escarransidores) i els ofens amb menys de re; et dirien de malparit i et voldrien àdhuc matar; tota la teua literatura ha d’ésser doncs massivament plúmbia. Ara tanmateix que escric per als elets de les elits em puc cagar tranquil·lament en tots els déus i ésser d’allò més esmolat i incisiu... irònic... subtil; m’ho entenen gairebé tot i em diuen amb la rialleta sota el nas de murriet i de datpelcul (els de més dels cops prou bonhomiosament i tot); car ni ells ni jo no ens creiem cap de les merdegadetes inventades pels envejosos degenerats bards a sou dels propietaris – ni merdegadetes religioses, ni merdegadetes nacionals, ni merdegadetes romàntiques, ni merdegadetes morals, ni merdegadetes reivindicatives... déus, inferns, santets, banderes, nacions, amors, fidelitats, lleialtats, pàtries, virtuts, justícies, devocions... ens ho passem part la carranxa, ens en torquem salutífers la femta i ens en riem, jotflic, amb rialleta càustica. ~0~0~ d) Vaig tindre ocasió de repetir, el dia trenta-dos del passat mes propvinent, l’al·locució que lliurí el trenta-sis. I amb aire abnegat, doncs, sense cap dels escarafalls del meu predecessor futur, vaig tornar a no púguer ensenyar la imatge un pèl grotesca del protagonista. No sé si me’n record que llavòrens els vaig dir: I ara, doncs guaiteu’s-el, pobrissó, el lladre penedit, en Salvador Aspriu; encetant la cardada amb la mort, una cardada amb una dona sense carn, una cardada doncs que no s’acabarà mai, una cardada on el d’allò, el com se’n diu, l’escorreguda, l’orgasme, no arribarà mai; allí el teniu, arraconat, estès a la babalà, amb angoixa rai, follia, desgavell, ‘damunt la màrfega rebregada’, i adonant-se’n del cert que ja és reu del darrer viatge, que se l’enduu al clot la terminal onada, que davalla al pou fosc sense fi, que li arriba, ausades, “l’eixauc l’escorridor l’embega que no té retorn” i que començava, doncs, a cosificar’s sense remei, a esdevindre detall immutable i tanmateix molt negligible al líquid firmament on tot és escrit i alhora esborrat – que ara fóra taqueta entre milions i milions d’altres (si feia no feia idèntiques) taquetes en acabat d’haver-hi el temps esborrat un altre petit signe, gens conspicu i tot. ~0~0~ [n’Enees Opuscle – així reneix al no-re] em veig almirall del naufraig en fractals estroboscòpiques transitòriament convertit en corpuscles per ardus vaivens i constants redueixen mon epíploon de diatomees tentacles mon epíploon en corpuscles redueixen per ardus constants vaivens tentacles de diatomees amb ardus vaivens i constants diatomees llurs tentacles en corpuscles redueixen mon epíploon de diatomees tentacles en corpuscles mon epíploon per constants ardus vaivens redueixen redueixen tentacles de diatomees per constants ardus vaivens en corpuscles mon epíploon amb tentacles per vaivens ardus constants mon epíploon redueixen diatomees en corpuscles tentacles de diatomees mon epíploon en corpuscles redueixen per ardus constants vaivens diatomees llurs tentacles en corpuscles mon epíploon redueixen per vaivens constants i ardus ~0~0~ n’Enees de les incessants marees per oceans zelosos i àvides diatomees per gorgues gregues i egees per gorges i goles focees per empúries de mars partenopees se t’envolen com ara t’enuclees les volves enceses de menjavents i cangrees ací fineixen tes esplèndides odissees enfonsat en bategoses brees cremat en bullents urees catalèptic entre tiourees peix mort entre diarrees microbi d’hemenorrees puça de piorrees cuca en ambre de seborrees i doncs ja no ulles ni delinees pels cels endevins les panacees de monòtones Cassiopees ni t’hi empesques vanes teodicees ni n’ous de les esferes i epicicles melopees en sepulcre xorc com n’Osees de necròpoli que debades conrees com trèmules fulles de nimfees com tèrboles tiges d’elodees amb tos llenques de negat que en volees involuntàries les aigües i gelees de sargassos i pixats de llamprees t’atien com guitzes d’hacanees a llaurar fins que no t’anorrees o ja tot privat d’idees (ni que fossin maniquees o més carallots: justinianees) d’esme nedes en dismenorrees de píties mitopoètiques napees que et durien cefalees o qui sap si àdhuc corees si no fossis mort i estort de dees doncs i d’aixarops i dialtees lletovaris i dragees purgues amb escamonees reforçants amb diaprees i ja de qualssevol àvols farmacopees que t’endinyen tant per aldees com per estrades i platees i davant multitudinàries assemblees batllides per saigs amb lliurees els molt seriosos eixees de la falòrnia perits qui tant menysprees bona nit i ja no et cardes sota hevees sentint rapsòdies de savis kees ni caldes hebrees ni subtils caldees ni atrapes en fornicacions blennorrees ni t’escorrs entre dispnees boixant en atris i galilees les fanoques farisees i en emmoscatellades mosquees tapades devotes i estrènues atees ah i qui no enyoraria les europees (tret de les burgeses filistees fastigoses amb conys con dinoees lletjors plagades de morfees ni amb tenalles n’alinees el garfis corcats ni els arrees el si malamagat de meuques plebees) enyora’t però de totes les mares i Gees i Rees de totes les bones dides i Amaltees delicioses qui amb confits d’altees en nits de dimoniesses i Asmodees et tocaven (i mai no te’n desvees) tendrums amb tendres dits d’idumees flairoses com els esfínters que més prees amb bruses com flors d’azalees amples faldilles com flors d’espatodees i dessota culnues com fantàstiques macabees ah somnis masturbatoris que et crees (com qui fugint d’homei per coromines jebusees el reben heroic cuixes asmonees candents pitreres nabatees saboroses natges d’amatents sabees) i te’ls compleixen ara autèntiques i epigees com ara súcubs dòmines amb qui et recrees dones arreu enyores qui com blanes Arimatees en llunyanes empúries se t’ofereixen rees a davallar-te ert a les esplugues hipogees de llur erògens embuts – per quatre guinees amb xil·la de dimensions no gens pigmees (et vanten) com peix abissal endogees bestioles il·lumina’ls-en doncs i Eritrees novelles descobreix-los-en entre leucorrees i no pas cap condó escaguitxós com xiclet d’alcees ni un altre esguerrat homuncle de gonorrees un altre afoll d’amniorrees un altre ou covarot de menorrees un altre naufragat adés suau luxuriós Enees ~0~0~ i ara em desfaig almirall del naufraig esdevingut escaig entre queixals de solraig estrafaig l’enfredorit gaig qui cercant mendraig per a matar-hi l’araig l’esparver com saig en un vol d’assaig com llamp de maig o de napalm el raig l’heu i com em rarefaig paït es rarefà i ara refaig el mateix vol de l’au i m’haig i enlloc no me’n vaig i em satisfaig i en re em perfaig ~0~0~ no pas ja doncs que cap altre obstacle impedeixi el banal miracle ací se m’acaba el tràgic curricle em tinc és clar d’espectacle cruspit per esquals i el graspallà lladruncle se’m fon el tou propugnacle nucli i closca fets carbó al torracle cos de tit curculiuncle a tesa rostat pel conyicle frèjol cuïc esclafat ras pel culicle frèvol producte d’umbracle no se’m té llapissós retinacle em fuig en espiracle l’habitacle amb cada instant més minuscle atupat inconspicu canicle fitat pel cruel glaç d’hivernacle d’un ocle o ull que és tot macla d’un pus tost ubic oracle qui en tortejant vernacle que al pec duu en tenacle del fat malastruc diu-me’n l’horrorós pinacle: de palimpsest en fores només esborradís signacle i ara en aigualit cenacle ets rar conceptacle ets en marítim receptacle efímer sustentacle de tentacle rat qui és podreix al ratat tabernacle ~0~0~ en fosc cubicle de pregon cucul·liuncle ets sinistra mescla que s’entremescla es malmescla i ja es desmescla com mascle o musclo passat per rascle qui rascla rai i ascla asclat en ascles com l’asclada carrascla que et fou tubercle te’n salta a bocins cada congreny i cescle et manca tot vincle no pertanys a cap cercle trencada tecla t’esfulles en fascicles en fol·licles per funicles en monticles d’ossicles i pannicles en pedicles reticles testicles i en altre que no en re no et recicles t’esdevé cada muscle corpuscle de crepuscle cada grupuscle de tu esdevé opuscle que ni binocle ni monocle n’obre l’opercle tost no se’n canta ni xiscle ni canticle dic a barrisc servant riscle de garbell de siscla que de tu no en resta arriscle ets trit carrincle tot ton carriscle naquis com bri de llentiscle el bri més gros mucró d’utricle on no hi cap cap denticle amb què rosegar cap caulicle de cap calicle on no s’amagués cap microscòpic perpendicle amb mig electró per tot vehicle ni adminicle ~0~0~ gola del tauró no et duu cap oscle ans ferramenta que et manyucla cada bucle mentre botri de pop tot apendicle et xucla i amb quin mínim apicle t’escriu com dic cap mínim versicle a l’epíploon tot blau cap cuc qui periclita amb pericicle tot ratat com edicle a l’hemicicle de l’atzucac on s’estavella tot tricicle motocicle monocicle bicicle i esclat ni crit que s’hi sent és de mort article àdhuc el cranc de metastàsic arbuscle tímid xaberniscle qui se t’amagava al diverticle collvincla i se’n va pel canalicle del darrer cicle tocant el dos – clic clac cloc – revinclat i amb xancle com se n’anà ton besoncle n’Iscle ara ja fa mant de kilocicle tururut i ets oblidat carboncle cada ull ranuncle cada peduncle fos en fractals diluïts pels dalts d’infinits foscs toscs lloscs cecs ecs ~0~0~