l’uterí Eleuteri és quist sens quest a les Sales d’Espera d. Una vegada llegia alhora dos diccionaris divergents (si no semblés facècia, hauria dit que en llegia un amb cada ull) i conduïa així mateix dos automòbils convergents (segurament amb un ull, cama, peu, braç i mà l’un; amb l’altre ull, cama, peu, braç i mà l’altre). Vaig aprendre-hi alhora moltes de nocions, però, d’altra banda, tot i que com dic els dos automòbils convergien, i els menava cascun amb tota la cura d’un mig cos sencer, així i tot encar em vaig perdre. No sabia al capdavall quina de les dues carreteres ara prendre, si la que passats els bungalous llepava la costa, o la de més endins, que de tota faisó hom em deia que arribava al mateix indret “si fa no fa” i prenia “si fa no fa” la mateixa estona. Mentrestant, n’hi havia uns quants qui ja començaven d’esguardar-me com si sabessin també que anava mig perdut, ço que mai no m’ha plagut gaire. Que hom pugui adscriure’m qualque grossa mancança (com ara perdrem a cap lloc amb pler de gent qui sembla campar-se-la d’allò pus alleradament) em mortifica bon tros. Home, si tothom n’anés (de perdut), encar rai, encar com aquell. Ara tanmateix el no podia tampoc permetre era que els automòbils em migpartissin. Car era un fet que els automòbils també hi volien dir la llur (cascú la seua)... mes, amenaçats de fre, aturaren el rondineig. M’enfilava sense més compliments per la carretera del dedins a desgrat del parer d’ambdós diccionaris, els quals per un cop coincidien en llurs definicions del que convé. Curiós – o la visió em decebia – mes, tanmateix, on adés els diccionaris divergien i convergien les vies, ara les vies divergien i convergien els diccionaris. Hum! Sempre he trobat que viatjar és un inútil mareig, tret que t’ho prenguis potser com qui surt a passejar la cigala, amb una certa taujana bajana mandra, sense manies d’anar-hi a aprendre re ni menys a trobar-hi cap continent ignot ni ple de promeses de re. Només a passejar-hi la cigala – que també, pobrissona, faci salut. En arribar a l’indret, vaig romandre-hi com un xut; els ulls, enlluernats, em feien pampallugues; mans i cames em tremolaven; regalims de suor em solcaven el canemàs. ~0~0~ e. Bon vespre, bona vesprada, anava mormolant sense pensar a qui ho deia ni amb quin altre grinyol no em contestaven; començava de fer fosc de debò; pel carrer estret ara caminava entotsolat i solivern; tot d’una em va xiular quelcom vora l’orella – no me n’adoní que allò que m’havia xiulat tan a prop havia set una bala fins que vaig veure aquell carallot amb la pistola davant – astorat que li deman – què trons fots? m’engegues de debò un tret? – diu: perdona, tu, t’havia pres per un dels brètols qui tant de soroll foten i també m’ho foten malbé tot! ~0~0~ f. Escamots de “germans” rondaven esbarriats cercant els íntims guardons de l’ultratge esplendorós: ah les robes estripades, les carns esqueixades doncs! Els repel·lien les explanacions – trobaven que era de cos fastigós, just exhumat, quan les boques pudents s’esgargamellaven que “allò” eren “trencades lleis”. S’esguardaven a lloure com els llunàtics; massa emplegats amb les cridòries i els enuigs, ometien d’escandallar amb prou dits les nafres recents d’on els eixien, sense altre uixer que les eixarreïdes pelleringues, àdhuc els vers sucs medul·lars. Ah orbedat dels fellons; en aquelles tenebres abstractes, les tremoloses, tèrboles, etèries, àncores de l’enteniment no trobaven agafatall. Aquell episodi inaferrable per a llurs sensoris massa esglaiats els enfonsava en mormols incoherents. Els “germans” trobaven que llurs tètriques tesis pel que feia als bufons ciutadans obtenien l’aprovat; amb enginyosos sarcasmes se n’anaven a guanyar nous espais. Una vegada van descolgar un cronista estereotípic; sebollit en les seues patètiques evocacions del que s’esdevingué en períodes inexistents atrapats per glaceres que, foses, no oferien altre que gasos inerts, amb tècniques humoroses fou polidament extret del seu cau on els cucs de la pols li’n contaven de por. Rient disgustats davant les sanguinàries amenitats escrites, amb tintes de fel, per les ràbies i esquírries malcovades al claustre corcat del seu costellam, els maleïts malparits qui escometien en boldró el quadricularen a mastegots alhora vantant-li, amb monòlegs garneus, els esquetxos més truculents produïts pel seu virós magí curull de nelets o cor reprimit. Ara li trepitgen els boiants collons. La seua cara i posat es coordina al ritme de llurs batzacs – és un cronista molt intel·ligent, sap que al capdavall cada esdeveniment (com ara aquest) no és sinó material de llegenda. ~0~0~ g. Tots us volíeu cardar na Safir; era una noia diferent, na Safir Carcassa; amb els seus aires de pitonissa, i tots aquells panys de carn que ensenyava entre els parracs; entre tots, jo me n’estava, de fomentar aquell desig lúbric general dins el meu fur intern, no pas perquè fos marieta – car no n’era (conscientment) encar – ans per prevenció; prou m’havia advertit son pare, n’Emili Carcassa, que aquella noia tenia “coses estranyes”, “tics pervertits”; cal dir que el bon senyor Emili també era marieta, i doncs hi havia una sospita subreptícia de companyonia prometedora, una latent afinitat que ens atansava. ~0~0~ h. Aqueixa xiqueta es diu ara Pipou, Pipou Dolçull. El jutge de la bòfia, l’espantalloques Llàtzer Gargola, li ha vists cadascun dels tendres breus ulls jussans mostrats minuciosament i sovint àdhuc burxats per aviciats viciosos als quals aquella passió – aquella passió pels breus ulls d’enjús – aquella passió pels breus ulls baixos senyoreja ferm. El jutge de la bòfia se l’ha pelada mantes de vegades – mantes de vegades veient els breus ulls de baix al cos de na Pipou burxats ara i adés. Tothom entre la bòfia i entre la purrialla moralista qui tant condemnen en públic, i amb quins escarafalls de boig, el burxar als breus ulls de les minyones i minyons, en privat no són gens hipòcrites, hi gaudeixen com eixelebrades hienes polloses en orgasmes i disbauxes exuberants rai, doncs. Mes avui en Llàtzer Gargola se la troba pel carrer. Han passats dotze anys. Quan en Llàtzer Gargola també se la pelava tant – se la pelava tant davant les imatges rodades de na Pipou a bastament burxada... per tal de judicar quines penes calia doncs si fa no fa etzibar als apassionats, en pic doncs si mai enxampats, na Pipou Dolçull tenia set anys. Ara en té dinou. El jutge de la bòfia, l’infame espantalloques Llàtzer Gargola, conyets i esfinterets n’ha vists milionets, i tots ben burxadets. En “pateix” ell les imatges... per a decidir d’estalviar-les al comú pec i bastot de la gent, i per a ficar els maniàtics apassionats qui les perpetraven a molt cruel inquisició, pus tortura i mort, no pas per dolents, ans per rucs, per no saber fer-ho a l’empara de la llorda llei i dels qui saben aprofitar’s de les passions de la gent amb llicències d’abjectes reis i suprems capellans – o dels qui ara en facin, sempre els mateixos estronts balmats surant al cresp parençós de les vàcues, papallonejants, vel·leïtats de qui se sap tan naquis que s’ha de vestir amb carotes d’esfereïments collits ça i lla sense solta ni volta en llibrots dogmàtics escrits amb cagarrines de botxí impotent. I llavors, “patint-hi”, ah, els esfinterets i conyets prohibits – com el duen a plaers excelsos i amagats! Ara, llas, una altra cosa és la contrària: s’escau que els ulls massa balders de les noies de dinou anys no pas que ja no li diuen gaire re. Per això no anava ni a saludar-la amb una capcinadeta, si no hagués estat que la noia Dolçull li clavà, tot passant, un punyalet. El jutge de la bòfia Llàtzer Gargola estripat cau, amb els ulls molt esbatanats. Muscleja nogensmenys anant-se com qui xiulés alleradament la noia excel·lent, na Pi-remenant-pou Dolç-fimbrant-ull. Què hi farem! Sí ves! Un altre desgraciat amb ulleres fosques i bigotet, un altre papissot merdanyol amb un tort cagalló per barret, un altre pútrid buròcrata criminal amb un foradet de més a la panxa, deu pensar (com jo). La gran coseta, pse. Flairosa de bdel·lis i timonets, amb l’ombrel·la plegada voleiant-li pel costadet, benhages, Pipoueta, benhages tos molt merescuts guardons! Em vaig aixecar llavors sense dir re, sempre caut i silent – em vaig aixecar llavors de la cadira a l’eixida del bar on tastava l’orxata, i me’n vaig tornar xano-xanet cap a casa, ja no pas en disfòries rabejant-me, ans en una certa escalfor de benésser, havent amb allò (una petita despesa amb l’afegitó d’una petita indicació a la noia qui ça-enrere també fou traumatitzada pel molt recte, cronomètric, espantalloques), havent amb allò, com dic, revenjat alhora mon pare, apassionat qui fou, i a qui amb un ferro roent l’abominable inquisidor li esbotzà, ans que no perís del tot, el recte. ~0~0~ i. A qui se li ocorr? Li donava la recepta a l’apotecari i se m’ha fotut enfellonit com un simi amb un gra molt nic al cul. Diu em cag en déu, tothom vol anestèsics. No sabia on fotre el cap – la sang m’hi negava el cervell. Nimfes de font es quadraven al pas de la invasora sang. Els pots rovellats ploraven, de por, rovell. Què haig de fer? Volia matar’l. En sentir aquella bossa de merda d’homenot fastigós adu contrites es tornaven les cuques qui em rosegaven la carronya romanent. Serps i corcs eixiren llavors de llurs forats… Tothom exigia reganyant reparacions. Em vaig estrènyer els parracs; sense vergonya, li fotí mastegot; entrí a la rebotiga: damunt la taula de dissecció l’apotecari merdós hi tenia la clienta d’abans, morta i a mig fer bocins. S’han acabades les bones cares, carallot, xiulí entre dents. Maleït degenerat, qui pretenia rejovenir’s bo i pansint d’altres, i llavors dient-me’n de grosses només perquè volia un vil anestèsic jo qui patia de càncers extrems. La veritat oscil·la com papalló entre el meu nas i el seu – és qualque mena de llargueruda guspira. I ara ja hi som, som-hi, tot evolueix cap a les neurones allitades per emmalaltiment massa greu. Les neurones i llurs miralls com més anem més opacs. Ell comença a cagar-se’m, agemolit se m’agenolla, em demana mant perdó, somicant ans sanglotant a raigs. No vull ensumar intimitats esfereïdores. Ecs. Agaf el portant i fot el camp, com fembra fantasmagòrica qui davant la bogeria i la feblesa de l’altre no veu altra solució que la de desnonar’l. A tots ens deuen podrir càncers. A un lloc o altre. Vast terreny el cos per a tota mena de femer microscòpic cremant membranes. Transeünts tètricament condemnats. I altrament, tant se valia. Tots plegats ens fèiem fotre, com sempre. Ah (em diu el mirall), i ara que vinc a tomb... Cert. Bo qui sóc, em veig urta a urta a mant mirall o vidre de ca l’apotecari. I au, l’hem, on l’hem trobat, jaquit! Aqueix altri qui jaqueixc a la farmàcia, despulla sense substància. Fora hi havia na Bi, encara venent-ne – en ven unes, hores bordes. Hores bordes com les que faig malbé quan no tinc ni son ni prou bones idees. I ixc a na Bi. Peripatètica. Qui ets, Bi. Ningú que jo sàpigui, respon, emmirallant-se’m cada camí més tèrbolament a uns ulls qui em fan figa i veuen pertot novelles mosquetes blanques. Receptes voleien amb el vent. Torniols amb paperets. El text que empres (doncs!) ja venia predisposat pel text prefabricat que t’hi fotés d’amusa, de puta baldera, sonsa, de Bi, deambulant-te davant com mosqueta blanca. L’únic que hom fot amb tot text, retocar’l micoia. I valtres el mateix, tètrics. Què altre fem quan fem re sinó retocar el que ja hi ha...? Car mai no canviarem gaire d’allò que ja hi ha. El que ja hi ha és el tot. I el tot sempre hi ha estat, sempre hi serà. La veritat oscil·la com papalló entre el meu nas i el seu, evolueix cap a les neurones allitades per emmalaltiment massa greu, hi ensuma intimitats esfereïdores, fembra fantasmagòrica, com sempre. Amb ulls enfangats, Bi, ja no vinc a cap íntim aplec on retrobar’m. A cada mirall o vidre d’aparador penja una altra de les teues despulles, i paperets o receptes duts pel vent les emmortallen, momifiquen, cada text nou espantall perquè atragui i rebutgi els posteriors. ~0~0~ j. Cercant-me l’essència ovoide davall una fulla de col Ah quina por! De sobte vaig sentir les paraules que més em temia mai de sentir; unes paraules tan esborronadores que en sentir-les el cor sempre em feia un bot letal, com si es llencés penya-segat etern avall. La meua padrina es va tombar devers el raconet on, assidu esforçat minyó, assajava de confegir els mots molt intricats d’un llibre de ninots representant certa novel·la clàssica per a infants, i em va dir: “Nen, he tornat a perdre el didal; som-hi si el trobes.” El didal de la meua padrina era espectral i quan el perdia era impossible de trobar perquè de debò no existia; i tanmateix insistia que el trobés; no el trobava mai, mes de cops pretenia haver’l trobat i l’hi duia, i llavors ella em reptava i em deia de murri i de malparit i m’endinyava un mastegot, o em felicitava molt efusivament i adu m’oferia llavors un caramel·let. I el fet és que mai no li presentava re. Car assumia que, si de cas al capdavall existia, el didalet era tan microscòpic que era invisible. I doncs calia creure que... o ma padrina veia visions o, de cops, per casualitat, es veia que el didalet espectral se m’adheria al palmell que havia arrossegat per terra i en dir-li que esguardés que ja el tenia s’escaigués que fos veritat. Aquell vespre en sentir el que em deia “Nen, cerca’m el didal que m’ha caigut”, com dic, malament rai. L’ànima em va caure feixugament als peus. Desesperadament vaig cercar pertot arreu. Al capdarrer, retut, li vaig presentar el palmell: “Heus-lo, padrina” i carall, com es foté! Bruixa grotesca, m’atupà de valent, alhora aporrinant-me amb els insults més lleigs. “I ara dormiràs al corral; en començ a estar tipa, saps, amb tes nyepes i butllofes, i amb tos renuncis i amb tes emplomallades bugies qui apareixerien d’aumon!” Era nit fosca i de trons. Esfereït i timorat, anava amb fort de compte i tanmateix tot d’una vaig caure al pou. L’aigua oliosa estamordí la caiguda infinita. Surava com balba granota en la foscor absoluta quan palpant-palpant vaig trobar un foradet a la paret del pou. M’hi fiquí com un cuc una mica botumflat i flatulent; era un forat estret que s’allargassava com galeria de talp. Al cap d’una altra infinitud de llargària, i eternitat d’estona orba, vaig eixir a un llum de foc dins una altíssima volta. Era allò com un forn antic de pa o de coure-hi sellons i cassoles. Follets gegantins s’escalfaven al foc o s’hi contaven rondalles. Anaven vestits de cendres i carbons... o eren llurs pells excessives eixarreïdes i recremades. Semblaven doncs vestits de fracs: fracs que tanmateix se’ls escrostonaven tantost es bellugaven gaire. N’hi havia una infinitud i tots em deien el mateix, burletes, garneus: “Nen, el didal! Nen, el didal!” Infinitament i eterna, i interminablement. “Nen, el didal!” Volia acabar boig i em vaig llençar a la foguera. Foguera avall vaig caure en el buit eternament. Em vaig estavellar damunt un tou il·limitat de bolets que pudien a pixats. Sacs de pedres d’innombrables tones em queien al cap. Sense paraigua que els aturés, els punyia molt irat. Un sac s’esbotzà en colpir’l i tot de papallones mecàniques n’eixiren, xisclant com horroritzats muricecs de cues flamejants. No podia resistir aquella cridòria i em vaig llençar celobert amunt. Enjòlit, inert, surava en núvols de fum. Tèrbolament sacsat per turbulències. M’arrapí al capdarrer a una xemeneia sense horitzons. Per estalzins relliscant, fiu cap a una fàbrica on amb màquines immenses, d’aital immensitat que eren immesurables, treien didalets. Didalets per a tendres dits de damisel·la qui cus traus a braguetes trempades d’ogres antropòfags. Vaig fugir dels garranyics intolerables de les maquinàries ineluctables per qualque cortina flonja de sobtat silenci. El càustic xivarri doncs benèvolament aturat en sec. Tot era ara corredors d’hospital, corredors sens fi que mai no arribaven enlloc. Quiròfans hi veies per cada porta oberta o ajustada (i n’hi havia més milions que milions no hi ha) on hom amb bates sangoses operava vius torturats o ja en destriava nítols de morts molt egregis. I tot era espès, espessíssim silenci. I jo era formiga, o era mosquit, o era corc flatulent, o era mínim microbi... microbi sense mida amidable... o era espectre... o era buf de no-re... i per això vaig trobar l’eixida minúscula, negligible, al meu maldecap... era una obertura que de tan primeta que era de debò ni hi era... i per allí em filtrí, gros com monstruós elefant exageradament umflat i flatulent per tèrbols gasos de totes les mongetes de l’univers... Ara me n’adonava... Sóc el colós qui surt del didal potser màgic doncs de la padrina. Sóc el colós i aqueix maleït didal era la closca d’on descloc, colossal. Colossal, dominant-ho tot, trepitjant de ferm, fent tremolar el món, enfonsant murs i terrats, esclafant carrers i viles, esmicolant continents i planetes, asclant galàxies i didalets com qui ascla benauradament nics negres nidorosos escarbats de metzinosos fiblons i palps. ~0~0~ k. Premonicions, profecies i d’altres datpelculades, hom se’n paira com d’un dau sens clotets S’escaigué doncs que n’Otel·lo Pam i na Clitemnestra Pipa en conèixer’s s’altaren bon tros; aleshores festejaren. I llavors es van casar. I en acabat foren immensament feliços. És que... mai no foteren cap cas de bons consellers ni de nyeu-nyeus, i menys dels inics capellans qui els titllarien d’heretgets i tot... tampoc d’entremesos, molt ben intencionats (hò i tant!), amics de la família... ni d’altra gent de “qualitat”... ni d’inquisitius íntims ni dels molt assenyats metjarres populars... ni de cassandres ni de pronosticaires i clarividents, és clar, ni de missatgers ni d’esmocalleis... ni de na Safir Carcassa ni de cap altra pitonissa de trucalembut... i no cal dir dels carques exemples de rectitud... ni dels rònecs paladins del bé... ni de fètides xarfarderes ni d’altres ànimes cristianes (creu-t’ho!) i santes dames de la caritat (guecc...!). Equànimes, per la nítida finestra sense tels, n’Otel·lo i na Clitemnestra veieren llongament caure més tard molts de meteorits, de qui les lluminoses trajectòries descrivien esvelts arcs. I hagueren al capdavall una família estètica, simètrica, harmònica, equilibrada. I llurs fills, tots ben plantats i florents... llurs fills es digueren Pam i Pipa – (i, com dic, se’n continuaren dient per molts d’anys sense nyaps.) ~0~0~ l. Aquest vespre, caminant, he vist en Bugs Bunny, colorat no pas de blau ans de groc enlluernador, suspès al cel, com un déu gegantí qui em somrigués potser emfotent-se’m. Abans, quan tota iconografia consistia en estampetes amb santets i d’altres ídoles, guaitàvem al cel de l’horabaixa i els núvols amb el Solell darrere ens mostraven immenses imatges d’imposants divinitats. Ara que els ninots són encar més ubics que no els déus, hi veiem en Donald Duck, en Pepé le Pew, en Tweety i en Sylvester i en Wile E. Coyote i no pas déus totpoderosos o verges al·lucinades... Car de debò no hi vèiem re; només ho revèiem. ~0~0~ |
A les estacions... o ja per trens... Per trens, oint, de les vies, l’oníric taral·leig d’en Carles Trenet “Haca, haca, haca...! A cop doncs d’haca esfereint oca i farnaca pels viaranys rústecs dels predis de ço na Flaca...” ~0~0~ El continent del somni és el nostre continent, el continent nadiu d’on partim a descobrir-ne de nous – els llavors sempre defraudadors rònecs continents de la realitat. Resolt, doncs: passaré el darrer tram també evitant els sòlits hams del vici. Llambresc, il·lès, amb destresa, me n’esquitll, tant dels vells qui, als atrotinats parcs per a vells, encara es llencen rocs perillosament, com, entre la sorollada i les lluminàries agressives i doloroses, del jovent sedec rere les infeccioses llefiscositats del sexe – molt d’esperar anguniosament al capdavall per a tan poca cosa, pobrissons ensarronats. De tot desori en fuig, car m’interromp la comprensió del terreny. Sense serenitat poc hi ha entesa. Ara, quan convé, ma curta conversa amb els indígenes és sempre tanmateix enginyosa, acurada i perfectament enunciada. Trii alhora un vocabulari selecte amb cada frase dita de faisó impecable. No he presumit mai de vulgar ni d’ignorant – tot els anys on he viscut era la moda fer-ho, tret que sempre he trobada la moda afer d’insulsa ans desesperada patuleia, sense suc de gràcies ni bruc de profunditats, sempre a caire de suïcidi. Si la bèstia he mai percebut qui s’atansava amanida a l’atac, sempre he estat veloç a ficar-me a l’amagatall més amanós. No he tingut mai cap vergonya de preservar intacte el meu cos, vehicle amb el qual sallava i sall cap als continents ignots. Tot àpat el salut sense tastar-lo gaire. Les dones sempre m’ha abellit esguardar-me-les; sovint, ara i adés, si els espècimens prou s’ho valien, m’ha llegut àdhuc d’ensumar-me-les una mica – llurs forats de flairosa carn enllaminidors rai – mes mai no les tocava. Tocar-les les malmet – són, crec, com pastissos de nates i cremes flonges, i de precàries cireretes que no voldries pas tampoc trametre al carall. Amb la mateixa reverència m’he esguardades les natures dels diversos continents. Llurs cuques, llurs vegetacions. Llurs estels: gaia ciència del conèixer i reconèixer el destarotament continu de les constel·lacions – espectacle que em satisfà com al groller guerrer qui ha conquerit cap territori més ordinari el satisfà el rapte i l’estupre. El cansament, tot i que euforitzant, és gros. L’espectacle del destarotament consola qui-sap-lo. I les interpretacions dels nicis íncoles em diverteixen bon tros. Llurs cels, les estranyes manifestacions que hi brollen. Les figures qui s’hi dibuixen, dissortats, no els presagien mai re de bo – déus hi caminen, impacients, ominosos, indignats, resplendents – furients, roents. Metges i bruixots sempre me l’han portada fluixa. Els camandulaires comonidors, doncs, de malalties i d’entec, i de dimoniesses i d’àvols follets, els endevins dels esglaiadors portents, poc m’han enganyat pas gaire. Qui creu en llurs ximplets encanteris ja ha begut oli. Els incoats estels als nàquissos continents d’allèn el meu molt més subtil i setinat són pàl·lides brosses d’estalzí que els rovellats tentacles dels aborígens malden molt tabollament per atènyer. Veig cada individu com el que debò és, no pas com ell mateix, il·lús, vol veure’s. Són cucs, els de cada corcada esfera on insanament es barregen. Cucs qui quan s’agrumollen esdevenen una altra bertrolada tragitívola, estridulaire, massa sovint mortífera. Pedruscall sorollós que rodola clapissa avall. Vivari tot d’espantalls clafert, pleixells grotescs que s’estintolen mútuament o ja s’entrecreuen amb travetes i acoraments. Zoo petrificat i tanmateix cridaner. Per què t’hi aventures, mut i anònim heroi? La hipotiposi del poti-poti m’amusa l’estona expedicionària, ja us ho diré. Cert que no tinc cap raó per a ésser enjondre que al meu casal del somni, on totjorn delitós sóc; mes és cert així mateix que m’enllamineix de trast en trast veure els cataclismes universals – i llavors netejar l’exigu territori on la meua ombra s’estergeix escleta damunt l’eixorca pols, el terreny sempre massa estret que els meus ulls suara conquerien, l’apropiat petit indret ara doncs lliure i adés fins ara pres pels ceps escanyadors de la superstició. És clar, hi ha la nosa. La nosa perenne que sura monitòria al defora del meu continent – és una serp en joli, penjada sostremorts enllà del meu firmament harmònic, qui, si doncs no l’esglaii, segur que em nou – em constrenyeria tornant-se cada cop més gegantina si n’ajornés l’enfrontament. Per això ixc ardit, a apitrar-hi. Amb mon bon cap – mon païdor de ferro – mes fermes cames – mos tendons tesos. Per a tornar a casa només retut pel cansament, en pic, com dic, haver-la esmorteïda, minvada, amorfa lletja serp, llorda i infame, de la realitat – arraconada ara, llepant-se molt fastigosament les nafres – fins a un nou aürt, quan em calgui tornar a esquifir-la, aregar-la, sotjant-la sense por, fitant-la amb la ultracuidança que, per impròpia, es mereix. ~0~0~ quan acompanyava la dona vella de qui arreu, inclòs al llit, n’era el factòtum visitàrem tots els nius més exclusius dels rics ens assolellàrem ans ens assadollàrem de tebiors i benéssers estesos per platges privades i en oasis artificials de deserts ocults i en aquells indrets me n’assabentava de mants de comesos crims sempre impunits hom enraonava dels esgarrifosos crims amb tota naturalitat em feia l’efecte àdhuc que certes vídues en presumien molt obscenament i viatjàvem a caus paradisíacs on només s’hi aixecaven palaus i llavors d’esquitllentes visitàvem amagats xibius pertanyents a qualcuns dels mateixos propietaris dels palaus, mascles sobretot als quals sovint calien llocs atansats a les corralines ciutadanes per tal de poder-s’hi fer amb plebees i plebeus més esmolats elets qualcuns per a grimpar en acabat socialment me n’adonava ambtant que certs policies esdevenien boigs car volien i no podien tocar els intocables rics de qui cap crim per esfereïdor que sigui pot mai ésser cobrat ni punit aqueixos eren policies curts o molt avall a l’escala jeràrquica car els peixos grossos entre els policies rai ells no pas que esdevenien gens boigs, al contrari sabien perfectament qui els pagava ni per què existien: perquè els rics no fossin ni robats ni acusats de cap crim mentre robaven tothom altri impunement, impunement i se’ns encorbaven i ens llepaven els culs egrègiament com els polítics, capellans, mestres i militars i acusaven dels mateixos crims pels propietaris més d’upa comesos a astorats indefensos plebeus un òlim veí meu, per exemple, fou acusat aquells dies d’haver morta molt cruelment una plebea en un dels xibius de ciutat tot mentida, és clar li n’imputaven d’un ric el coneixia i mai amb el que guanyava no s’hauria pogut permetre la comesa de cap crim en club privat ni en catau infecte tanmateix posseït pel senyor assassí explicava ara un policia curt els crims del meu veí pare de família molt cusc i complidor i es va tornar boig veient les ultratjants mentides que ens deia per a justificar encara més mà forta contra el poble més armaments, més esglésies, més lleis, més escoles, més botxins i el policia boig ara s’enfilà façana amunt, per balconades i finestres com un simi rabiós fins que no es va estimbar i ací la meua vella hi aplaudia i hi aplaudien les altres vídues i llurs factòtums i fillets i senyoretes de companyia i acompanyants en general i els propietaris estossegaven finament i se’n reien part dessota el nas mentre hom recollia la gitarada on s’havia convertit el policia boig damunt l’asfalt de baix i el poble i la televisió i els diaris en general van dir l’endemà que el meu veí era doncs ara reu d’un altre crim el d’haver fet tornar boig d’horror aquell pobre policia ingenu aleshores dic: m’he fet el propòsit que tan lleu la vella se’m mori emigraré a qualque desert sense oasis emigraré on ningú no hagi anc de pagar pels crims d’altri emigraré a l’infern car no vull tornar-me tampoc boig tret que encara hi sóc, fent la viu-viu i aquelles velles, ara ho sé, mai no es moren es momifiquen i envant envant, envant, envant es momifiquen i els sóc rodant rodant, rodant rodant concèntric centrípet fins que m’hi estimbaré sol a la cambra, rodant tret que ningú no aplaudirà, ni l’eco com me li estavellava patatxap. ~0~0~ N’Epirnuci, colpit pel seu suïcidi, m’he llençat tot esverat al carrer. Era a casa, traduint mentalment del grec antic, quan la musica de rerefons de la ràdio s’aturava i l’anunciant anunciava que l’indeleble escriptor Epirnuci Impí havia estat trobat penjat a ca seua, que només als quaranta-quatre anys hom ja el tenia a l’esment per a un proper, imminent, premi Nobel de literatura, que era vist urbi et orbi per l’autor més hàbil i erudit de la seua generació i de les passades, que calia segurament anar fins a en Kafka o més amunt per a trobar una veu amb tant d’atractiu, d’autoritat, de verdor, de pregonesa i de saviesa. Una xafogor asfixiant m’ha embolcallat com feixuga somalla mortalla i, suant i amb ofecs, he estrebada la porta del carrer d’una revolada i he eixit a fora trontollant... M’he perdut pels carrers sense veure-hi de cap ull. Els arpons del caos policrom de la ciutat em nafraven massa endins, per això m’he ficat al subterrani, a agafar-hi aquell aparell incoherent que s’esventa per ventres de foscúries. ~0~0~ cubicles de fum passem com presències canviants com vents vagament geomètrics cubicles aleatoris que amb les hores es fan i desfan sense solta ni volta i encar ens diem de jo amb cada reguitzell d’incoats cubicles que ocupen efímerament un estret tost oblidat espai de bategós amorf immens univers sempre entelèquia. ~0~0~ per climes inclements i esteses fangoses cercaré les perdudes minyones les set minyones qui gairebé amí tret que em mancaren les escaients paraules per inhospitalàries contrades al capdavall n’he trobades sis ara enyoraré les sentors de la setena mes és la setena morta? la redimiré jamai? no; la setena te la trobes tornada pantera dalt branca ferma de rònec arbre i et saltarà a la gola on els queixals t’hi clava. ~0~0~ tots ens en rèiem anant en tren en orgasmes d’hilaritat banyàvem amb les llums que les finestres filtraven fets espectrals ço que enlletgia la meua dona qui reia llavors encar més fort les nines horriblement desfigurades la canalleta n’estaven avesades per això si algú (una xicota dissortada) mon germà amb raor roent la degollava i la jaquia a lloc (a l’espona d’un llitot tocant a la paret) i la canalleta la descobria no en feien tampoc cap cas ni escarafall prenien la morta per un altra de les nines del nostre joc de titelles d’horror i davallant del tren de cops teníem complicacions mon germà (el de l’avesat raor roent) sovint no sabia contestar esverat i rubescent els interrogants mesos pels agents de les duanes i era llavors que veníem rient encar més fort la dona la canalleta tots plegats i esglaiàvem tothom amb les nostres esgarrifoses rialles i amb les nines espantosament ensangonades mutilades purulents en dúiem ventrílocs de feixugues i de lleugeres i no endevinaves quines fèiem esgaripar-se més esparveradorament i hi havia gent a l’estació (dones) qui s’esfereïen i abuixien de por i qualcuns dels agents s’esborronaven i feien ganyotes d’astorament mes d’altres se’n reien com nosaltres i passàvem amb les nines i les xicotes mortes esfilagarsades joguines una miqueta més feixugues que no les altres xicotes mortes qui llavors llençàvem mudament distreta com qui perd un veí qui mai del tot tampoc no havia casat a la colla. ~0~0~ abandona la desferra esclafada damunt la neu i saltironejant arriba’t fins a casa nostra on a cada prestatge hi desem els obsolets atuells dels albardans d’antany ara els albardans som nosaltres (i tu si t’hi afegim) i tantost ho seran d’altres i els nostres atuells seran carraca abandonada sota la neu cor-roent de la pols a un altre prestatge tan rònec i oblidat com els d’adés. ~0~0~ se m’atansà una d’aquelles caldes brunes (no sabia pas què collons devia voler) (n’estic tip del sexe tinc la cardera extinta vós) per sort però no volia cardar em volia dir que calia neteja es veu que una renyina a la platja havia jaquits dotze o tretze mitgesmerdes morts els mitgesmerdes són la púrria infecta de la humanitat cap ignorant datpelcul qui “tragués pit” el pelava a l’instant només porten putrefacció a la societat. ~0~0~ tots els jugadors es llençaven al riu brogent i s’hi negaven davallaven de sobines esblanqueïts seguint el corrent com peixos morts els arbres es despullaven de cada branca i eren amples nus pleixells que es podrien i s’esbalçaven fets corquim sense enemics ànecs i gallinàcies desplegaven llurs meravellosos ventalls de plomatges significatius el món somreia clar i assolellat tret que sense jugadors ni doncs cobejosos braços d’arbres teníem ara un excés de carn que no escatíem a qui repartir amb tant de farnat sebollit l’herbei esdevenia encar més esplendorós xauxinaven nets els estanys com si s’hi coïa a foc lent el proper perdut capítol sort encar que re no és mai com en tenia l’aire car fou llavors que l’aeròfon ens cridava a la minestra i el nostre cos contemplatiu contemplava un altre panorama ah ocells de paradís tan fàcil com fóra tot sense el maleït instint sense les ganes ni la gana sense l’àvol impuls sense el nom sense la gàbia. ~0~0~ se t’inauguren al cos sense gaire fanfàrria concorregudes corregudes per a selectes malalties tothom corr cap al premi de la teua mort la sang i les seues anèmies i leucèmies el cor i el seu septe infartat els crancs a la pròstata i a la gargamella assortits taps d’artèria ... et dic Aristarc (tret que t’hi podries dir pel nom de veritat) que la idea que et fas de tu mateix (aquella entelèquia inconsútil d’un tu de bec a bec) t’és ja a mig espetegar passada la ratlla de l’engany de planxa enfonsant-te a l’altre món el món de les ombres qui a pleret s’esvaeixen fins que no en roman ni esclau i ets (no ets) tost ombra d’ombra al reialme nul de l’oblit perpetu cap festa enlloc tot es desprèn en dehiscència al buit pinta’t el trajecte acostumat tot se’t desenrotlla com per a qualsevol altra cuca de cony a cony anares tram a tram i previsiblement de cony de llum... a cony de foscor llum penombra fosc d’embut a embut i et fons et fons on ans ja érets fos somriure sense cos evanescent. ~0~0~ escolteu nu sense cos gens conspicu puc enlairar-me surar lleu o a batzacs a embranzides projectar-me com ara l’essència de tots els nombres del dau mentre enjòlit rodola entre els mons i nu sense cos puc visitar els espais perduts a l’univers ignot igni pugnaç i recaure puc el cos fet nombre incert incert incert en caure al caire de gairell ~0~0~ guaita els ocells guaita les lloques covant guaita les gàbies guaita les mares portant les minyonetes guaita les castes minyonetes donant als ocells les fines viandes! en aquest món només hi pinten les dones per això hi sóc tan feliç quan la guerra no toca i he promès que les serviré fins a la darrera hora perquè tot fili com la deessa mana. ~0~0~ |
