Setzè de n'Eleuteri

Senyors El senyor Pic de la Miràndola recentment operat d’una glàndula gandula que hom li aglanava per a toldre-li la mandra blava ara una empenta el posseeix platonitza com un peix en peixera idealitzada s’hi rabeja cama aixecada fins que al cap no li fa pet una altra glàndula i llavors, il·lús Pic de la Miràndola tot se li queda en esclat el peix era idea, i idea l’aparat de la peixera on mai somiava fotre-hi tat. ~0~0~ El senyor Abdó guaitava la processó el senyor Senén la gent. Mentre n’Abdó pregava als capellans qui empastifaven la carretera en Senén li fotia la cartera. ~0~0~ En Marieta Català era un senyor amb molta de força se li eixamplaven els horitzons mai no llençava farons d’estranquis arrencava l’escorça que era tota de merda en crosta dels militars enemics perquè restessin nus fets a posta per a ésser trepitjats com cucs com cucs inics deserts d’explics morint al llostre maleïts faducs sense lluc, eunucs se’ls acaben els sucs de llurs merdes rucs com mosquits crics esclafats pel sostre. ~0~0~ Àtoms Ah si la meva cigaleta mai assolís les cinc polzades; entraríem llavors ensems al reialme de la normalitat; del sexe gaudíem, astrucs, pel cercle més baix del ziggurat; i hom hi somia, i s’hi esdernega perquè s’esdevingui, ausades. Hom l’ensinistra i hom se l’estreba; hom se la pela innombrables vegades; hom l’emboteix a cada trau que troba, ni que niu fos mai de borinots ni vespes xanes. Mes el destí ens condemna a les quatre polzades; les quatre polzades i escaig si bufen terral o marinada; gairebé a les cinc i tot quan ensumem sentors d’ingent mainada de qui els conyets es banyen en suors al bany maria, i marinades n’acabaríem les minses cigaletes qui, sortoses, ens hi hauríem ficades. I així maldem, i només maldem debades, car poc pot la cigaleta créixer enllà de sos límits; si prens tuties, t’indueixen vòmits; si empres màquines, t’esllomes pels tràmits, i tampoc no et mous de les quatre polzades. Acontenta’t del que tens; sempre serà més gros que no cap clítoris; ensuma sentors, guipa conyets, palpa d’estranquis; pela-te-la fort, i a cap ops no et tanquis; per cada trau que es clou, se te n’obre un altre : llardós, melós, de coixí o de molla; fica-hi el clau, alvocat, xirimoia; això rai, conyets n’hi ha pertot : tota carn és àtoms. ~0~0~ Tres safranòries, si us plau Em diu en Guç (amb bon tros de raó) que com molts d’altres adolescents, també ell havia volgut esdevenir bala de vidre, en el seu cas per a llavors molt cuscament demanar-li al taumaturg d’on collons sortia un hom qui ho feia tot... si doncs s’havia fet tot sol, i, quan aquest, ple de lògica, li contestés no, que no sortia sinó del cul de sa mare... que d’on sa mare doncs, i quan el taumaturg li digués, que d’un altre cul de mare, i ja irritadament que no li demanés d’un sortia l’altra, que així avall avall infinitament, de tal faisó que tot l’existint no sortia de ningú, sortia i prou d’un cul... va caure malalt del cap i el ficaren en un sanatori tot l’estiu, i allí se sabé fracassat, que mai no assoliria l’ideal on visava, que, al contrari, el seu destí era el de bala de fang... que mai no s’havia ni imaginat, ecs, bala de pedra. Que els bales de fang som tu i jo, i tota la voluda en general, la hoi-pol·loi aqueferada, la massa anònima i feinera — els bales de fang som mal·leables del tot, som qui som sempre depenent de les mans de qui caiem, som els no-ningú de l’anar-fent. Que els bales de pedra, en canvi, són els empedreïts, són les de més de les dones fortes i manipulatives, són els guerrers, són els segurs, són els qui manen i més mamen, són el qui tenen nom, els notoris, els del fer-se veure i els del cop de colze. Que els bales de vidre són els escassos, els mai-no-vists de tan elevats, els marcats per la gràcia, són, els qui pertanyen entre les glòries i els estels, inassolibles, perfectes, idolitzats, idealitzats, selectes, relluents, intocables, invisibles en llur enlluernador anonimat; són els escàpols, els emergents, els desconeguts enjòlits cada cop més lluny del fang i de la pedra, i que ni ell ni jo no n’havíem mai vist doncs cap; tot i que n’havíem flairats alguns i que sabíem que a un lloc o altre hi eren... hi eren, molt escadusserament, això sí. Pels bornois estridents arribava l’esquàlid tren dels poblets més allunyats de muntanya. Amb supererogació la màquina assolia de sobrar tot risc cada collons de puta jorn, i ací els teníem ara, els alleujats viatgers dels prats de maragde, de les carenes burelles i els sots sobtats i doncs decebedors. Sanglots oírem; una vella davallava del darrer vagó, es torcava les llàgrimes amb un drap brut. Va dir en Guç, catàrtic: Mama! I va anar a rebre-la escalabornant arestes de passatgers estantissos. El verí de l’abís es desprenia de l’endimoniada pagerola. Aqueixa dona la conec; no n’he patits pas pocs, de traumes, entre les seues cuixes. Vaig començar doncs de desaparèixer pel cul de l’estació. En Guç i sa mare em corrien darrere, com dues harpies a qui els vingués molt de gust de menjar-se’m crus els ulls. No aniria doncs pas a girar cua, llençar-me estès bocaterrosa i, bavejant, demanar-los la gràcia. Prou sé que cada prec roman tremendament incontestat. Pel vacu del cul qui m’havia absorbit mentre me’ls esmunyia, aücs d’ultramons en pujaven a nafrar-me teguments intercranials. Em vaig treure el telèfon de la butxaca. Era en Guç, tot ultratjat. Com m’has pogut trair tan aclaparadorament, Eleuteri; te n’hauries d’avergonyir de tal faisó que l’atmosfera mateixa esdevingués tan empegueïda que tot fos ara porpra i ple de microbis gegantins portadors d’infeccions galopants que t’arranessin (i a tothom) tantost els ensumessis. Vaig pretendre que les ones de la transmissió esdevenien molt febles i que tot de sobte érem i tot fora d’amplitud. Per això premia el gallet que apagava l’aparell, i ho feia sense negligir els moms de desplaença ni els mims de pitjar-hi fort, per tal que si en Guç ni sa mare em veien esbufegats de lluny, n’estiguessin del tot convençuts. Vagues assumpcions assumia, croi de mi. Car en aquell instant un cavall tot eriçat se’ls aturava davant. Prenien doncs el taxi equí i no pas estalviant-se cap salvatge atrocitat, com ara envestir i aixafar, en llur foll embalament pels carrers, pler d’esguerrats i d’altres individus patològicament atesos (no ho hauria pas de reconèixer, mes prou és cert), la bubianesa i son condemnat de fill m’assolien, net. Em vaig treure mentalment el catàleg de denegacions i recondicionaments. Esdevindré, em vaig dir, aquell qui s’auto-autoritza a defensar tot volpellatge ni bausia. De cap avolesa sóc reu; de cap lesa bondat, factor ni, menys, fautor. Sóc, sí, aquell qui mai no fui, i aquell qui fui, rebutjaré que mai el coneguí. L’hegemònic entre nosaltres imposarà la seua tirania i els seus fets esdevindran els fets, i au, a córrer, com sempre. Ara doncs ens barallaríem, voluntat contra voluntat, oldanament buidant-nos de tàcites omnisciències, i reviscolant zombis qui mai no foren vius ni doncs moriren, i bescanviant, catal·làctics, testimonis i abjuracions que ara doncs em convenen a mi, ara a tu. Ausades, l’esmolat desig de persuadir l’altre, ni que fos de falòrnies mítiques ni invencions empescades just de fresc, ens duien els tres cap a atzucacs estrets, d’on no n’eixíem que encara més forts i més disposats a les proeses de la decepció. Sitot, ens enganyàrem tant els tres que subseqüentment apareguérem abruptament transvestits cascú amb els vestits dels altres dos, mes mai ni peça amb els propis. Quin naufraig d’alteracions! Ens havíem disputats tan despietadament que ara els detalls de tot el que s’havia realment esdevingut en el passat romania anorreat. Els més petits detalls de les nostres noves vides, empescades durant l’escalfada conversa, enlluernaven i es perpetuaven per amples avingudes d’esdevenidor, mentre la realitat de l’òlim i enjondre, esborrada, no existiria mai pus. No; no m’he cardada mai aquesta dona, no l’havia mai vista fins hui! Sóc pas de tarannà paregut. Doncs, no m’assaltessis, Mili; i vós, ben volguda senyora Cloris, fotríeu bé, crec, d’escatar el vostre massa enfurismat plançó; prou us ben dic que va peix. Na Cloris, l’esperit se li mogué a pietats que li eixien, com de crisàlides, d’entercs amagatalls de l’ànima. Severa, doncs, arrapà aquell inquietant eriçó de son fill i amb eixutesa li clavà tres o quatre fiblades que retrunyiren al voltant de la plaça, on els exhausts badocs s’eixoriviren belleu creient-se que quatre pneumàtics de quatre camions havien rebentats ensems, i que tot hi fóra espectacle de cossos molt malmesos, estavellaments abstrusos i carnussos de rabents saballons. Llambrescament, vaig aprofitar la confusió impartida per aquells globals impactes per a sobrar ni soltar doncs totes aquelles analítiques dificultats. Fiquem-nos, ca, Mili, i oi, senyora, a l’ombra d’aquella ombrel·la, i amb una orxata i distrets, i sense pensar-hi pus, escoltant xiular les papallones i pondre els ocells, ens deixatarem fins a un cert grau totes les amnèsies que ens erosionen les veus massa sacsades. Les arrugues dels temps encavallats ens aplaudiran; tota amnèsia ja pansida s’empitjora, i doncs s’arronsa encara pitjor, si hom tracta de guiar-la per força, pels solcs de l’esquírria, cap al cresp. En Guç i sa mare, presos de feblesa, subservents, digueren hò, llurs antenes abruptament perderen tota munició. Cap dels tres (tret d’una mica el tit) no maquinàvem pus. Els rols havien perduda vigor. De catastròfics i acerbs, passàvem de seqüència on ara llençàvem com al poal de les escombraries tota ulterior emfasització. Crèiem els tres, convençuts, que com hom es panseix, la màsquera li cau. Amb polides amfibologies, tornàrem a entrar al territori familiar. Ens pouàrem les consciències amb els tendrums i tendons del cercapous més segur de l’apaivagament. Mama, som vius i n’estem! cridà, rabit, en Guç, i com falconer perenne etzibà els falcons de les seues mans a abraçar sa mare, qui adés, en ara eclipsades antologies, em cardava, de fadrí, quotidianament. Ah, costums! Allò marcà l’època. I ara impel·lida no sé pas per què, pels matisos exquisits d’un antic Solell qui feia figa rere unes bromes primes belleu, na Cloris, tot i que ballava molt malament, obstinadament féu continent d’esvair les teranyines, i, amb els tèrbols fils, esvair tota inseguretat, i, com cap pontífex mig pet adreçant-se a la tribu, en acabat d’empassar-se setze glops d’orxata on s’hi havia fets afegir bogals cigalons de vodka, polifònica taral·lejà uns bons la-làs i alhora entreprengué uns passos de sardana. Lleials ens aixecàrem i arriscant-nos a les malediccions dels enfeinats qui sortien mig morts de les oficines, ens enfonsàrem a la dansa més persuasiva. Ah, continu cant de bressol on la carn naprapàticament (sense drogues) es dissol en runa i l’esperit puja espectral devers raconets de paradís! Com hi anàvem, remuts. En acabat de tanta de disputa, i ja ho veus, estorts. Jaquim-nos de vocabularis idòlatres i incoherents, no fóssim dements, avorríssim el verb. El que ens cal és lleugeresa i harmonia. Esotèrics s’enfugen els becs inclements. Com a beneït corol·lari, no diem re. Només gaudim de l’instant fins que no es pansirà també. I les muses se n’aniran a clapar i cap mite no serà veritat. I no seré ton pare de casualitat. Ni ningú percebrà cap escàndol ni serà amonestat contemptiblement, ni prepòsterament dotat de pretèrites intencions àvols, quan només hi anava, de jove, pels pobles, a veure quin botí s’enduia a casa, amb un pipí de cops ben content, després que el meu bec ha mormolat serenament en miops cementiris nocturns inordenades lloances a qualque pageroleta de qui l’amor propi demanava un cert estintolament, o diguem-ne consolidació mitjançant i tot titola. Totes les lloses eren empegueïdorament il·legibles a la nit, i tanmateix amb reverència i aforístic en recitava (laminant-ne alhora els defectes més dissortats ni hipòcrites) els sentiments poètics que hermenèutic hi descobria, tot i que no hi fossin ni pensaments. I melangiosa i saturna, cada Cloris nogensmenys s’abandonava als imperdonablement obsessius preludis fins que les cuixes no se’ls badaven soles i mon vit no esdevenia encara més simptomàtic... car mon vit mai no les viltindria ni reprovaria; mon vit, incòlume, sord a les frustracions que en un cervell més fi que no el cervell de mon vit no aixecarien aquells retorts segments de lingüística aberració ni absolut insensat cloqueig, anava de dret al clot tendre, i s’hi plantava, rabit, rave. Pàl·lids, cloròtics (pitjor amb la lluna dalt), fallits, ressentits, escèptics, els genolls o els malucs raguts pel frec amb qualque llosa mal rostada o rònega, ara l’èxode a través dels vagues estranys quequeigs que suraven de l’inframon ens duia, epònims, devers la terra promesa de l’estació. No hi regatejàvem pas ara com llepafils jueus; jo pagava el bitllet, ella se’n tornava amb llàgrimes d’amor al mas. En acabat d’aquell fet il·lusori fluïen en la pageseta sovint els llagrimeigs de la legitimitat promesa. Car què volies que els digués, verbàtim que han sucumbit a les exagerades llagoteries d’un poca-vergonya a qui li abelleix de llaguir en un bany d’esplèndids anagrames ni estètiques qüestions que resol sense solta ni volta? No; els feia relliscar d’esquitllèbit a la maneta qualque fetitx d’aparença antiga, penyora que els apujava les esperances essencials de rescat ni remença, pobres noies. Maleït sofista qui só; com escriuran el meu obituari, que hi posin si volen que mai no honorava cap jurament. Saps què? Tindran raó. Vaig ara caure de cul, a propòsit, fent-me veure el marejat. Em van asseure a la cadira i vaig cloure els ulls, ara estrafent el desmaiat. Gosaren fotre’m uns quants de mastegots, com aquell qui et vol eixorivir, mes vaig continuar absent, aparentment colgat sota capes si fa no fot cel·luloides d’inconscient. El joc durà una estona increïble, car hi ficava una increïble convicció. Per comptes de cridar cap metge, resolgueren aprofitar l’hiat per a demanar al cambrer que els dugués uns entrepans mamuts. Ara mastegaren doncs mentre jo romania dejú. Ansiós al capdavall que el meu mètode de ritual paciència no acabés durant hores i hores, i fotent-me el romanent de jorn a parir panteres, vaig apedregar-los amb certs emprenyadors mormols que simulaven, a bocins entenedors, evocacions atiades pel somni o pel coma. Aquests segments amb mica de seny, els deia lentament i clara, perquè semblessin coherents profecies. Les notes a peu de pàgina comencen de revelar que a les fonts de l’abans s’hi pixaven molts de forasters de qui les romanalles de lleterada n’enverinaven la puritat — de re no ens podem fiar; tothom pot ésser fill de tothom; i cada gremi de qualsevol perdulari amb ínfules d’idees, i cada infant amb cap curiositat malbona d’una greu agafada de dits. Sense pietat els atuïa amb tuïcions de mestre-tites, al·literatiu. Què s’empatolla, féu en Guç. I sa mare digué, no gens contenta, que aquell home cansaria qualsevol adult. I si fotéssim el camp? Les dones sempre molt més fortes, és clar. Llencen eslògans d’insospitada violència sense mai del tot comprendre’n l’abast de destrucció; les diuen intuïtivament, furgant a la nafra. Jaquim-lo que es mori, home fementit. Ningú en pagaria cap remçó, ni gra de comí ni polsim de cúrcumes i safrans. A l’atzar; i si fotéssim el camp? Aquella dona s’aixecava doncs, amanida per a anar-se’n. Tentinejava, massa de vodka. En Guç votava per romandre-hi fins que no em despertés. Filial cap a ell, i no pas cap a mi, qui sóc ta mare? el reptà. Filial, vet ací una filagarsa de mot que li espellia a l’ou del cervell inconcretes fantasies. Belleu fóra bo de diagnosticar-hi si mels d’alienació no li enferritjaven les polaritats de la deontologia. Mòrbidament, se li bellugava la punta del nas. La de la tita no ho sé. Prolífics se li descloïen records. Era aquell l’home qui l’ataconava de petitet? Es començà a relatar relats de solitàries masturbacions, relats d’hom molt inadequat, de qui els dits crepusculars cercaven redempcions entre ploms de garatge i llords llardosos bidons, depressiu, mal acadèmic, gemegós... I l’esglai que en rebia com, absorbit en les seues perpetracions, l’enèrgic home profètic no l’enxampava, sempre procliu a espiar-lo i atupar-lo. Els cucs del seu cervell s’eixorivien tots, cercaven horitzons de llum, volien eixir-li per cada forat... els oronells, les orelles... cada trau, funcionés o no. Volien veure si l’home dolent era jo. Per això em vaig deixondir tot de sobte. Em permetreu que també begui vodka, vaig dir. He patides certes evocacions, mentre era adormit, molt destrempadores; sóc reu de greu destret. I em figurava abaltit, amb els teguments adherits pel cruel mànguil de les emocions. Sóc presoner pels crims descartats dels qui massa humiliats triaren d’auto-abatre’s, buits i rabiüts; són averanys infreqüents que em recorden temps que mai no s’escunçaren, i que nogensmenys esdevingueren al meu magí pitjors que no viscuts. Cal sempre doncs assolir el llivell més alt dels dubtes, no fos cas que el sobrant o excés sobreeixit d’energia culpabilitzada esgarriada per l’univers no ens damni les molècules més inestables, i ens suggereixi doncs memòries de combats ni justes que no emergiren, mal interrompudes, que per la insistència dels decebedors sentits massa atiats per mecanismes incongrus de comprensibilitat oimés nul·la. Tanquem-nos, dic, als ímpetus que ens volen fora de la cleda pròpia del que sabem que som. Ofegats de salut hodierna, voldríem, impel·lits per pulsions polsegoses dels anys on fórem lluerts o cocodrils, emmalaltir-nos d’absurds enyors. No; pesem el que pesem; som sòlids; no exercíssim pas de ploma qui s’envola imponderable, nodrida ni injectada, propel·lida, pel petroli del sospitós silenci, i visita erròniament rerefons d’enjondre on tot hi és reprogramat — cada itinerari ni recepta — per l’adroguer hiperbòlic del record fals i la descordada fantasia. Ens volem, al contrari, allivellats, hermenèuticament sobris, espolsegant amb calma les capes de l’horror per tal d’atènyer la llosa escleta on el text és tot clar. Hi hem descolgada de bell nou l’al·legoria del soldat sens fi plorat, per qui doncs portem interminable dol, i tant ens manca, quan el malparit egoista (no sé pas per què ens hi matàvem tant ni tan debades) té encara totes les forces, i ostensible se les campa per atmosferes reputades. Fóssim pas babaus; a l’atzar, de continu, frases i sentències ens fuetegen la consciència vingudes d’enlloc i arreu, i ens pensem com uns carallots que són pensaments — avantconsirs i puixconsirs plens de significat — que paríem tots sols. I els allerem privilegis d’entesa incalculable i els inaugurem monuments de caire teocràtic — o ens armem esbojarrats per a retre’ls sanguinària fidelitat. Quan no són sinó efluvis fuls, bares usurpadors, casuals intrusos, cassigalls de somni... N’hi ha embalums que es reparteixen a l’engròs, a qui l’entomi l’entomi, escapolons de raciocinis, sense altra baga ni baula on endollar-se, que tomben dels sobreploms enjòlits dels ambients tot foscs dels firmaments, i els saludem com antics renascuts avantpassats de relíquia derelicta o, tòtils de nosaltres, com maleïts, ara no gens dilectes, soldats pseudo-perduts qui només tornen perquè ensumen que heretaran. Ara que era adormit la badiella del cervell se’m colgava al torniol dels somnis on les idees sense cap roden i roden. Sempre en pesques alguna, per molt que t’hi oposis. Repel·lents grumolls de símbols abreactius passen pel mànguil de les teues neurones i es reifiquen, es personifiquen, se t’aritjolen, paràsits. I ara hi són vius i t’hi iteren convençuts, com si són allò més de moda, i et dirien àdhuc què fer... i no són sinó oldanes rerialles de llibre medieval mal llegit. Contra això, com dic, no si valen drogues ni d’altres acrimoniosos remeis. Cal resistir-hi enrabiat com qui resisteix un cosí qui et vol fotre cul amunt una estaca roent. Plans urgents estens per tal de denegar-los accés. Un humà ben pujat no fa cas de cap pronòstic. Tot el que sabem, per molt que ens ho reputin, es infortunat i fatu. A tot cabal de nocions transmeses, ens hi girem d’esquena amb baronívol muscleig. Només ens nodrien amb fets mal establerts, amb carrinclones litúrgies sacrificials, amb clucs d’ulls burletes, amb jocs de mans i de xifres, tints falsos, i dites apòcrifes de molt plagues suplents. Quan era a la Índia enraonava en hindú, i ho feia pausat i amb prou bon senderi, i doncs sempre poc o gaire m’escoltava un manyoc o anyoc de dones pudents, marrecs mocosos i d’altres desvagats encara més llords. Era santó; ensumava amb discreció atmosferes, en percebia certes intimitats místiques enjòlites a l’ambient, i les analitzava, i amb allò en reformava individus efímers, qui hom trobaria més tard al departament d’òbits sobtats – causes de la defallença última enlloc no esmentades altre que en les meues anàlisis, de pregoneses qui a vertígens duien – i, assegut, jo rai, allí romania, impassible, i sempre ensenyant els collons. De vegades queia desmaiat qui sap si per inanició o per ensopiment, com núvia ultracardada damunt el sofà durant llunes mel·líflues d’ònixs i ambres, i, fos com fos, totjorn mostrava els collons. Entre sorres i fums, quasi indistint enmig les piles d’escombraries, era el punt impol·lut on les assemblees d’espatllats espantalls s’aplegaven, amb les natges flonges i els pipinets pansits que a la gatzoneta els fregaven el terra brut, i, com si sóc al meu dormitori amb barnús badat, sempre tendrament alliçonant-los, els mostrava els collons. Refusava sovint d’honorar, per raons segurament no gaire apropiades, les requestes sense prefacis de mants suïcides en flor – potser volien que els escrigués la nota pòstuma; pretenia llavors no saber escriure o haver-me’n oblidat tot d’una, i em gratava, com ara pollós i simiesc, els exposats collons. On em portaven els suïcides en flor notes ulteriorment pòstumes perquè els les omplís de savieses, i, per comptes, distretament els les estripava a bocinets sense demanar-ne apologies, només remarcant-los que aleshores em calia molt picallosament torcar-me’n el cul – i alhora em veien tots plegats els tinyosos collons. M’oferien estrambòtiques joguines robades, o sors molt menudes perquè els arruïnés els tendrums intercrurals – tota minyona es deleix perquè el santó sigui el primer a traucar-la – mes els deia que m’estimava molt més si em duien cap bocí de pa, i, escarxofats, damunt les sorres rudes raïen mos nus collons. Als arenys de la vora del flum hi havia un bagul esculat i qualques llistons – amb aquells accessoris aeronàutics em declarava prou quiti, i llavors agafava tot l’embalum i el feia volar en la meua imaginació, i, assegut, ensenyava els collons. Mos deixebles trobaven que tot el que feia volar pels oceans dels cels era meravellós, i, davall, sorrats, terraqüis, em romanien els escarxofats collons. Sovint me n’adonava que no els deia sinó teories de merda, i queia doncs en malencònic anèmic buidament d’adí – els deia llavors: sóc un moc, sóc un moc... i m’aixecava d’un cop, i me n’anava a nedar nu com rèptil, llos esmolat qui trenca la membrana oliosa dels cresps, peix argentat llavors qui xauxina meditabund sense acabar mai de coure-s’hi. Era santó; i humil, sense esforç ni recança, em rentava jo mateix la roba i l’estenia a la vora del riu que s’eixamorés amb lentituds sinuoses de perllongada cuixa, estesa a l’ocre crepuscle, i sempre ensenyava, assegut, els collons. Em rentava les faldilles i, tant amb faldilles com sense, assegut sempre ensenyava els collons. No hi havia més remei – tret que ho feia molt naturalment i humilment, i n’hi havia qui s’hi embadalien una estoneta i perdien el fil de les meues sanes recomanacions del bon viure sense mai despendre-hi un ral rovellat. A part, és clar, que els de més de mos oients m’escoltaven cagant. Tothom tenia l’ull del cul llongues hores enlairat a l’airet. Mos collons no eren res de l’altre món. Mon ull tampoc. I llavors, en aquells sermons no gens muntanyencs, molt planers, de vegades callava i, entotsolat, hi confegia poemes – poemes en hindú a la Índia, capiu? I em portaven, els qui s’excusaven així de no voler poder-me sentir, teca; d’altres intocables com jo, em portaven, dic, intocables teques que tanmateix em cruspia molt circumspectament i compartint-les amb qui volgués pessigar-hi amb dits de ronya i merdosos rai... o nets i plens d’ungles roents, com s’escaigués. I sovint rentava roba d’altri – és que en sabia pler. Rentava roba de dona, sobretot, blaus i verds, i morats i safrans vels i tovalloles, faldillams i bruses, tovalloletes d’entrecuix, draps de pit, i mocadors de nas i de cap, de les veïnes i les passavolants – ah, i els bolquers de llurs infants; rodaven les ones i rodaven mes mans, i la roba era roda qui rodava geperudament amb les ones del cresp bromerós del corrent – i al capdavall dones i mainada, i no cal dir certs desvagats, me n’estaven tots plegats ben agraïts, reconeguts. Si algú s’escau de demanar-se què hi predicava, monòton com un estaquirot, entre poemes, li ho diré, això rai. Doncs això: la inutilitat del batre ningú, ni com a remei correctiu, i menys encara per “infidelitat” (concepte absurd, car un cos només deu “fidelitat” a la natura, ço és, faci el que faci és “natural” que ho faci, i doncs res que faci pot ésser “infidel”, atès que ho fa, bo i seguint – com cal! – l’empenta natural); ah, i recusava també la salvatgeria de la tortura, a part que tampoc no servia de res: “dolor força a mentir àdhuc qui de re no té culpa”, etiam innocentes cogit mentiri dolor, els deia en hindú; i les dones, sense reguard prop meu, assentien amb pietat; els deia: “perdre cap correguda duu l’autèntic plaer”, car qui la guanya, no guanya sinó l’ou bord d’una assegurança sense base, d’una seguretat que res no val re – lleig gegant sense cervell; l’infinit sempre equival a zero; dins l’intel·lecte, el concepte de l’ésser només subsisteix en geometries d’absurd – tantost hi fiques els estintols de l’orgull propi, les propietats de l’oldana construcció impossible s’encenen en espontània conflagració i tot s’esfondra – te n’adones que ni fores ni ets. Sense la casa del cos (ara enderrocat), ets tèrbol miralleig en sinistre estany que el primer raig del matí en escruix ja fon. Vius no pas en virtuts ans en virtualitats; tota regla hi és perquè el cap no t’esclati en salsa fètida – mes la saviesa rau en saber-se’n, salsa. Que arribi migjorn, i tots dos ens n’anirem a celebrar sense dir re els qui mancaren a la cita, i els qui perderen tota correguda... car ells són els escollits pels déus inexistents, ni llurs assortits avatars, perquè tastin suors de felicitat. Saps què? Despulla’t tu també a l’espoliari i condueix-me més tard, en nit fosca, fins al toll de les hilarants granotes; condueix-me en acabat, amb sintètiques candeles a la sintètica mà, a la sintètica vetlla dels tancats fora – ballarem com trucaportes i picacancells arrencats als paràmetres, i esgariparem i renegarem en cràpules discontínues. Serem psítacs transferents qui durem analectes de savieses d’ultramon als caus d’orella, tan terrenals que mill hi creix i tot, dels desfets a la bestreta – els més feliços dels humans, naquis de tot pinyol. Els buidats de les capses, els tancats fora, sempre ens mereixem millor – espiarem allerats la nit. L’espiarem, tot ho té escrit en lletra negra. I ja no espiarem mai més finestres endins dels qui couen, en pol·lucions de regles, perquè els caps no els esclatin en salses merdoses; ja no direm mai més cur aliquid vidi (horror! “per què haver-ho vist?”). Només qui no hi és, hi és. Només qui no hi és comptat, compta. Quan era a la Índia m’adormia al ras, amb els collons, escàpols com satèl·lits, recollint, aeronàutics, astronòmics, els tasts de les intempèries. El nas em fugia, autònom. Les antenes de mos oronells, com llargs estigmes del safrà, donaven un rampeu a les celles de les papallones. Els deia, a mos oients: “no val a badar mai.” O: “hum.” I: “badeu sempre.” De tota faisó, d’allò que de debò els volia enraonar era del papalló que vaig veure xarrupant als safrans d’un jardí el dia set de març. Era un papalló porpra fosc, vellutat, tot nou, no gens esparracat; i no era pas cap falena. Era un papalló diürn, d’aquells que en diries papalló de debò, ample, i bonic d’ales, i acolorit rai... les taques blanques només eren al marge de dalt de les ales, a les orles negres que van de cap a esquerra i dreta fins als vèrtexs on en acabat l’ala ja comença de descendir... és clar, no me n’havia adonat que hi ha moltes de papallones que eixivernen, que en saben prou per a passar l’hivern intactes, i esperar que el primer bon temps no bufi per tal de sortir ja a cercar mam (o tec). Això era el set de març. Som al catorze i torna a fer fred. No hi veig pas cap papallona, avui. Tot i que els safranets allí són, oferint llurs conyets peludets a qualsevol insecte qui en prengués gustet. Parlant de conyets, na Clítoris era filla d’un mirmidó pelut, amb unes antenes als narius molt nervioses, que copsaven totes les sentors d’una hora lluny. Era, la filla, una xiqueta molt ben plantada, tret que petiteta, minúscula... i nogensmenys un dels avatars més lascius ni conyarrins del déu més gros, en Jou, se la volia cardar, com es cardava cada femella qui a la terra fos, car per això havien els déus cagada la terra, collons, per a cardar-se’n els habitants. Es va haver de transformar en formiga, en Jou. I el formigueig que totes les dones patiu al clítoris, qui sap si hi teniu un déu cardant-vos-el, molt amatent, i astruc, malparit. Parlant d’insectes, oimés. Maleïts si n’hi ha, qui eixivernen! L’altre jorn que feia bo, el set de març, n’acabava amb picades rai als turmells... no sé pas quins dos elements (les picades són molt diferents) m’atacaven... confii prou que cap dels dos no fos cap aranya d’aquelles letals o mig letals... me’n record el dia dels nassos de l’any 1999, quan al mateix jardí, em vaig trobar una aranya negra... la vaig agafar en un potet de vidre... encara hi deu ésser, tota eixuta, momificada... Em trobava tot deprimit, i encara em vaig deprimir més... amb la mort sempre a frec de fotre-se’t a sobre... Amb tots aquells agents de mort a l’aguait, món de merda... Fins i tot al jardí de la voreta... I llavors pitjor, car encara hi tenia canalla a casa... Terrible... jo qui per a protegir-los era capaç de tot i pus. Les fiblades als turmells, en acabat d’una setmana encara feien molt mala cara... eren diferents... les cinc al turmell (i voltants) esquerre eren amples, amb un pinyolet central molt enfellonit; les tres al dret s’havien aprimades, empetitides, en un vermell roent... aranyes, paparres... no ho sé... hi ve molt de cérvol i mamífer salvatgí per ací, i això porta paparreta dolenta... També els ossets rentadors, les guineus, els opòssums, les hienes... I les figures escrites providencialment a la pell... sabeu què? Tot és signe de quelcom, i res no és signe de re. Ara, això de l’insecte nociu, no hi ha animal més nic ni inic ni que hagi fet doncs més de mal als humans... Vigilar rai, cal. Altrament, rentant-ne i no, el safrà sempre m’ha dutes memòries plaïbles. És tanmateix cert que els qui es veuen obligats a treballar-hi per a obtenir-lo, ni els paguen com cal ni els tracten amb prou miraments. Home, als de la colla del Safrà, a en Nonell, en Mir, en Canals, aquells encara rai – els deien del Safrà, car a llurs belles pintures, si hi havia una color que no planyien gens era aqueixa... I també hi ha aquells carallots, els bonzos dels aeroports. N’hi havia un, d’aquells enfaldillats de la falòrnia, al qual li vaig dir, abans el barrut sarcofagós Sarkofaguí no se m’ho copiés, casse toi pouv’ con (osta-te’m, datpelcul), i se’m va irritar talment que, tret que corria millor que no pas ell, car encara no era a la Índia ni era santó, i doncs anava sense faldilles (vull dir, anava en pantalons), per una mica que no em fa una cara nova a mastegots. Tant se val. Amb el safrà era. I feia o tenia intenció de fer, tanmateix, referència al fet dels arrossos de casa. L’arròs de peix, assenyaladament. El safrà que obtens tu mateix i llavors, ara deses per a més endavant, ara fiques a l’arrosset... Allò alhora t’atia la vista, el gust, l’olfacte i l’oïda... Tornes a sentir ta mare o ta padrina, ton pare, ton padrí, tots traspassats de lluny, mentre hom remena l’arròs al caliu de l’eixida. A part, hi ha els safranets que com el safrà bord també ixen ensems quan encara l’hora és freda. Quin anunci primaveral més fi! Per a quins insectes, safranets, us badeu? Quines idees, sòpites sòmines de cervells, amb ham i esquers prehistòrics, no tracteu ara d’empeixonar? Han d’ésser per força insectes molt primerencs, i doncs força enduradors de glaçades i fredors. I llavors cal esperar la tardaó perquè el safrà ver (o satiu) no tregui el nas amb els seus (en general) tres estigmes llargueruts que cal pessigar amunt... Cal parar compte amb els safrans bords o safranets – diuen que verí rai. Ah, i si faig memòria, tres o quatre cops he anat explicant pel món el nom meravellós de “groc” en català. Quan la gent deia “crocus” jo qui : “indeed, from crocus comes groc!” D’on tothom feia polidament veure que se’n feia creus. Car, llas, no pas que tothom el meu entusiasme pel català (ni ara per l’hindú) comparteixi pas... Sí ves, tinc certes manies, mes ja em direu a qui li’n manquen. Mes moixoni que ara se m’atansen els menuts. Dic als marrecs com confegir poemes. En sou capaços! engresc. Només us calen les tisores dels dits per a pinçar-hi paraules al vol, i tallar-les i retallar-les al vostre gust, que caiguin on caiguin – sempre llavors volen dir quelcom o altre, oh i tal! Començ de perdre empenta, les banyes se m’escarranseixen. Noses de quequeigs blaus, de gemecs revinguts en degradacions agòniques, em subverteixen l’ideal acer, rom i rovellat, de l’estossegós discurs. Els faig anar a ca l’adroguer que m’hi comprin cap cuc nu i que, sense compassió, el fiquin en cap osca de noia perquè dins no me l’esclafi com codonyac, me’l mig liqüefaci com desglaç, i que llavors, recollit en voles o palmells si fa no fa nets, me’l duguin perquè l’ensumi, escorniflaire, molt llefre de fragàncies oníriques. Cauré de son després, immòbil, com pegellida qui amb bleix prou pausat se somia baldriga o falciot. Imperiós, en acabat de la becaina, congriaré llavors, amb millor veu, esguerrats i famolencs, com si els sóc el timoner qui per vívids somnis els restaura. I ara, oh miracle, saltareu tots plegats per a caure ensems desmanegats; els esquelets tots compromesos, i sense exprimir ni esprémer cap renec ni jurament ni que sigui de caire vaporós. En acabat, llanuts i borralluts, fets un farcell si fa no fot vescós, romandrem a lloc, desfent-nos gradualment. Oïu-me, ho repetiré : Només el qui no fa re, té dret al perdó. Ni el blat ni la falç no vulgueu. Qui més vol, més ha; mes qui més ha volgut, menys ha tingut, al capdavall. Sou immortals per trons. El grumoll de tots vosaltres mort, ficaré el vostre únic crani comú damunt pentacle perquè na Cloris, pitonissa de l’as de pica, en faci nou déu qui inauguri un millor paradís. Sí ves, noia; érem encara joves i dins l’arbre érem. Vivíem encara als estrets forats i galeries dins els grossos arbres escapçats. Al llarg de foscs corredors s’hi trenaven, espontànies, cambres i cambres on cap moble no engavanyava mai l’avenç, i on et podies doncs sempre col·locar a recer de la nit, els animals, i el fred, o d’altres maltempsades, com ara certes maleites invasions de veïns bàrbars i còbeus — repulsius desgraciats qui tot ho fotien malbé en nom de qui sap el concepte babau... o infecta divinitat... dit, a sobre, en un trist ganyol d’algaraví tot plegat esborronadorament llord i lleig. Tant se val. I ara, dins aquest arbre tranquil, m’hi tornava a ficar avui, jorn de pau, després d’haver-me cardades profusament quatre femelles molt pipiolis al peu de cap paller i... I hi havia... Hi havia, a la llum del ble qui cremava en el cossiol de sagí fos, el cos del mort. Al racó, imatge divertida, el mort qui somreia molt sorneguer, com ara fotent-se’n dels no-morts i dels qui il·lusos tampoc no els vetllaven; alguns en atalaiar-lo restàvem esbalaïts, car com traduir el seu somriure...? Hum! I, damunt, exhibeix, per una esquerda prou burlesca a l’entrecuix, no pas cap impotència, ans un il·lícit, crec, trempament. Així s’escau. Com vivim tots plegats a la soca de cap arbre, la soca o monyó del seu ésser (o no-ésser, tant se val, car tot i que és mort el mot que compta és és) viu al seu vit... i tothom, com la saba munta i el vit trempa, hi enfoca l’esguard per a veure’l batre i glatir — i doncs viure. —Una mica més de vodka, Cloris? —Em teniu encaterinada... Nen, no tenies tanda al dentista? —Mama, érets tu, qui hi tenia hora. —Doncs t’hi arribes i els dius que estic malalta. —Però... —Nen, fes el que et dic; no siguis enze, em sents? ~0~0~ en aquest món d’ous i esferes en aquest món d’ous i esferes si no saps et desesperes sovint t’hi manca una peça cerques doncs al fons de l’ésser cerques pels guals i atzucacs cerques pels cels i els escacs també pels llimbs malencònics en seient de braços cònics raonant amb llibres ímprobes enraonant amb cuscs íncubes i si al mills de tos poders no t’hi trobes sinó res doncs com dic et desesperes en aquest món d’ous i esferes d’on només se’n baden nyaps s’hi espelleixen esgarraps d’absurds monstres o quimeres de qui no en veus ni esperes veure’n cap raó d’essència — res no serva consistència i t’esmes doncs irredempt t’esmes esclau mai no exempt de la química del cos ni de la follia exclòs dels àtoms tan arbitraris de la matèria als armaris de les esferes i els ous d’aquest món de protozous fent caramboles o pífies per les atmosferes bífies ni les boges litoglífies dels genomes sense quest fent ara aquell — ara aquest tant si és astruc com funest tant se val — si surt bé val i si et surt fluix o tal qual o una merda total tot hi cap — nois — això rai tot el que surt és cobai dels experiments del savi més boig i més arbitrari — no ningú a cap calendari inexistent doncs — i així i tot fent-nos cap ací i ens pren el cap per topí. ~0~0~