sacrifiquéssim peons

“Tot Plegat” — servei d’ultra-neteja Vestigis de fi varvassor, el pare de n’Elisenda Estruç, baronessa, assentia, prominent, amb la maxíl·lula tremolant-li de dalt a baix repetidament, si qualque damisel·la li passava part davant vestida a la moda més recent; “sóc” (es deia) “un hom qui val; totjorn als darrers crits de les últimes tendències molt llambrescament avesat”; i llavors féu amb la seua maxíl·lula un mos tan menut al pastisset de gelat de nata que servava amb les delicades pinces de dos dits molt prims que el geladet no en féu sinó una ganyoteta inquieta, car li semblava que amb prou feines si rebia qualque punxadeta de mucró de tèlson i no pas cap mossada de famolenc pagotòfag; amb ulls desviats cap al trebol, ara el pare de n’Elisenda volgué xarrupar un vinet molt dolç, una xarrupadeta mínima, amb els ulls vacants. Trobava amusament en velluts i taques, i al seu magí llavors s’hi comonien soles les fantàstiques figures de carronyes mig assegudes encara en trons mig esvaïts, quan, de sobte, comminatoris, monitoris, uns plagues foteren irrupció. Forçadament i forçuda irromperen doncs els bàrbars en horda abandonada. Enfonsaren portes i xemicaren vidres. Darrere els lleons (o més agressius invasors) entraren, subtils, les irares o musteles d’il·limitada fama: les noietes amb cares felines qui portaven a les butxaques ampolletes d’àcids. I n’Elisenda Estruç encengué una fesomia peculiar, amb una certa incandescència congriada al pont del nas, com ara si fes veure que sospités si allò no fóra facècia d’un seu drut pus lleu ruquet, no gaire viu, en Nifeu Tiribola, molt amic així mateix del seu home, en Joan Gorromí, ambdós un parell de dormilegues... del club, precisament, “dels Dormilecs”. Qui sap. Ambtant, entre els salvatges qui tot ho fotien de creus, s’atansà al seu home Joan la baronessa. “No discuteixis, Joan; només vull saber si això és cosa del teu amic Nifeu.” “Elisenda, prou saps que mai no fui gens rigorós amb la veritat; si em veus prou panxut prou saps tanmateix com em descric: d’esquelet mig rostat pels microbis de les malalties terminals; saps que tot el que dic, o gairebé, decep; per què collons te’m creuries avui?” “La teua impudència, Joan! Si no fóssim en presència de la premsa i de tants de repulsius coneguts, estic tan enfellonida que a part d’estimular’t una mica a cops de magnetòfon, et fotia invàlid fins a tal punt que, enllà de la nàusea, romanies cruelment desfet en un toll de greixos i pelleringues.” “Els teus discursets tan pirotècnics ja saps on em duen, Elisenda, als paradisos dels espasmes orgasmàtics; com em pesen els collons i com em tremola la titola, i amb quin delit no es deleixen mos llavis per a desmaiar’s convertits en pètals de flors florents qui a intervals mengen mosquits i, eteris, xiulen com si aviessin llufetes!” “D’aquesta te’n penediràs, Joan!” “Ui quina por.” Se li atansà ara que l’Elisenda se n’anava a la cuina qui sap si a xumar-hi cap estomacal en Nifeu Tiribola mateix; el seu nas de tòfona era amagat rere feixugues cortines esperant que la fellona Elisenda s’elidís. En Nifeu aleshores exprimí tota mena de recança. “No em pensava pas que les musteles fossin tan bèsties, Joan. Els lleons m’ho temia, mes que les irares llencessin àcids als vestits de les més elegants dames, qui es podia esmar l’enveja! Accepta si et plau tot aquest violent brollador d’apologies no sols per la meua rude captinença, mes per les maleses que l’horda, nodrida per l’ambició implícita que tota invasió perversament conrea en els cors dels dissortats qui envaeixen i qui veuen desesperadament com no poden fer altre que enfonsar’s en la pitjor nequícia i abjecció; accepta’n, dic, si pots, el sentit remordiment que com et dic em rou, i estiguis segur que a ca teua no ho faré pas pus, vull dir, convidar-hi aital rònega patuleia.” En Joan i en Nifeu es besaren a la boca. Es toquejaren les carranxes. Senyals de pau, rai. Ambdós mostraven ròssecs de zòsters prop les barbetes. Ròssecs de rosecs massa frenètics. Qui sap a quins cresps aspres tampoc no s’han fregats. Nafres, bombolles, tocadures a indrets pus amagats, en zones de pell i carn massa botxinejades. La nit se n’anava a dormir. Els vestits pels àcids raguts, i qualques pells així mateix ratades, per novelles plagues pessigollejades, s’anaven retirant. La matinada ensenyava els bolquers cagats. Els Estruços de Banyoles, la baronessa davant, de bracet del vell varvassor son pare, es reteren a l’evidència: la lluentor de la festa havia patida força a causa sobretot de la invasió dels qui ningú amb prou autoritat no havia convidats. Caldria prendre mesures. “Me’n vaig, filla, a la meua capsa” (digué, retut, com dic, el vell, bo i ficant-se dins aquell aparell específic seu que li feia de cambra, un estoig cilíndric electrificat i magnetitzat i segurament amb pitjors innovacions... de cuirassat metall argentat voltat... i sense antenes ni orelles capllevant-t’hi) “la son amb zel, confessaré, m’assetja i em tem que si més no el mig, o cap a la meitat de la meua corpenta, no n’esdevingui massa accessible i se’m vincli sense permís, de tal faisó que, trencat, no caigui de musell i em trenqui qualque trenquívola barra.” “Bona nit, pare... dient nit, prou ho comprens, només en sentit figurat, car tornem-hi que prou comença de veure-s’hi, fora.” “Abans de fer non-non potser especularé sobre els impulsos promiscus que sovint esdevenen tirànics en certs ombrívols albardans de qui les expectatives sobren ans sobreïxen amb boig escreix les possibilitats.” “No, massa cansat; faràs-hi zazen; prou bo per a esguardar urta a urta ni gens espardalitzat qualsevol adversitat.” “Zazen; vols dir, amb godomassí o sense?” “Zazen és prendre’s els enderiadors contratemps anava a dir amb filosofia, mes cal de debò dir sense filosofia; anderris no te’n cal cap. T’asseus o t’agotzones com un quitze, t’apaivagues a betzef, bleixes compassadament i buides el crani de tota enrònia ni capficament que et bitzegui – gloriosament escènic, se t’ompl per comptes, veuràs, amb l’infinit no-re que en pures blanques o negres espirals se t’enduu a eternitats geomètriques, i allò, creu-me, euforitza qui-sap-lo.” “Ningú no em dirà mai de vell. Sempre apuntant-me a l’actitud menys obsoleta. Si cal ésser escènic zazènic, doncs, això rai, som-hi, tu. I passa’m aitambé, ja ho saps, els darrers cosmètics ni pròtesis. No és fer trampa ni bugat si els de l’avantguarda ho fem. Ni vull que ningú em fiqui anc el dit a l’ull ni em blasmi d’antigalla ni de potiner. Sóc l’epítom de l’enjogassat àgil audaç coratjós gambitaire.” “Sempre sacrifiquem peons.” N’Elisenda Estruç entrava al seu més escalfat lligador somrient. Seguit se’n rigué com una boja tan lleu com es filustrà nua a la lluna de la seua cambra. “Una altra gran proesa la meua; haver, amb l’estratagema de la invasió, destruïts tots els vestits de mes rivals; quin paper no fotien totes cremades pels àcids: semblaven ausades espantalls vestits amb cassigalls! I gentil en Nifeu de pagar-hi el plats romputs.” “Potser et penses que sóc sord” (digué, tot d’una sortint de l’ala d’un armari en Joan son home) “mes t’erres, noia, de mig a mig. T’oïa perfectament.” “Joan, malparit, m’esglaiaves!” “Ens havíem amagats a l’armari amb en Nifeu.” “Bruts, més que bruts! Què devíeu fer-hi, ressagats com fenòmens desusats i fora d’osques?” “Malpensada! Només ens donàvem una estona i per a mutu consol pel cul.” “Quina tria tant l’un com l’altre pus emocionant; com si no podíeu triar’m a mi!” “Tu rai, baronessa, amb tot un ramat de braus lacais per a escollir-hi!” “Nifeu! Em podia pensar que encara hi érets, amagat, amb la pudor teua que hom percep a mitja milla i tot!” “Pudor de resclosit, vols dir? Car totjorn em teniu tancat, o tu, o ton home.” “Encara te’ns vindràs a plànyer, dolentet!” “Encara ho xerraré al jutge qui recacegi la invasió d’anit!” “Pobre home, això li faries? L’hauríem d’occir, no fos cas que la teua revelació li fotés alterar el veredicte!” “Tens raó, Elisenda; muts i a la gàbia. No volem cap dels nostres jutges mort a deshora.” “On dormiràs, Nifeu? Amb ella, amb mi, o tot sol i doncs sull?” “Amb mi no!” (protestà ella) “tasques rai al llit, amb l’ordinador; demà tinc tres festes en tres indrets separats per llegües i llegües; no he d’alfarrassar’n pas poques, sapiguéssiu, d’estratègies!” “Doncs amb mi, tampoc, noi. Tot i que no tinc cap tasca pendent, i això no és res estrany, car mai no és pas que en tingui cap, encara, a lleure, vull cosir’m qualques insígnies pus a l’uniforme de mariscal o d’almirall, una de dues.” “Doncs me n’hauré d’anar a dormir a la quadra; puc si més no emprar-hi cap gàbia deserta? O quants de convidats hi teníeu doncs tranuitant-hi al soterrani? I als ergàstuls i a les cambres de tortura?” “Oh això rai, sempre hi haurà lloc dins de cap instrument massa punxegut; i gàbies, uf, deu haver’n quinze o setze sense cacatues ni com se’n diu, nyuns” (li burxà afablement el melic) “troba-te’n cap de buida i fes-t’hi còmode; au, aür i fins demà.” “Bona nit.” “Bona nit.” “Bona nit.” En Nifeu davallà fins al soterrani. A la llum somorta d’una bombeta tèrbola una vella asseguda en una cadira de bova hi practicava amb llavis boteruts síl·labes de qualque llenguatge terriblement lleig. Era la portera de baix. Na Biaix Homellop anava fornida amb maixelles d’hiena. Es veu que sempre tenia una gola ardent, per això estossegava sovint i amb rellents lleugerament càustics de mig empassat gargall. “Vull una gàbia lliure per a fer-hi ja no dic cap becaina, ans una enorme clapada, senyora Homellop; m’envien els de dalt de tot” (li digué ell, i esclau d’un esclau de rere-consir que tan lleu aparegut se li esvaïa al magí, afegí) “sobrevisc sempre els esgaldinys, car mos orelles rai; ara, m’embarassa la fragància aliena –mos oronells massa sensitius; així que si podíeu enfocar’m a qualsevol bressol prou cèntric i tanmateix allunyat de dones en estre, us en fóra prou agraït.” “M’exciten tos cuixes de trinxeraire; fot-me doncs el camp car entraré pobrissona en estre jo mateixa, ca? Troba-te’n cap tu mateix.” En Nifeu Tiribola s’enfonsà en el boscany de gàbies dretes... Pels laberintins corredors s’escolaren ara les bategoses durades; hi anava ell a petjades de tic-tac. Cruixien estremits els durs murs aitan sovint com el seu cor. Tot sol-i-vern, tenia, en la feixuga penombra, ara força temença. No hi trobava res obert. Trucà a una de les gàbies fosques, silents i sense porta. Cap resposta. S’hi immiscí. Bo i proposant-se de caure-hi bé, no fos cas que qualcú hi fes non-non, somreia i cantussejava fluixet amb veueta fràgil, gairebé flèbil, fins que un peu seu no trepitjà mantega. S’esgarrifà rai. En la foscor lluïa feblement una gran massa larvàtica. “Trepitjâ-us cap poteta poc era la meua intenció, senyora Saballó.” “Ah em coneixes!” (s’exclamà l’enorme cuc botit) “doncs quina sort! Xerrarem!” “No veig que hi càpigui, senyora Saballó.” “Sí, home, sí! Col·loca’t al racó de dins. Si tens set, popa’m a una de les seixanta-sis popes que tinc a la panxota. Totes em ragen, tu! Prou puc!” “Dalt hi havia una festa; hi he begut ja massa, i els vestits que duc, molt carots per a mi, tinc por que en aquesta estretor no se m’arruguin tots.” “No siguis opac! Ja te’ls farem planxar!” No gaire més tard, quan na Biaix Homellop sentí els bramuls s’hagué d’aixecar de la cadira de bova. Era obligació seua fer prou per què al soterrani hi manés una certa decència. Lleugerament obstinada, tot i que els de dalt la pinten de bruixa mig claupassada, de carns esqueixades i parracs pengívols, com si la idea que en tenen conformés el tipus, no es desencantarien pas prou si endevinaven, que dejús tant de penjoll la fermetat hi mana. Se sap els viaranys i atzucacs del boscany de gàbies com ningú altre. Amb certa tossudesa, doncs, com dic, ordre i cunç, quan gaire manquen, imposa. S’arribava a ca na Saballó. Se n’adonava de mantinent, a la llum de la lot, que na Saballó havia addicionats qualques lliuradors de greixos al seu embalum. S’havia doncs cruspit en Nifeu de viu en viu, i amb traça i veloç, de tal faisó que no hi jaquia efecte ni residu enlloc, ni part de terra, ni entre queixals. Se’l cruspia doncs vestit? Segurament, car ni sabates ni joiells no hi filustraves aumon. (Damnatge, no els caldria aquest cop cridar’m, cridar’ns?) “Saballó, Saballó” (reptava, un bri divertida, na Biaix) “vigila tan tipota quan cagaràs, que les despeses de la neteja, i encara rai que paraves tant de compte amb el tendral d’avui, te les afegirem al teu compte, de tal faisó oimés que tos copiosos fills s’hauran quan et moris de fer’s ben fotre.” (El cervell em retruny, ja hi som!) “Vols que vingui, carona, manyaga, precioseta del cor?” (vaig dir-hi, potser un bri massa adelerat). Desencant! Ves! Va penjar doncs el telèfon na Biaix. El despenjava, carallot qui sóc, massa aviat. “Perdona” (m’hi havia dit) “perdona, Zet, falsa alarma.” Buit i pansit (tret que molt efímerament, car sóc molt del camp de la joia i la platxèria, degut sobretot a l’alegre feina que faig), em vaig tombar doncs cap al mirall. Hi somriguí, malgrat la desil·lusió patida, encantador. Sóc en Zet Çonguim, ‘obsessivament net’; tothom amb cap merder esborronador a fer esvair... sap on cridar’m (cridar’ns). La companyia que em lloga es diu “Tot Plegat” – tots hi som (hi hem d’ésser) ‘obsessivament nets’, així ens volen i ens hi volen, i si això no, au, al carrer – amb posteritat al fet tràgic o l’escena molt esgarrifosa del crim... ens hi hem enfeinats de valent... i tot ho hem jaquit impol·lut, gens ja pol·luït – som especialistes en la neteja de l’arnat farnat humà – portem a la furgoneta desferres biològiques molt contagioses, via fora, pareu-hi compte, ull viu. Ara, empeses pel zèfir, les branques del desmai esfereïen els rantells – xarrupava un bacardí. Musava amusat una estoneta. Tret que érem a l’hivern. Somiava truites – truites d’horror on, en pic aixafat per màquina enorme o fet malbé pels suïcidis i els homeis pus esvalotats, bestials, el cos es converteix. Ni cal dir que qui més exigeix els nostres serveis són els ‘maleïts’ (tret que per a naltres ‘benaurats’) elements de la bòfia – amb llurs hòrrides garjoles, llurs cambres d’inquisició, i amb llurs selectes esturments de turment, tot plegat infames gitarades rai; molt (i ferotge) a roplegar en acabat – d’aquelles obscenes cambres llurs si en traiem, de farnats pudents i de carnussos virosos... qui s’esqueien tanmateix d’haver estats no feia gaire persones amb tots els ets i uts, i no pas doncs carcanades de mants de llefiscosos trencaclosques barrejats a la babalà, ni carronyes farcides de verdets i saballons – cada individu qui adés no feia gaire es veia u, ara era indistinta enyifa, fètida descomposició. Hi havien, segonament, els ‘accidents’. Bons clients, també, els ‘accidentats’. Hà, fan riure (interiorment) les dones ‘histèriques’ – el mateix desconsolat escarafall, la mateixa eixelebrada cridòria si el cadàver ‘accidentat’ és gos o infant – bestiola o nyec trepitjat ans xemicat per vehicle o feixuc aparell desprès, al caminet de vora casa, al jardí, a la cuina o la cambra dels lleures, i au, elles el mateix dimoni de l’esbojarrat esqueixament les posseeix. Els del palau del vell varvassor Muricec, bons clients a collons, igualment. Som-hi, tant se val, naltres no hi fem distinguos, tothom qui pagui és prou bo, naltres a l’eficient atac – amb desinfectants i àcids rai, amb fregalls i estríjols molt ardus i esclers, amb càustiques pols, amb pales, carretons, escarpres, senalles. Tot net i lluent en un tres i no res. En Tarquí Tarquim, company d’escamot de neteja, féu cap. “Han trucat?” “Era a ca la baronessa.” “Un altre camí?” “Aquest camí falsa alarma.” “Ah.” “Te’n recordes aquella vegada que ens va convidar a una de les seues festes menys entonades?” “I tant. Allà érem, plegats els de Tot Plegat, tot plegat tots plegats honorant la baronessa.” “I el seu home un no-ningú; com es diu?” “Ni puta. Aquella nit el tenien a un racó, abuixint, poixeule, com cap gosset amb nafres, plagues i pruïges al cul o als queixals.” “Me li atansí (prou saps si sóc compassiu) i em va escridassar: fuig del mig! i engegà llavors qualque ululació de pagerol avial; se li veia d’una hora lluny que el pobre home anava perdent senderi perquè comprenia que no pertanyia a la mateixa classe dels sàdics aristòcrates, els hereditaris alfes.” “Palès que, al contrari, és un d’aquells qui gruen el càstig i en gaudeixen qui-sap-lo; vull dir, amb el càstig sexual – com més pena ni dolor, més goig i orgasme, ca?” “És (o era, car qui sap) un home sense maixella; i en canvi la baronessa duia la galta escorxada (se li notava prou, enjús totes les farinetes amb què es quillava); aquella taca o zona hiperestèsica (com ara d’èczema) és típica de les causades pel rostoll a la barba de qualque masclut flingaire; cardant-se-la de matinada li escorxa, fregant-l’hi, a ella la maixella – la maixella ferma.” “Ella té la que a ell li manca.” “És qui porta la maixella ferma com qui porta els feixucs collons. O, si som prou fins, Tarquim, ja sabem qui porta els pantalons a ca la baronessa.” “I qui les bragues sollades.” “Calçasses de marit sense tendències assassines del bon dominant palatí.” “Ecs.” En Tarquí se’n tornà. La nostra matinada s’esllanguia, densa. Ni ens la pelàvem ni ens raíem les galtes; no fèiem altre que eixorivir les antenes i parar l’orella; érem de guàrdia, que qualcú, per lluny que fos ni inaccessible, ens demanés a netejar-li cap greu empastifada... A ca la baronessa en canvi tothom dormia... tret d’en Joan Gorromí, l’home. Com servidor (en Zet Çonguim, de tarannà joiós i de màgic atractiu, beutat magnífica per tothom admirada), com servidor, doncs, de vacances a l’oníric Carib, en Gorromí també bevia – em sembla que trincava solet amb vodka sense glaçons. Al soterrani un rot, efusiu. Pels ombrívols corredors estrets entre les gàbies, na Biaix Homellop amb arpó roplegava papers i d’altres lleugeres brutícies. Un esnob o cosó mig adormit anava amb la cigala dreta a pixar. Censurant l’atzeb trempat, na Biaix hi etzibà cop de mànec. El xaró analitzà, irònic, la situació. “La duc cuirassada, Homellop; no me la trencaràs pas dos cops.” Que la ridiculitzés, maleït carrincló de vacu fat, allò l’alçurava. Que parés compte el simi pixaví. Un arpó cul amunt el despatxava encontinent, i gairebé alhora (de mantinent trucats) naltres entràvem en lliça, cridats doncs a la ivaçosa neteja absolutista. Quina sort, i entrant en zona, exalçats per les químiques paradisíaques d’un cos, el nostre, fet per al més excels servei possible! Ambtant, dalt, en Joan també es rabejava en fantàstiques imaginades intrigues de palau. N’Elisenda roncava. Sentia a la vora en Tarquí rentant uniformes a la tassa del vàter – què no donaríem per a poder’ns permetre cap rentadora automàtica! Cal que ploguin crims! Som-hi, som-hi, ciutadans del món, esmoléssiu les eines del bon crim! Necessitem feina, i que ens la paguin prou! Potser com fan els bombers qui esdevenen piròmans, o els agents ‘antiterroristes’ qui d’esquitllèbit, vull dir, d’estranquis, planten arreu bombes – car altrament esdevenien supernumeraris, ço és, superflus, i hom en prescindia – així naltres – això fent... creant ‘accidents’ perquè llavors ens lloguin per a netejar’ls. Prou somiar truites, doncs. I tant, això rai. Per comptes, caldria cohesionar les vel·leïtats, fer-les fèrries voluntats. Els riscs són mínims: tothom mira pel propi. Amb llinyoles d’estiracordetes ofeguem la gent, llavors piules potents (amb dinamita dins?) els embotim perquè esclatin en empastifada espantosa. O cap vehicle l’alteràvem subtilment perquè les carxenes entre vies o als camins de ronda s’escuncessin amb divina assiduïtat. Hum, queia el gebre; al cel el cinyell d’Orió, com més llum solar no hi clarejava al voltant, esdevenia més sem i som; a tret de mos ulls, per la finestra, les ombres dels furtius qui amb sigil devien haver realitzades (o no) llurs intencions rares esdevenien siluetes de vulgars obsedits pencaires matinals. Tot vol dir quelcom, o res no vol dir re. No hi ha en la realitat mitges tintes. Una merda és una merda i cal treure-la del mig. Cal immediatament esborrar-la. Les merdes són contagioses – són com les angoixes. Vaig cridar cap en Tarquim. “A tu de vigilar el telèfon!” Rentant sóc doncs ara tovallons i tovalloles, mocadors i calçotets, mitjons i samarretes a la cagadora. Mentre als soterranis de ca la baronessa hi dansaven els virons. “Virons, virons, només hi som pel sexe; el sexe ens atrau, el sexe ens obsedeix, el sexe ens mou; el sexe vital, i prou!” Chors de virons, melòdics, angèlics, harmònics. El vell varvassor baixava a caçar’n – no vull pas dir sexe amb na Biaix (per exemple), vull dir, virons. Quina novel·la de por deu llegir en Tarquim a l’oficina – car n’és molt gormand, feixí (llaminer). A l’eix de l’emmirallament de tot això al meu magí, un feix de cronòmetres cenyeix com rítmic peremptori cinyell cilindres oblics a la perifèria del piu de l’ull. Les gàbies o les capses metàl·liques on el varvassor dalt i els convidats baix s’estatgen o estotgen. Al zenit de la capsa el magnetisme hi és més esmolat, fins i tot electrifica (sense tocar’l) el vori. Rosegava sense amanir jícames, nyàmeres, xirivies. Sorrut i virolet, el varvassor (qui amb jícames com jo també s’autoguareix) esdevé porcairol no gaire higiènic ni inhibit. Amb dit epilèptic assenyala un infant pudegós (empudegant i pudent). Amb un martell li obre el cap com una síndria. De mantinent en cerca tòfones, tubercles, si molt convé, beril·lis i bdel·lis belleu (o si fa no fa) com cap endeví o saurí als nítols de cap gall, o, perquè som especialitzats en tragèdies, cabres. Gansallat com serp, un altre monstre brogent, malreeixit, s’esfreixurava ara a desenroscar’s. No tingué tampoc prou temps. Escarnint (o estrafent-se) n’Alexandre Gros (em sembla), qui en irèixer’s amb el nus gordià (que no?) el tallà o tolgué de soca-rel o a cops d’espasa, així el vell varvassor amb el martell: xemicava a mig gansallar encara el personatge serpentí. Avui tindrem feina, i força (albíxeres!) a ca la baronessa. I ara adreça’t a aquella dona qui es cruspí en Nifeu de viu en viu, ara molt tipa, grassa i tova, amb pler de mamelles, pus dos conys pollosos, l’un damunt l’altre – de moment no saps quin cardar’t, tret que són idèntics i igualment viables – els emboteixes doncs tots dos doncs, ara l’un, ara l’altre. I ara fuigs corrents, no fos cas que com manta femella en acabat de l’acte verrinyós, vergonyós, també se’t volgués cruspir. Sorrut te’n tornes, doncs, varvassor, mig orxegant – massa mòrbids, tos monstres. No saps si ets banyarrí o conyarrí – els dos alhora, és prou possible. En Tarquí Tarquim ha deguda obrir un instant la finestra. En penetren incessants seixes de marors, discòrdies de saluets. S’escau que la tinguem vora una quadra – a l’estiu l’oficina és un moscallam – pler de tàvecs i d’altres insectes se’ns hi immisceixen – i les cortines sempre es despengen soles. Com ens embalem en foll mentisme, el Tarquim i jo. Tenim la dèria per la neteja, no ens en podem estar un segon: netejant, tot el sant jorn, netejant, i la nit; tinc el sensori esvalotat, i dins el sensori en caòtica disbauxa, un consirer doncs tot alterat – qui só ni sé. Na Biaix, truca’ns! Truca’ns! Truca’ns ara mateix! He posada força roba a estendre vora l’estufa... “Lluïset” (em deia de petit la mama) “seràs pus carismàtic com pus t’estimis la flairosa vapor que t’ix dels dits quan t’has fet, amb erts raspalls ensabonats, net del tot. Que les petges de tos dits siguin nul·les, fillet. Fins llavòrens no pots dir que t’has rentades de debò les urpes.” Els guants de plàstic són cars. La baronessa es deu aixecar: tost serem migdia; què hi deu mancar? Les onze, una hora. Ah quina residència més esplèndida i manyaga, baronessa, no teniu. Trepitja neuròtica totes les rates atrapades durant la nit. Té la bella ans elegant baronessa tendències d’alt caràcter. Crideu’s-ens ara mateix que esborréssim si pus no les rates esclafades! Avui m’ensum un gran jorn – té els agalius d’apoteòtic dissabte, de terminal esbandida, d’esbaldida cataractenca, d’abstersiu capdefibló – i amb tot el que farem de calaix podrem millorar els aparells de neteja i tot – comprar les darreres innovacions quant a l’elisió de tot repulsiu aup de crim ni molt merdosa dissort. Ho volem tot impol·lut, general! La nostra resilient fisiologia en sortirà així mateix guanyant. Car prou gasten ni malmeten massa el cos les eines ni productes que ara emprem. Blancors flonges se’ns despleguen on abans érem tot llisos. Batallers pigments se’ns reblen a indrets no gens convenients. Esfereirem aviat els filisteus – ningú no ens voldrà llogar, semblarem tan monstruosos i pelleringues com les pelleringues monstruoses que voldrem treure del mig. Potser quan en Joan s’assabenti de l’horrible mort del seu amic Nifeu, se suïcidarà – confiem-hi. Qualcú hauria de trucar’l, suggerir-li-ho. Les emanacions dels corrosius que tinc a tocar evoquen al meu tentinejant intel·lecte la bonesa o el triomf de tot aquell perplex organisme que s’esbarria, copiós, de cap cadàver sotmès al mal bargany de la tautològica insistent destrucció, deconstrucció. Mes calla... eh que ens truquen? “Ens truquen, ens truquen! Tarquim, agafa’l, collons!” “Ningú no ens truca, Lluí... zet; sents il·lusions i al·lucinacions, vull dir, sorolls i veus que ni hi són. De fet, tots els assassinats i greus mortriments hom els efectua avui segons el mètode molt més net i malparit del metge – a còpia d’injecció i de verí – i d’ací que no els som de cap fretura ni ops.” “Damnatge, doncs; i sí que fotrem goig.” Me’n vaig a estarrufar les flors – les roses i tot allò (bodris, jusquiams) que jaquim a cals particulars quan on hi havia aquell femer d’ossos, femtes, sangasses i budellams, ara tot hi relluu. Els cristalls del palau tritllejaven de frustració. Si no hi ha cap crim gros ni espectacular, quin tedi, vós, oi? Se sentia espetegar un carxot, allò doncs belleu s’animava; les vases daurades i barroques dels retrats als murs tremolaven d’interès. Els qui hi havia pintats dins... amb la cara, llas, pagaven; lleigs! Mes ara els ulls se’ls reviscolaven mica; llur escrutini es centrava sobretot als racons i cap a les portes closes. Reputacions es veurien tot seguit impugnades, gelosies vessarien laves càustiques, errònies analogies foren dites sense mirar prim. Allò crearia crus difunts rai. Comencéssim d’arrambar’ns les mànigues als colzes, més amunt i tot, als muscles. Demostréssim el nostre zel; esdevinguéssim seriosos (prou hi cal davant aitanta de dissort, malastrugança, llas, com dic, i aitan repel·lent, immunda, oimés); plantegéssim’ns-e sistemàtics, empírics, rigorosos; som-hi, minyons; tota recepta apresa, tot clímax estrictament recorregut; vidus i vídues consolats; orfes, parricides, i cap altre escreix de desfillat ni de desatribuït, tothom qui per humana ruïna torni a esdevindre epilèptic ni primitiu, hèctic o massa humiliat, que no pateixi pas gens; socors els som, munificent, magnífic; us traslladem en massa i en cap cluc d’ull de la cangrí a Xangrilà. Car naltres rai; ens és esca de moviment continu tota carcassa esmaixellada, esmamellada, esborifada de tendrums ni recents excrescències increïbles. Les aixetes del sofre deixatem; sense ànsia, emperò: tot farà oloreta de net en acabat de cap guerxina, com dic; clic-clac i ja hi som: un sòl nu, ni pols. Ni record de res sanguinari, senyors! “Çonguim!” “Tarquim!” “Grggrg...” “Què manes?” “Ggggrrrgg...!” Hi vaig córrer, que se m’hi escanyava el carallot amb cap pinyol d’alvocat. I ambtant trucaren i, és clar, ningú no agafava l’aparell; quin moment de triar per a escanyar’s! Damnatge, ja ens veig perdent bou i esquelles, i a les exèquies del bou perdent-hi el senderi. Senyors, recony, descoratja molt i massa aquest flagell que patim de tal mancança de morts pròpiament dispersats pels paviments, pels pavellons, pels asfalts i tàrmacs. Volem que cada casa esdevingui escorxador casolà, que el nebot hi trossegi la tieta, l’àvia hi destralegi la néta! Crims passionals a betzef. Som-hi, valents, que tothom s’hi fiqui. Ganivets, pistoles, mecanismes, rodes, grues, tancs, tridents... Que s’estavelli cada màquina! Catastròfiques estridents juxtaposicions... el goig! Que s’engruni, sobtadament i tan caòtica, l’estantís pastís de la civilització; poc patirem per això. Preguéssim, no pas per l’animeta del bou (ell rai, al paradís dels bons banyuts), mes per les accions molt aparatoses, brillants, de volcans, fogueres i arsies, diluvis, terratrèmols, esfondraments... Passes, pestes, pandèmies... Avoleses dels déus i dels cels. Meteors, meteorits, aeròlits, asteroides; espetecs nuclears. Que cada plaça es torni indret on la revolució i la reacció esclaten entre mútues matances. Volem que en cada avinentesa d’esdeveniment volin, bombats, els membres desarrelats, els costellams, les membranes... Quin esplèndid enlluernament els cranis esbotzats, els colls desbotats, les sofrages esquerdades, els escalabornats orxegosos òrgans... i les toltes òrbites, i les arranades artèries i llurs raigs joiosos de sangs en brolladors d’èglogues que lírics glosem. Cal ésser creatriu, senyors, i empescar-se’n de bones, i com més cruels millor... Sense por, sense manies... car, si no és prohibit, on és la gràcia? “Te’n dec una, Lluís; uf!” “Anem per feina, Tarquí; hem perduda la trucada; la competència ens aixafa l’ull de poll; m’agafa colitis d’esmar-me’ls fent-se amb els ous trencats de cap meravellós accident la truita molt bigarrada que ens hauríem d’haver cruspida tu i jo.” Mut, amb fredor, en Tarquim, fautor fementit, se’m tomba d’esquena. Que se’n vagi a la merda; el proper pinyol que l’hi treguin ells, els datspelcul de l’empresa enemiga, els irrisoris Merdacaners Incorporats. Encara es guanyaran cap guardó. Me’ls veig d’estaquirots a cal batlle recollint cintetes al mèrit ciutadà. I el paer de sanitat lliurant, sota els desmais dels jardinet, discursets de preances amb carrinclones tonalitats d’òpera i tot, i exhibint alhora imatges d’intactes patrimonis on un instant abans tot hi era femta, farnat, fetor, infecció i purulència. Mentre naltres, mustis, amb verdet, bullint d’inèrcia, ens malmorim amarinats per tota mena de nafres somato-psíquiques i urpats de nits per agrípnies sense remei. Car com voleu que ens caigui? Com rall al pap; la mare qui els va parir; puta enveja! Ahg! Mes... cal evitar les idees corrosives; cal apitrar les maltempsades i rabejar’s peti qui peti en la positivitat. Null hom no hi és qui, si perd, hagi encara la ‘chière lie’, la cara lleu, alegre, diu la dita, mes prou cal, redéu, o més ens val plegar ara mateix. Sóc en Zet Çonguim, ‘obsessivament net’; la molt virtuosa companyia que em lloga es diu “Tot Plegat”, servei d’ultra-neteja; la nostra ètica laboral és impecable; la feina feta (amb celeritat i seguint al peu de la lletra totes les ordinacions i estrictes estructures que ens regeixen) embadaleix en acabat totdéu. Inoculem salut i joia on només hi havia hagut, un cluc d’ulls abans, un boscany horrorós i fètid, eriçat de monstres qui com bombolles brollaven de la mortrida, xemicada, carn. Som els únics, autèntics, anti-terroristes! Esborrem en un tres i no res totes les terrors produïdes pel progrés i pel concomitant regrés, per les armades i els armats, els imposadors d’ordre i desordre, els industrials i savis de tot avenç emmaquinat o víric, els apassionats i els deprimits, els violents de tota natura i sobretot els qui forcen la natura, els consumistes i despesecs, els sermonaires de tota jeia, els constructors i destructors... Truc, truc, truc! “Oh, ara mateix vinc a rebre’t!” deia, escardalenca, n’Elisenda Estruç. N’Agnès Rancúnies, la presumida, ultracuidada, ex-amant d’en Muricec, la seua ‘dilecta amiga’ (no la pot ni veure), venia a prendre el te amb neules i carquinyols. Ara belleu en veuríem de fortes. Amb una mica de sort, es traurien els ulls. I els fàmuls s’hi mesclaven; i els vells i nous druts... i l’ogressa Saballó, qui pujava de baix. “Elisenda Estruç, només hi som pel sexe — pel verriny, l’esquírria, el crim, la gana, i tota la resta de la merdegada.” Oidà, som-hi, doncs! De burxada, per cap carallot baterola, pirotècniques flamarades s’acreixien; el foc salubèrrim del bon odi, per ningú acugulat, per totdéu bitllat, es calava arreu. We all hate each other’s guts, i ai que estic content! Car només la felicitat que duu la feina ben feta t’ennobleix — l’assetjada busnada s’entrecruspeix (oh dolç flum de sangassa!). Part de fora farem visatge de circumstàncies, mes part de dins exultarem, alleujats, car tasca tenim a acomplir, objectiu a assolir, terres i robes i parets i mobles a rentar i restaurar, metalls a febrir, vidres glacials a purificar, esclets com glaços sempiterns de pol impol·lut, i flagells de disbauxa assassina a desteixir del tapís de la història del món. Tot allò dissolut solucionat. Tot allò esquematitzat ni tortuós reduït a recta línia infinita; tot allò oscat, plàsticament llis; tota pols de cendres i calçobres, esculpida en innocent escultura, de sàvies virtuts infusa. Tot coll tort, redreçat; tota revelació, molt discretament colgada de bell nou. Tot allò dit, desdit. Allò vist, invisible; allò mentit, verificat; allò tibat, destibat; allò massa estès ni esgarriat, novament en cleda hermètica mès; tot l’efectiu, desvirtuat. I ara el que estendré seran aquests calçotets tan nets. “Tot Plegat?” “A l’aparell.” “Al soterrani del palau del vell varvassor Muricec brolls de carnussa hi creixen com malèfics bolets. Veniu-hi corrents.” Això volíem sentir’ns dir tota la maleïda jornada, recollons! “Apa, tira, Tarquim! Prou prunes agres. Clarins, anafils, fanfara!”